No, no és violència domèstica. És violència de gènere

Violencia_Genere

Joan del Alcàzar

El desig compulsiu del PP de fer-se amb la presidència d’Andalusia a qualsevol preu és tan evident i tan vergonyosament explícit que resulta patètic i irritant alhora. El partit que comanda Pablo Casado està en caiguda lliure quant a les expectatives de vot segons diverses enquestes, per la qual cosa sorprèn que des de la direcció partidària sols intenten tancar la fuita pel flanc més ultradretà, aquell pel que estan perdent suports en benefici dels neofeixistes de Vox.

Els 12 vots de l’ultra-dreta andalusa són imprescindibles per a fer president Juan Manuel Moreno –el qual per cert està desaparegut i no se sap què espera per a dir què pensa de les exigències de Vox- i els d’Abascal no sembla que vagen a regalar-los-els. De moment, han fet dues exigències: derogar la Llei de Violència de Gènere i seure a negociar tot el seu programa no sols amb el PP, sinó també amb Ciudadanos.

En la rendició que apunten els de Casado, el mateix líder de l’etern somriure ja està modificant el seu guió per a que Santiago Abascal no estripe la baralla andalusa. Amb la mateixa solemnitat amb la que diuen estar inequívocament en el mateix punt en què estaven quan va aprovar-se al Parlament la Llei Contra la Violència de Gènere, des del PP s’inclinen ara per parlar de violència domèstica, que és allò que els hi demana Abascal, per tal que “es millore la protecció dels avis, les àvies, els xiquets i els homes que pateixen maltractament en l’àmbit familiar”.

Tret del basc Borja Samper, cap altre dirigent del PP ha aixecat la veu davant el canvi de tàctica. Andalusia pesa molt, però els analistes coincideixen a pensar que la maniobra podria eixir-li cara a Casado i la seua colla. A més, tot i la paradigmàtica versatilitat dels principis d’Albert Rivera, és difícil imaginar que aquests puguen seure a un govern que depèn i dependrà de Vox.

Estan el PP i Ciudadanos a favor o no de mantindre’s fidels al Pacte d’Estat Contra la Violència de Gènere? No és fàcil la resposta. Tant els de Casado com els de Rivera s’oposen o estan a favor d’una mateixa cosa segons els convinga eixe dia. No cal més que recordar el que van dir abans i després del 8 de març de 2018. Abans de l’incontestable èxit de la massiva mobilització feminista acusaven les organitzadores de ser entre feminazis i perilloses anticapitalistes, però el dia 9 van aparèixer com els millors valedors del feminisme més feminista.

Pel que fa al PP, s’ha de dubtar, certament, de quina és la seua vertadera posició. Van oposar-se a la Constitució i avui són els que reparteixen el certificat de constitucionalista al seu criteri. Aliança Popular primer i el Partit Popular després s’han oposat sempre a qualsevol canvi legal que afavorira la llibertat de la dona. Van oposar-se a legislar el divorci, van oposar-se a legislar la interrupció de l’embaràs no desitjat, i si van signar el Pacte Contra la Violència de Gènere és legítim dubtar de si era llavors o és ara quan mostren la seua cara vertadera.

Tanmateix, tot i les piruetes i volantins dialèctics que ara estan fent des de Casado en avall, el ben cert, malauradament, és que la violència de gènere és una maleïda realitat a la societat espanyola.

Al butlletí d’hivern d’Amnistia Internacional es pot llegir un documentat article signat per Carmen López. Ni el Pacte d’Estat de setembre de 2017 recull suficients mesures com per a combatre de forma efectiva i total la violència de gènere. Ni tan sols està clar, per exemple, què fer després d’una violació, ja que el recorregut que ha de fer una dona agredida sexualment és distint segons la regió autònoma en la que es trobe. Cap d’elles, a més a més, compta amb Centres de Crisi per a les víctimes de violència oberts de continu, tal i com va establir fa temps el Consell d’Europa.

Un altre problema central és la freqüent falta de formació dels professionals que atenen les dones víctimes de la violència de gènere, ja siguen els policies ja siguen els funcionaris sanitaris o judicials. Com diu Carmen López, aquesta manca de formació afavoreix els estereotips que fan dubtar de la víctima, que minimitzen les agressions o que les responsabilitzen a elles. Ara per ara, la qualitat de l’atenció a una dona agredida depèn fonamentalment de la sensibilitat de qui l’atenga, i no de l’existència d’un protocol aplicat per professionals formats adequadament. Segons Amnistia Internacional, més de 3.2 milions de dones majors de 16 anys han patit en Espanya violència sexual, i en més del 97 per cent dels casos, els agressors van ser homes.

La violència de gènere, però, va més enllà de la violència sexual. El concepte, generalitzat després de la Conferència Mundial sobre la Dona a Pequín en 1995, fa al·lusió a la violència física o psicològica que s’exerceix contra algú pel seu gènere. Com que la immensa majoria de les víctimes són femelles, se sol usar com a sinònim de violència contra les dones. Abans, en 1993, les Nacions Unides havien establert que la violència contra la dona és “tot acte de violència de gènere que resulte, o puga tindre com a resultat un dany físic, sexual o psicològic per a la dona, inclusivament les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com en la privada”.

Les xifres són incontestables i desmenteixen els arguments de Vox i del Partit Popular de Pablo Casado i companyia: en 2018, 45 dones van ser assassinades a mans de les seues parelles o ex parelles; la qual cosa ha fet que ja siguen 973 les víctimes de violència de gènere des que hi ha estadístiques sobre elles, a partir del 2003. Una altra dada important és la de les denúncies falses: des de 2009 i fins a 2016 es van interposar 1.055.912 denúncies per violència de gènere. D’elles, 79 van resultar ser falses, és a dir, el 0,0075%, segons dades de la Fiscalia.

Així, doncs, convé no caure en els paranys d’aquesta dreta ansiosa i desvergonyida, que modifica els seus principis a conveniència segons la conjuntura amb l’única intenció de recuperar el poder que considera li pertany per dret natural: no, no és correcte ni acceptable parlar d’una descafeïnada violència domèstica. És violència de gènere, i és una xacra que cobreix d’indignitat a tots els que volen disfressar-la d’una altra cosa.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER