Joan del Alcàzar
Acaba un any que no serà recordat per la seua bonança, sinó més aviat per la seua adversitat. Tant a l’àmbit internacional com a l’intern, 2018 ha estat marcat per problemes de gran calat que amenacen amb agreujar-se en 2019. A risc de sintetitzar en excés, podríem dir que els problemes migratoris són el referent de fons a l’escenari mundial, mentre que al casolà ho és el Procés català.
La política migratòria, la por als estrangers, als pobres immigrants pobres, ha estat explotada amb èxit pels nous nacional-populismes de dreta i d’extrema dreta. Ahí està Donald Trump des de gener de 2017 agitant la bandera del rebuig als migrants, als que ha atorgat el paper de gran amenaça per a l’Amèrica WASP; un discurs que encara dos anys després d’accedir a la Casa Blanca sustenta el Tancament de Govern decretat pel president per la negativa del Partit Demòcrata a aprovar una partida de milers de milions de dòlars per a la construcció del mur a la frontera mexicana.
També a la Gran Bretanya o a Itàlia, com a d’altres països europeus, el mal anomenat problema migratori ha tingut –i continuarà tenint-ne- efectes importants. El BREXIT, a hores d’ara una moneda que gira en l’aire però que aviat eixirà cara o creu, també va estar al centre del resultat del referèndum de 2016, en el que una ajustada majoria de britànics va votar per abandonar la Unió Europea. En paral·lel, que una figura com Matteo Salvini haja arribat a ser vicepresident del govern italià és una altra mostra de com d’advers ha sigut el 2018. A Espanya, Pablo Casado vol emular-lo i insisteix, contra tota evidència, en una suposada invasió d’africans que, per milions, cauran sobre Espanya cridats explícitament per Pedro Sánchez.
Veurem què passa en 2019, any d’eleccions al Parlament Europeu. Si l’euro escepticisme avança, si els enemics de l’Europa unida es consoliden, i si fan trontollar encara més els valors fundacionals de la més gran i atrevida aventura política superadora dels vells antagonismes que ha conegut el nostre continent. L’extrema dreta europea malda per traduir la por dels més vulnerables d’entre els europeus en xenofòbia que done cohesió al seu discurs nacionalista i supremacista. Ara per ara, la dreta convencional es limita a intentar tancar la via d’aigua de la pèrdua de vots assumint bona part del discurs ultra.
Alguna cosa semblant ha passat en 2018 a propòsit de la crisi d’Estat que patim a Espanya des de fa uns anys però, de manera molt més acusada des del darrer terç de 2017. Des de 2010, quan va produir-se la primera resposta massiva de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que va invalidar l’Estatut aprovat per la ciutadania de Catalunya en 2006, venim arrossegant un problema que el govern de Mariano Rajoy no sols no va saber enfrontar, sinó que encara va empitjorar-lo de valent. El govern de Rajoy i la seua incapacitat, sí; i el d’Artur Mas i la seua fugida cap endavant, també; com explica molt bé Lola García al seu llibre “El naufragio. La deconstrucción del sueño independentista”. Va ser al discurs d’investidura del president Mas, després de les eleccions de 2012, quan aquest va anunciar que fixava “rumb de col·lisió” [amb el govern d’Espanya].
L’any que ara finalitza ha estat condicionat completament per la crisi catalana, i els efectes que la seua perdurabilitat puga tindre en 2019 són encara difícils de calcular. Tota la política espanyola pivota sobre aquella, deixant en segon plànol qualsevol altre assumpte per important que aquest siga.
Després de la moció de censura que va acabar amb Mariano Rajoy, l’alineació dels sobiranistes catalans amb els socialistes, Podem, Compromís, el PNB i d’altres grups menors va deslliurar tots els dimonis que habiten en les coves del nacionalisme espanyol.
L’entrada rotunda de l’extrema dreta al Parlament andalús i la més que previsible constitució d’un govern del PP i Ciudadanos, amb el suport imprescindible de Vox, no sols ha posat final a l’hegemonia del PSOE a la regió, sinó que s’ha convertit en una amenaça per a la democràcia espanyola. Les eleccions locals, autonòmiques i europees del maig vinent, més la imprevisible durada de la legislatura de Sánchez, han provocat ja a hores d’ara que les tres dretes espanyolistes premen l’accelerador per acorralar i atacar al govern amb l’objectiu declarat de fer-lo caure com més aviat, millor. Al preu que calga.
La celebració del judici als dirigents independentistes no farà –en unes dates coincidents amb la cita amb les urnes- sinó posar més carbó a la caldera política espanyola. És molt preocupant com els nacionalistes espanyols estan sobreexcitats i decidits a explotar la qüestió catalana i l’amenaça a la unitat d’Espanya com els únics problemes que han d’interessar a la ciutadania. De la mateixa manera, amb una sobredosi emocional, des de l’independentisme es parla molt de negociar amb Madrid, però se li demanen impossibles al Govern de Sánchez. Dues posicions enrocades que deixen poc espai per als qui no participen ni de l’una ni de l’altra.
Són negres els núvols que anuncien el nou any. Si el 2018 que ara finalitza ja s’ha fet massa llarg i feixuc, 2019 no presagia un canvi a millor sinó, ans al contrari, dotze mesos sobrecarregats de tensió, polarització i confrontació política. La temptació autoritària de les dretes hispàniques constitueix una amenaça a la que caldrà estar atents. Els polítics responsables de les diverses organitzacions partidàries haurien de fer bondat tot aplicant aquella màxima popular valenciana: “el cabet a la faena, i les manetes que no paren”.
