Visca el turisme!

turisme val

Gustau Muñoz

El títol d’aquest article també podria haver estat “visc amb el turisme” o “visc del turisme”. Perquè passen totes dues coses alhora i la convivència no és gens fàcil. D’entrada, haurem de constatar un fenomen nou, o d’unes dimensions que representen un salt qualitatiu. Per exemple, a la ciutat de València. Una ciutat que mai havia sigut turística, sinó una altra cosa. No havia basat mai –i encara no basa- la seua vida econòmica en el turisme, com sí que ho havien fet altres ciutats del país, com ara Benidorm, Orpesa, Peníscola, Xàbia o fins i tot, en certa mesura, Alacant. Però ara i d’ençà d’un temps, com en altres ciutats europees, i probablement en una proporció més gran, el turisme més o menys massiu hi ha irromput.

 Un fenomen que té a veure amb tendències socials i culturals contemporànies, la cerca de la mobilitat com a al·licient, els viatges low cost,  la persecució desesperada d’experiències, de nous ambients o simplement de l’evasió en un escenari diferent al quotidià. I València hi ofereix l’escenari perfecte: platges, un gran centre històric, bon clima, ambient divertit, una ciutat còmoda que es pot passejar a peu o amb bicicleta, oferta gastronòmica, la il·lusió encara d’una certa autenticitat, una forta singularitat, museus, oferta cultural, i una vertadera multitud d’estudiants Erasmus que en fan propaganda.

Per un altre costat no es pot oblidar la vessant econòmica positiva, que permet a una part de la població sense altres opcions viure, directament o indirecta, del turisme. Aquesta realitat –tan dura com totes les realitats de facto en el terreny econòmic- hauria de fer matisar les primeres consideracions. Tècnicament el turisme és la venda in situ de béns i serveis i equival a l’exportació. I l’exportació de béns i serveis és clau en l’economia contemporània. Implica l’entrada directa de diners forans al circuit econòmic propi, en forma de compres en comerços, pagament de lloguers, restauració, transports i així successivament. Una entrada de recursos que activa la vessant del consum però també de la inversió en forma d’adquisició d’habitatges o la construcció hotelera o residencial. El turisme activa l’economia en el seu conjunt, no només el sector específicament dedicat a aquesta activitat. Realment pot ser un complement important per a una economia ben estructurada. Però també una veritable xacra si es converteix en activitat prioritària, única o quasi exclusiva, perquè –ben mirat- promou un tipus d’economia de baix valor afegit i al remat de baixos salaris, baixa productivitat i desigualtat. I esdevé fatídic si activa un cercle viciós d’especulació, bombolla immobiliària, diners fàcils i frau, tot malvestats ben conegudes que impliquen una deformació radical de la societat, amb seqüeles tan nefastes com la corrupció de polítics i empresaris.

Però també cal considerar un altre aspecte. El lloguer d’habitatges, de vegades fins i tot de l’habitatge propi, com a apartaments turístics, de manera més o menys no reglada o anàrquica, ha permès distribuir els ingressos per turisme a sectors socials en precari que com a efecte de la reestructuració econòmica en curs se les han trobat –i se les troben encara- magres. Ha democratitzat una mica l’efecte econòmic positiu del turisme. Un aspecte de la qüestió que no s’hauria d’oblidar…

L’augment del turisme ha afavorit així mateix la renovació urbana. Es multipliquen les rehabilitacions i les noves construccions. L’abandonament i la desídia municipals es veuen compensades per la iniciativa privada que, ara sí, s’interessa pel centre històric i els barris marítims. El panorama de solars abandonats, de cases en ruïna, d’edificis degradats, que l’Ajuntament ha estat històricament incapaç de corregir, ara comença a matisar-se una mica. Com a efecte del turisme.

Impossible dibuixar utopies del millor dels mons possibles, perquè ja sabem que són sempre fal·làcies. Però alguna cosa caldria fer per aprofitar els efectes benèfics del turisme i contrarestar-ne els més negatius. Apuntaré només una idea. No vull fer d’arbitrista en cap cas. Per a evitar l’expulsió de població al centre històric i els barris marítims, l’Ajuntament hauria de promoure una política enèrgica de construcció i rehabilitació en solars i edificis degradats. Amb un sol objectiu: crear un parc d’habitatge social a preus de lloguer assequibles per a la població arrelada o que s’hi vulga instal·lar amb la finalitat exclusiva d’assentar població en condicions dignes. La iniciativa pública i la col·laboració de la privada en termes regulats i pactats, i amb els suports financers escaients de l’IVF o dels fons europeus, tindrien ací un gran camp per explorar.

El turisme té llums i ombres. La política ha d’assumir aquest fet i equilibrar unes coses i altres. El rebuig altiu no és solució. L’adaptació passiva, embadalida fins i tot, a un fenomen que pot desbordar qualsevol ciutat, tampoc ho és.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER