Periodisme i periodistes en l’era de la premsa digital

periodisme digital

Joan del Alcàzar

Aquells que ja estem en una edat madura, tot i que no necessàriament provecta encara, recordem perfectament que el primer que fèiem anys arrere en eixir de casa cada dia era acostar-nos al quiosc a comprar el diari. Els dies de festa el segon pas era seure a una cafeteria, a ser possible en una terrassa o en una taula pròxima a una finestra ampla, per a prendre un cafè o un tallat mentre llegíem eixe diari amb el que acabàvem de fer-nos. Per a mi aquell plaer diguem-li cívic venia de la mà de la lectura acurada i exhaustiva d’un diari al qual vaig ser fidel durant dècades. Comprar El País era una experiència particularment desitjada, per exemple, després d’aterrar a Madrid procedent de l’altre costat de l’Atlàntic. Seure amb un tallat i un Ducados a una cafeteria de Barajas mentre esperava l’enllaç per a València, i llegir mentrimentres El País, era gairebé una necessitat fisiològica. Clar que parle d’una època que fa molt que va concloure, i no sols perquè ja no es pot fumar a les cafeteries.

No, aquell diari pel qual sentia tanta devoció, i al qual atorgava una immensa credibilitat, és avui com un íntim amic del passat del que, per raons insuperables, em vaig distanciar completament. És clar que la capçalera existeix, però no em reconec en ella, no la reconec tampoc en tant que ha perdut per a mi tota la credibilitat d’aquell altre temps del que parlava. Clar que hi ha signatures de columnistes o de col·laboradors als que encara tinc el plaer i el desig de llegir, però són cada cop menys. Han sigut moltes les signatures de referència que han abandonat, o s’han distanciat, d’aquell diari que ja no és ni una caricatura del que va ser.

La premsa escrita ha sigut sacsejada per una nova realitat, i ha acusat tants colps com ha rebut. Els condicionants lligats a la simple supervivència empresarial dels mitjans, les novetats tecnològiques, la generalització d’Internet, la immediatesa de la informació, la caiguda de la publicitat, la precarització infame de la professió periodística, etc., etc., etc., són realitats que no es poden obviar. Estem, és clar, en una altra època, i tot i que deplore molt del que ha ocorregut, no em quede paralitzat en el lament. Cada temps té les seues bondats i, és clar, també els seus inconvenients. Aquell del que parlava és un temps que no tornarà.

Ara repassem les edicions digitals de diversos diaris cada dia. Seguim diversos columnistes, coneguem les línies editorials de cada empresa i sabem que és el que tenim al davant, ja siga a la pantalla de l’ordinador, ja siga a la del telèfon. Podria dir-se que, certament, personalment estic millor informat que abans; que sóc més responsable del meu nivell d’informació, sí. Però, també, he d’acceptar que és difícil navegar entre tanta informació, que els arbres poden amagar-me el bosc. No són sols les edicions digitals de la premsa escrita (deixem ara la ràdio i la televisió, que tenen les seues particularitats), són també les xarxes socials les que repliquen un gran volum d’informació que, sovint, procedeix, igualment, d’aquesta premsa escrita en les seues edicions digitals.

El que he trobat a faltar, el que entenc que vam perdre en els darrers anys ha sigut la credibilitat en eixa premsa escrita.

“Els polítics ens pixen, els mitjans diuen que plou”, va ser una consigna repetida durant aquella primavera de l’15-M. Enguany, en el seu informe, l’Associació de la Premsa de Madrid diu que: “En uns temps en què la faena dels periodistes ha patit l’embat d’una gran crisi econòmica, (…) no és estrany que la credibilitat del periodisme i dels periodistes s’haja convertit en un dels elements centrals del debat professional”.

En l’Índex de Confiança Social (ICS), elaborat per la Universitat Ramon Llull, la credibilitat dels mitjans de comunicació espanyols al setembre de 2017 era  98,9 punts sobre 200, que és la nota més baixa de tot l’històric de l’ICS. Segons l’informe, són els ciutadans que se situen a l’esquerra els que menys creuen en els mitjans de comunicació -els donen 82 punts-, una confiança que augmenta fins als 112,1 punts entre els ciutadans que s’autoubiquen a la dreta del ventall polític.

Com tantes altres coses, també la premsa escrita sembla sovint prostituïda, al servei d’interessos poc o gens honorables, adscrita més a la propaganda que a la informació; una tasca en la que capçaleres i molts periodistes evidencien estar a sou d’empreses, entitats i organitzacions que no dubten a mentir i amagar allò que els destorba, com tampoc dubten a ofendre i difamar els seus adversaris. No són poques les ocasions en les que editorials, titulars, notícies i columnes d’opinió són burdes o sofisticades manipulacions de la realitat. La informació i l’opinió no es diferencien, no són plànols distints de la notícia, i periodistes i opinadors s’apliquen amb entusiasme a aquestes falsificacions. No debades a finals de 2017 el terme “posveritat” va convertir-se en acceptat per l’Acadèmia, i això per designar la “distorsió deliberada d’una realitat, que manipula creences i emocions per tal d’influir en l’opinió pública i en actituds socials”.

Darrerament, tanmateix, estem assistint a un fenomen esperançador: la consolidació de la premsa exclusivament digital –sense edició en paper- com a una alternativa de la premsa escrita que guanya seguidors i subscriptors. Amb dificultats i immens esforç dels qui hi treballen, i amb el suport creixent dels lectors, determinades capçaleres estan lliurant una batalla tan dura com a admirable per oferir una informació de qualitat per a un públic, per a uns lectors que no ens resignem a ser enganyats i manipulats pels interessos bastards que hi ha darrere de determinades capçaleres periodístiques.

La denúncia a propòsit de totes les il·legalitats, àdhuc els presumptes delictes, que hi ha al darrere del màster de Cristina Cifuentes, la presidenta de la Comunitat de Madrid, ha situat a eldiario.es en una posició d’honor quant al compromís amb el periodisme de qualitat, amb aquell que s’ensenya a les facultats a les quals es formen els futurs periodistes. Altres capçaleres com Infolibre.es, Elconfidencial.com o Ara.cat són mitjans en els quals els lectors trobem informació i opinió sobre allò que com a ciutadans ens interpel·la a propòsit del món en què vivim.

No es tracta, en cap cas, de prescindir de la premsa que també s’edita en paper, ni de deixar de costat il·lustres periodistes que encara cal llegir a diari, però faig èmfasi en l’enorme rellevància que atorgue a la professionalitat i la credibilitat de la nova premsa digital. Ignacio Escolar o Jesús Maraña, per citar només dos noms, poden ser els referents dels que parle.

Cal, per tant, entendre que de la mateixa manera que abans passàvem cada dia a comprar el diari pel quiosc, avui cal fer-se socis d’aquestes noves plataformes periodístiques. És l’única forma de combatre la perversitat de la posveritat, la més efectiva decisió per a que els interessos bastards que s’amaguen darrere de determinats diaris de la premsa editada en paper no acaben imposant-se i ofegant-nos.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER