És el nostre problema

auge extre dreta

Jordi Muñoz

Hi ha una certa temptació de considerar que el debat sobre l’emergència electoral de l’extrema dreta és un debat forà, que ens és aliè i que només ens preocupa en la mesura en què estem massa pendents del marc polític espanyol. Penso que és una mirada errònia, almenys per dues raons.

La primera és que encara vivim a l’estat espanyol i per tant difícilment podem ignorar l’ascens del neofranquisme, de la mà de Vox i de la radicalització del PP. Podríem fer com si no ens afectés, com si haguéssim, ja, passat aquesta pantalla. És una alternativa temptadora i reconfortant davant la crua realitat. Però no. De fet, fins i tot si fóssim independents, la política espanyola ens seguiria afectant, i molt. Però el fet és que la República és encara un projecte per materialitzar i, mentrestant, vivim a l’estat espanyol. I de la política espanyola en depenen moltes coses a casa nostra. Començant per les més quotidianes, i acabant per la sortida que podrem transitar.

Per tant, sí, si a Espanya s’hi consolida una dreta radicalitzada i autoritària és també el nostre problema. Entre altres coses perquè el principal element que cohesiona aquesta nova dreta espanyola fragmentada és l’anticatalanisme. Quan prometen mà dura, repressió, 155 i control ideològic es posen fàcilment d’acord. En canvi, quan parlen d’altres temes se’ls aguditzen les contradiccions. Per això no és difícil de predir que si aquest nou tripartit de dreta forma majories, donaran prioritat a allò que els uneix, que és Catalunya.

Convé tenir-ho en compte. Hi ha, tanmateix, qui interessadament en voldria derivar una conclusió que va més enllà. Ens suggereixen aquests dies que el sobiranisme català hauria de regalar, de franc, el seu suport al PSOE per evitar el mal major. És un raonament que difícilment funcionarà, perquè si el sobiranisme l’acceptés, perdria tota capacitat de negociació i el PSOE perdria tot incentiu per fer cap gir significatiu respecte l’statu quo. Si hi ha d’haver una majoria alternativa a la dreta espanyola, només es podrà sustentar en la negociació i la construcció de solucions polítiques a les qüestions essencials –repressió, referèndum- i això comença per anar fent passes amb reciprocitat, en cap cas per esperar que el sobiranisme s’entregui unilateralment al PSOE.

Però la segona raó, i la més important, que ens obliga a estar atents a la radicalització de la dreta espanyola és que expressa una tendència que té un eco també als nostres municipis. Primer, perquè una part important de l’electorat català està políticament i mediàticament sincronitzat amb les tendències generals espanyoles, i per tant si tremola la terra a Andalusia, podem esperar-ne rèpliques, més o menys esmorteïdes, també a Catalunya. I la intensificació de l’activitat de carrer de l’extrema dreta els darrers anys a Catalunya és, possiblement, un símptoma que va en aquesta direcció. Són grups petits, sí, però han trobat espais més amplis (com les grans manifestacions unionistes) on créixer i expressar-se.

D’altra banda, tot i que l’ascens de Vox a Andalusia sembla respondre fonamentalment a la disgregació de l’electorat del PP i és, per tant, bàsicament un fenomen endogen, també expressa en part un corrent de fons global d’emergència d’un neoautoritarisme xenòfob que reacciona de manera brutal a la diversitat i als canvis culturals, començant per la transformació de les relacions de gènere que impulsa el feminisme. A Catalunya ja vam tindre un tast amb les majories del PP a una ciutat tan important com Badalona, construïdes sobre aquesta onada, o amb les discretes però no negligibles incursions municipals de la Plataforma per Catalunya. Per tant, farem bé d’estar atents a aquests moviments, i construir i reforçar un sentit comú democràtic que barri el pas a aquesta nova onada de brutalització política.

(Nació digital, 5 de gener 2019)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER