El ministre de Cultura i Los novios de la muerte

=?UTF-8?Q?Ministres_en_M=C3=A0laga=2Ejpg?=

Joan del Alcàzar

Un cop més l’actual govern, presidit per M. Rajoy, torna a posar-se la Constitució per montera, aquesta vegada per un assumpte relacionat amb els ritus catòlics de l’anomenada Setmana Santa. En aquesta ocasió ha estat, de nou, la ministra Cospedal la que ha tornat a ordenar que la bandera espanyola onegi a mig pal durant els dies que recorden la passió de Crist. L’article 16.3 de la Carta Magna, que estableix que “Cap confessió tindrà caràcter estatal”, ha tornat a quedar en paper mullat i trepitjat.

No és, per descomptat, la primera vegada que passa una cosa així. Com tampoc ho és que, en segons quins assumptes, el Partit Popular amenace amb els focs de l’infern a qui gose qüestionar cap article del text constitucional, mentre que en altres temes (l’actualització de les pensions, la bretxa salarial que perjudica les dones, etc., etc.) la Carta de 1978 és poc més que un marc teòric trufat de suposats obstacles infranquejables per al seu compliment.

Fa un any, també amb motiu d’aquestes festes religioses, escrivia a propòsit dels meus records d’infant. Explicava que la Setmana Santa va tenir durant els anys de la meua preadolescència uns tints tenebrosos per a mi. Era temps de silenci, de pregària i recolliment, deien. Sort que més endavant em vaig reconciliar amb la música clàssica que era l’únic que emetia la ràdio, perquè crec que en aquell temps van fer tot el que van poder perquè la detestés en associar-la a repressió, dolor, patiment, mort.

Han passat moltes dècades però encara recorde que així eren moltes coses en aquella Espanya casernària i beata. Tot s’imposava, res s’explicava, tot s’exigia, res es discutia. I tothom, també, havia de viure aquells dies de l’anomenada Setmana Santa amb recolliment i dolor, encara que fos fingit, perquè així ho ordenaven el poder polític i el poder religiós nacionalcatòlic.

És impossible no recordar-me’n d’allò a hores d’ara, en 2018. La ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, ha tornat a ordenar que la bandera d’Espanya onege a mig pal durant la Setmana Santa per commemorar la mort de Crist, i membres del Govern participen amb fervor castrense en actes religiosos.

Els grups polítics d’esquerres han criticat amb fermesa l’ordre, i Units Podem i el PSOE han declarat que és una decisió que va en contra del principi d’equitat. Algú ha apuntat amb raó que “Sembla que Cospedal troba a faltar èpoques anteriors”. Per la seua banda, Esquerra Republicana de Catalunya ha declarat que no es mostren sorpresos per la “regressió democràtica que viu l’Estat espanyol” i que els “acosta cada vegada més al marc mental del nacionalcatolicisme”. Al seu torn, el diputat Joan Baldoví ha denunciat en nom de la coalició valenciana Compromís la “deriva involucionista” de l’Executiu amb “una actitud més pròpia de fa 50 anys que del segle XXI”.

Nota a part mereix Ciutadans, aquest partit que vol ser carn o peix, segons convinga, assegura que respecta aquesta tradició que practica el PP, però que no tindrien “res a objectar” si es canvia. Flexibilitat programàtica total.

Més enllà de les declaracions partidàries, més enllà dels anacronismes, deixant enrere la vulneració de l’esperit constitucional, deixant de banda l’empassa a què s’obliga als que no comparteixen aquesta religiositat explícita que desborda els marges raonables de respecte als no catòlics, si alguna cosa ha resultat esperpèntica ha estat veure a quatre ministres de l’actual Govern Rajoy cantant el ‘Soy el novio de la muerte’, l’himne de la Legió espanyola, en un acte religiós a Màlaga.

Efectivament, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, el de Justícia (Rafael Catalá), el d’Interior (Juan Ignacio Zoido) i el d’Educació (Íñigo Méndez de Vigo) van assistir el dijous sant a la desfilada processional de la figura del Crist de la Bona Mort, un solemne acte religiós en el qual tenen un paper estel·lar els militars, particularment un nodrit contingent de legionaris, desplaçats expressament a la ciutat andalusa en un vaixell de l’Armada Espanyola.

Doncs bé, en aquest acte, els quatre ministres van fer seua la lletra i cantaren amb sentiment -segons les imatges de televisió- l’Himne de la Legió -originàriament un cuplet estrenat per la cantant Lola Montes en 1921-, una cobla que estremeix escoltar en boca de ministres d’un govern de la Unió Europea. Recordem que les seues estrofes diuen així: “Soy un hombre a quien la suerte / hirió con zarpa de fiera, / soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tan leal compañera. / Cuando más rudo era el fuego / y la pelea más fiera, / defendiendo su Bandera, / el legionario avanzó. / Y sin temer al empuje / del enemigo exaltado, / supo morir como un bravo / y la enseña rescató”.

Quatre ministres d’un govern democràtic d’un país constitucionalment aconfessional, en un acte religiós; i tots ells cantant aquest himne. Entre ells, el Ministre de Cultura, senyor Méndez de Vigo. Sí, el Ministre de Cultura. Estem o no en una deriva involucionista que ens fa retrocedir dècades cap a l’Espanya nacionalcatòlica?

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER