Ser com Andorra, és un pecat?

andorra

Gustau Muñoz

Unes declaracions d’Andrés Perelló, conegut polític del PSPV-PSOE, corrent Izquierda Socialista, han causat malestar i disgust a Andorra. Segons Vilaweb (17 d’agost 2018):

“Unes declaracions del nou ambaixador espanyol davant la UNESCO han causat molta sorpresa a Andorra. En una entrevista, a resposta d’una pregunta sobre el procés independentista català, Juan Andrés Perelló  ha dit: ‘Crec que si Catalunya aspira a convertir-se en Andorra, una reflexió seriosa demostra que no és la cosa més indicada al segle XXI.’ La gens diplomàtica expressió del nou ambaixador, que ha causat molt malestar al govern andorrà, potser es pot explicar pel fet que, en realitat, no és cap diplomàtic de carrera sinó un més dels dirigents socialistes reconvertits en ambaixador amb l’arribada de Pedro Sánchez al poder. Perelló, que havia estat diputat a les Corts Valencianes, senador i eurodiputat, ha estat nomenat ambaixador delegat permanent davant la UNESCO, igual com l’ex-paer en cap de Lleida, Àngel Ros, ha estat nomenat ambaixador, precisament, a Andorra.”

En realitat, no pot sorprendre. Perelló és un “internacionalista” i ja se sap que aquesta manera de veure el món, en la variant que ell conrea, té tirada a les grans extensions, a les grans dimensions. No poden amb la petita escala. Tot ha de ser gran, poderós, immens, com més gran millor. I encara més “al segle XXI”. És una manera de contemplar l’univers molt pròpia de la mirada ex imperial i en aquest cas nacionalcastellana, i això que Perelló no és castellà. És un valencià castellanoparlant de Bunyol. Poble del qual en va ser l’alcalde. Bunyol fou conegut, temps era temps, com “la petita Rússia” (havia estat un poble molt d’esquerres) però  ara és més conegut per “la tomatina”. Així van les coses.

Però la qüestió, en el fons, no és aquesta. No és una qüestió de dimensions. Andorra és un petit país eficient. Holanda és un país no tan petit però molt eficient. Portugal és menut i se’n va sortint amb el nou govern. Islàndia és un petit país just, solidari i molt democràtic. La polis grega era de dimensions reduïdes i fou el bressol de la democràcia. Això de la dimensió és una cosa molt relativa. Cert que per algunes iniciatives convé una gran dimensió: la defensa estratègica, l’exploració de l’espai, coses així. Però per a unes altres, com ara per a un exercici autèntic de la democràcia i la cohesió social, no està tan clar.

La qüestió és una altra. Si una societat constituïda i auto-identificada com a subjecte polític vol ser com Andorra o com Portugal, què passa? És un pecat? No té dret a decidir què vol fer amb el seu futur? Nova Caledònia decidirà aviat el seu futur. Desenes de petits països -com Eslovènia, sense anar més lluny- han decidit el seu estatus. Res no està predeterminat, d’altra banda. Hi ha bones raons també per buscar solucions que no siguen ‘Andorra’. Una Espanya amable i acollidora, dialogant i amb capacitat de reconeixement de l’Altre, tindria alguns números…

La qüestió és assumir aquest fet, aquesta voluntat secular, reiteradament expressada i reivindicada de poder escollir. És una qüestió de respecte democràtic. No fa tant de temps el corrent Izquierda Socialista defensava radicalment el dret a l’autodeterminació “dels pobles i nacionalitats de l’Estat espanyol”. Un dels seus capdaventers era Vicent Garcés, el germà de Joan Garcés (que s’estigué al costat d’Allende, a Xile, fins el darrer moment durant el colp d’Estat de Pinochet). Garcés tenia -i té- aquestes coses molt clares. Ara tot és diferent.

Bunyol ja no és la petita Rússia. És el poble de la tomatina. I Andrés Perelló és ambaixador d’Espanya davant la UNESCO.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER