Cal derrotar a les urnes eixa dreta que parla de “cercadors d’ossos” i “estrategs del revengisme”

Cercadors d'ossos

Joan del Alcàzar

És dur comprovar, dia rere dia, com la dreta espanyola usa i abusa de l’insult, l’ofensa i la difamació dels seus oponents polítics amb tanta perseverança. Una primera hipòtesi explicativa podria ser que ho fa perquè sovint manca d’arguments consistents per a sostindre el seu discurs polític. Podria afegir-se que aquesta insuficiència va de bracet amb el clàssic autoritarisme que sempre evidencien, i que és constitutiu de les seues posicions ideològiques.

Després de perdre la moció de censura que va fer caure Mariano Rajoy, el Partit Popular dirigit per Pablo Casado ha fet una bandera d’arrogància amenaçadora de l’insult, l’ofensa i la difamació contra Pedro Sánchez [traïdor, egòlatra, incompetent, il·legítim, irresponsable, mentider, okupa, etc.] i contra els qui van recolzar-lo. També insisteix permanentment en referir-se a les forces polítiques parlamentàries contràries amb etiquetes des-qualificadores i ofensives [enemics d’Espanya, comunistes-chavistes, etarres], en compte de denominar-los pels seus noms oficials [ERC, Podem, Bildu…]. ¡Quina enyorança d’aquells temps en els que Rajoy volia abandonar un debat televisiu perquè Sánchez havia dit que era un deshonest!

També el líder de Ciudadanos es queda a gust insultant Pedro Sánchez, i li ha adjudicat el qualificatiu de colpista en diverses ocasions; al president el govern i, en general, als independentistes catalans. Rivera, però, considera que això “no és insultar, és descriure”.

Estem, pel que sembla, en un període de degradació de la convivència política. El Partit Popular ja té experiència acumulada, com sabem. Mai va acceptar la victòria electoral de Rodríguez Zapatero en 2004 i va passar-se anys amb la teoria de la conspiració respecte dels atemptats mortífers de l’11 de març. Àdhuc ara, dies arrere, Pablo Casado ha tornat a esgrimir-la, impermeable a la sentència del Tribunal Suprem que va deixar negre sobre blanc l’autoria del terrorisme islàmic.

Tot amb tot, si hi ha un terreny en el que l’insult i l’ofensa gratuïta és practicada amb insistència per la dreta hispana és el que guarda relació amb la necessitat d’establir mesures reparadores per a aquells que van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. La Llei de la Memòria Històrica els provoca una reacció d’aversió, visceral, que barreja menyspreu i odi a parts iguals.

La dreta espanyola sempre insisteix en la idea que parlar de la guerra o la dictadura és reobrir ferides, trencar el consens de la Transició i tornar a fomentar l’enfrontament entre els espanyols. Això sí, ells van ser els vencedors, i això no admet rèplica i s’ha d’acceptar sí o sí.

En el terreny institucional, el PP va oposar-se a l’aprovació de la Llei de Memòria en octubre de 2007, i en la pràctica va derogar-la durant els governs de Rajoy en no dedicar-hi cap partida en els pressupostos de l’Estat. En el territori del debat públic, la dreta ha acusat els partidaris de la memòria històrica de voler guanyar la guerra civil 80 anys després, com acaba de fer José María Aznar en una intervenció difícilment superable de des-honestedat.

Era un jove dirigent de Noves Generacions quan Pablo Casado va dir en 2009 allò de que els d’esquerres “estan tot el dia amb la guerra de l’avi, amb les fosses de no sé qui, amb la Memòria Històrica”. Així que és fàcil entendre no sols tots els pals a les rodes que el PP [i Ciudadanos] estan posant a l’eixida de les despulles del general Franco de Cuelgamuros, sinó que tots dos hagen pactat amb l’extrema dreta a Andalusia i que anuncien que ho faran arreu després les properes eleccions d’abril i maig.

Ha sigut el diputat andalús de Vox Benito Morillo el qui va atacar en sèu parlamentària els “cercadors d’ossos” i “estrategs del revengisme”, en referir-se als defensors de la memòria històrica, competint així amb intervencions com les d’Aznar o Casado. En resposta al diputat Morillo, el PP andalús ha ofert al seu soci d’extrema dreta substituir la Llei de Memòria per una Llei de Concòrdia, sense concretar els seus continguts, encara que els podem imaginar.

¿Com és possible que la dreta espanyola continue sense commoure’s davant el dolor d’aquells descendents de les víctimes de la guerra i la dictadura que tenen els seus familiars -moltíssims d’ells gent gran que han patit des de menuts-, escampats en fosses comunes i que només aspiren a donar-los digna sepultura a la que poder dur una flor o una oració?

Han passat 80 anys des que la guerra va acabar, però encara en són molts els qui volen que no oblidem que ells van guanyar-la.

Caldrà derrotar-los d’una bona vegada amb la raó i amb les lleis. I això sols es podrà aconseguir a les urnes. Vencent-los amb la força dels vots; amb els d’aquells que no poden deixar d’acudir a la crida electoral en què ni una sola papereta hauria de donar suport a aquells que són incapaços de posar-se al lloc de les víctimes, d’aquells homes i dones que encara avui ploren per tanta crueltat i tanta injustícia com van patir els seus majors. És necessari, sí, cercar els ossos de milers de víctimes i donar-los sepultura digna. I no, no és revenja el que ningú busca, és, simplement, justícia.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER