Visca Frankenstein, visca l’estiu sense Rajoy

=?UTF-8?B?QWTDqXUgZGUgUmFqb3kuanBn?=

Joan del Alcàzar

La sensació del primer bany, sopar a la fresca a la terrassa, les nits estelades d’agost… L’estiu té moments inoblidables. Imagina-t’ho sense Rajoy. Sí a la moció de censura. Coses com aquestes contenia un vídeo de 47 segons que va circular per les xarxes en vespres de la cita al Parlament.

El vídeo va emocionar molta gent. Imaginar un estiu tan amable, tant recolzat sobre petites però potents idees que tots compartim, era una gràcia. El gir inesperat d’afegir-li a eixe estiu el que Rajoy hagués estat derrotat, provocava una emoció paradisíaca.

Hores després, darrere dues sessions al Parlament, Rajoy va caure. Encara amb el somriure dibuixat a la cara, mentre tractava d’assimilar que el líder del PP havia sigut despatxat per una majoria de diputats, i que Pedro Sánchez s’havia convertit en nou president del govern del Regne d’Espanya, un amic brasiler va escriure’m un whatsapp amb una senzilla pregunta: què tal, amic meu? Li vaig contestar immediatament que estava feliç, que em sentia com si hagués despertat d’un malson.

Ja fa temps que vaig sentenciar que el de Rajoy no era un govern, que simplement era, efectivament, una al·lucinació horrible, d’aquelles de les que no aconsegueixes desfer-te durant una estona que sembla eterna. Ràpidament, tanmateix, vaig eixamplar la resposta i li vaig explicar al meu amic que des de ja espere foc a discreció, amenaces, sabotatges i falsedats procedents de les dues formacions polítiques de la dreta espanyola que estan rabioses i desconcertades pel que les ha passat en qüestió d’hores. No imaginaven que Rajoy, el seu campió que guanyava batalles gràcies a no donar-les, gràcies a amagar-se ben quiet, anava a eixir per la porta de darrere de la història.

Pense que ens hem de preparar per a un revival del 2004, quan després de l’11-M Zapatero va vèncer i el PP es va passar anys sense pair la derrota, tot acusant-lo de lladre, d’usurpador, de trampós, d’aprofitat; de ser un incompetent que s’havia convertit en un president il·lícit. Ara, crec, tenen la mateixa convicció, la mateixa malvolença: el monstre Frankenstein els ha furtat de nou el govern; un poder que ells entenen que els pertany pels segles dels segles, i qualsevol competidor és un intrús, un indesitjable que no té dret a res que no siga acceptar que la naturalesa de les coses exigeix que ells governen.

Vaig a encarar la nova situació, la nova etapa política que acaba d’obrir-se, amb l’optimisme de la voluntat, i Sant Antonio Gramsci m’ajudarà. La raó, certament, pot invitar més aviat al pessimisme, però tot amb tot, el fet d’haver expulsat el PP del govern i d’haver fet miquetes els plans d’Albert Rivera de fer un passeig militar fins a La Moncloa, és com una sobredosi de vitamines euforitzants. Em ve al cap l’Ovidi Montllor i m’entren ganes de beure el seu vi de l’esperança, eixa que em proveirà de força per plantar-li cara a la vida. Una vida política turbulenta i difícil, sí, però amb Rajoy despatxat.

El debat de la moció de censura, així com la immensa major part de la Brunete mediàtica, ja ens han fet plantar les orelles a tots aquells que saludem com una benedicció dels déus, dels antics i dels nous, que Rajoy no haja pogut fer front a la factura de la corrupció i el mal govern que ha liderat des de 2011.

De la pobra fermesa de les seues conviccions democràtiques ja havíem tingut notícia en diverses ocasions, però allò que vam veure al Congrés dels Diputats va ser inimaginable en qualsevol parlament del món: va anar-se’n a dinar i no va tornar en tota la santa vesprada, mentre continuava la moció de censura…. ¡¡¡contra ell!!!  Com és possible?

Para acabar d’arrodonir l’insult a la ciutadania només faltava que la seua segona en la línia de comandament, la vicepresidenta Sáez de Santamaria, tingués la barra de deixar la seua bossa a la butaca que hauria d’haver estat ocupant el desaparegut Rajoy. Li ho va fer notar Pablo Iglesias i, contra el que hauria estar normal i lògic, ni a ella ni a ningú del PP li va caure la cara de vergonya. Qui, dins el PP, pot sentir-se orgullós del seu líder?

Un cap de quadrilla que, durant el debat, va anar clarament de més a menys, que va arribar a concloure dient a mode de comiat una ximpleria de les seues que, pel moment i l’escenari, resultà dramàticament definidora de les limitacions del personatge: “Jo continuaré sent espanyol”. Frase enigmàtica, han dit alguns mitjans. No ho crec. Més aviat una expressió lligada al seu espanyolisme de sarsuela.

Una altra dada significativa del debat va ser la intervenció del portaveu Rafael Hernando, eixe home que sembla més un pandiller de baixa estofa que un representant polític democràtic. Va acusar Sánchez de tot i un poc més. Amic dels etarres, dels populistes i dels separatistes; traïdor a tot i a tots, incloent-hi els seus propis companys de partit; ambiciós patològic, capaç de qualsevol cosa per arribar a ser president d’un govern frankenstein [una frase que han repetit ad nauseam tots els del PP]. Hernando va tindre per a tots, àdhuc per al PNB, al que lloava hores abans; i també per a Rivera i els seus Ciutadans. Tot amb un to de taverna, de busca-raons, de perdonavides xulesc i ofensiu. El que acostuma a fer servir, però inconcebible en un acte constitucional de tanta significació.

L’altre personatge que amb la moció es va quedar de pedra picada va ser Albert Rivera. Un home molt agraciat, de faccions juvenils, com d’adolescent triomfador a l’institut, que va donar mostres més que explícites de ser un ésser humà de molt baixa qualitat. Rancorós i agressiu, va insultar, va amenaçar, va culpabilitzar a tot el món dels seus mals –de la seua immensa decepció, dels seues errors de càlcul, de les seues previsions-, i va exigir la dimissió immediata a Rajoy i la convocatòria urgent d’eleccions a Sánchez. A aquest, a Rajoy, a Hernando i a molts altres patums de la dreta espanyolista haurien de tornar-los els diners els col·legis als que van [mal] educar-se. Ni els col·legis privats ni les seues famílies els van dotar d’unes mínimes formes de respecte pels altres.

En qualsevol cas, milers, milions de ciutadans de les Espanyes vam viure la jornada amb una alegria elemental, bàsica, neta i esperançada convençuts que s’ha obert un nou temps. Una època en la qual les persones contaran, en la qual els problemes reals dels ciutadans –que en són molt i variats, i relativament distints segons on preguntem- estaran al centre de les preocupacions d’aquells que ens representen políticament. Deixeu-me somniar.

Ja sé que són molts els problemes, els obstacles, les insuficiències, la manca de recursos, les mentides i les desqualificacions, els pals a les rodes i els paranys que el nou govern presidit per Pedro Sánchez haurà d’afrontar. Sé que serà difícil la col·laboració entre els partits que han elevat la qualitat de la nostra democràcia; sé que n’hi ha moltes diferències i desconfiances entre ells, com sé que n’hi ha greuges i plets que venen de molt arrere. Però d’això en parlarem un altre dia. Ara és l’hora de celebrar que els corruptes estan pagant amb la presó de molts dels seus i que encara queda corda judicial; és l’hora de celebrar que el Parlament ha estat capaç de regalar-nos l’expulsió del Govern de Rajoy i dels seus ministres, tots ells responsables de tanta desgràcia, de tant de dolor, especialment entre els més dèbils i els més vulnerables.

Avui, per tant, malgrat tot, és dia de festa grossa. Després de vora de set anys patint-los, vivint-los com un malson, vaig a continuar gaudint bona cosa davant la ràbia, la fúria, la rancúnia, la indigestió de supèrbia barrejades amb la incredulitat i la sorpresa pel resultat d’un procés que en cosa de dos dies ha posat el PP al carrer. Dels problemes ja en parlarem demà. Ara, ens hem guanyat el dret a cantar alegres Visca Frankenstein, visca l’estiu sense Rajoy.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER