Un govern per a abordar la qüestió catalana, que exigeix canvis de guió al sobiranisme

=?UTF-8?Q?Govern_de_P=2E_S=C3=A1nchez=2Ejpg?=

Joan del Alcàzar

El tomb que ha donat la política espanyola en pocs dies és dels que es recorden pels contemporanis. Al costat de l’emoció viscuda que va fer fregar-se els ulls a tots aquells que vivien el malson Rajoy com un càstig bíblic, la segona sensació dominant ha consistit en una recuperació quasi automàtica de certes expectatives de canvi a millor, tant en l’escenari institucional com en el territori social, devastats tots dos després del mandat del de Pontevedra.

Rajoy, ara jubilat per obligació, expulsat dels seus càrrecs, tant a l’Executiu com al seu partit, no ha pogut resistir l’abrasadora infecció que pateix el PP, un partit institucionalment corrupte segons sentència de l’Audiència Nacional. El pitjor president de la nostra història recent, afectat d’una patològica insensibilitat social, ha hagut d’abandonar. Això ha constituït un èxit de la democràcia parlamentària, una victòria que permet albergar esperances de regeneració tant de les institucions violentades en benefici propi pel PP, com d’atacar la bretxa creixent de desigualtat d’aquests últims anys i, a més, afrontar amb altres formes i amb una altra lògica la crisi d’Estat que té el seu origen en l’anomenada qüestió catalana. L’esperança de canalitzar aquest greu problema, que afecta tant els catalans, els partidaris i els detractors del sobiranisme, com a la resta dels ciutadans d’Espanya, ha cobrat vigor després de la presa de possessió de Pedro Sánchez i el seu govern.

Tothom opina sobre el nou govern de Pedro Sánchez i sembla haver consens quant a la valoració majoritària: vist en conjunt i a mitja distància, és un sòlid equip que ha sorprés propis i estranys. Potser esperàvem un equip més de circumstàncies, amb menys qualificació i menys altura política i professional, però Sánchez ha aconseguit conformar un executiu amb una expectativa relativament curta de vida [mesos, ha dit el mateix President], però com si pensés en gestionar una legislatura de durada convencional. D’entre els que van dir sí a Sánchez en la moció de censura, Units Podem, PDCat i ERC no han quedat satisfets amb la nòmina dels nous ministres, i tots ells tenen part de raó.

Tot amb tot, és cert que del conjunt dels nous ministres, en el que destaca la més que majoritària presència de dones en llocs d’extrema responsabilitat, els focus s’han posat en dos d’ells: Grande-Marlaska i Huerta. El nou titular d’Interior és un home que, més enllà d’haver fet part de la seua carrera a l’ombra del Partit Popular, ha tingut un comportament professional inacceptable en casos com el del Yak-42 o els Centres d’Internament d’Estrangers, entre d’altres. El cas de Màxim Huerta és distint, i ha cridat l’atenció que Sánchez haja pensat en una persona que, a més de no tenir un currículum que infonga confiança al món de la cultura, tant al de la creació com a l’empresarial, sembla patir una forta tendència a la frivolitat i a la xafarderia, a més d’haver fet massa explícites les seues fòbies personals, ja siga a l’esport ja siga al sobiranisme català.

Si els independentistes del Principat ja havien desqualificat, i no va ser sorpresa, a Josep Borrell, tot titllant el seu nomenament com a ministre d’afers exteriors de pèssima notícia [Torra dixit], el nom de Màxim Huerta també els ha fet posar el crit al cel, en aquesta ocasió amb molta raó.
Poques reaccions públiques ha provocat des de l’independentisme el nomenament de Meritxell Batet –tan catalana com Borrell, com Junqueras o Puigdemont- com a ministra de Política Territorial [canviant significativament el nom d’una cartera que es deia d’Administració Territorial], per indicar la voluntat “d’enfortir el projecte nacional [espanyol] reconeixent la pluralitat [d’Espanya]”, en paraules del propi Pedro Sánchez. Batet ha declarat que assumeix el nou càrrec convençuda que és possible “posar la política en marxa” per estendre ponts amb la Generalitat. Per arrodonir el discurs, ha afirmat estar disposada a dissenyar una estratègia de negociació basada en el seu “catalanisme ponderat i racionalitat espanyola”.

Josep Borrell ha sigut declarat persona non grata pels independentistes, tot acusant-lo de jacobí recalcitrant i de simple descentralitzador administratiu de les Espanyes, a més de recordar la seua bel·ligerància en contra de la deriva dels sobiranistes així com la seua participació en actes de gran relleu, organitzats per Societat Civil Catalana de la mà del PP de Catalunya i de Ciutadans.

El veterà i poliglota polític català, adobat en mil batalles, posseïdor d’un impressionant currículum acadèmic i polític, europeista convençut i reconegut, és, sens dubte, un dels millors cervells de la política espanyola, i un quasi imbatible contrincant dels secessionistes, tant si es parla de política com si el tema és l’economia. No són pocs els que recorden un debat amb Oriol Junqueras, en el que l’ara empresonat líder republicà va quedar completament despullat. Així doncs, agrade molt o poc [o gens, com han declarat PDCat i ERC], està clar que Borrell és persona capacitada per a defendre el discurs de la pluralitat espanyola en Europa, una heterogeneïtat que cap dins una concepció de l’Estat federal com la que proposa Pedro Sánchez, amb el que s’identifica Meritxell Batet, i que Josep Borrell pot també assumir des de la seua idea de fer compatibles dues fidelitats nacionals alhora, la catalana i l’espanyola.

Siga com fos, des de Madrid s’han fet unes passes, encara incipients i en el terreny dels gestos i els discursos, i convindria que des de Catalunya s’actués de manera simètrica. És cert que el problema dels presos és un obstacle que caldria remoure amb urgència, atés que el seu trasllat a Catalunya seria no sols un acte de justícia sinó una bona senyal política de distensió. Però, clar, també convindria que des del Palau de la Plaça de Sant Jaume com des de Berlín es rebaixés el to grandiloqüent i desafiant que tant Joaquim Torra com Carles Puigdemont acostumen.

Sembla necessari que el sobiranisme català interioritze d’una bona vegada que un xoc frontal amb el Govern d’Espanya és el pitjor escenari possible per a tothom; com és imperiós que deixen de costat el guió que han fet servir amb Rajoy, com si a La Moncloa no hi hagués un nou ocupant. El paper que estan jugant Carles Campuzano i Joan Tardà al Parlament de Madrid, que no ha rebaixat el fons però ha modulat la forma, és molt més comprensible que el de la parella Torra-Puigdemont.

S’ha obert una bona porta al diàleg, a la possibilitat de tornar a fer servir la política, la negociació, el pacte, el reconeixement de les raons de l’altre i la necessitat de conciliar i no de confrontar. Arrancar, com ha afirmat el president Torra d’un punt que està més enllà de l’actual Estatut d’Autonomia, emparant-se en un manament suposadament inqüestionable de les urnes des de l’1 d’octubre passat és una proposta irreal. Si ho ha dit per posar pressió al Govern de Madrid, és un error greu perquè no reconeix els estrets marges de maniobra d’aquest. Si obeeix a una estratègia de negociació o d’acontentament dels sectors més radicals de l’independentisme, és un altre error tan o més greu perquè afavoreix els sectors de Madrid més refractaris a assolir una eixida negociada a la crisi. Però, si respon a una voluntat de tensar encara més la situació, d’aguditzar la polarització de la pròpia societat catalana i de fer més tibants les relacions entre la Generalitat de Catalunya i el Govern espanyol, això ja entraria en el terreny de la irresponsabilitat absoluta.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER