La monarquia no podrà trontollar indefinidament

monarquia

Joan del Alcàzar

La Casa Reial espanyola fa anys que va de mal en pitjor. Després de la bala de plata que va ser l’abdicació de Juan Carlos I, dos escàndols monumentals han deteriorat encara més la imatge de la família Borbón i, al seu tomb, la de la pròpia institució monàrquica. Tant l’ingrés en presó d’Iñaki Urdangarín com que la seua muller, Cristina, haja ballat en la corda fluixa judicial durant mesos, han sigut fatals per a un organisme que està obligat a gaudir del favor d’una ciutadania a la qual ningú ha preguntat en quina mesura recolza.

La que faltava ha vingut de la mà d’una ex parella sentimental de l’actual Rei emèrit, la senyora Corina zu Sayn-Wittgenstein, de la qual hem conegut unes converses poc edificants –no desmentides per ella- amb un personatge més que tèrbol, també en presó, com és el comissari Villarejo. En eixes gravacions, la senyora sosté que el pare del rei actual ha mantingut i manté comptes bancaris a Suïssa, ocults a la hisenda espanyola. Són –explica- uns diners procedents de les comissions cobrades per haver participat en la consecució de contractes per a l’Estat a l’estranger, bona part d’ells a l’Aràbia Saudita, eixe regne ignominiós governat amb mà de ferro per sàtrapes medievals que haurien de ser jutjats pel Tribunal Internacional de La Haya.

A més, la senyora Sayn-Wittgenstein ha afirmat tres coses més referides al rei emèrit: que ha fet servir diversos testaferros –entre d’altres ella mateix- per als seus negocis inconfessables; que ell mateix va recaptar fons per a l’Instituto Noos, el que representava el seu gendre, avui a la presó; i, finalment, una idea tan il·lustrativa com sorprenent sobre Juan Carlos: que no sap distingir entre què és legal i què és il·legal.

Sorprenent? Potser no tant. Durant més de vint anys la monarquia juancarlista va gaudir d’una mena de butlla total per part de la ciutadania. Després d’aquell 23F de 1981, nit en la que molts republicans de soca-arrel van decidir que l’hereu de Franco s’havia guanyat el lloc de treball i era el moment d’acceptar-lo, el Campechano va viure dues dècades glorioses. Tot se li va perdonar per bona part d’una opinió pública anestesiada per una aliança dels grans poders del país, que amagaren o edulcoraren les malifetes reials, des de les amistats perilloses, als negocis non sanctus, passant pels nombrosos i coneguts afers de faldilles.

Fa temps que va canviar la sort del monarca, concretament des de 2011, i d’aleshores fins a 2014 va viure un descens als inferns que va anar erosionant tant la seua figura com la de la institució que representa. Després de la inculpació del gendre i de la seua filla Cristina, i del lamentable espectacle de la cacera d’elefants a Botswana, Juan Carlos I va abdicar en el seu fill Felipe en juny de 2014.

El ja no tan jove rei va perdre crèdit amb una inesperada rapidesa. Va establir una mena de tallafocs amb la germana i el cunyat, però també va aparèixer vinculat per raons d’amistat íntima amb empresaris que estan en el punt de mira de la Justícia. A més, va rebre crítiques molt dures per la seua resposta al problema català, quan va eixir en televisió oficiant de qualsevol cosa menys de conciliador amb l’independentisme. Després d’això, assumptes com la seua inacció davant el manteniment del Ducat de Franco, feta pel govern de Rajoy en els seus moments finals, han deixat negre sobre blanc on s’ubica Felipe de Borbón, quins són els seus amics i quines les seues prioritats.

D’un temps ençà, des de la dura crisi de 2007, després del 15M precisament del 2011, després del trencament del bipartidisme, i sobretot davant el nou clima polític que ha provocat la pandèmia de corrupció i les condemnes judicials que van dur-se per davant al propi President del Govern i al seu partit fa unes setmanes, la monarquia espanyola està jugant amb foc.

Qualsevol amb un mínim d’interés per la cosa pública, tothom amb una opinió política fonamentada –no necessàriament partidista-, està en disposició de reconèixer que la transmissió hereditària de la més alta magistratura de l’Estat és un anacronisme impropi d’una societat democràticament madura del segle XXI.

Països com els nòrdics o d’altres com Holanda o Bèlgica, àdhuc la sempre invocada Gran Bretanya, són excepcions que en cap cas justifiquen ni legitimen la monarquia espanyola. Aquelles gaudeixen de trajectòries històriques molts distintes de la que presenta la ibèrica, si més no quant a la seua legitimitat. De fet, fa molt de temps que el CIS no pregunta per la salut sociològica d’aquesta, pel suport dels espanyols, però és una evidència que els monàrquics són cada cop menys i més vells.

El republicanisme és ja un fet hegemònic a Catalunya, i no diguem al País Basc. A d’altres territoris de l’Espanya més dinàmica, especialment el jovent difícilment pot enganxar-se a una idea que li resulta senzillament absurda. Ells han crescut en democràcia, de qualitat millorable però democràcia, així que allò que el Cap de l’Estat ho siga per herència, sense elecció popular, els resulta incomprensible.

La III República Espanyola és, ara per ara, un somni -quasi una utopia sentimental- per a un nombre important de ciutadans. No és imaginable que, a curt termini, el debat sobre mantindre o no la monarquia entre en l’agenda política com un objectiu prioritari d’una majoria significativa de la població. Tanmateix, això no vol dir que aquesta mateixa gent i d’altra que mai ha qüestionat la institució estiguen disposades a empassar-se que el Cap de l’Estat i la seua Reial Família estiguen embolicats en fraus a Hisenda o en negocis il·legals que a qualsevol altre mortal li suposarien anys de presó. Moltes coses hauran de canviar dins La Zarzuela si volen mantindre un grau acceptable de suport popular.

De moment, Podem, Compromís, Esquerra Unida, PDCat i Bildu han demanat que intervinguen el Parlament, la Justícia i el Ministeri d’Hisenda. PSOE, PP, d’altres poders de l’Estat i els grans mitjans de comunicació estan fent com el que ni sent ni pateix, però no serà possible que es mantinguen en aquesta posició per molt de temps. Tampoc la monarquia podrà trontollar indefinidament.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER