Marx i l’ecologisme. Una carta a Ernest Garcia

quim sempere

Joaquim Sempere

[Recentment Ernest Garcia va publicar a la revista L’Espill 57 l’article “Marxisme ecològic?” que tenia el seu origen en una aportació al congrés de l’INKRIT (Institut für Kritische Theorie) de Berlín sobre la qüestió de la relació entre Marx (i el marxisme) i la consciència dels límits, és a dir, l’enfocament ecològic. Aquest text va suggerir a Joaquim Sempere -autor del llibre pioner L’explosió de les necessitats (Edicions 62)- el següent comentari, en forma de Carta a Ernest Garcia: “Marx i l’ecologisme”. A País Valencià Segle XXI  ens ha semblat molt interessant aquest intercanvi, que arrenca de l’article d’Ernest Garcia a L’Espill 57.  www.uv.es/lespill]

La teva intervenció publicada a L’Espill em sembla, com tot el que fas, molt suggerent i convincent. Comparteixo del tot la frase final: “Potser retorçar Marx fins que esdevinga ecologista és impossible. Però tal vegada també és innecessari”. Ara que tornem a celebrar Marx pel bicentenari del seu naixement, ho he pensat unes quantes vegades a propòsit dels intents reiterats d’amics i companys diversos per legitimar amb les Sagrades Escriptures allò que diuen. 

Quan Marx (i Engels, a l’Anti-Dühring) sostenen que caldrà eliminar les grans ciutats perquè dificulten el metabolisme amb la natura és perquè encara no saben que els fertilitzants químico-minerals poden substituir la fertilització orgànica –o només ho saben en la teoria, perquè han llegit Liebig, però no poden imaginar una agricultura mundial proveïda massivament dels nous adobs industrials i capaç d’alimentar 7.500 milions de persones (al seu temps la població mundial era d’uns 1.500 milions, una cinquena part: això també dificultava percebre els límits de la Terra), però amb uns minerals destinats també a esgotar-se, com el carbó i el petroli. Els seus seguidors, a finals del segle XIX i al segle XX, ja van viure en un món que semblava haver superat la crisi dels nutrients agrícoles gràcies als fertilitzants químico-minerals, i suposo que devien considerar obsoletes les preocupacions de M&E sobre el retorn dels nutrients a la terra. Això fa pensar que la seva –de Marx i Engels— intuïció d’una economia circular era encara molt limitada. Van utilitzar un concepte clarament ecològic com “metabolisme”, i això és un gran mèrit i té un potencial teòric immens que no van acabar d’explotar amb profit. Jo diria que la noció que Marx tenia de l’economia es distancia de la dels economistes clàssics (Smith, Ricardo) justament en aquest punt. Marx no tenia una visió del valor i la riquesa limitada a la teoria del valor-treball, sinó filosòficament més densa, materialista. La riquesa era per a ell un producte del metabolisme material (una combinació de matèria, energia i factor noogenètic, ho va dir Marx anticipant Kenneth Boulding). Crec que aquest punt en fa un pensador econòmic molt allunyat d’un simple epígon crític de l’economia clàssica, com de vegades se’l presenta. 

Sembla que M&E no van ser tampoc capaços d’imaginar una explotació tan massiva i accelerada de l’escorça terrestre, sobretot pel que fa als metalls, els materials per la construcció, els fertilitzants i sobretot els combustibles fòssils (tot i que Foster cita una referència d’Engels, en carta a Marx, de “les nostres reserves d’energia, el nostre carbó”, que caracteritza com a “calor solar del passat”). En no veure aquesta sobreexplotació de l’escorça de la Terra o no comprendre la magnitud que podia arribar a assolir, van limitar la seva visió de la “fractura metabòlica” a l’agricultura. Aquesta visió limitada no facilitava preveure el col·lapse, ni percebre els límits del planeta ni els límits de l’industrialisme.

Estic d’acord amb tu que el productivisme és una idea central i essencial de la visió del món dels dos inspiradors del marxisme. Estaven molt impressionats pel potencial de la indústria moderna per augmentar la productivitat del treball humà i omplir el món d’objectes manufacturats. Sempre he pensat que feien –encara que potser tàcitament— un paral·lelisme entre socialisme modern i democràcia clàssica grecoromana: si els antics van poder desenvolupar una democràcia per a una minoria de ciutadans mascles gràcies al treball d’esclaus, metecs i dones, el socialisme modern de treballadors-ciutadans seria possible gràcies als esclaus mecànics. Amb això vull dir que el maquinisme era una part important del projecte, i s’hi van aferrar amb entusiasme. El “desenvolupament de les forces productives” el veien sobretot com a maquinisme, crec.

Els Grundrisse són interessants per copsar el pensament de fons de Marx perquè, com que eren materials de treball no destinats a la publicació, podia deixar-hi anar totes les seves fantasies sense inhibicions. Les pàgines, tan citades, sobre la mecanització creixent de la producció i el paper creixent de l’ “intel·lecte col·lectiu” en la creació de riquesa, per damunt i més enllà del treball immediat o directe de l’obrer manual, fan suposar que tenia una gran confiança en l’aplicació productiva dels avenços científicotècnics: un argument addicional a favor del seu productivisme i la seva tecnolatria. 

La visió dialèctica de M&E, la seva capacitat per copsar moltes facetes de la realitat, les dolentes al costat de les bones (que feia dir a Marx allò de que “la història avança sempre pel costat dolent”) ens permet potser imaginar que si haguessin viscut 20 anys més les seves intuïcions protoecologistes haguessin pogut adquirir més pes en el seu sistema. Però no va passar, i no es tracta de reescriure la història. Del que es tracta en aquest cas és de preguntar-se perquè, tot i formular M&E aquelles idees protoecologistes (que van mig desenvolupar amb la capacitat dels genis per pensar fins i tot fora del propi sistema que havien construït), els seus seguidors no van ser capaços de desenrotllar-les cap a una visió pròpiament ecologista. I aquí tornem a la seducció de l’industrialisme, acompanyada de la visió historicista i evolucionista de la seqüència dels modes de producció, molt útil per construir una visió del món fàcil d’entendre que donava un protagonisme central al proletariat industrial. Això va tapar la resta. El problema de l’evolucionisme –i la noció de la història de M&E ho era en una gran mesura— és que deslliga els processos socials de la interacció amb l’entorn, és a dir, d’una visió ecològica. Si l’entorn col·lapsa, la “llei evolutiva” cessa de funcionar, almenys de moment, i si de cas només es pot recuperar en el nou context, que pot ser molt diferent de l’anterior.  

Per raons ecològiques, el pensament evolucionista entra en crisi en un moment o un altre: la interacció entre humans i medi és allò que mana. Si els humans destrueixen el medi, no hi ha cap regla evolutiva que valgui: les estructures socials existents se’n van en orris. O el sistema en el seu conjunt es redimensiona. En tot cas, si hi ha regles evolutives, sempre actuen a l’interior d’uns paràmetres ecològics. Aquesta idea em sembla força incompatible amb Marx i els marxismes, que, finalment, representen un pensament evolucionista, amb els matisos que es vulgui.

Com que no em preocupa ser infidel a cap Sagrada Escriptura, no em sembla que calgui fer de Marx un ecologista. Sí que pot ser interessant fer ecologistes els marxistes, en tot cas. El que sí que veig clar és que M&E són pensadors excepcionals, i que encara ens aporten moltes coses. L’únic que cal és no deixar-se esclafar per la seva potència i pensar amb la màxima llibertat intel·lectual. El gran tema de la revisió necessària, el planteges molt clarament en la teva intervenció: l’alternativa al comunisme marxista de l’abundància seria un igualitarisme radical, més babuvista que marxista. El rictus autoritari de Harich crec que va ser eficaçment criticat per Sacristán: al final els autoritarismes són socialment insostenibles i destrueixen la igualtat. El problema és que això ens deixa sense gaire alternatives. Comparteixo els teus plantejaments finals, incloent-hi el condicional (“suposant que sigui possible etc.”), però com a desideràtum voluntarista. Un gran obstacle per a aquest canvi a una societat més austera, més lenta, etc. és l’immens sistema d’ “expectatives creixents” que encara impregna el món i que tendeix a inflar-se en comptes de retrocedir. Només cal veure com creixen arreu del món els estils de  consum d’Occident, com les ciutats s’omplen de gratacels, etc. Curiosament, en un llibre meu que està previst que surti l’octubre (Las cenizas de Prometeo. Transición energética y socialismo, Pasado & Presente), del punt de vista praxeològic també, com tu fas, invoco Gramsci. Proposo que en comptes de projectes democràtics i socialistes acabats, difícils de predeterminar perquè el futur és imprevisible, sobretot en una situació tan “líquida” com l’actual, intentem aferrar-nos a allò que ell en deia “principis ètico-polítics” que ens permetin anar-nos orientant sobre la marxa cap a sortides de màxima llibertat, cohesió social, solidaritat, etc. davant dels previsibles episodis crítics… sempre “suposant que sigui possible”.

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER