Votar per les promeses [falses o buides] que hem volgut escoltar

brexit

Joan del Alcàzar

És un fenomen planetari que afecta les democràcies, segurament un producte de la globalització, que s’ha estés com una pandèmia propagada per un virus: milions de ciutadans voten per aquells candidats que els ofereixen com a programa polític desenvolupar allò que entenen volen escoltar. Freqüentment la proposta ha estat sintetitzada al màxim en una o dues idees força que es converteixen en el pal de paller de l’èxit del polític que les transmet. Eixos propòsits tenen algunes característiques que són presents als diversos escenaris nacionals: són simples, aparentment fàcils d’implementar, responen a una visió binària de la realitat –els bons contra els dolents- i, finalment, van dirigits a un determinat tipus d’elector de baixa formació política i, per raons diverses, molt vulnerable en la conjuntura en la que viu.

Aquests missatges ja no circulen ni es difonen majoritàriament pels conductes convencionals de fa una dècada, sinó que es transmeten amb gran agilitat i potència mitjançant les xarxes socials habituals [Facebook, Twitter, etc.], els xats dels telèfons, les potents xarxes de desinformació o de propaganda negra –falsa, tergiversada, i elaborada amb la voluntat d’enganyar-, per diaris o cadenes de televisió ad hoc, per esglésies sectàries o per comunitats d’altra índole.

És ara quan resulta evident que enfrontem una ona reaccionària, amb connexions àdhuc amb allò que podem dir neofeixisme, que és una segona generació d’aquella revolució conservadora dels anys vuitanta del segle passat, inaugurada per Ronald Reagan i Margaret Thatcher.

Ara, en Europa i Amèrica, ha arribat eixe nou tsunami ultraconservador, híper reaccionari, neofeixista fins i tot, i el trobem des de la Rússia de Vladimir Putin i la Turquia de Recep Tayyip Erdoğan, a la Hongria de Viktor Orban o la Polònia de Jaroslaw Kaczynski. En l’Europa occidental, la dreta extrema ha aparegut amb força –per exemple- amb Alternativa per a Alemanya [Alternative für Deutschland, AfD] o en Itàlia amb la Liga Norte [des de 2018, simplement Lega] de Matteo Salvini. En cinc països de la Unió Europea la dreta radical va superar el 20% dels vots en les últimes eleccions. En altres cinc, el percentatge va rondar el 15-17%. La tendència d’aquests partits és a l’alça en la majoria de la UE, on ja compten amb representació en 19 parlaments nacionals.

En Amèrica, Donald Trump ha aconseguit imposar-se –si més no ara per ara- a tots aquells que sostenien la versemblant idea que la fortalesa de les institucions nord-americanes i la de la seua opinió pública reconduirien els excessos anunciats en campanya pel milionari sense experiència política, que va ser elegit gràcies a un sistema electorat anacrònic amb el recolzament de quasi 63 milions de vots [dos milions menys que Hillary Clinton]. Ara estem a poques hores que Brasil –la 4ª democràcia més poblada del planeta- vote en segona volta i valide [o no] el guanyador de la primera, Jair Bolsonaro, un neofeixista al que van recolzar més de 50 milions de brasilers.

A Europa els missatges que conciten l’adhesió d’aquells que donen suport a l’extrema dreta són simples: en un escenari encara afectat pels danys de la crisi econòmica de 2007, exploten la que en diuen nova amenaça per als pobles europeus, la que connecten al binomi immigració i islamització, amb l’afegida de l’amenaça terrorista jihadista. Als Estats Units, Trump va saber connectar amb un important segment de nord-americans, fonamentalment blancs empobrits, que es consideren víctimes de la ventada de la globalització, que han vist com la crisi de 2007 paralitzava l’ascensor social, i que es veuen en competència amb els afroamericans o els llatins, la qual cosa ha insuflat aire al racisme soterrat d’una societat que encara no ha superat completament ni l’esclavitud –abolida en la segona meitat del segle XIX- ni la segregació legalment vigent fins a la segona meitat del segle XX. A Brasil, Bolsonaro ha explotat amb èxit el trinomi corrupció, inseguretat pública i anti-petisme [pel PT de Lula da Silva] com a vectors principals d’una conjuntura electoral en la que destaca un sistema polític podrit, i està en discussió el paper que ha de jugar l’Estat en l’economia.

Des de Nova York, Trump va fer servir dues idees simples: America First Make America Great Again, un slogan aquest darrer clarament procedent del Let’s Make America Great Again de la campanya de Ronald Reagan en 1980; dues consignes que han estat suficients per a molts que van escoltar el que volien escoltar.

Bolsonaro, des de Rio de Janeiro, ha estat treballant amb dues idees també: Brasil acima de tudo i Deus acima de tudos. Per damunt de tot, el país, Brasil. I per damunt, encara, sols Deu. En un país força nacionalista, força, i amb una religiositat popular desbordada, així ha reafirmat la proposta de fer servir la mà dura, extremadament dura, contra la corrupció i contra la inseguretat. Suficient per al que volien escoltar més de 50 milions d’electors brasilers.

Un altre procés més pròxim a nosaltres, que ara està permanentment als mitjans, també ha anat per la mateixa ruta: el Brexit. Els arguments dels polítics i dels partits partidaris de l’abandó de la UE era que aquest permetria un major control de la immigració, que es reduiria extraordinàriament, una millor posició britànica per negociar acords comercials internacionals, un allunyament de la feixuga burocràcia de la Unió, i l’alliberament de recursos econòmics [350 milions de lliures setmanals] per a dedicar-los a la sanitat pública per als britànics. Quatre idees falses que milions de ciutadans volien escoltar i per les quals van votar per eixir-se’n de la Unió.

Falta saber què passarà pròximament a casa nostra. El Partit Popular, amb Pablo Casado al front, ha decidit –com durant l’època del pitjor Aznar- pujar al màxim la pressió de la caldera política contra el govern en general i contra Pedro Sánchez en particular, i desgastar-lo tot el possible de cara als diversos processos electorals que s’acosten. Si van començar aferrant-se a la [falsa] il·legitimitat de la moció de censura contra Rajoy, passaren a parlar del govern Frankestein, per després abordar les dues idees bàsiques de la seua proposta política actual: la immigració, amb milions d’africans disposats a envair Espanya; i el cop d’Estat a Catalunya, del qual Sánchez ha arribat a ser acusat per Casado de participant. Dues autèntiques barbaritats indignes d’un partit de govern com és el PP.

Veurem si a Espanya allò que ha funcionat al Brexit, a Trump o a Bolsonaro també és efectiu. Les enquestes diuen que no, i que el PP continua perdent suport electoral, però convindria no baixar la guàrdia. La intoxicació política, tot i que semble massa grollera, està causant estralls en molts països democràtics. Hi ha molta gent que vota per allò que líders irresponsables els prometen.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER