Brasil, entre la catàstrofe i el desastre o la contradictòria percepció de la realitat

Bolsonaro

Joan del Alcàzar

A la primera volta de les eleccions presidencials brasileres ha vençut Jair Bolsonaro, un exmilitar neofeixista, racista, masclista, xenòfob, homòfob i nostàlgic de la guerra bruta i de les massives violacions dels drets humans practicada per les dictadures de seguretat nacional del segle passat. La notícia ha commocionat els demòcrates del món, i s’ha aixecat un clam a favor d’un front democràtic que tanque el pas al militar i se salve amb això la democràcia brasilera. Sorprenentment, aquest crit no és tan unànime al Brasil i són molts els demòcrates acreditats que es neguen a formar part de res amb el PT de Haddad i de Lula da Silva. Ni tan sols per frenar l’ascens de Bolsonaro.

Malgrat el seu histrionisme violent, més de 49 milions de brasilers li han donat el seu suport; 18 milions més que a Fernando Haddad, el candidat que substituïa el venerat per uns i odiat per altres Lula -empresonat per corrupció- al capdavant de la candidatura del Partit dels Treballadors. 30 dels 147 milions d’electors convocats a les urnes optaren per l’abstenció tot i que la participació electoral és obligatòria al país, sota pena de multa. El proper dia 28 aquesta immensa massa electoral del gegantí país sud-americà haurà d’acudir de nou a les urnes per fer president a Bolsonaro, el més probable; o a Haddad, una cosa que ara per ara s’augura pràcticament impossible.

Efectivament, sembla que una majoria de brasilers estan decidits a situar en la més alta magistratura de la República un home que es troba més a prop de Donald Trump o, encara pitjor si és possible, del filipí Rodrigo Duterte, que d’un mandatari occidental homologable .

A Europa s’està vivint l’actual conjuntura brasilera amb una barreja d’estupefacció, d’incredulitat i, també, de por. Que Amèrica puga tindre al gener de 2019 un home com Trump a la Casa Blanca i un altre com Jair Bolsonaro al Palau de Planalto posa, literalment, els pèls de punta a mig món. Fa temps que els processos electorals a Europa ofereixen resultats preocupants, el Brexit britànic, Orban a Hongria, Salvini a Itàlia, o l’avanç de l’extrema dreta a Àustria, a Alemanya o a Suècia.

La conjuntura brasilera ha provocat paral·lelismes amb l’Alemanya de 1933 o, des de posicions més optimistes, amb la França de 2002, quan la ultradreta de Le Pen va ser derrotada en la segona volta per Jacques Chirac, que va passar del modest 19.88 dels vots de la primera a recollir un magnífic 82.21 en la segona, gràcies a una resposta de la França democràtica unida enfront del neofeixisme del Front Nacional de Jean Marie Le Pen. No sembla probable que alguna cosa semblant passe al Brasil d’ací a un parell de setmanes.

Com és possible que el Brasil es trobe davant d’aquest desafiament a la democràcia propiciat per tants i tants milions de brasilers?

Una primera aproximació analítica ofereix sis elements a desenvolupar per entendre la situació: la corrupció, la violència urbana, la situació econòmica, el descrèdit dels polítics i els partits tradicionals, la desconfiança creixent cap a les institucions i el rebuig radical al binomi Lula/PT d’una ingent quantitat de brasilers. Es tracta d’una espècie de tempesta perfecta davant la qual la meitat dels electors probablement decidiran donar suport a un candidat que promet solucions senzilles, dures, ràpides i efectives. Paral·lelament, de l’altra meitat d’electors només una part donarà suport a Haddad/PT amb entusiasme; altres ho faran com a mal menor i un tercer grup -que es declara neutral perquè considera que els dos candidats són horribles-, s’abstindrà o votarà en blanc.

La corrupció i el rebuig a Haddad, considerat un titella de Lula, són dues cares de la mateixa moneda. Encara que no només el Partit dels Treballadors està enfangat en la corrupció, fa ja anys que la podridura l’ha deslegitimat absolutament davant bona part de la ciutadania. La violència urbana, endèmica a Amèrica Llatina, aconsegueix les seues xifres més insofribles al Brasil: 17 de les 50 ciutats més violentes del planeta estan en aquell país. Després dels primers anys brillants de Lula, quan l’economia brasilera va viure anys de bonança, va arribar un canvi brusc en el mercat internacional de les matèries primeres i de créixer al 5% (2007-2010) es va passar al 2% (2010-2014), la moneda es va depreciar, va augmentar la inflació, les empreses estatals van perdre valor (singularment la gegantina Petrobras) i es van reduir sensiblement les inversions estrangeres, especialment les de Xina.

El descrèdit de la política i dels polítics ha estat paral·lel a l’anterior, i ja en vespres del Campionat Mundial de futbol de 2014 i el 2015, davant les Olimpíades de Rio de Janeiro de 2016, la gent va eixir als carrers per protestar pels fastos esportius mentre el comú de la ciutadania patia mancances de tot tipus. La tradicional desconfiança cap a les institucions, des de la judicatura a la policia passant per l’administració política -la de Brasília i la dels diversos estats- ha crescut exponencialment des que el PT i els seus portaveus van començar a desenvolupar la teoria del colp [de nou tipus ] com a explicació de les actuacions que van acabar amb la destitució de la presidenta Dilma Rousseff i l’empresonament de Lula da Silva.

La tesi del petisme és que les classes dominants, recolzades per uns mitjans de comunicació monopolistes, i les classes mitjanes reaccionàries van perpetrar un colp d’estat mitjançant accions de comunicació, jurídiques i parlamentàries. El desenvolupament d’aquest argument ha portat a una devaluació de la idea de democràcia, en un procés en el qual des del PT s’ha argumentat que el que ells entenen com una conspiració contra Lula i Dilma exigeix substituir aquesta democràcia per un altre règim a la imatge de l’existent en la Veneçuela bolivariana. En aquest crescendo, el PT ha exacerbat la polarització de la societat brasilera al voltant de la consigna “Nosaltres contra ells” que va llançar fa anys el mateix Lula per desactivar les denúncies de suborns i corrupteles de tota mena durant el seu govern. De fet, quan el jutge Sergio Moro va aixecar el secret del sumari del procés contra l’exministre d’hisenda Antonio Palocci, qui va pactar amb el magistrat una reducció en la seua condemna, es va saber que el 90 per cent de les lleis aprovades durant els governs del PT ho van ser gràcies a suborns. El principi de la fi de Lula i el seu carisma va ser el descobriment que l’anomenat Mensalão [assignació mensual] no era sinó això: la compra de vots al Parlament per tirar endavant els projectes del seu govern.

Quan Lula va ser empresonat i els jutges li van negar la possibilitat de ser candidat presidencial, va designar l’alcalde de São Paulo, Fernando Haddad, com el seu representant. Lluny de crear-se un perfil propi, el designat s’ha mostrat submís i dependent del gran líder, l’ha visitat a la presó setmanalment per rebre instruccions i fer explícita la seua provisionalitat a l’espera de la llibertat del líder. Això, ara, fa pràcticament impossible que l’electorat democràtic no petista li done suport a la segona volta. Com ha escrit José Roberto de Toledo, la gran majoria dels votants no coneix Haddad prou com per odiar-lo ni per témer-lo, així que el rebuig cap a la seua persona i la seua candidatura és la manifestació de la por i el rebuig al PT de Lula.

A hores d’ara, quan el PT ha passat del “nosaltres contra ells” al “tots contra ell” [Bolsonaro], sembla massa tard i poc creïble. Josias de Souza ha escrit aquests dies que el PT arriba a la segona volta de l’elecció presidencial una mica com aquell personatge d’un conte, que mata el seu pare i la seua mare i, el dia del judici, demana misericòrdia per a un pobre orfe. El PT, diu de Souza, vol la comprensió de tots per formar un “front democràtic” de combat a Bolsonaro, personatge que el seu mateix partit va ajudar a crear amb la seua cleptomania i els seus excessos polaritzadors. La diferència entre el PT i l’”orfe” de l’acudit és que el PT desitja que el perdonen sense demanar perdó.

Malgrat tot, des de fora del Brasil es veuen les coses d’una altra manera. Més enllà de les imatges distorsionades que es tenen sobre el PT i sobre el propi Lula, vistos de manera simplificada com un partit socialdemòcrata i un carismàtic obrer aixecat pel seu poble a la presidència de la República, la por al feixisme aconsella negociar i pactar alguna fórmula que propicïe una opció unitària per la democràcia per al pròxim dia 28. És veritat que la fugida cap al bolivarianisme antidemocràtic i el que avui se sap sobre el Lula recent fan gairebé impossible la missió, però caldria intentar-ho amb generositat política per totes les parts, especialment pel PT.

Manuel Castells ha difós un text que ha suscitat innombrables suports a les xarxes socials. En ell, el sociòleg fa una crida a tots els compromesos amb la democràcia, i adverteix que el Brasil està en perill, i amb el Brasil, el món. En una situació així, prossegueix Castells, cap demòcrata, cap persona responsable del món en què vivim podem quedar-nos en una indiferència generalitzada cap al sistema polític brasiler, perquè si Brasil, el país decisiu d’Amèrica Llatina, cau en mans d’aquest menyspreable i perillós personatge, i dels poders fàctics que li donen suport, ens haurem precipitat encara més baix en la desintegració de l’ordre moral i social del planeta. També en una línia similar, el diari El País editorialitzava: “En aquesta cruïlla els qui van ser rivals de Haddad a la primera volta faran bé a abandonar l’exasperant plantejament que presenta al candidat del PT i a Bolsonaro com dos extrems equiparables”.

Em sorprèn i em preocupa el que percep en els meus contactes personals, que va en un sentit radicalment diferent. De les moltes i llargues converses d’aquests dies intensos amb diversos amics brasilers he deduït que ni aquestes ni altres crides van a tindre èxit. Crec que no estan avaluant bé la situació, però sóc conscient que els meus interlocutors són gent molt formada, així que m’alegraré si són ells els que, com l’admirat ex president Fernando Henrique Cardoso, tenen raó. FHC ha dit: “Les xarxes divulguen que donaré suport a Haddad. Mentida: ni el PT ni Bolsonaro van explicitar compromís amb el que crec. Per què hauria de pronunciar-me sobre candidatures que o estan contra o no es defineixen sobre temes que valore per al país i el poble? “.

Contràriament, a molts de nosaltres la situació ens recorda l’Europa dels trenta amb aquell “millor Hitler que el Front Popular” o, més recentment, l’assetjament de la Democràcia Cristiana xilena a Salvador Allende el 1973, que quallaria en el colp de Pinochet .

Brasil està escindit i transpira odi, m’ha escrit una amiga abatuda pel pessimisme. Una altra m’explicava que moltíssims dels electors de Bolsonaro tenen educació superior, però també compta amb habitants de faveles, pobres i negres que són colpejats per la violència. Una tercera insistia a deixar-m’ho clar: el candidat és Lula, no és Haddad. Bolsonaro és un idiota. Sense partit fort al darrere. Ell va vèncer amb propostes estrepitoses, però no podrà implementar-les. A més, la meua amiga, historiadora de professió, afirma: s’enganya qui transfereix al Brasil del segle XXI el que va succeir en l’Alemanya dels anys 1930. Un últim testimoni, una quarta amiga, en altre temps en sintonia amb el PT, molt irritada em deia: Aquí hi ha feixisme per les dues parts. No es pot oblidar el joc brut del PT, l’arrogància i els atacs a la nostra Constitució. Pagaran el preu per no haver creat líders i apostar només pel projecte personal de Lula. Això mereix una anàlisi clínica!

Totes elles són col·legues universitàries i em mereixen tot el respecte intel·lectual i polític des de fa molts anys.

Una estimada amiga nordestina [l’única regió a la qual ha vençut Haddad], antiga partidària del PT, em responia al preguntar-li com havíem arribat fins aquí: eixa és la pregunta que ens fem. Bolsonaro presenta una agenda mínima anti petista, de combat a la corrupció i d’aposta per la seguretat. Això és tot el que el brasiler vol sentir. Per una educació sense ideologies, contra la ideologia de gènere, per la família, contra l’escola que ensenya que ser gai pot ser normal, que els militars podran portar la pau… Això, i un suport molt efectiu dels Evangèlics. La gent -insisteix la meua amiga- està molt cansada de Lula i de la corrupció i “el capità” [així li diuen els seus partidaris] és com un mite, com el personatge d’una nova sèrie de Netflix. Però -conclou- no perceben les conseqüències que tindrà tot això per a la vida quotidiana.

Un altre estimat col·lega i amic, Alberto Aggio, publicava ahir un article a O Estado de São Paulo, del qual he pres prestat una part del títol per a aquesta columna, en la què concloïa dient: “Entre la catàstrofe i el desastre, la nostra fràgil democràcia haurà de resistir per seguir respirant i guanyar la seua supervivència. És un moment difícil, en el qual només ens serveix el “pessimisme de la raó”. I el més tràgic és que no hi ha locus fàcilment recognoscible que expresse algun “optimisme de la voluntat”. Atònits, els brasilers segueixen els signes d’alerta buscant evitar, d’alguna manera, una aproximació a la mort de la democràcia”. Núvols negres cobreixen el futur pròxim del Brasil.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER