Els sabors de la memòria i l’amarga realitat…

LesmillorscoquesdolcescatalanesPORTADA.small
Sal·lus Herrero i Gomar
(A propòsit de “Les millors coques dolces catalanes” de Vicent Marqués, i altres coses)
Quan jo era un xiquet, m’agradava molt ajudar-li a la meua mare a fer coques, pastissos de moniato, bescuits i pastes de tot tipus, d’entre els quals recorde els rotllets d’anís, els pastissos de coco, d’atmetla, monjàvenes, coques de llanda… La primera raó era perquè era molt llépol; la segona era perquè jo em sentia útil i la meua mare estava contenta que l’ajudés, ella deixava els maldecaps de la faena que li donàvem tantes filles i fills, en total érem set, més una àvia,  una tia fadrina, el seu marit i ella mateixa, en total onze boques. Per tant, quan arribaven les festes, de Nadal i dels Reis Mags, de sant Antoni i la Beata Agnés, de Rams, de Pasqua i de Tots Sants, que em sembla que eren les festes grosses, calia fer moltes llandes de pastissos, que després es guardaven a dalt de l’armari de la cambra dels pares perquè no desaparegueren abans d’arribar les festes. La tercera i última raó, era perquè quan arribaven les festes i es feien coques, abans s’havia emblanquinat la façana de casa i netejat, la vida es tornava més neta, més amable, augmentava la felicitat, el bon humor, els pares s’emprenyaven menys i pegaven molt menys i el món semblava que esdevenia una mica millor, si més no, més dolç, farcit de coques, pastes i pastissos, que seguien la tradició festiva del que s’havia fet “sempre”, tret del que passava durant les guerres i “la putes postguerra”, com diria Josep Piera, on s’assassinava gent, es passava gana i es menjava pa de segó, l’aliment de les gallines, i que era més dur que una pedra. A la postguerra, la guerra encara continuava viva i ens la ficaven fins al moll de l’os, les arques dels infants llençant-se pedres al cap, les baralles amb armes, amb tiradors, llençant pinyols de lledoners pel tub d’una canya, el record de la fam i dels morts sempre estava present, tot i que la religió, el futbol, els bous i la boxa foren el circ de molta gent per girar full i oblidar el passat.
Quan havíem de fer les coques, agafàvem un llibrell xicotet del rebost, trencàvem els ous i separàvem la clara del rovell, batíem les clares dels ous amb un batidor, un pal de fusta amb un moll de ferro en espiral, quan es fatigava la meua mare, arribava la meua oportunitat per ajudar-la i que descansés una mica, sovint em demanava que untés amb oli les llandes que havíem de portar al forn del poble, em demanava que posés paper de seda a les llandes, que aboqués el sucre, el rent, el bicarbonat, l’aiguardent, l’oli, l’aigua, la canyella o la farina, que li ratllara una llima, que li donara la cullera per arreplegar la matèria que hi havia al llibrell després de la barreja, o que li llegira la recepta en els grams corresponents que calia pesar i posar acuradament.
Totes aquestes coses de la meua infantesa les he remembrat llegint el llibre “Les millors coques dolces catalanes” de Vicent Marqués, acabat de publicar, la primera edició el novembre de 2018, a l’editorial Cossetània. És un llibre de la història de les coques dolces, farcit de comentaris de revistes, de costumisme, de llibres de cuina, de diccionaris i d’articles de premsa sobre algunes de les coques que ens descriu i on ens explica la recepta i la manera de fer les coques, que, en el meu cas almenys, ens remet als primers anys de les nostres vides. Joan Coromines és un referent important als savis llibres de cuina, de coques dolces o salades de Vicent Marqués perquè com ell barreja els mots i la literatura.  Al prefaci, Vicent Marqués, comença dient que el nostre poble és molt llépol “som un poble molt llépol i ens agraden molt les llaminadures. Cada sant té la seua llepolia particular i la gent va tot l’any de dolç en dolç. Arreu dels Països Catalans celebrem sants i onomàstiques amb el pastís o el tortell corresponent i és un costum ben viu, que no porta camí de desaparèixer, com per desgràcia, passa amb altres coses”. Coses i mots que hi ha “filòlegs” ‘autoctonistes’ al País Valencià que no els agrada i decideixen que cal suprimir-los o evitar-los, posem per cas, mots com ‘sorra’ o les quasi 600 paraules “massa catalanes” d’Amadeu Fabregat i Lluís Fornés a RTVV fa unes dècades, tot i que Vicent Marqués, que d’infant vivia a una alqueria de l’Horta de València, la coneix de tota la vida i jo també vivint a Benigànim, La Vall d’Albaida, perquè la meua tia Carme em cantava “La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no vol, carrer de la platja, carrer del mercat, “tonyina de sorra”, abadejo salat”, i ambdós, Vicent i jo mateix, remembrem que al costat del llibrell hi havia el “pot de sorra” i a dins “la sorra” o l’areneta era la matèria que es feia servir per netejar les paelles i sobretot el cul de les paelles que es tornava negre per efecte del foc de llenya i calia netejar-lo amb l’ajut de la “sorra”, un bon fregall d’espart, aigua i prou energia per deixar-lo net… Si acceptem tots els mots que són iguals que el castellà, perquè no generen cap interferència comunicativa els hem d’acceptar del tot , així com els estrangerismes i les influències de les altres llengües a no ser que siguen mots de la variant valenciana iguals com els del català oriental, posem per cas, que els hem de rebutgem del tot perquè són mots “rars”, “aliens”… tot i que molt sovint siguen també del català occidental i inclús del “valencià”
 i els sentim com a propis des de petits, al remat, mot a mot eliminat, no terminarem mutilant el català de València i substituint la llengua sencera pel castellà o espanyol?
Si us abelleix, feu la prova, envieu un text a algun mitjà de comunicació molt convencional del País Valencià escrit en mots com “sortir”, “petit”, “mirall”, “coques catalanes”, País Valencià, “Països Catalans”, etcètera, i veureu com teniu moltes possibilitats que us censuren, us veten o que us dediquen algun article censurant i prohibint que els catalanoparlants del País Valencià pugam fer servir un mot del català oriental, en una hostilitat contra el català oriental que fa federat; en aquestes circumstàncies, potser la sortida més adient siga la que va fer Joan Fuster quan es va posar a escriure en català oriental, que és hegemònic a tot el domini lingüístic o com defensa Xavier Serra a “Biografies parcials. Impuls” (l’actriu Pepa López, el professor de literatura, Dominic Kleown, l’editor Vicent Olmos, l’arqueòleg Ferran Arasa, la soprano Enedina Llores i el periodista Vicent Partal) quan afirma Serra que el “cas valencià”, és el de l’única variant lingüística minoritària, que vol imposar les seues formes, mots i expressions a la majoria de catalanoparlants, quan, per desgràcia, cada vegada hi ha un percentatge menor de gent catalanoparlant al País Valencià i el nivell d’autoestima i d’ús social prioritari i generalitzat del “català de València” és molt baix i és un del més baix de tot el domini lingüístic, tret de la Catalunya del Nord, perquè des de les institucions ‘valencianes’ (tan castellanitzades durant la dictadura i posteriorment) no s’inverteix prou, no hi ha mitjans que abasten tot l’espai català com adverteix Josep Gifreu, hi  ha molta indiferència i desídia i sobretot no hi ha un interés prioritari perquè el català del País Valencià aconseguesca reeixir i ser realment la llengua pròpia i oficial del nostre País i, si més no, tan potent com l’altra llengua oficial que té molts estats propis que li donen suport .
Efectivament, al darrer llibre de coques dolces de Marqués,  hi ha coques per a tots els gustos, quasi un centenar de coques, de pasta bamba, de panoli, de pa de pessic, de sagí (llard o saïm), d’ametla i de moltes altres maneres, cócs, pastissos, tortells, tórtes, bescuits, fogasses, magdalenes… “En aquest apartat dels dolços les coques ocupen un lloc privilegiat per la varietat i també la qualitat. No tenim res a envejar a cap regió de les del nostre voltant, ni tampoc a les de més lluny”, afirma Marqués al seu llibre de “Les millors coques dolces catalanes”, on no es deixa cap territori de tot el nostre domini lingüístic per recórrer, amb els dialectalismes corresponents i les distintes maneres de dir i de fer les coques de la nostra terra, comarca a comarca, anotant els mots, les varietats i la riquesa de les coques del País Valencià, de les Illes Balears, de Catalunya, perquè tenim dret a servar el mot de cada cosa perquè no es perda la nostra manera de dir i de fer coques. Vicent Marqués, a sobre relaciona, ubica, contextualitza i literaturitza una història de les coques dolces que és molt més que un llibre de coques, és un tros de vida del nostre món expressat i amenitzat amb la nostra literatura i la nostra llengua, les nostres paraules, que no podem deixar que se’n perda cap perquè com advertia Salvador Espriu de “Hem viscut per salvar-vos els mots/ per recordar-vos els mots de cada cosa” i també el filòsof Wittgenstein, amb les mots expressem el coneixement i la diversitat del nostre món, els mots com una caixa de ferramentes capaç de fer-los servir per a indicar els colors, els matisos, la textura i les funcions del que veiem, sentim, vivim i experimentem. El nostre llenguatge expressa el nostre món. Perquè la saviesa culinària de Vicent Marqués, com la de Coromines, rau en documentar-se, escodrinyar, preguntar, tafanejar, estudiar, anotar, escriure i descriure un món de coques dolces que ens duu a un paradís ple de dolços, coques i pastissets; si volen entrar en aquest paradís, hauran de llegir aquest llibre de coques dolces i d’altres, posem per cas, fa dos anys en va publicar un de coques salades “Les millors coques catalanes”, també editat a Cossetània i d’altres llibres de cuina de Vicent Marqués com el de la “Hª” de la cuina catalana i occitana”, recentment publicat per l’editorial Sidillà, de La Bisbal d’Empordà. Si convertim el valencià o català de València en una llengua dialectalitzada, en una variant que s’allunya del català oriental i s’apropa al castellà, a l’extrem, a cada bugada purista perdrem més llençols perquè no es tracta només del manual de l’estil sinó del rumb que prenen alguns filòlegs del País Valencià que es desentenen de la llengua completa i sencera, es centren en un “valencià” quan més castellanitzat i “descatalanitzat” (o desvalencianitzat) millor que davant la brutalitat de “la batalla de València” i de la violència causada per l’estat contra el “procés independentista”, pel “greu delicte” de voler votar i expressar-se, reaccionen a València allunyant-se del català oriental i tractant d’esborrar tots els vincles, relacions i mots que consideren paraules massa poc valencianes i “massa catalanes”… Un desgavell que ens duu a la liquidació del català del País Valencià perquè les relacions entre Catalunya, les Illes i el País Valencià, són lingüístiques, culturals, festives, de cuina, costums, lligams històrics i polítics i formes de vida que ens agermanen, malgrat un estat que tracta de dividir-nos, reprimir-nos i aniquilar-nos. Les coques dolces encara ens retornen al paradís de la infantesa.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER