Per què callen?

progres esp

Jordi Muñoz

Una de les coses més difícils de pair són els silencis de l’esquerra política, social i cultural espanyola arran de l’onada de repressió i involució democràtica que ha desfermat l’estat a Catalunya des del 20 de setembre.
Certament, no és un silenci absolut: hi ha hagut veus que, amb diversos graus d’intensitat, s’han manifestat en contra de la repressió. Especialment de l’entorn de Podemos, però no només. És just i necessari reconéixer-ho i recordar-ho. Més enllà de les veus que hem sentit més a Catalunya (Beatriz Talegón, Suso de Toro, Ramón Cotarelo o Javier Pérez Royo) hi ha hagut altres juristes, politòlegs, músics i actors, i fins i tot algun funcionari de presons que han alçat la veu. Sovint han sigut també crítics amb l’independentisme, però han pogut fer compatible aquesta crítica amb la protesta o, si més no, la queixa per la degradació de la democràcia espanyola. Demostren que no és impossible.
Ara bé, també cal dir que la crítica no ha sigut la reacció dominant en l’esquerra espanyola davant la repressió, sinó més aviat el silenci i, potser algun lament genèric (‘qué mal todo’). I, en no pocs casos, també hem trobat justificació, complicitat i suport explícit a la repressió.

Per què callen? Que la dreta nacionalista espanyola, tant la de tradició nacionalcatòlica com la de tradició falangista, no tindria miraments a imposar una solució autoritària es podia intuir. Que les esquerres espanyoles, de tradició democràtica i antifranquista, tindrien aquesta reacció és més difícil d’assumir.

Ja havíem tingut senyals, amb l’Estatut. Recordo el desembre de 2005, quan l’Òmnium Cultural va organitzar un acte de la societat civil de suport a l’Estatut al Círculo de Bellas Artes de Madrid. Els organitzadors tenien l’esperança de recollir alguns suports de la societat civil espanyola. Finalment, a banda de la nodrida delegació catalana, pràcticament només hi van assistir Santiago Carrillo i Jose Antonio Labordeta, que en pau descansin.

Per què callen? Hi ha diverses hipòtesis. La primera és que l’ambient creat a la resta de l’estat per la dreta política i mediàtica és irrespirable, i ha generat una mena d’espiral del silenci. Qui en dissenteix, prefereix no significar-se en públic per por a ser catalogat d’antiespanyol i ser, directament o indirecta, sancionat i marginat. Només cal veure com s’ha tractat i es tracta Pablo Iglesias quan diu alguna cosa als mitjans espanyols, incloent-hi El País. Aquesta agressivitat amb qui dissenteix és un mecanisme essencial en la construcció de consensos socials, perquè genera una estructura d’incentius molt ben definida. Qui vol fer carrera política, o ser ben rebut a les tertúlies i als diaris, qui vol promocionar en diversos entorns professionals o, simplement, qui no vol enfrontar-se a situacions tenses amb el seu entorn ja sap què ha de fer: callar.

Una altra hipòtesi podria ser una versió de la que apunta, referint-se a altres casos, el politòleg de Yale Milan Svolik en un treball recent (When Polarization Trumps Civic Virtue): la polarització política fa que gent que, genuïnament, valora la democràcia i el respecte als drets civils i polítics, prefereixi fer la vista grossa abans de donar suport a una opció política molt allunyada d’ells. No és que no valorin la democràcia, sinó que la enorme distància política fa que estiguin disposats a intercanviar els principis democràtics per interessos partidistes. Per això, diu Svolik, com més polaritzada està una societat, més difícil és que l’electorat actui com a fre davant de temptacions d’involució autoritària. És possible que a una part de l’esquerra espanyola els desagradi la repressió, però encara els desagradi més l’independentisme, perquè ho viuen com un menyspreu que els exclou. I per tant, prefereixin callar abans de córrer el risc de donar oxígen a l’independentisme. És, en aquest sentit, una estratègia racional.

Una altra hipòtesi va més enllà del càlcul purament racional, i té a veure amb els biaixos amb què percebem la realitat. Les nostres preferències polítiques condicionen, no només com reaccionem als esdeveniments polítics, sinó també com els percebem. De la mateixa manera que des del sobiranisme es percep el que fa l’estat com una regressió democràtica en tota regla –i sovint s’abusa de comparacions, encara, exagerades com la de Turquia-, des de l’esquerra espanyola potser es té una percepció molt més suau del que està fent l’estat. Potser pensen que era esperable, que és el que faria qualsevol estat. Que és un mal auto-inflingit per un independentisme irresponsable. Que no són presos polítics. Que malgrat que un jutge pot estar cometent algun abús, això ja es corregirà. Que potser Rajoy ha sigut massa dur, però no n’hi ha per tant.

Potser el mecanisme que ho explica és el que es coneix com a reducció de la dissonància cognitiva: quan tenim creences o actituds que resulten ser contradictòries entre elles, necessitem ajustar-ne alguna per evitar la incomoditat que ens genera. Així, si estem convençuts que Espanya és un estat de dret exemplar i una democràcia perfectament consolidada i homologable a les més avançades del món, no podem assumir que el que veiem sigui persecució política, violació de drets i empresonaments.

En tot cas, sigui per efectes de l’ambient irrespirable i l’espiral del silenci, sigui per un càlcul més o menys racional, o per efecte dels biaixos cognitius, el fet és que el silenci i el suport social a la repressió han sigut, possiblement, condicions necessàries perquè l’estat pogués anar-la intensificant. I mentre duri la repressió serà molt difícil trobar marge per desescalar el conflicte. I, possiblement, volent evitar mals majors, l’esquerra espanyola haurà llaurat amb els seus silencis, una llarga hegemonia de la dreta.

(Publicat a Nació digital, 31 març 2018)

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER