Al PP tot és fals, tret d’alguna cosa

=?UTF-8?Q?Prim=C3=A0ries_PP=2Ejpg?=

Joan del Alcàzar

No són pocs els que es lamenten ara dins el PP d’haver posat en marxa les primàries per elegir qui ha de substituir Mariano Rajoy. Tan fàcil que hagués estat seguir la tradició, utilitzar la designació directa, i ara resulta que l’ocurrència de jugar a la democràcia interna s’ha convertit en un embolic monumental.

D’una banda, això de les primàries és cosa de moderns, quan no directament de rojos recalcitrants, que no saben el que és un cap polític com cal; per una altra, això de demanar-li a la militància que trie entre Pere i Pau, o entre Joana i la seua germana, és carregar de responsabilitat a gent que no està preparada. A més, això de la democràcia interna és un conte xinès que provoca al·lèrgia a les files del partit que vol tornar a ser hegemònic –a manar vaja, a manar- no només a la dreta, sinó en l’escenari polític espanyol.

Una bona part dels afiliats no entén justament per què Rajoy no ha fet com en el seu moment va fer Aznar, ungint-lo; i abans Fraga amb el mateix Aznar. Viuen ara un autèntic problema que, seguint la tradició del dedazo, s’hagués pogut evitar. Si al PP la línia de comandament està clara, si la gent d’ordre accepta la jerarquia sense dir ni pruna, si s’entén que els que manen, manen, per què tot aquest rebombori d’elegir un candidat i, a més, a uns compromissaris que seran els que finalment decidiran. I si després les dues eleccions no coincideixen?

Que el PP és un partit potent està clar, com ho està que no és un partit com els altres. Més que militants, que els té, compta amb simples inscrits i amb amics polítics interessats; gent que, sintonitzant més o menys amb els valors conservadors de la formació, espera obtenir rèdits tangibles d’aquesta relació.

Ara, quan s’ha conegut el cens dels participants en l’elecció s’ha descobert un pastís molt gran, molt. Deien, pregonaven, presumien els dirigents que el PP era el major partit d’Europa per nombre d’afiliats: més de 860 mil. Ara, a l’hora de la veritat, s’ha descobert que amb prou feines el 7 per cent d’aquests inscrits [66 mil] està al corrent de les quotes que són preceptives per a assolir la condició d’afiliat.

No és difícil imaginar el que haurien dit els del PP si aquest aclaparador desfasament entre el mite de la gloriosa militància publicitada i la realitat de la raquítica afiliació real hagués passat en un altre partit. Però ells tenen una altra vara per a mesurar-se, així que, bé, consenten a contracor, d’acord, caldrà fer alguna depuració en el cens. En fi, vénen a dir, es tracta d’un petit problema menor.

Però no, no és un problema menor. És, com diria Rajoy, un problema major. I ho és perquè s’ha mentit reiteradament a l’opinió pública i perquè amb aquestes dades d’afiliació es pot haver falsejat fins a la nàusea el capítol d’ingressos per quotes. A més, ¿com és que al tresorer i a la secretaria general d’un partit no els ha preocupat que, durant anys, paguen les quotes menys del 10 per cent dels teòrics afiliats?

Per si això fos poc, ara tenim xifres oficials del mateix PP pel que fa a la distribució d’aquesta militància real per províncies. Mentre que a La Rioja el PP compta amb 65 militants per cada 10 mil habitants, són 49 a Melilla, 47 a Sòria, 42 a Lugo o 41 a Conca; en Àraba són 7, 4 a Lleida, 3 a Navarra, Tarragona i Biscaia, 2 a Barcelona, i 1 a Girona i a Guipuzkoa. Madrid i València, en tenen 15, i Sevilla 18, per citar altres províncies importants. És ben interessant aquesta realitat política. Efectivament, a més d’altres consideracions, ens permet veure que el PP és completa i absolutament irrellevant, quasi inexistent, a Catalunya i al País Basc i Navarra. Ningú es pregunta per què?

El més preocupant, però, per a la realitat política espanyola, no és que el PP haja mentit sobre el seu cabal d’afiliació, ni que base la seua força en l’Espanya interior, ni tan sols que el lideratge d’aquesta organització partidària -que encara és majoritària a la dreta hispana- haja de ser decidit per menys de 70 mil persones. El greu, el realment greu és el discurs dels aspirants, embrancats en una batalla cada vegada més caníbal segons passen els dies, que no va més enllà dels tòpics sarsueleros: viva España cañí, som els millors, i guanyar per poder manar és l’únic important.

Deixant de banda el que es presenta com Joserra, aclamat amb humor per Wyoming i els seus en El Intermedio, la cosa sembla estar entre les dues senyores, Cospedal i Sáez de Santamaría, i l’Estudiant Casado. García Margallo, que al costat dels anteriors sembla sir Winston Churchill, té un discurs massa complex per al que funciona entre les files del partit.

Pablo Casado, que es presenta com el paladí de la renovació generacional, és simplement un carcamal de 40 anys, a més d’algú a qui -vist el seu currículum acadèmic- pocs li comprarien un cotxe de segona mà. El vell quadragenari, del qual es recorda aquella intervenció indigna sobre els desapareguts en les fosses de les cunetes d’Espanya, acaba de declarar que està en contra de la proposta de llei aprovada al Congrés a favor de l’eutanàsia [pensarà que cal morir rabiant de dolor] i, a més, ha afegit que l’avortament no és un dret. Quina renovació generacional!

Les senyores, advocades de l’Estat ambdues, han destacat per la seua imperícia i la seua insolvència política. A Cospedal, la de la liquidació en diferit, no se li coneixen majors gestes que les que va perpetrar contra tot el que és públic durant el temps que va ser presidenta de la Castella meridional. Això i una petulància embafadora que li impedeix reconèixer cap error en la formació de la qual ha estat secretària general. Sáez de Santamaría, dona de millor tarannà i tracte menys aspre que la seua íntima enemiga, va acumular un poder desorbitat al Govern de Rajoy que li va comportar odis africans entre part de la dirigència pepera, i va defraudar a propis i estranys en fracassar en la reconducció de la crisi catalana.

Aquests són els perfils d’aquells entre els quals poden triar els afiliats al corrent de les quotes. Si en alguna cosa coincideixen els tres és la indulgència plena cap a ells mateixos i en la duresa contra els altres partits, especialment contra el PSOE i Podem, i contra els nacionalistes bascos i catalans. De la corrupció sistèmica del PP, res de res. A més d’això, quan ells acostaven presos d’ETA a Euskadi i parlaven del MLNV, era per patriotisme pur; quan pactaven amb Pujol o amb Artur Mas el que fes falta, era pel suprem bé d’Espanya. Ara, estan enrabiats, insulten i maleeixen a tort i dret; s’emboliquen en la bandera de Marta Sánchez i deambulen entre l’amenaça i la desqualificació als seus contraris i l’anunci de l’apocalipsi si ells no tornen aviat al govern.

Com diria el clàssic, al PP tot és fals menys alguna cosa.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER