Joan del Alcàzar
Fa temps que estem avisats. Si més no des de 2010, quan l’historiador britànic Tony Judt va escriure: “Hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en què vivim avui”.
Recorde aquesta sentència amb relativa freqüència des que vaig llegir el llibre. Aquests darrers dies una altra vegada, davant dues notícies que han resultat feridores per a molts.
La primera, que té a veure amb el fenomen migratori, és doble i s’ha originat de manera sincronitzada a Europa i als Estats Units d’Amèrica. Parle de la negativa del nou govern italià a rebre un vaixell de refugiats, l’Aquarius, que finalment va haver d’atracar a València, i parle de l’empeny de l’Administració nord-americana per maltractar de manera infame i odiosa els migrants que entren de forma il·legal per la seua frontera sud, tot arribant a separar pares i fills i a engabiar-los com si fossen animals. La segona és la posada en llibertat provisional dels condemnats pel bestial atac sexual a una xica, protagonitzat per un grup de bàrbars que s’autoanomenen, molt encertadament, La Manada.
No entre en les consideracions obligades que exigeix l’extrema complexitat de tot allò que té a veure amb els fluxos migratoris, que són creixents entre regions que pateixen la fam o la guerra i regions que viuen, diguem-ho de forma genèrica, en pau i amb opulència. Allò que m’ha fet tornar a l’advertiment de Tony Judt ha estat la insultant i clamorosa absència d’una humanitat elemental, bàsica, tant en mandataris com Donald Trump o Matteo Salvini, com en aquells homes i dones que els hi donen suport.
El nord-americà i l’italià –més enllà d’ubicar-se políticament en la dreta més extrema i fastigosa- són dos representants del pitjor tipus d’ésser humà conegut: extremadament autoritaris, superbs, arrogants, posseïdors exclusius de la veritat, insensibles no només davant els arguments de l’altre sinó també davant el dolor d’aquest, fins i tot davant el terror dels xiquets; sense rastre de cap partícula de solidaritat, empatia o misericòrdia amb els que pateixen. Trump i Salvini són dos d’aquells homes que recorden altres criminals del passat: aquells que concentren en dosi elevada els més lamentables dèficits de la raça humana. Tanmateix, aquesta gentola ni ara ni abans estan a soles. Són milions els que aplaudeixen les seues accions de govern. Alguna cosa important va molt malament quan això passa.
Però, què fem nosaltres, els qui estem a les seues antípodes, a més d’indignar-nos o de lamentar-nos? Potser generacions futures diran que no estàvem massa lluny d’aquells habitants de la rodalia de Treblinka, d’Auswitch, de Dachau o de Mauthausen què, sense fer-se preguntes incòmodes, veien arribar trens carregats de persones i marxar els mateixos combois completament buits, mentre la xemeneies dels camps fumejaven matí, vesprada i nit.
Afortunadament, hi ha diferències importants al nostre temps. Son diverses les ONG’s -amb milers de socis- que literalment es juguen la vida i la llibertat patrullant per les zones calentes de la migració clandestina, auxiliant els refugiats. És cert també que hi ha onades cíviques de solidaritat, i que –per exemple amb l’Aquarius arribat a València dies arrere- milers de ciutadans s’han ofert generosament a les autoritats per a atendre els fugitius, però això no és prou. Hi haurà molts Aquarius en endavant, i hi haurà encara més migrants desesperats que arribaran en patera o que s’ofegaran a les aigües de la Mediterrània, a les platges d’Algeciras o a les de Lampedusa. El problema migratori exigeix la solidaritat, però amb la mateixa necessitat és urgent que els responsables europeus –com l’Administració nord-americana- posen en marxa respostes polítiques estratègiques per a aturar l’horror actual.
L’eixida de presó dels animalots de La Manada ha estat una mostra aguda de manca de sensibilitat del tribunal navarrés que l’ha decidit. S’ha tractat d’un auto incomprensible per al comú d’una ciutadania irritada, ofesa i confusa pel que sembla una incomprensible resposta judicial. Tant i més quan la flexibilitat i la comprensió envers els arguments dels condemnats contrasta, espectacularment, amb altres actuacions de la judicatura en les que la duresa extrema ha sigut i és la norma. Tant i més quan els propis arguments dels magistrats per a posar en llibertat els de La Manada semblen una broma quasi macabra.
Més enllà, tanmateix, de la decisió dels jutges, aquests xicots que van atacar una jove a Pamplona són exemplars de la mateixa mena que Trump o Salvini, éssers humans de molt baixa qualitat, que gaudeixen en fer servir la força per a sotmetre, per a vexar, per a abusar de qui és més dèbil que ells, particularment si és una dona a la que consideren una inferior, un simple cos per a satisfer les seues apetències sexuals més indignes.
La situació d’aquests homes que reconeguem com a animals d’una mateixa espècie, La Manada, està ara en mans del Tribunal Suprem, i els qui ens obliguem a ser optimistes encara esperem que aquesta alta instància judicial sentencie que hauran de passar un bon grapat d’anys a la presó.
Més enllà, no obstant, del recorregut judicial que encara tinga el crim dels bèsties, d’allò que parle és de la sentència de Tony Judt: hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en què vivim avui per explicar l’existència de joves d’aquesta mena a la nostra societat.
Son milers els ciutadans, homes i dones, que han expressat de manera reiterada el seu estupor, el seu rebuig, la seua ràbia i la seua negativa a acceptar aquesta sentència per indigna, per immoral, per entendre que, en última instància, és inhumana i està en les antípodes dels sentiments i de la raó d’aquells que ens identifiquem amb el dolor de la víctima.
Però, també en aquest cas, aquestes protestes, aquesta solidaritat amb la jove violada no és prou. És encertada i valuosa, però insuficient. Cal que actuen els representants polítics, i cal que ho facen amb intel·ligència i no amb espectacles morbosos del tipus de la presó permanent revisable, sinó assegurant la perspectiva de gènere als jutges i fiscals que atenen les causes de violència contra les dones, parant atenció i suport a les víctimes, i assegurant-se que els valors inherents a la condició d’ésser humà formen part del currículum escolar de tots els infants del país.
És cert que hi ha massa coses que van molt malament. És cert igualment que cal protestar i fer explícita la nostra indignació com a ciutadans, però hem de saber que això no és prou. Cal que exigim, amb contundència, als responsables polítics que ens asseguren l’aprenentatge des de l’escola dels millors valors de la raça humana. Aquells que ens exciten la solidaritat amb els que pateixen més enllà de la seua raça o condició, aquells que ens allunyen de les manades i, també, aquells que impedeixen donar suport a líders polítics inhumans. Tal i com va escriure Judt: “Com a ciutadans d’una societat lliure, tenim el deure de mirar críticament al nostre món. Si pensem que alguna cosa està malament, hem d’actuar en congruència amb aquest coneixement”.
