Cuba i la seua revolució: la generació dels fills en el poder i la dels néts al marge

=?UTF-8?B?Q3ViYV9DYXN0cm9fQ2FuZWxfcGVxdWVuzINhLTk2MHg2NDAuanBn?=

Joan del Alcàzar

Segons el diari Granma, òrgan oficial del Partit Comunista de Cuba i únic mitjà de premsa escrita que s’imprimeix al país, el nou President dels Consells d’Estat i de Ministres, Miguel Díaz-Canel, va explicar en el seu discurs de presa de possessió “les postures de continuïtat del govern que encapçalarà, especialment pel que fa a la relació amb el poble, les relacions internacionals i el lideratge del Partit, al capdavant del qual continua el General d’Exèrcit Raúl Castro Ruz “.

En la seua al·locució, el nou president es va decantar per la retòrica pròpia del règim, una pràctica en la qual la propaganda sempre ha primat sobre l’anàlisi raonable. Només els germans Castro s’han permès alguna valoració crítica en comptades ocasions, però en qualsevol cas mai van incloure reflexió alguna relativa a errors o insuficiències pròpies, sinó que els dèficits sempre van ser o d’altres o difusament col·lectius.

En un discurs de 2008, Raúl Castro va reconèixer la contracció que patia la manufactura cubana, així com la necessitat de produir almenys per alimentar-se. El president, que havia substituït per malaltia al seu germà Fidel dos anys enrere, va introduir un paquet de reformes econòmiques que van aprofundir les diferències socials a l’interior de l’illa sense malgrat això frenar la caiguda de la seua economia. L’acomiadament d’empleats estatals, l’eliminació de gratuïtats, la venda a preu de mercat de productes de primera necessitat abans subvencionats, i l’augment en cinc anys de l’edat de jubilació dels treballadors, van percudir en la línia de flotació del sistema. Es va repartir el cost de l’ajust entre els assalariats i els pensionistes mitjançant la reducció del poder adquisitiu dels seus ingressos, però sense millorar per això la situació general. Raúl Castro va ser dur en aquella ocasió, tant que va afirmar davant l’esglai de la seua audiència: “No ens enganyem més; si no hi ha pressió, si no hi ha la necessitat de treballar per satisfer les meues necessitats, i m’ho estan donant gratis per aquí i per allà, ens quedarem sense veu cridant a la faena”.

Denunciava el mandatari un històric dèficit central de l’economia del país, l’absentisme i la baixíssima productivitat, particularment perversa en el terreny de la producció alimentària. La realitat agrària i el problema de l’alimentació ha estat sempre un tema recurrent, sobre el qual Raúl Castro va tornar a insistir el 26 de juliol de 2009. En data tan assenyalada, el dirigent va pronunciar un discurs centrat en qüestions econòmiques, i va provocar un bany de realisme per a un país agrícola que -segons les seues pròpies paraules- es veu obligat a importar bona part dels aliments que consumeix, mentre manté sense cultivar més de la meitat de les terres que són propietat de l’Estat.

De les previsions exultants que es van fer als anys seixanta, s’havia passat al discurs de Raúl Castro el 2009. En 1961, Fidel Castro deia: “És en l’agricultura on estan les nostres possibilitats immediates, és en l’agricultura on els fruits es van a veure més aviat”. En un documental oficialista, en concret el Noticiero de ICAIC d’aquells anys, la veu en off diu: “El Comandant Fidel Castro llegeix les conclusions que resoldran el proveïment ple de carn abans de finals d’any per a la capital, i al febrer de l’any entrant en tots els mercats. A partir de gener de 1962, el proveïment de viandes superarà totes les necessitats del mercat. Al juny del mateix any, la producció de préssec arribarà a les necessitats del consum, i al gener del 63 es donarà solució definitiva al problema dels greixos. No és una promesa. És un compromís del govern revolucionari amb la pàtria en la seguretat de complir les metes de la producció traçades en les dates assenyalades “.

Mig segle després, el 2009, Raúl Castro deia: “El 26 de juliol de 2007, a Camagüey, em referia a la imperiosa necessitat de tornar-nos cap a la terra, fer-la produir més. Llavors gairebé la meitat de la terra cultivable estava ociosa, o deficientment explotada. Avança a ritme satisfactori el lliurament de terres en usdefruit, encara que persisteixen insuficiències en uns municipis més que en altres. És un tema de seguretat nacional: produir els productes que es donen en aquest país, i que ens gastem centenars i milers de milions de dòlars, i no exagere, portant-los d’altres països. No podem sentir-nos tranquils mentre hi haja una sola hectàrea de terra sense ocupació útil”.

A continuació, el dirigent va endurir el to i va afirmar: “No és qüestió de cridar Pàtria o Mort, a baix l’imperialisme, el bloqueig ens colpeja i la terra aquí, esperant per la nostra suor. Puc assegurar-los que en la majoria dels pobles sobra terra i de bona qualitat, enganxada als nostres patis, que no s’utilitza. I per aquí és per on s’està fent un pla per avançar…”.

No va dir res Raúl Castro de les felices previsions dels anys seixanta, que recordades ara resulten feridores. Han passat dècades des de llavors, i “s’està fent un pla”, va dir el president Castro. Ningú va riure o va protestar entre els milers d’assistents sota un sol de justícia. És més, els aplaudiments van ser vehements i entusiastes quan va dir que calia treballar més. Cinquanta anys de revolució, amb la terra improductiva i amb el rebost buit, i encara s’estava pensant en un nou pla. Un pla que passava, segons el dirigent, per la distribució de terres, com si aquesta fos la solució màgica. No es parlava de formació agrària, ni de llavors, ni de productes químics, ni de finançament, ni d’infraestructures de transport, ni de xarxes de comercialització, ni d’exportació. Només es va parlar, cinquanta anys després, de fer un nou pla de repartiment de terres, a l’estil de mig segle enrere.

En aquell documental oficialista de 1961 es presumia -per exemple- de la producció d’ous, i es deia que les gallines havien desbordat totes les previsions de creixement de la producció, fins al punt que s’havia començat a exportar aquest producte. Gairebé sis dècades després, en la cistella bàsica d’alimentació que actualment subsidia l’Estat cubà, la realitat dista molt d’aquelles previsions tan optimistes, i cada cubà pot adquirir a preu subvencionat tan sols cinc ous al mes.

Sempre ha estat potent el govern cubà en l’apartat de la propaganda, i amb moltíssima freqüència ha aconseguit que internacionalment -que no a l’interior de l’illa- s’accepte com a veritable el que diu ser en lloc del que realment és. Cuba ha sobreviscut amb el sacrifici dels cubans, i no només els que pateixen els rigors interns. Una altra bona part d’ells són els exiliats, repudiats com a traïdors, els que envien remeses de diners als seus familiars de l’interior per ajudar-los a resistir mentre que, alhora, constitueixen una aportació que alleuja les mancances financeres del sistema.

No ho tindrà gens fàcil el flamant dirigent que acaba de fer-se amb el timó de Cuba, qui en el seu primer discurs va assegurar que Raúl Castro “segueix sent el referent per a la causa revolucionària, ensenyant i sempre disposat a enfrontar l’imperialisme, com el primer, amb el seu fusell a l’hora del combat”.

Díaz-Canel no va fer la revolució, forma part de la generació dels fills d’aquesta. Un problema important el tindrà amb la generació que el segueix, la dels néts de la revolució. Són fonamentalment aquests, i també cert tipus de professionals qualificats, els que fan el possible i l’impossible per abandonar el país, per emigrar on i com siga. No són pocs els que aprofiten qualsevol oportunitat per abandonar l’illa. Des dels matrimonis de conveniència a la deserció de molts dels que han sortit a l’estranger en missió oficial. Mantenir la proa a tots ells, als quals el règim considera simples traïdors, i com a tal els tracta, seria una primera rectificació a realitzar pel nou mandatari si, de veritat, desitgés obrir un temps nou.

No obstant això, caben seriosos dubtes sobre les novetats esperables. En la seua presa de possessió, Miguel Díaz-Canel va afirmar, segons recull Granma: “Aquí no hi ha espai per a una transició que desconega o destruesca l’obra de la Revolució”. A més, va afegir: “Als que per ignorància o mala fe dubten del nostre compromís, hem de dir-los que la Revolució segueix i seguirà, [ja que] el món ha rebut el missatge equivocat que la revolució acaba amb els seus guerrillers”.

Si el que queda d’aquella revolució que tantes il·lusions va despertar en la dècada dels seixanta no es modifica substancialment, només aguantarà a força de repressió i encara més sacrificis dels cubans de l’interior. Després de la desaparició de la Unió Soviètica, els guerrillers van decretar el duríssim Període Especial en Temps de Pau, i els seus fills o van acceptar-lo amb més o menys entusiasme, o van fugir per on van poder. Avui dia, gairebé seixanta anys després, és impensable que els néts d’aquella revolució dels barbuts amb uniforme verd olivera segueixen combregant indefinidament amb un règim que fa molt que va deixar de complir amb les expectatives que havia generat.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER