Sal·lus Herrero
El gener de 2005, el president del parlament basc, Juan José Ibarretxe, va lliurar la proposta d’estatut al president del Congrés espanyol, per al seu debat i votació, essent rebutjat l’1 de febrer, per 313 vots en contra (PSOE, PP, Izquierda Unida, Coalició Canària i CHA), 29 a favor (PNB, CiU, ERC, EA, Na–Bai i BNG) i 2 abstencions (ICV). Enmig del debat sobre l’anomenat “Pla Ibarretxe”, des de Revolta van portar Javier Pérez Royo a València, com a catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, perquè ens expliqués en què consistia aquesta proposta de confederació perquè Euskadi tingués més competències d’autogovern, pogués augmentar les relacions culturals i polítiques amb Nafarroa, aconseguira plenes competències judicials i decidirà la seua pròpia determinació com a estat lliure associat a l’estat espanyol. Recorde que Cristina Piris i Francisco Torres, antics militans del MCPV, reconvertits en el moviment social Revolta, van organitzar aquest debat a València i un sopar al restaurant El Forcat, del carrer de Roters.
La conferència i el debat amb Pérez Royo em va semblar molt interessant perquè, des de posicions de l’esquerra espanyola, Pérez Royo, entenia la proposta del Pla Ibarretxe, tot i que veia molt difícil o impossible que el parlament espanyol l’aprovés, perquè considerava que calia fer una reforma de la constitució primer, però ho considerava una oportunitat per debatre, reflexionar i encaixar la “plurinacionalitat” realment existent a l’estat espanyol des de posicions democràtiques, federalistes o confederalistes, si hi hi havia voluntat política, en allunyar-se d’un nacionalisme espanyol unitarista, uniformista i intransigent, que ni reconeix ni respecta la diversitat nacional i cultural que hi ha al si de l’estat espanyol (cosa que al meu parer, imposa la constitució postfranquista). S’insinuava, en les maneres de Pérez Royo, certa voluntat de resoldre el conflicte que hi havia entre l’estat espanyol i el País Basc des de reformes polítiques i un cert “reconeixement” del dret a configurar un estatut polític de més autogovern, com una mena d’estat basc confederat amb l’estat espanyol des del reconeixement de la “plurinacionalitat”, tot i que aquest reconeixement xoca frontalment amb la constitució del 78 i de les interpretacions desastroses, maldestres i sapastres que ha fet el Tribunal Constitucional posteriorment sobre la reforma de l’Estatut de Catalunya del 2006, que Pérez Royo titlla d’un colp d’estat contra Catalunya, l’autèntic desori anticonstitucional i l’inici del que ha passat posteriorment.
Javier Pérez Royo és dels pocs juristes i intel·lectuals espanyols, junt a Joaquin Urias, també expert jurista de la Universitat de Sevilla, que juntament amb Martín Pallín i altres, estan en la línia de Jaume Assens i les propostes d’En Comú Podem i “Unidas Podemos”, que plantegen acceptar el dret a decidir, inicialment, tot i que matisen que no és per facilitar la secessió de Catalunya, si no per cercar un encaix adient perquè Catalunya no s’independitze. No obstant, això, és evident, que davant el cerrilisme, el primitivisme i la grolleria de l’ultradreta espanyola (PP, C’s i Vox), a aquests juristes demòcrates se’ls pot llegir i escoltar perquè, en principi, no fan servir la força, les amenaces ni una vulneració de drets flagrants i, si més no, fan propostes que semblen “empàtiques” amb el dret a l’autodeterminació, tot i que no reconeixen explícitament el dret a la independència (que al meu parer ho haurien de fer). Perquè, en la seua opinió, “no tenim dret”, tot i que no expliquen del tot perquè és possible arribar a un acord entre el Canadà i El Quebec o entre Gran Bretanya i Escòcia i no entre Espanya i Catalunya.
A la revista “La Republica”, del 30 de març al 5 d’abril del 2019, any II número 45, li fan una entrevista a Javier Pérez Royo, i, per una banda, s’agraeix que diga, sense embuts, “Aquest judici fa un ús venjatiu del dret”, denuncia que la presó preventiva dels líders independentistes i l’acusació de rebel·lió i sedició són injustes i sagnants; pensa que “el delicte de “desobediència” n’hi ha, però això no té pena privativa de llibertat. I després jo crec que estan buscant d’alguna manera la malversació, però no tenen fàcil provar-la després de les declaracions que va fer l’ex-ministre Montoro i d’altres coses que s’han sentit“. Considera que si no els absolen i els condemnen serà una catàstrofe per a la justícia espanyola, de fet les darreres anàlisi l’ubiquen a la cua d’Europa, per tant considera que la garrotada per al prestigi de la justícia espanyola seria brutal. “Per a Espanya serà una catàstrofe enorme si el Tribunal Europeu acaba anul·lant aquest judici, atorgant l’empara i dient que s’han vulnerat drets fonamentals que estan reconeguts en el conveni europeu. i no ajudarà a millorar les relacions entre Catalunya i Espanya“. Considera que en aquest judici “es comet una injustícia brutal. Els jutges del TS volen demostrar com se solucionen els problemes. Quan volen solucionar allò que no poden el que fan és empitjorar les coses”… Sembla que els instints primaris i cruels per castigar el poble de Catalunya, per votar, quan això no és cap delicte, escarnint i acarnissant-se amb els seus representants, escollits democràticament, és una temptació a la qual l’estat espanyol no vol renunciar. Potser perquè es fonamenta en inèrcies ancestrals interioritzades a les profundes estructures d’estat.
Explica també Pérez Royo que el delicte de rebel·lió és un alçament violent per aconseguir uns fins que estan tipificats en el Codi Penal, com ara canviar el govern, dissoldre les corts generals, sostreure part de la força pública, trencar la unitat territorial de l’estat… “Això no s’ha produït de cap de les maneres. I aquest alçament ha de ser planificat com a tal, la violència ha d’estar en el disseny de l`’operació. No val que es produeixin alguns episodis violents en una manifestació. Hi ha d’haver un disseny d’exercici de la violència “a priori”. Aquí no hi hagut res de res”. Afirma que “per limitar el dret de manifestació ja hi ha la llei mordassa. No es necessari aquest judici”... Per altra banda, preguntat per la presència del partit feixista al Suprem, tot i reconèixer que amb convocatòries electorals pel mig és una barbaritat, respón: “Que Vox sigui acusació popular és una anomalia i una cosa que repugna. Però no tot el que repugna és inconstitucional”; sobre el dret a l’autodeterminació sosté que “la interpretació que es fa en el món del dret deixa clar que Catalunya no té dret a l’autodeterminació” (això és evident, però, cal afegir que es tracta de la interpretació que fa “el món” del dret espanyol, no la resta del món democràticament civilitzat), tot i que reconeix que “pots manifestar la teva voluntat de separar-te i que es pugui pactar i negociar”, sense reconèixer-lo com l’exercici d’un dret que s’hauria de reparar… I tanmateix, entre El Quebec i Canadà i entre Escòcia i Regne Unit es va aconseguir negociar i acordar un referèndum pactat, com un exercici democràtic. El judici és una farsa perquè, segons ell, la independència va ser una farsa. Després de la declaració de Trapero no en queda cap dubte. Allò no va ser un procés d’independència. Com penses controlar un territori si no tan sols tens el suport de la teva policia? Van fer un simulacre, sentencia, tot i que el que qualifica de ‘farsa’ o ‘simulacre’, foren intents reiterats de cercar el diàleg per arribar a un pacte bilateral, de respecte i de reconeixement, per tal d’arribar a un acord entre el Govern de Catalunya i un Govern d’Espanya al·lèrgic al diàleg, demòfob i anticatalanista… I tot foren ‘nos’ per banda de l’estat espanyol contra Catalunya.
Considera Pérez Royo que “el que passa a Catalunya anticipa el que passarà després a Espanya; creu que la monarquia no es tocarà, perquè és la premissa amb què es va construir tot això [la transició]. Per modernitzar-la s’hauria de fer un referèndum i això no passarà. Espanya és monàrquica i en això descansa la construcció de tot l’Estat espanyola. Això no té correcció“. És a dir, una invitació a construir l’opció republicana… Li pregunten per la seua vinculació amb Catalunya i diu: “des que va començar la reforma de l’Estatut de Catalunya vaig entendre que si això no sortia endavant el problema no el tenia Catalunya sinó la democràcia espanyola. Jo no sóc independentista però em preocupa, perquè sense l’autogovern de Catalunya no hi ha democràcia a Espanya. Això és el que va suposar el recurs i la sentència del TC. I jo ja ho vaig avisar. Estic molt interessat perquè el futur de la democràcia espanyola es juga en bona mesura en com s’aconsegueixi la integració de Catalunya i garantint l’autogovern de Catalunya”. Des de la seua posició espanyola, denúncia i qüestiona el desgavell d’un TC anticonstitucional que amb les seues resolucions contra la reforma de l’Estatut, el 2010, votat en referèndum, el 2006, destrossa les bases constitucionals.
Com que darrerament, Pérez Royo, està de visita permanent a Catalunya, passejant-se pels platós de TV3, Catalunya Ràdio i conferències a les universitats i a Santa Coloma de Gramenet i als barris perifèrics de Barcelona, li pregunten que amb tantes visites s’hi deu trobar com a casa seua, i respón: “Jo sempre m’hi he trobat estupendament. Si em parlen en català, jo contesto en castellà i quan he anat a la universitat no he tingut cap problema. Sempre he estat molt ben rebut. Ara la gent m’estima molt, però abans també”. El que em sembla preocupant és que, compartint la mateixa història, llengua i cultura al si dels Països Catalans, a les Universitats del País Valencià i les Illes, hi haja tan pocs experts juristes amb posicions semblants, si més no, a les de Pérez Royo o Joaquin Urias, de Sevilla, denunciant l’aplicació del dret a l’enemic al TS de Madrid o més encara, molt més desitjable, a l’estil del filòsof, Ulisses Moulines, disposats a defensar el dret a l’autodeterminació i inclús, si m’apuren, el dret a la secessió i a la independència. Com un principi democràtic internacional, recollit a la declaració dels drets humans i als tractats i les lleis internacionals, per resoldre conflictes polítics des de la no-violència.
