Contra el boicot a SCC

jordi
Jordi Muñoz
Aquesta setmana, una concentració d’unes desenes de persones va acabar forçant la suspensió d’un acte de Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona. És, penso, una mala notícia per múltiples raons. La primera, sempre, és ètica. Impedir la celebració d’un acte polític que ens disgusta equival a imposar una limitació a la llibertat d’expressió. I aquestes limitacions a una llibertat fonamental sempre s’haurien de mirar amb lupa. En aquest cas, la justificació que s’ha donat ha sigut la consideració de SCC com un moviment “feixista” que, per tant, no ha de ser tolerat.
Certament, el feixisme pot ser, raonablement, un dels límits a la llibertat d’expressió. Sovint es justifica mitjançant l’anomenada ‘paradoxa de la tolerància’ de Karl Popper. El filòsof deia que la tolerància il·limitada podria dur a la desaparició de la tolerància perquè podria emparar grups intolerants que la podrien emprar per destruir els qui els toleren i, per tant, aprofitar-se de la tolerància per acabar amb la tolerància. És, sens dubte, un plantejament a tenir en compte. Però el propi Popper ja advertia de no estirar massa el seu argument: “Amb aquest plantejament no implico, per exemple, que hauríem d’impedir sempre l’expressió de plantejaments intolerants; en la mesura que puguem contrarestar-los mitjançant l’argumentació racional i mantenir-los sota control per l’opinió pública, la supressió seria imprudent”.
De fet, el cas que ens ocupa sembla un bon exemple d’aplicació imprudent d’aquest principi. Primer, perquè la celebració d’aquest acte espanyolista no sembla que plantegés un risc immediat per la llibertat d’expressió de ningú. I, segon, perquè la caracterització de SCC com un moviment feixista és, al meu entendre, una exageració que ens situa en un terreny molt perillós. Si considerem el feixisme com un dels límits a la llibertat d’expressió llavors cal ser especialment curosos i estrictes en la definició de feixisme i, davant del dubte, equivocar-nos per defecte i no per excés. És preferible, des del punt de vista de la llibertat, equivocar-se i tolerar un acte amb contingut feixista que no suprimir-ne un que no ho és.

És evident, com ha documentat abastament el periodista Jordi Borràs, entre d’altres, que SCC ha tingut –especialment en els seus orígens- connexions clares amb grups d’extrema dreta. En la seva òrbita s’hi mouen personatges connectats amb diversos entorns del món de la nostàlgia franquista. I a les seves mobilitzacions sovint s’hi han afegit grups neofeixistes que han protagonitzat alguns incidents violents. També podem pensar que han sigut excessivament tolerants amb aquests grupuscles. També podem pensar que amb el seu suport incondicional a la política de repressió que ha aplicat l’estat a l’independentisme s’han comportat, de fet, com un moviment intolerant. Tot això són crítiques legítimes i importants. Però prendre la part pel tot és una simplificació de la realitat que pot contribuir, paradoxalment, a la banalització del feixisme.
L’acte que havia convocat SCC no era cap exaltació de Franco ni de Primo de Rivera, precisament. La majoria dels que es van manifestar a la tardor convocats per SCC no tenen cap connexió amb l’extrema dreta. I, de fet, la manifestació la van encapçalar representants de tres partits que al desembre van obtenir el 43% del vot a Catalunya. Representen, per tant, un segment quantitativament molt rellevant d’aquesta societat. L’independentisme l’ha de confrontar amb arguments i acció política decidida, com va fer l’1 d’octubre. Però no sembla raonable pensar que la solució passe per suprimir-ne l’expressió. Quina mena de societat ens quedaria si s’imposés aquesta lògica? Només cal pensar-hi una mica per veure que la resposta és distòpica.
Probablement hi haurà molts lectors a qui no hauré convençut amb aquests arguments. Ho segueixo intentant, i en plantejo dos més, de caràcter –diguem-ne, més pragmàtic. El primer és que alimentar una espiral de polarització i confrontació a peu de carrer forma part de l’estratègia de l’espanyolisme. Per què, sinó, els líders de Ciutadans van a passejar-se amb actitud provocadora per llocs on intueixen que no seran ben rebuts? Per què, sinó, alguns dels mitjans espanyols exageren petits incidents i se n’inventen d’altres? Perquè forma part de la seva estratègia, la que Aznar va sintetitzar tant bé: antes de que se rompa España, se romperá Catalunya. Volen traslladar en conflicte a l’interior de la societat catalana, i per tant desviar-nos de la confrontació democràtica entre una majoria social i política de Catalunya i l’estat espanyol. Si aquesta és l’estratègia espanyolista, no sembla massa sensat alimentar-la i caure de quatre grapes en els seus paranys.

I, per acabar, un darrer argument. Qui té més a perdre en un context de limitació de llibertats i supressió de la lliure expressió són els moviments subalterns, els que no tenen el poder de l’estat. Per això l’independentisme hauria de ser el principal interessat a generar un context de màxima tolerància a la llibertat d’expressió, i això lògicament comença per tolerar les expressions que més ens disgusten. Possiblement l’estat –amb recanvi o sense- mantindrà la seva deriva de restricció de les llibertats. Només cal veure qui és el nou ministre de l’interior. I segur que SCC seguirà aplaudint-la. Però res de tot això justifica, ni fa més convenients estratègicament, respostes com la d’aquesta setmana a la UB.
(Nacio digital, 9 de juny 2018)

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER