Qui va afusellar el president Companys?

Companys

Gustau Muñoz

 Segons la portaveu del partit Ciudadanos Inés Arrimadas  “no fou l’Estat espanyol” qui va afusellar el president Lluís Companys el 1940, sinó “el règim franquista”. Replicava així l’actual president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, que havia afirmat en la commemoració de l’aniversari de l’execució de Companys a Montjuïc, el proppassat dilluns 15 d’octubre, que “fou assassinat per l’Estat espanyol”. (LV, 20 d’octubre, p. 22).

La polèmica té derivacions molt de fons. No és un estirabot més de la polèmica política diària. ¿Qui o què era l’Estat espanyol el 1940? És una qüestió del màxim interès, perquè suscita preguntes al voltant de les continuïtats i les discontinuïtats històriques. Franco, amb el colp d’Estat del 1936, es va apropiar de l’Estat espanyol de manera il·legítima, sens dubte. A través de la força, d’una violència extrema -com havia planificat el cervell del colp militar Emilio Mola- que va desfer la República, el règim democràtic legal i legítim.

Preocupat per justificar-se, Franco va convocar una Comissió de juristes i catedràtics que redactaren un informe de moltes pàgines per demostrar que la República no era legítima, començant pel seu origen en unes eleccions municipals el 1931, continuant amb la revolució d’octubre de 1934, i prosseguint amb les eleccions de febrer del 1936, qüestionades, que donaren el triomf al Front Popular. Els desordres públics, la violència al carrer (creada per escamots feixistes, sobretot), l’assassinat de Calvo Sotelo, i els esmentats “vicis d’origen” generaren una narrativa que encara ara (!) propalen propagandistes d’extrema dreta com Federico Jiménez Losantos -el Millán Astray d’Orihuela del Tremedal- o Pío Moa, l’ex membre dels GRAPO, entre molts altres.

Que la República fos legitimada per les urnes, que fos un règim constitucional i democràtic sense parió en la història contemporània, que fos referendada reiteradament en successives eleccions i votacions, que el règim anterior fos una Dictadura, un directori militar, res de tot això importa. Un tòpic reiterat a Espanya és l’aliança de les armes i les lletres. La nua violència necessita justificació. De poetes, diuen, com alguns falangistes, en general molt dolents, que proveïren la lírica encobridora. I de catedràtics i juristes, sempre amatents a justificar l’injustificable, a posar lletra i retòrica legal, com Carl Schmitt, a la carnisseria i el genocidi.

El cas és que, ho vulguem o no, el règim franquista es va fer amb l’Estat espanyol, el va ocupar, el va heretar, se’n va apoderar. Durant un temps hi hagué dos Estats espanyols. El legítim de la República i el rebel, facciós, sediciós, de Franco amb seu a Burgos o a Salamanca. De seguida, a partir de la “Junta Tècnica de l’Estat” començaren a publicar una mena de Butlletí Oficial i a replicar les institucions de l’Estat espanyol, a publicar lleis i decrets, a organitzar ministeris, a emetre moneda. Tot fals i il·legítim. Però la sedició va guanyar. La legitimitat veritable es va anar dissolent, encarnada en les institucions i el govern de la República a l’exili, cada vegada més fantasmal. Podia haver retornat triomfant després de la Segona Guerra Mundial, però la geopolítica mana i ni a Gran Bretanya ni als Estats Units, els campions de la democràcia, els va fer el pes acabar amb un govern franquista que havia estat aliat dels nazis però que els garantia moltes altres coses, com es va poder veure de seguida.

En política internacional no hi ha amics, només interessos. L’historiador Angel Viñas ha mostrat de manera convincent fins a quin punt la Pèrfida Albió va donar suport al franquisme. Molt més del que havíem suposat. Cinisme a cabassos. També els Estats Units, que proveïren de combustible l’exèrcit rebel. Mentrestant Franco, amb ambigüitat calculada, flirtejava -o alguna cosa més- amb Hitler, a veure què en podria traure. Va rebre grans ajudes de tot tipus, com és ben sabut, de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista. I del Portugal de Salazar. Mentrestant la República naufragava en un aïllament internacional que només contrarestaven l’URSS de Stalin i el llunyà Mèxic. Molt patètic…

Doncs bé, Alemanya ha reconegut els crims de guerra lligats a l’Holocaust. I ha pagat reparacions, pensions i indemnitzacions fins avui. La RFA es considera hereva de l’Estat alemany perpetrador. Igual que n’hereta els actius, el gran patrimoni públic, els valors i la història, n’hereta els passius i les obligacions. La democràcia alemanya, va contribuir a l’Holocaust? No. Ni de bon tros. La RFA ha donat lliçons d’assumpció del passat i de negació del passat. I ha assentat les bases d’una cultura democràtica sòlida, que avui està sotmesa a prova pel neofeixisme xenòfob, però que -n’estic segur- donarà la batalla i guanyarà.

L’Estat italià ha fet l’orni. Va massacrar i bombardejar la rereguarda republicana -València, Barcelona, Alacant, Alcoi- i no vol saber-ne res de reparacions. Ni tan sols retòriques o sentimentals. Alguna cosa té això a veure amb les febleses democràtiques d’Itàlia, es podria pensar.

L’Estat espanyol, per la seua banda, és hereu de tot el seu passat. Si és una democràcia, com proclama tothora i cal pensar, ha d’invocar i honorar els seus precedents democràtics pregons i dignes de consideració. I el primer i més important és la Segona República. ¿On, si no, es van materialitzar i promoure els ideals de llibertat, estat de dret i democràcia? No serà en l’absolutisme, el carlisme o l’estat totalitari i corporatiu… No serà en l’Estat oligàrquic i falsari (“oligarquia y caciquismo”) de la Restauració… No serà en el feudalisme o en el cabdillisme de les tribus primitives…

En conseqüència, ha d’assumir el passat. I destacar-ne el més vàlid i positiu, com la República i altres moments o individualitats, en el seu cas, en el marc d’una comprensió complexa i matisada de la història, una comprensió madura més enllà de les narracions infantils de bons i dolents. Però ha de començar per reconèixer els crims que s’han comès. No pot negar-los. No pot fer pensar que són accidents externs i aliens. L’Estat espanyol, igual que ha heretat els actius -el Banc d’Espanya, el BOE, el Patrimoni Nacional, els ministeris, les plantilles funcionarials…- ha heretat la cara fosca de la història. I entre moltes altres malvestats mereixedores de reparació, l’afusellament en un judici-farsa, injust, horrorós, del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, entregat al règim franquista per la Gestapo, per l’Alemanya nazi.

Inés Arrimadas s’ha ficat en un vesper. Va nàixer ahir? Ningú va nàixer ahir. Tots som fills del passat, d’una història, d’uns orígens. Com no siga que vulga esborrar la història, la col·lectiva i la personal o familiar. Hi ha qui diu que el seu pare o el seu oncle era un policia de la Brigada Político-Social a Barcelona durant el franquisme. No ho sé. Si fos veritat, i coneixent la trajectòria i l’executòria de la BPS, dedicada a la tortura i a la persecució dels demòcrates, millor faria, Inés Arrimadas, dient la veritat, reconeixent la realitat, obrint les finestres, fent llum. La nit i la boira, la negació de crims com el que es va fer en la persona de Lluís Companys i Jover, no ajudaran a construir una Democràcia de veritat.

 

(eldiario.es/cv)

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER