Els historiadors acadèmics i la pseudo-història

imperiofobia

Gustau Muñoz

El llibre d’Elvira Roca Barea Imperiofobia y leyenda negra, una hagiografia de l’Espanya imperial i la seua missió civilitzadora, va per la 13a edició. Del darrer patracol de Federico Jiménez Losantos Historia del comunismo, que veges tu les garanties que pot tindre, n’hi ha piles a El Corte Inglés (del carrer Colom, a València, si més no, per a gaudi de la clientela burgesa de l’Eixample, tan moderada i tan culta ella).

La primera senyora es presenta com a acadèmica, però sembla que no és el cas. El segon es presenta com el que és: un mamporrero d’extrema dreta oriünd d’Orihuela del Tremedal (província de Terol) que s’ha fet milionari -literalment- amb el negoci. El negoci que consisteix a donar arguments i tranquil·litzar consciències dels qui van donar suport durant anys i panys a una dictadura feixista i que, davant la democràcia, per insuficient que siga i ens semble, mostren tota mena de recels i animadversions. I que amb aquest aliment al pap estarien disposats, de nou, i si l’autoritat competent (militar, per suposat) ho demana, a donar tot el seu suport a qualsevol aventura dictatorial o genocida: contra l’esquerra, Catalunya, el separatisme, l’Anti-Espanya, els immigrants, o qui faça falta.

Davant aquests subproductes i tants altres (com ara els de Pío Moa, César Vidal, i un llarg etcètera que no para d’augmentar), què fan els historiadors seriosos, professionals i acadèmics? Alcen les celles i mormolen: “Senyor, senyor…”. De tant en tant foten una bastonada, sí. Però poc. No han organitzat una resposta de conjunt. Hi ha excepcions, com Angel Viñas i algú altre. Però en conjunt la professió es manté allunyada, a la torre d’ivori.

En canvi, els científics naturals sí que es pronuncien amb èmfasi i força, quan cal, contra les pseudo-ciències, que tant de mal poden fer a la salut de les persones. Darrerament han aparegut manifestos contra màsters dubtosos a la mateixa Universitat de València i cal recordar un número recent de la revista Mètode, dirigida per Martí Dominguez, que dedicava un monogràfic a combatre les pseudo-ciències, aquestes superxeries i supersticions que exploten la ignorància aliena per a engrossir un negoci basat en falses il·lusions amb un vernís de suposada autenticitat mai demostrada.

Talment com les versions assagístiques d’extrema dreta sobre la història, apologies de l’Espanya eterna que culminà en el franquisme, que es presenten com a mancades de prejudicis, revelació de veritats amagades, heterodoxes, trencadores de mites i tòpics. Però que són més falses que un duro sevillà.

¿Baixaran de l’Olimp algun dia els historiadors professionals i diran la seua a la plaça pública? Convindria que ho feren i demoliren, un rere l’altre, els abusos de confiança que perpetren, amb tant d’èxit editorial, els xitxarel·los i les vestals de la demagògia que volen -i ho aconsegueixen-  enllaçar amb els motius de l’Espanya franquista. La qual, com bé sabem, va segregar tones i tones de demagògia, mentides i doctrinarisme omnipresents durant dècades, fins al punt que aconseguiren instal·lar-se al subconscient col·lectiu.

Si no es construeix un fort bastió de coneixement i divulgació científica al voltant de la història d’Espanya, en el seu context europeu i mundial, com varen fer els alemanys amb la Historikerstreit davant els intents de justificar a posteriori el nazisme, no hi haurà manera de bastir una cultura democràtica sòlida. I sense una cultura democràtica sòlida, arrelada, estarem exposats a qualsevol aventura així que bufe un vent sinistre, com ha passat altres vegades.

Potser l’herald de la negror, Stefen Bannon, que s’ha instal·lat a Brussel·les per a estimular la coordinació d’una extrema dreta europea arrenglerada amb Trump -de Viktor Orban a Boris Johnson, de l’ AfD a la Lega de Salvimi- és el símptoma d’alguna cosa molt negativa i preocupant, no una anècdota, que ens hauria de fer reaccionar. En tots els terrenys. També en el de les argumentacions rigoroses i científiques en el camp de la història adreçades al públic general, a l’esfera pública, a la gent normal i corrent.

A través de tots els mitjans, incloent les xarxes socials i els nous mitjans de comunicació públics, que més enllà de la festivalització de la vida haurien de contribuir a una tasca positiva d’il·lustració (Aufkläurung). És una responsabilitat molt forta. I va en el sou, podríem dir…

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER