L’esquerra mexicana arriba al poder. Una oportunitat per superar les perverses societats duals a l’Amèrica Llatina

AMLO

Joan del Alcàzar

Mèxic és un gran país, geogràficament i econòmicament, poblat per gairebé 124 milions de persones [estimació 2018], que presenta totes les característiques de les societats duals i algunes més, resultants tant de la seua singularitat geogràfica, com de la fortalesa de l’anomenada indústria del crim [al costat de la incapacitat de l’Estat per a derrotar-la].

Les societats duals [segons va encunyar Luis de Sebastián] són aquelles en què el Primer i el Tercer Món conviuen dins de l’espai delimitat per una mateixa frontera, un territori identificat per una mateixa bandera. Mèxic és l’onzè país del món en PIB nominal, però en xifres de 2016 tenia més del 43 per cent de la seua població per sota de la línia de pobresa: parlem de més de 53 milions de persones.

Sovint, especialment a les grans ciutats, el trànsit entre aquestes dues realitats es pot fer en un autobús de línia urbana o, simplement, caminant. A Amèrica Llatina, que com se sap és la regió més desigual del planeta, aquesta terrible realitat és constatable a Buenos Aires, Sao Paulo, Bogotà, Lima, Caracas… i també a Mèxic DF i en moltes altres ciutats argentines, brasileres, colombianes, peruanes, veneçolanes… mexicanes.

A més, el Mèxic d’avui, el que ha triat a Andrés Manuel López Obrador, AMLO, com a nou president, al capdavant de la coalició Moviment de Renovació Nacional [MORENA], és un país que -com sempre s’ha dit- sembla estar molt lluny de déu i massa a prop dels Estats Units. Més de tres mil quilòmetres de frontera entre els dos països, separant realitats tan diferents en tantíssims aspectes, sempre han estat una inesgotable font de problemes. Ara, després de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, ja des d’abans fins i tot de la seua elecció, les tensions entre els dos països fronterers han anat en constant augment. ¿Com no va a ser així en una relació entre veïns en què un acusa l’altre d’assassí, violador, criminal i, a més, vol construir un mur per impedir qualsevol contacte amb ell?

La indústria del crim, molt especialment el sector vinculat al narcotràfic amb els tan potents com violents càrtels de la droga, està darrere de dos fenòmens que a Mèxic arriben a tindre proporcions excepcionals: la corrupció i la violència urbana. Si el primer és endèmic [apareix com el país més corrupte dels 34 estats que conformen l’OCDE], el segon ha arribat en l’última dècada a unes proporcions que fan que l’adjectiu dantesques resulte insuficient. Les xifres de morts amb violència donen xifres pròpies d’un país en guerra: més de 25 mil homicidis l’any passat, dins d’una sèrie que porta més d’una dècada en xifres insuportables. La decisió de Peña Nieto de treure l’exèrcit als carrers, comparable a aquell error majúscul de Ronald Reagan de declarar la guerra al narco, tampoc aquí ha servit de res.

AMLO i MORENA tenen un repte mastodòntic per davant: governar des de l’esquerra política un país tan gran i poblat, tan escandalosament desigual, que pateix uns terribles paràmetres de violència, amb un veí tan poderós com hostil pel nord, i amb altres molt pobres i problemàtics pel sud: Guatemala té gairebé mil quilòmetres de frontera amb Mèxic.

Jorge G. Castañeda, qui va ser reconegut professor de la UNAM i canceller del govern mexicà, va escriure en el seu moment “Hi ha països més pobres que Mèxic i països més rics que Mèxic, però hi ha pocs països tan desiguals com Mèxic: desigualtats socials, de classe, ètniques, de tota mena…, entre el nord i el sud, entre pobres i rics, entre el camp i la ciutat, entre els blancs i els mestissos, entre els mestissos i els indígenes… tenim totes les desigualtats imaginables”. Recorden aquestes altres paraules del brasiler Fernando Henrique Cardoso, també prestigiós acadèmic que va ser president del seu país, quan deia que “Brasil és el país dels exclosos”, i que el seu més que pobre és un país injust.

La temptació per la història comparada sempre és estimulant, de manera que no són poques les veus que s’han escoltat a propòsit de paral·lelismes entre el Mèxic amb el qual es troba López Obrador i el Brasil que va afrontar en el seu primer govern Lula da Silva. Altres tantes han atès a les possibles coincidències entre el nou mandatari mexicà i l’Hugo Chávez de 1998, quan va arribar al Palau de Miraflores. A més, etiquetes utilitzades amb els dos se li han adjudicat a AMLO, especialment les de populista i nacionalista.

Així, el New York Times, en una columna d’opinió es preguntava aquests dies per quina havia de ser la cara preponderant de la polièdrica personalitat d’Obrador, la populista, l’esquerrana, la nacionalista, la pragmàtica o l’austera. I la resposta era que hi ha un sol AMLO, que és així de plural i complex. NYT afirma que el nou president vol transformar Mèxic en tots els seus plans, però no és partidari d’una revolució sinó d’un sumatori de canvis graduals. És un populista pragmàtic que pretén actuar sense desbordar els marges de la política mexicana, però amb una orientació ideològica clara: “Pel bé de tots, els pobres primer”.

Per descomptat, recorda aquell objectiu del primer Lula, quan proposava un nou Contracte Social als brasilers, o quan afirmava que la seua política havia de garantir que tots els seus ciutadans mengessen tres vegades al dia.

En la seua Carta a o Povo Brasileiro, Lula deia el 2003 una cosa que potser avui podria subscriure López Obrador: “serà necessària una lúcida i assenyada transició entre el que tenim avui i el que la societat reivindica. El que es va fer o es va deixar de fer en vuit anys no serà compensat en vuit dies. El nou model no pot ser producte de decisions unilaterals del govern, tal com passa avui, ni serà implantat per decret, de manera voluntarista. Serà fruit d’una àmplia negociació nacional, que ha de conduir a una autèntica aliança pel país, a un nou contracte social, capaç d’assegurar creixement amb estabilitat”.

Deixant de banda el posterior esdevenir de Lula Da Silva [avui a la presó per corrupció] i el seu Partit dels Treballadors, que no té per què tindre paral·lelisme algun amb el futur d’AMLO i MORENA, el repte del president acabat d’elegir i del partit que li dóna suport és immens: ha de pacificar Mèxic, ha de revertir la desigualtat i la injustícia endèmiques de les societats duals i ha d’assegurar-se el respecte del seu veí del nord, així com unes relacions raonables entre els dos països.

Els ciutadans que li han donat suport, particularment ells, esperen que es confirme ràpidament que MORENA no és ni el PRI, ni el PAN, ni l’últim PRD. I molts d’ells esperen respostes immediates per als seus problemes urgents, tant que no admeten demora en obtenir solució. Com escrivia Leonardo Curzio recentment, a El Universal, l’esquerra mexicana té una enorme experiència en criticar, carregada de raons, el que han fet el PRI i el PAN quan han estat al govern i ara ha de prendre decisions que seran criticades amb extrema duresa per aquests mateixos partits; és a dir, el que passa habitualment en els sistemes democràtics consolidats. Paral·lelament, el nou president haurà d’exercitar els seus dots de conciliació per potenciar el valor i el prestigi de les institucions, allunyant-les del clientelisme i de la corrupció.

Aquesta dialèctica les enfortirà sens dubte, contràriament al que s’ha fet en altres països des del populisme d’esquerres, que sempre ha buscat fidelitzar el seu electorat des de la pràctica del subsidi, alhora que dividia a la ciutadania en dos grups enfrontats: “el poble” i “els enemics del poble”; és a dir, els partidaris del govern i els que no ho són. Enarborar la bandera de l’”autèntic i vertader poble” no pot ser una patent de cors per governar al marge dels paràmetres democràtics convencionals.

Des de la idea “els pobres, primer”, que ningú pot discutir com l’imperatiu categòric d’un govern que se situa en l’esquerra política, com és el d’AMLO, l’acció governamental no pot orientar-se cap a la generació del clientelisme de la subvenció, sinó a fer compatibles les necessàries ajudes socials amb el reforçament de les institucions, perquè els ciutadans que reben el suport i l’ajuda de l’Estat en el seu paper redistributiu de la riquesa nacional entenguen que reben perquè tenen drets, no perquè se’ls està fent un favor, una concessió graciosa, a canvi de la seua fidelitat política. A més, si en un principi l’èxit del nou govern pot jutjar-se per la millora de l’atenció i l’ajuda als desheretats, a mig termini el veritable èxit serà el que reflecteixen les xifres d’aquells que ja no necessitaran la subvenció directa de l’Estat, sinó que la redistribució de la riquesa que aquest ha d’assegurar els arribarà per via indirecta de la millora dels indicadors educatius, de salut i d’altres prestacions socials.

El repte, els reptes de l’esquerra morenista comandada per Andrés Manuel López Obrador són gegantins. Veurem si aquesta opció política de progrés aconsegueix navegar en les procel·loses aigües en què ha entrat per mandat d’una majoria importantíssima dels electors. De l’èxit d’AMLO i els seus podrien derivar-se conseqüències positives per a tota l’Amèrica Llatina, una d’elles donar el tret d’eixida per acabar amb les perverses societats duals d’una bona vegada.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER