Pablo Casado i els seus pròxims, entre el friquisme i l’Enciclopèdia Álvarez

enciclopedias-alvarez

Joan del Alcàzar

El Partit Popular viu moments nefastos, i dóna tombs de mal en pitjor com a resultat de la fragilitat i l’extrema vulnerabilitat del seu líder, de la seua manca de propostes de govern, de la seua improvisació, i del seu jugar a la contra disparant a ràfega contra tot i contra tots. És molt preocupant que el principal partit de la dreta espanyola evidencie que no proposa res més que destruir qualsevol cosa que procedesca dels seus adversaris polítics i, per això, s’encastella darrere d’alguns dels elements fundacionals del nacionalisme espanyol més ranci, com el mite de la nació més antiga d’Europa, la sacrosanta unitat d’Espanya o les reminiscències d’aquell imperi en el qual mai es posava el sol.

El PP segueix patint la pèssima digestió de la moció de censura i del desallotjament de La Moncloa, que porta mesos intentant fer. Després de la derrota imprevista van decidir matar el pare, Mariano, i ressuscitar l’avi José Maria. Sembla que el resultat ha estat desigual: el pare està mort i escassament plorat; i l’avi no ha funcionat, en haver-se convertit en una caricatura per la seua insofrible supèrbia de perdonavides de fulletó. Amb el cadàver polític de Rajoy encara calent, els seus fills [Soraya, María Dolores, Pablo] es van barallar a mort fins que la parentela del partit, que no la militància, va designar hereu el més fotogènic dels cadells. És ara quan l’elegit està mostrant totes les seues mancances, polítiques i ètiques. Ell i el seu cercle més proper s’acceleren cada vegada més en una hiperactivitat que els obliga a llançar un titular rere l’altre, dia rere dia, cadascú més incendiari, més catastrofista, més amenaçant, més malastruc, més infamant i més irresponsable.

A primera vista la impressió és que van de sketch en sketch, de performance en performance, lluitant amb força contra tot i contra tots, contra els gegants i contra els molins de vent, ja siga el maligne Pedro Sánchez, el pèrfid Pablo Iglesias, el traïdor Albert Rivera o les amistats desitjades però perilloses de Vox.

Cada compareixença davant la premsa, en cada ple al Parlament, davant de cada micròfon i cada càmera que se’ls ofereix, la direcció del PP respon segons un protocol que se sustenta en consignes i sentències dels publicistes del partit, que s’esvaeixen en poques hores superades per noves declaracions explosives que no deixen canya dreta. Pablo Casado rugeix en contra de la proposta de la Llei d’Eutanàsia com una metralladora: aquest problema no existeix a Espanya, és una llei que només persegueix dividir la societat i Ramón Sampedro mai va existir [sic]. I el gran líder segueix corrent i passa -sense solució de continuïtat- a l’anunci de l’enfonsament definitiu d’Espanya si s’aproven els Pressupostos de Sánchez i Iglesias o a la urgència d’aplicar el 155 de nou a Catalunya, una complicada realitat política, social i cultural que es nega a reconèixer i a comprendre.

Al costat de la seua gent més propera, el secretari general del partit, Teodoro García Egea, i la portaveu al Congrés, Dolors Montserrat, han viscut una setmana horribilis en què han provocat sorpresa, hilaritat i preocupació. Això últim no només entre la dreta, perquè un lideratge tan rom com el que dirigeix el masteritzat per la URJC és un problema seriós per al funcionament institucional d’Espanya.

Se’ls uneixen també espontanis com l’ex portaveu Martínez Maillo [ “Pablo Iglesias és el puto amo” [sic]] o l’exministra García Tejerina. Aquesta es va sumar a l’ardor guerrer de Casado i, d’entrada, li va donar una puntada de peu al cel de la boca al seu company Moreno Bonilla a pocs dies de l’inici de la campanya electoral andalusa. Tejerina, en menysprear per comparació els xiquets andalusos, així, de cop i volta, va evidenciar, a més de la seua immensa malaptesa política, aquest rictus de menyspreu de senyoreta castellana [Valladolid] de classe alta cap als naturals d’Andalusia. Aquest classisme insofrible, aquesta altivesa i aquesta petulància són, com sabem, elements que els andalusos no poden oblidar a l’hora d’acudir a les urnes. Se li perdonen moltes coses al PSOE andalús, el de Chaves, Griñán i Díaz, senzillament perquè aquesta gent fa por. Encara es recorda altra ministra, la despistada Ana Mato, que ni compte es donava dels cotxes que tenia al garatge, qui va afirmar amb el seu rictus de senyoreta castellana [Madrid] que els xavals andalusos eren tots analfabets.

Deia aquests dies Antón Losada que Pablo Casado és un friqui, i amb ell els seus més pròxims. Extravagant, rar, pintoresc, excèntric, desmesurat, obsessiu són adjectius que defineixen aquest préstec adquirit de l’anglès freaky. Pablo Casado ha exhibit un currículum immerescut i trampós, i no perdona ocasió d’evidenciar la seua pobra preparació acadèmica. García Egea, amb millor expedient curricular, és un campió en el llançament de pinyols d’oliva en la seua Múrcia natal capaç de declarar el primer que se li ve a la boca… com un pinyol. Així, per exemple, va afirmar que la Junta d’Andalucia gasta més en prostitució que en educació [sic]. La seua col·lega Dolors Montserrat, una Pierre-no-done-una de Sant Sadurní d’Anoia, va tindre una vesprada nefasta al congrés el dimecres, acusant al govern de Sánchez de “tindre desconcertades les prostitutes espanyoles” [sic], i de barrejar en la mateixa frase -per a sorpresa dels diputats sensats del seu partit i festa grossa dels altres- La Moncloa [Sánchez], Waterloo [els separatistes catalans], la datxa de Galapagar [la casa de Pablo Iglesias i Irene Montero] i l’herriko taberna [metàfora burda del suport a Sánchez dels diputats bascos de Bildu i el PNB].

Per descomptat és fàcil admetre aquesta qualificació per als dirigents peperos, la de friquis. Però aquesta  és una impressió que pogués ser fins i tot benèvola per simplificadora.

Hi ha alguna cosa més seriosa sota d’aquestes actuacions risibles i ridícules. Per davall hi ha altres coses més greus: no tenen més programa que des-legitimar i neutralitzar els seus adversaris polítics, immobilitzar-los, anul·lar-los, atacant-los per tots els flancs, utilitzant fins i tot la mentida i la desqualificació grollera, subvertint així el sistema de valors propis d’una democràcia avançada.

Espanta, a més, que bona part del seu activisme polític estiga servint-se, en gran mesura, d’un nacionalisme rudimentari de clara ascendència franquista. Com a mostra, l’últim botó: el soliloqui amb tints d’epopeia de Casado el passat 12 d’octubre. “¿Quin altre país pot dir que un nou món va ser descobert per ells?” es preguntava retòricament el dirigent, per passar a afirmar que “La Hispanitat celebra la fita més important de la humanitat, sol o comparable a la romanització” [sic]. La rematada va estar a l’alçada: “Espanya és l’únic país que pot dir que un nou món va ser descobert per ells” [sic].

A l’Espanya franquista dels anys seixanta molts milers d’infants vam estudiar els cursos previs al batxillerat amb l’Enciclopèdia Álvarez [“Intuïtiva, Sintètica i Pràctica”], i amb ella ens ensenyaven que: “Cap nació del món pot presentar un full de serveis tan net com la que Espanya pot exhibir, referent a la conquesta, civilització i evangelització d’Amèrica. Tot i això, els nostres tradicionals i implacables enemics ens acusen de cruels i de no haver fet al Nou Món res que mereixca la pena de ser recordat. Aquestes acusacions, injustes de tot punt, constitueixen la famosa llegenda negra, que certs països estrangers, recolzats per alguns mals espanyols, han vingut abocant sobre Espanya a través dels segles”.

Ni tan sols li ha calgut a Pablo Casado llegir l’exitós però insostenible llibre d’Elvira Roca Barea, que ha fet furor entre nacionalistes espanyols de diversa ubicació partidària. La senyora, que s’ha fet un enorme espai mediàtic afirmant coses de la mida i el desvergonyiment de “Els republicans no van ser els vençuts en la Guerra Civil” [sic], ha escrit que l’imperi espanyol a Amèrica va ser un període d’extraordinària placidesa: en tres-cents anys “no hi va haver ni conflictes importants ni grans convulsions socials, ni res que pogués comparar-se a la rebel·lió dels sipais en l’Imperi britànic. La convivència de les races diferents va ser en general bastant pacífica i va haver prosperitat “. Comptat i debatut, està clar que no només Pablo Casado segueix el camí de l’Enciclopèdia Álvarez.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER