El viatge impossible del PP: centrisme amb Vox i amb el 155?

GRAF1070. MADRID, 19/01/2019.- El presidente del PP, Pablo Casado, acompañado del expresidente del Gobierno y presidente de la Fundación FAES, José María Aznar, durante la segunda jornada de la Convención Nacional del Partido Popular que se celebra hasta mañana domingo en el Recinto Ferial IFEMA de Madrid. EFE/Chema Moya

Joan del Alcàzar

El Partit Popular, amb Pablo Casado al front, però comandat de manera efectiva per José María Aznar des del seu despatx a FAES, anuncia ara, poques hores després del seu desastre electoral, que vol ser la gran referència del centre polític espanyol. Preguntats els seus portaveus pel significat real d’aquest canvi de ruta, neguen que es tracte d’una modificació substancial, perquè el partit sempre ha sigut –afirmen amb vehemència excessiva- el vertader i únic partit centrista d’Espanya.

Interpel·lats per les seues relacions amb l’extrema dreta de Vox a la que Casado va oferir ministeris la vespra electoral, ara reneguen -amb més tebior que una altra cosa- dels d’Abascal i companyia, però no sols mantenen el pacte a Andalusia, sinó que cap dirigent territorial o local s’atreveix a negar que pactarà amb Vox després de les eleccions locals i [en dotze comunitats] autonòmiques [a més d’europees] del proper dia 26.

El desconcert entre la parròquia popular és majúscul. No diguem ja entre els simples votants que, amb la borrasca interna del partit, no saben si mantindre la fidelitat electoral. Definir a Vox i aclarir quines relacions es vol mantindre amb ells és, a hores d’ara, la pregunta que tot periodista seriós li fa a qualsevol càrrec o representant del PP que es posa davant el seu micròfon. I els entrevistats pateixen el que no està escrit.  Isabel García Tejerina, per exemple, diu que amb Vox no aniria ni a prendre un cafè, mentre que Moreno Bonilla i els seus correligionaris andalusos, per raons òbvies, llancen balons fora i parlen de l’honorabilitat de la formació ultradretana.

D’altres, la majoria, prefereixen eludir les preguntes compromeses sobre Vox refugiant-se en la repetició de l’argumentari partidari. Escoltar les entrevistes a –per exemple- dues persones tan pintoresques com la candidata per Madrid, Díaz Ayuso, o el president de Murcia, López Miras, és un exercici tan esgotador com esclaridor. Tots dos fan mans i mànegues per a fugir del tema i es refugien en els llocs comuns habituals: la bondat excelsa de la gestió del PP i la perversitat maligna de la dels socialistes; la seua centralitat immaculada versus l’extremisme radical de tots els altres [els podemites, els comunistes, els separatistes, etc.]. La qüestió és no fer servir cap argument que puga ofendre els d’Abascal.  El cas de la senyora Marquesa de Casa Fuerte, diputada electa per Barcelona, única representant del Partit Popular per Catalunya, és distint: aquesta no vol ni sentir parlar de viatjar al centre, ni de les tribulacions de Pablo Casado. És evident que la senyora Álvarez de Toledo podria ser, perfectament, diputada de Vox.

La conclusió a la que podem arribar és que el PP està en un atzucac del que sembla quasi impossible que puga eixir a hores d’ara. Les anàlisis errònies de FAES i les directrius dogmàtiques d’Aznar han conduït el PP a una situació en la que, àdhuc, perilla la seua existència com a organització política cohesionada. Els resultats de les eleccions del passat 28 d’abril, a més d’una pèrdua impressionant de vots i escons, han deixat negre sobre blanc una evidència: el PP no existeix al País Basc [ni tampoc Ciudadanos, ni Vox, que tot s’ha de dir], on fins i tot han caigut candidats il·lustres del partit; paral·lelament, la presència efectiva a Catalunya es limita a una marquesa i diputada que ni sintonitza, ni voldrà ni podrà sintonitzar amb la societat catalana.

Arran d’aquí podem fer-nos la pregunta: realment és possible en Espanya l’existència d’un partit polític de govern inexistent a Catalunya i al País Basc? La resposta és no.

Durant la primera legislatura d’Aznar, entre 1996 i 2000, el PP va col·laborar estretament amb el Partit Nacionalista Basc i amb Convergència i Unió. Aznar parlava del MLNV, pactava i es donava palmades a l’esquena amb Xabier Arzallus i amb Jordi Pujol, mentre parlava català en la intimitat.

Allò va permetre un PP centrista, que comptava amb socis ideològicament pròxims en matèria econòmica i social, la qual cosa l’eximia de tindre una organització potent pròpia a les dues nacionalitats històriques. Podem deduir, llavors, que el centrisme del primer Aznar va ser possible perquè de manera implícita el PP havia acceptat la plurinacionalitat d’Espanya.

Una primera conclusió, doncs, quant a l’actual etapa política: les opcions d’ocupar l’espai polític del centre passa per acceptar que Espanya pot ser un Estat, inclús un estat fort, però no és una nació uniforme. N’hi ha, com a mínim, dues nacions ben potents al si d’aquest Estat: Catalunya i Euskadi. I si això no s’accepta, com no ho accepten ni FAES, ni Casado, ni Aznar, no els hi serà possible fer del PP un partit centrista i centrat.

L’electorat que el PP necessitaria per a ser el gran partit del centre dreta espanyol ja està vinculat política i electoralment en el País Basc, i està en el PNB, que és un partit en el que es troben a gust des de ciutadans netament conservadors a ciutadans que fiten amb la socialdemocràcia. Es tracta d’electors que, en el millor dels casos, estarien disposats a romandre dins de l’Estat espanyol com a ciutadans de la nació basca.

Pel que fa a l’electorat que el PP necessitaria a Catalunya, tampoc no existeix en l’actualitat. O bé estan a hores d’ara a Ciudadanos, o s’han incorporat com a votants de Vox. Aquells de temps arrere que estaven vinculats, especialment, a Unió Democràtica de Catalunya, ara no volen ni sentir parlar del campió de l’anticatalanisme que va ser el PP que va carregar-se la reforma de l’Estatut i va impulsar més recentment l’aplicació de l’article 155.  Fins i tot un dur entre els durs del PP com García Albiol, qui opta a l’alcaldia de Badalona, ha comprés que ha d’amagar completa i absolutament la seua pertinença al seu partit si és que vol tindre alguna opció.

És un drama això que li passa al PP. No volen fer-se càrrec de com de complexa és Espanya, ni són capaços de reconèixer que la re-centralització que ells voldrien, la que acabaria amb “els excessos dels nacionalistes perifèrics”, exigiria una mena de marxa arrere impossible a l’Espanya actual. O és que pensen que podrien executar-la i aplicar un 155 permanent a, si més no, Catalunya i el País Basc?

Potser els més fanatitzats espanyolistes ho pensen, però haurien de saber que els partits centristes no governen ni en coalició amb l’extrema dreta, ni amb estats d’excepció, ni mantenint l’ordre a base de càrregues policials, detencions i judicis.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER