Les contradiccions d’un judici polític en plena Europa democràtica

judici

Sal·lus Herrero

L’opinió pública europea i mundial, una mica il·lustrada, associa el show de judici-farsa del Tribunal Suprem que es celebra a la capital de la metròpoli, Madrid, a una espècie d’inquisició medieval o colonial, indigerible, més que un ultrage, una errada estrepitosa, inclús amb “requerimientos” que es feien servir des de l’Imperi espanyol, per tal de sotmetre i castigar a les colònies després de la conquesta d’Amèrica (Tvetan Todorov), amb ordres reials dels monarques d’aleshores contra els indígenes; sembla que aquells “requerimientos” s’han actualitzat el 2019 al TS, tot i que la majoria de l’opinió pública democràtica dels Països Catalans, d’Europa i mundial ho considere una vergonya i una vulneració de drets fonamentals, vinculats a drets de manifestació, d’expressió, de protesta, de votació, de creença i d’autodeterminació; l’advocat d’Oriol Junqueras, Andreu Van der Eynden, a l’inici del judici va detallar que s’havien vulnerat tots els drets bàsics recollits a la constitució espanyola, inclús el dret a la llibertat religiosa i de culte, perquè a la presó de Madrid no el deixaren assistir a missa al seu client, li retiraren una Bíblia perquè estava escrita en català i recentment tant a Junqueras, com a Jordi Turull i a Josep Rull els han censurat una revista titulada “Catalunya-religió”, segurament perquè estava escrita en català i, evidentment, tot allò que s’escriu en la nostra llengua és “subversiu”, en un retorn a la dictadura franquista, on es criminalitzava la llengua i la cultura catalana en un intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (Josep Benet), que també estudia i explica molt bé Francesc Ferrer i Gironès en l’anàlisi de la catalanofònia i el pensament anticatalà a través de la història. 

En conseqüència, Marchena i el seu tribunal cortesà no els deixa, als nostres presos i preses polítiques, expressar-se en català al judici a no ser en traducció consecutiva, com si fórem japonesos, russos o “polacos”, que, aquest darrer, és l’insult que ens han dirigit des de fa segles als catalanoparlants per parlar en català. ¿No seria possible, per aquest afer de censura, de manca de respecte i de reconeixement vers la nostra llengua i cultura catalana, que l’Institut d’Estudis Catalans, Acadèmia Valenciana de la Llengua, Universitat de les Illes Balears, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià, Òmium Cultural, la Plataforma per la Llengua, Intersindical Valenciana, USTEC, l’Institut Ramon Llull, l’Institut Lluís Vives, etcètera, feren, conjuntament, un escrit en defensa de la llengua i cultura catalanes, criticant i qüestionant la vulneració de drets fonamentals, la llibertat d’expressió (lingüística) i l’incompliment de les “seues” pròpies lleis i “constitució” on s’afirma que es defensarà, protegirà i es remouran les causes i els obstacles que generen les desigualtats i les discriminacions socials, per raó de llengua, de condició cultural i origen nacional, però, com veiem després s’aplica la imposició del supremacisme lingüístic espanyol, vulgues o no vulgues, al judici del TS de Madrid amb consideracions il·legals i arbitràries que limiten el dret e expressar-nos en català, sense cap vexació ni retard, a tot l’àmbit públic? 

Del que potser no n’és conscient de tot, l’opinió pública europea, és el clima de linxament, d’ofec, de desequilibri i desigualtat d’armes, d’aclaparament sistemàtic i de “mastegament” d’un clima d’odi, ràbia i “terror total” que es viu a Madrid, al judici del TS i a tots els mitjans de comunicació espanyols, en realitat “madrilenys” (ja m’enteneu!), que criminalitzen i demonitzen l’independentisme català; no atenen als fets (facta) sinó a “valoracions” molt subjectives, parcial i esbiaixades, interpretades des d’una ideologia reaccionària, militar i d’extrema dreta, nodrida des de clavegueres, entramat econòmic extractiu de l’IBEX-35, judicatures i mitjans de comunicació al servei de la barbàrie de l’estat, en fer servir els comandaments i agents de les casernes, aplicant l’obediència “deguda”, des dels prejudicis anticatalanistes contra l’indepedentisme ( que “ells” li diuen “separatisme”) que hi ha en la llarga i tortuosa relació històrica des d’Espanya contra Catalunya i els Països Catalans. Una tradició d’opressió i repressió que ara volen censurar, prohibint els llaços grocs i censurant que es diga que l’estat oprimeix Catalunya i els PPCC.

El mateix dia que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, així com la resta d’acusats i acusades, desmuntaven tots i cadascú de els acusacions que li imputen en un relat fals, inventat, tramat prèviament i a posteriori, en una construcció imaginària des de la “raó” de l’estat, després del discurs del monarca el 3-O de 2017; aquell dia de la declaració de Jordi Sànchez i em sembla que la de Jordi Cuixart, per la nit, a totes les TV espanyoles, públiques i privades, els periodistes invitats per al debat i l’anàlisi eren d’ideologia nacionalista espanyola, de  matriu castellana (de Madrid o “províncias”), no hi havia cap independentista o sobiranista, ni partidari del dret democràtic a decidir i durant tot el debat feren un discurs acusatori sense cap prova, sense cap referència a fets concrets, com fan els polítics del Govern de M. Rajoy, els “responsables” del ministeri d’interior, el secretari de seguretat i de policia, els guàrdies civils que “testimonien”, dient “tot allò que els ix de dins”, sense que conste als atestats anteriors, repetint mantes vegades “violència”, “tumult”, “cares d’odi”, “virulència”, “ràbia”, “clima d’hostilitat”, “dolor moral”, “insults”, llançament d’ampolles d’aigua, escopinades… però quan els pregunten els advocats de la defensa si el algun moment van patir alguna lesió o algun acte de violència, si van agafar la baixa, sempre diuen que no i aquest relat imaginari de “violència” s’evapora perquè tot són acusacions genèriques, boiroses, vagues i abstractes, d’un “clima d’odi” que és el reflex del seu odi contra la catalana gent, des de l'”A por ellos” (tant dels familiars de la policia i els militars, com del propi monarca i els seus tribunals), en una “lògica de guerra” aplicant la violència extrema i el dret de l’enemic, basat en prejudicis atàvics anticatalanistes, de “sospita”, de “desconfiança”, de “deslleialtat”, de “traïdoria”… quan els que van trair, unilateralment, foren les decisions sentenciadores del TC contra la reforma de l’Estatut votat en referèndum per la ciutadania catalana o les forces policials i militars, que, molts dies abans de l’1-O, decidiren actuar al marge dels Mossos d’Esquadra i al marge dels autos judicials de la magistrada del Tribunal de Justícia de Catalunya, on s’especificava que s’havia de preservar la convivència ciutadana, en una operació d’estat per restringir i limitar drets i llibertats fonamentals, amb l’excusa de frenar el sobiranisme o l’independentisme mitjançant l’ús de tots els recursos i mitjans estatals per perversos, indecents i antidemocràtics que siguen. Per apuntalar la monarquia i impedir que ni es qüestione la indissoluble unitat de la pàtria l’estat espanyol, l’entramat estatal està disposat a carregar-se una democràcia carregada de dèficits, que, com més va, perd més plomes gallinàcies de corral madrileny, en un descrèdit internacional, semblant a la propaganda del ministre de la dictadura Manuel Fraga d'”Spain is different” per contrarestar la brutalitat de l’assassinat a ·garrot vil de Salvador Puig Antich. 

 Per això, tant al judici del TS com als debats mediàtics dels canal espanyols es repeteix, que el 20-O i l’1-O hi hagué “intimidació” o “un clima d’intimidació”, reconeixien els periodistes espanyols que serà molt difícil demostrar els delictes de “rebel·lió”, de “sedició” perquè no hi ha cap tipus de violència, ell deien una violència “clara”, que es puga provar fefaentment, però, s’agafaven com un clau roent, a la “sensació d’intimidació”, plenament subjectiva per tractar de justificar el que és del tot injustificable… Perquè les imatges gravades al vídeos, que el president de la sala del Suprem ha prohibit exhibir “incomprensiblement” i de manera del tot arbitrària i il·legal, o ben “comprensiblement” perquè no es desmunte el relat inventat i fals; perquè les imatges del vídeo demostrarien les grans mentides que afirmen polítics estatals, funcionaris, policies i militars amb tota la barra i la impunitat del món; les imatges  mostren que, de manera generalitzada, fou una mostra de mobilització i de protesta pacífica, festiva, alegre i lúdica… tant la del 20-S com la de l’1-O, llevat de quan van actuar les forces d’ordre públic que eren sentides per tota la gent com a forces d’ocupació, vingudes de fora per a estomacar-nos violentament, però les instruccions que han rebut des de dalt és que afirmen que hi va haver una “actitud” d’odi i de violència, no per banda “d’ells” sinó de nosaltres que només volíem votar. 

Quan oia aquest debat, dels periodistes espanyols, repetint i amplificant el fals relat de l’estat i de la violència de “les cares” d’odi i de “les mirades d’odi” (com si les mirades esbalaïdes per l’horror o l’espant, quan t’apallisen, foren delicte!) no vaig poder evitar recordar un documental sobre la censura de la dictadura fraquista (Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor…), Lluís Llach contava que un policia que el perseguia a tots els concerts per controlar que respectés les lleis, la censura i les normes que li imposaven, arbitràriament, l’havia amenaçat de denunciar-lo i l’havia multat perquè deia que Llach exaltava i agitava a les masses i intimidava als policies amb els ulls… Com “les veus” de la presidenta Carme Forcadell que ou, imaginatívament, la secretària de la comitiva judicial de la conselleria d’economia o un guàrdia civil deia veia la mà de la presidenta del parlament Carme Forcadell que la treia i “agitava”, des d’un cotxe, com si fora Evita Perón… afirmacions del tot falses i ridícules, com el relat bufo del Fairy de Millo, que sembla propi d’una pallassada, com sentir parlar a la guàrdia civil, de “terror total” al judici, comentava l’escriptor John Cardin, autor del llibre “El factor humano” o “La sonrisa de Mandela”, entre d’altres, a Catalunya ràdio, el 23 de marc de 2019. Per art de màgia, càntics festius i la protesta ferma però pacífica, posant-se sentats davant els cotxes i agafant-se dels braços, han esdevingut “cares de violència”, “ràbia extrema”, “violència ambiental tremenda”, “nada pacífica”, “odi inaudit”, multitud “tumultuosa”, “es colpegen els vehicles”, “persones que denotaven violència”, “ràbia descontrolada”, ens llaçaven aigua… (particularitzada en acusacions molt greus de “sedició i “rebel·lia”), “molt semblant”, declarava un guàrdia civil, als inicis del terrorisme d’ETA al País Basc, quan es torturava a les comissaries de la dictadura amb absoluta impunitat i sense poder denunciar les tortures, com per desgràcia, ha passat també posteriorment; ara hi ha dret a denunciar però, en general, sovint es té la mateixa sensació d’impunitat per banda d’uns aparells de l’estat, que no s’ha renovat, i són esmenats pels Tribunals Europeus de Drets Humans quan els jutges del TS i del TC giren la cara davant les tortures.

Aquests tertulians espanyolistes afirmaven que hi havia uns cotxes “devastats” o “destrossats” com a prova de “violència” (quatre cotxes plens d’engantxines amb alguns desperfectes perquè els guàrdies els deixaren sense cap precinte ni protecció), seguint fil per randa els informes falsos i inventats pels caps de la guàrdia civil, de la fiscalia, l’advocacia de l’estat i el partit feixista, repetint els testimonis oracions treballades, sense posar en dubte si aquells cotxes militars abandonats amb armes llargues foren deixats allà perquè serviren “d’esquer” perquè hi hagués violència, enfrontaments o perquè infiltrats al servei de les estratègies i clavegueres de l’estat, els destrossaren per tal de poder acusar a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i poder muntar una “causa general” contra l’independentisme amb un relat fals, tramat, inventat i orquestrat basat en “intimidacions”, “devastacions” i “violències interiors” molt subjectives fetes de prejudicis ben arrelats i un clima asfixiant que hi ha a Madrid i a tots els aparells estatals, mediàtics, polítics, policials, judicial i militars de la capital del “Regne d’Espanya”. Al meu parer, una vergonya immensa pròpia de règims dictatorials i monarquies bananeres, però no de democràcies avançades contrastades amb estats de dret com Alemanya, Bèlgica, Escòcia, Dinamarca o Suïssa.

El senyor Sànchez, el senyor Cuixart i la resta de persones acusades en aquest judici infame, no ho poden dir, perquè estan davant d’un tribunal que els pot sentenciar de manera greu, cínicament i mentiderament, aplicant el dret de l’enemic, però la resta de mortals tenim dret a dubtar dels informes acusatoris, de la criminalització de l’independentisme i tenim l’obligació de sospitar i interrogar.nos si des de l’estat (CNI, TC, TS, jutjat número 13 del TSJC) estaven preparant una estratègia per aturar i penalitzar el referèndum, en les peces d’un puzle on tot podria quadrar, des de l’atemptat a la Rambla i Cambrils, a l’agost, une setmanes abans del referèndum, l’abandonament del cotxes de la guàrdia civil el 20-S, l’assalt per escorcollar a una cinquanena de punts de Barcelona i els voltants, perseguint urnes, paperetes, cartells, sobres, en l’intent d’entrar a la seu de la CUP sense ordre judicial, en el relat terrorífic, deformat i molt subjectiu de la secretaria judicial del 20-S, demanant “un helicòpter” per eixir pel terrat, davant les rialles dels guàrdies civils que l’acompanyaven, el registre judicial extralimitat, la fugida de l’agent judicial pel terrat del Teatre quan els Mossos li oferien un passadís segur encapsulat per molts policies, els danys causats al cotxes militars de la guàrdia civil deixats amb armes, la brutalitat militar i policial del’1-O, plena d’odi i de violència extrema contra ciutadania pacífica que només volia votar en una urna de plàstic, en un intent de “culpar” i “responsabilitzar” als organitzadors del referèndum, els quasi dos milions i mig de persones, perquè a Catalunya, després de l’etapa Pujol (si és que mai hi hagut) no hi ha ni cabdills, ni capitosts, ni monarques… el poble organitzat, “Nosaltres sabíem/ d’un únic senyor/ i vèiem/ com esdevenia/ gos/ Envilit pel ventre,/ per l’afalac al ventre,/ per la por,/ s’ajup sota el fuet/ amb foll oblit de la raó/ que té”  […] “salvat en poble/ ja l’amo de tot,/ no gos mesell,/ sinó l’únic senyor”./ (Indesinenter, Salvador Espriu, “Les cançons d’Ariadna).

Des de la perspectiva del sobiranisme catalànic, no hi ha dubte que l’estat espanyol fa servir tots els seus mitjans, clavegueres de l’estat, guerra bruta, funcionariat, tribunals de justícia, judicis, causa general contra Catalunya… per defensar de manera ben indigna, la corona monàrquica, hereva de la dictadura, per garantir la seua permanència i tractar de desactivar el potencial de dissidència i reivindicació democràtica a tot l’estat i, de pas, tractar d’anul·lar i exterminar Catalunya i els Països Catalans, com han fet des de fa més de tres segles de manera quasi ininterrompuda, amb brutalitat o de manera “més subtil”, amb dictadures i “dictablandes”, no reconeixent els nostres drets com a ciutadania catalana a no ser que en castrem la catalanitat i ens transsubstancien a l’espanyolisme, sense deixar cap petjada de catalanitat a no ser íntima, domèstica i folckòrica, a l’estil dels “Coros y Danzas” de la Sección Femenina… En la mesura que els jutges del TC i el Tribunal Suprem consideren que això de la llengües, cultura i nacions catalanes és mera emocionalitat sentimental, i que les lleis de l’estat espanyol són “justes” i “perfectes” perquè, segons “ells” vivim en una “democràcia plena”, “avançada”, davant el que “ells” consideren una presumpta “vulneració” o “desobediència” a la ‘seua’ llei, amb “indicis” basats en prejudicis sense demostrar, sense tenir en compte la contraposició de legitimitats, doncs, les condemnes estan a la vista; per això, en compte d’aplicar allò de “In dubio pro reo”, respondran i sentenciaran de manera contundent per afermar i sostenir aquest “estat de dret modèlic” en el    que creuen cegament i absurda, perquè els interessa professionalment, nacionalment i ideològica, del que es beneficien com a alts funcionaris de la Cort del Regne d’Espanya… tot i que podem comprovar que són ben ineptes jurídicament i només saben retòrcer perversament les seues lleis per defensar la “raó” d’estat, d’acord amb la seua interpretació a la madrilenya, com diria l’Ortega y Gasset, abans de la II República, més jove, fresc i preparat, quan criticava que el “madrilenyisme” ofegava una concepció d’Espanya menys reclosida i tancada i més tard el 1932, en el discurs sobre l’Estatut de Catalunya a les Corts espanyoles, somicava que potser era possible la “conllevancia dolorosa” perquè, segons ell, era impossible resoldre d’arrel “el problema catalán”, perquè era un cos del tot ferit i no es podia curar sense matar-lo, per tant calia “conllevar-se”, sense cedir-li a Catalunya “sobirania” (res de poble català!) ni reconèixer la “ciutadania catalana”, perquè era perillós en termes jurídics, només una descentralització en alguna cosa de “cultura” i  “ordre públic”, sempre subordinat a l’ordre predominant estatal, en una mena autonomia atorgada, “de quita y pon”, sense federalisme o con-federalisme que també considerava estratègies separatistes d’un nacionalisme particularista que només volia “ensimismar-se” en si mateix… Quan és més que evident que el problema espanyol, el d’un estat incapaç de reconèixer les altres nacions no castellanes, perquè això de la construcció d’Espanya ha estat un “overlapping” trampós, una superposició, suplantament, de Castella per Espanya, sense cap respecte, redistribució de poder, ni reconeixement de drets i llibertats, en igualtat de drets en termes de ciutadania i del dret a decidir, individualment i col·lectiva, de la població de les altres nacions catalanes, basques o gallega; si llegiu el discurs d’Ortega veureu com les ferides han anat a més i la situació està empantanat igual o pitjor com durant el temps de la II República.

En canvi des dels Països Catalans, davant de la visió dels discursos, relats i sentències de les Corts i dels tribunals de Madrid, críticament, ho tendim a veure al revés: lleis molt injustes, amb doble vara de mesurar, allò de la llei de l’embut, per a mi l’ample i gran i per a tu l’estret i el menut; els cabdills, caps i monarques de l’estat que ho tramen, dirigeixen, manen i ordenen tot perquè darrere hi ha una manipulació i un adoctrinament gegantesc, quan als Països Catalans i més concretament a Catalunya es discuteix tot, en debatre-ho, es respecta les dissidències, la diversitat i la pluralitat col·lectiva sense dirigents autoritaris i impositius com estan acostumats a Espanya quan parlen de “cabecillas”. Als Països Catalans la gent està acostumada a viure i a deixar viure, a Espanya, a imposar, guerrejar, ordenar, manar i castigar els dissidents; són visions polítiques, jurídiques, nacionals i culturals antagòniques, on uns veuen “delictes”, altres veiem demòcrates sobiranistes defensant la llibertat i  els drets fonamentals de la nostra gent i el nostre poble, des del pacifisme i la no-violència, per aconseguir l’exercici del dret a l’autodeterminació, un dret reconegut internacionalment, tret de l’ordenament jurídic espanyol que com sabem és “un model” de democràcia “exemplar” mundialment. Així com als Països Catalans hi ha gent nacionalment espanyola, d’independentistes catalànics a Madrid no hi ha cap, tots són “independentistes” espanyols o castellans, per això Ramón Cotarelo, faigat d’amenaces, va decidir anar-se’n de Madrid i venir a Catalunya; perquè allà a Madrid, tret d’honroses i valuossíssimes excepcions, és una ciutat massa salvatge i massa inculta, que es predica com a “molt oberta” i “cosmopolita”, però no vol sentir parlar el català ni als tribunals, ni als parlaments, ni al taxis… pel sol fet de defensar Cotarelo el dret a l’autodeterminació i inclús a la independència de Catalunya i de qualsevol nació del món, era insultat i acaçat, per l’ultranacionalisme espanyol del “prieta las filas”; encara com Ramon Cotarelo se n’ha vingut a viure a Catalunya, per a poder ser més lliure i més feliç, com molta gent amiga del País Valencià que em diu que està esperant jubilar-se o trobar faena a Catalunya per venir-se’n a i defensar la llibertat, els drets humans i el dret a decidir allò que a majoria de catalana gent vol i, gràcies als tribunals de Madrid i a la repressió de l’estat, cada vegada hi ha més gent que es torna independentista… Per tant, en no tenir a Madrid cap interlocutor social independentista, els jutges del TC i del TS i tot l’entramat de l’estat en ple, en judicar sense cap balança, contrapesos, equilibris, contrasts i contencions, estan determinats a cometre injustícies flagrants, sense ni tal sols “adonar-se’n” que la fan, bé per cinisme i hipocresia, bé per engany i autoengany, bé per les dues coses a la vegada, a més a més, d’un odi cerval i un prejudici ancestral contra la catalana gent, des de l’abocament sistemàtic de missatges estructurals i diaris, posem per cas, slogans construïts del tipus “los separatistas son insaciables”, “insadollables”, “Ho volen tot”, “no respecten la llei” (la ‘seua’ que ens imposen!), ni el missatge judicial i polític de l'”A por ellos” del Borbó; els jutges de les Corts com a supeditats i servidors del cap d’estat, al meu parer, no tenen cap marge de maniobra ni cap autoritat per a impartir justícia… No ens deixen expressar-nos en català, confonen noms, la política Marta Rovira Vergés la confonen per la sociòloga Marta Rovira Martínez, no entenen els texts en català ni els han traduït tots, el MHP Torra és vist, de manera al·lucinant, en uns grans magatzems cercant paperetes, s’inventen violències inexistents i banderes d’Òmnium que no hi ha, es fracciona la causa, no es respecta el tribunal natural que els correspon a Catalunya, hi ha una restricció en la capacitat de preguntar de les defenses, les acusacions dels testimoni semblen adoctrinades per la fiscalia, no es visionen els vídeos, no es pot contextualitzar, contrastar i desmuntar les mentides i falsos testimonis, no es tenen en compte els pronunciaments dels tribunals estrangers que han examinat aquesta causa i no han vist cap delicte, hi ha una “evolució ‘dinàmica’ de la pertinència o impertinència” en funció de l’extravagància, caprici i arbitrarietat del president de la sala i el TS, sense tenir en compte la pertinència encadenada a l’objecte de la prova, la construcció de la “veritat jurídica” no té res a veure en la “veritat material” i les proves documentals gravades en vídeos que no es permet mostrar perquè els telespectadors, els periodistes i els observadors internacionals no se n’adonen de la barbàrie i el terrorisme de l’estat espanyol que jutja a innocents perquè es incapaç de jutjar als culpables i responsables, polítics, policials i militars, que ordenaren l’apallissament brutal de la ciutadania catalana l’1-O. Quan s’afirma que en tal lloc els Mossos no van intervenir, van estar “absents” o van tenir una actitud “passiva”, falsament, per tal que els quadre l’acusació de trama criminal i armada, ¿per què no es contrasta amb la realitat de les imatges de Mossos, mediant, apartant a la gent i obrint passadissos a la PNE (policia nacional espanyola) i la G.C. (guàrdia civil) i en alguns pocs casos, interposant-se davant de la gent junt als bombers per protegir la catalana gent vulnerable i agredida i recriminant la brutalitat militar i policial, en un gest d’humanitat que els honora?  

Per últim, seria demanar massa que el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, les Illes, del País Valencià i altres parts de l’estat, inclús departaments universitaris dels Països Catalans i de l’estat espanyol es pronuncien denunciant la vulneració sistemàtica de drets bàsics que hi ha al judici del TS contra l’independentisme?

 Post escriptum:

Remembrem, com “anècdotes”, que analitzats quasi 4.000 “tuïts” de Jordi Sànchez, públic i privats, per banda de la G.C. només n’han triat un grapat i crida l’atenció un de Sànchez a Forn “per invitar-lo” a la Diada per la llibertat de l’11-S, perquè deia el guàrdia civil tractant de criminalitzar tot un moviment de milions de gens, que “tots els que viuen a Catalunya ja sabem que això és una festa independentista”; hi ha un tuït de Forn, que s’analitza al judici, on Forn escrivia que estava content pel seu nomenament com a conseller perquè podria tenir un paper rellevant en complir un dels “somnis d’infant” davant moments importants de Catalunya; es jutgen tuïts, converses telefòniques, correspondència privada, “somnis d’infants”, invencions sobre l’actual president de la Generalitat remenant paperetes pels magatzems de Bigues i Riells, no es respecten les ordres judicials ni la seua aplicació estricta, es van decomissar cartells de partits polítics, de la CUP, amb el rostre del rei, M. Rajoy, Pujol i Millet, on es deia “Per fer-los fora!”, s’intenta entrar a la seu de la CUP sense cap ordre judicial, els principals caps polítics, policials i militar de l’estat consideren i així ho declaren davant el TS que no cal ponderar el compliment d’evitar el referèndum amb la necessitat de no atacar a persones vulnerables, persones grans i infants; perquè a diferència del major Trapero, els caps dels altres cossos policials, “creuen” que això és una “excusa” per a l’incompliment de l’ordre judicial, quan es tracta d’aplicar-la amb “proporcionalitat”, “racionalitat”, “congruència” i “oportunitat”… que repeteixen, per boca de gansos, com a lloros ensinistrats, els que han fet de la brutalitat i la violència la seua norma d’ofici… No només un desgavell, un caos, una gran injustícia, sinó l’exercici cruel de la barbàrie i el terror estatal contra una minoria nacional i cultural minoritzada, estructuralment, a tots els àmbits; sense dret a poder defensar-se amb “igualtat d’armes”, on podem aplicar la sentència llatina: “Sumum ‘ius’, summa injuria”; voler impedir un referèndum, a qualsevol preu, on volien votar més de dos i mig milions de persones, és un atrocitat, només explicable des de la tristíssima, lamentable i cruelíssima història de les petjades d’una Espanya inquisitorial i guerracivilista, segon estat del món amb més gent soterrada al vorals de les carreteres, encara sense identificar, amb tombes faraòniques d’exaltació dictatorial,  un estat incapaç de digerir, metabolitzar i incorporar, en la vida quotidiana, els mínims principis democràtics articulats en la declaració universal dels drets humans, socials, ecològics i col·lectius, de reconeixement i de respecte als altres, a les minories, voler castigar penalment, als que li demanaren diàleg reiteradament al govern estatal, sentint les portades contra els nassos, per contribuir a que la gent, que ho vulguera, pogués votar, sí o no, és més que una atrocitat, és una ignomínia que servirà per abismar més encara la relació entre Espanya i Catalunya i augmentar el desig d’independència; perquè la majoria de la catalana gent troba que la situació és insuportable, amb ràtzies dels Mossos, ordenades des de Madrid, per escorcollar escoles i col·legis a la recerca dels llaços grocs, blanc o de qualsevol altre color…          

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER