Les fronteres partidàries són més fortes que les fidelitats nacionals

puigdemont-junqueras-1-efe

Joan del Alcàzar

Cada cop sabem més de les interioritats del Procés. I bona part de les notícies que arriben resulten, per a la ciutadania en general, prou desconcertants. És fàcil imaginar que per als directament implicats en la proclamació de la República de Catalunya hauran resultat força decebedores. Potser als seus antagonistes, els contraris a la independència, els preocuparà la davallada de qualitat democràtica que, al caliu de la crisi catalana, està provocant el govern de Rajoy. Aquesta qüestió, no obstant, no és l’objecte de la columna. Un altre dia ho serà, que l’assumpte ho exigeix.

Tornem als independentistes. D’una banda, resulta cridanera la lògica atenció que els teòrics de la secessió van prestar-li a les relacions internacionals de la  futura república, als contactes financers amb entitats europees, a la hipòtesi de crear un petit exèrcit català, i tantes altres coses més, mentre que, paral·lelament, van deixar de costat una anàlisi en profunditat de dos elements centrals de l’escenari en el que estaven actuant: un, la potència de l’Estat Espanyol i la imaginable duresa de la seua reacció, tant per la previsible resposta en clau interna [amb prou de suport popular a la resta d’Espanya, per cert] com pel que fa a la dels seus socis estrangers, particularment els de la Unió Europea; b) l’altre, la resposta d’aquella part de la ciutadania de Catalunya que no combrega amb el Procés, i que tard o d’hora havia de reaccionar segons evolucionés la situació de manera desfavorable per a ells.

Tot amb tot, fa la impressió que, vist allò que hem vist, la resposta dels diversos segments de la ciutadania catalana identificats amb el sobiranisme ha arribat a una mena d’impermeabilitat que, com podem comprovar ara i adés, està disposada a acceptar qualsevol cosa que no signifique frenar o fer arrere el camí que van mamprendre des dels darrers anys. S’ha d’entendre aquesta resposta. Ha estat tan extraordinària l’efervescència política assolida per prop de dos milions de persones, a les quals se’ls va explicar com de senzill era el Procés, que no és raonable esperar que aquesta massa social es desmobilitze amb rapidesa, encara que les notícies de les últimes setmanes -i les dels últims dies- han d’haver resultat força descoratjadores per a ella.

Més enllà dels expressius whatsapp de Puigdemont a Comín, aconseguits de manera furtiva [o no, com diuen alguns malèvols no sense arguments de pes], les notícies de les dissensions en el bloc sobiranista fan pensar que n’hi ha poc de nou sota el sol. Deixant de costat la CUP, que va per lliure, allò que queda negre sobre blanc és que les tensions que detecten els sismògrafs polítics entre el PDCat, el grup de Puigdemont –que com més va més són coses diferenciades- i ERC són explosives. Al remat, la tensió i els enfrontaments entre ERC i l’antiga Convergència venen dels anys vuitanta del segle passat; i això per no parlar del que ha significat el problema de la corrupció sistèmica vinculat a la CDC des dels anys de Jordi Pujol als d’Artur Mas.

Recentment, l’ex president Puigdemont està a Bèlgica perquè quan havia decidit convocar eleccions i aturar l’aplicació del 155, els d’Esquerra li van muntar una duríssima i fulgurant campanya en la que passarà a la història allò de les 155 monedes de plata que va dedicar-li el sempre ocurrent Gabriel Rufián. Després, molt poc després, Puigdemont i alguns fidels van marxar d’amagat cap a Bèlgica, fugint de la llarga mà de l’Estat, mentre que Oriol Junqueras –qui no havia estat informat de la marxa del president- i companyia van ser internats en presó, on ja estaven els dirigents de l’ANC i d’Omniun, Sànchez i Cuixart. Unes diferències que no podien deixar de tindre efectes terribles en les relacions entre els republicans de la pota del matxo que són els d’Esquerra i els republicans de disseny i de nova fornada que són els del PDCat.

Puigdemont no accepta cap altra cosa que ser ell el Molt Honorable President, el PDCat li fa costat cada cop amb menys entusiasme, i els d’ERC ja han dit que de cap manera acceptaran l’ex president si això comporta efectes penals. A més, han denunciat que el PDCat no ha volgut fer-los a mans ni el programa de govern ni el discurs d’investidura que, hipotèticament, faria l’home que ha fixat residència a Waterloo.

La distància entre tots dos socis del Govern anterior és immensa, i no resulta arriscat deduir que ERC ha arribat a la conclusió que els del PDCat els volen enganyar una vegada més. Mentre Puigdemont ha trobat casa a Bèlgica, còmoda i confortable, amb la família, Junqueras, Forn i els Jordis continuen a presó i sense bones perspectives, si atenem a com raona el jutge Llarena. A més, aviat passaran per l’Audiència Nacional altres responsables d’ERC que podrien seguir la mateixa peripècia carcerària.

Abandonar l’eix esquerra-dreta i substituir-lo per l’eix nacionalista no podia eixir bé per a un partit republicà i ancorat en l’esquerra catalana i espanyola des de fa moltes dècades. Les contradiccions entre les dues grans forces del catalanisme, la de la dreta i la de l’esquerra, la pugna per l’hegemonia partidària nacionalista, la discussió pel preu que cadascuna d’elles està pagant pel Procés, estan resultant –com era previsible- més fortes que la voluntat de col·laborar lleialment per construir una nova realitat catalana. Fa la impressió que els més inconscients i venjatius de Madrid –que no saben veure més que allò que els interessa- estan fregant-se les mans. Quanta falta fa que els polítics, de tots els bàndols, facen política amb els peus en terra tot mirant cap a l’horitzó. Espanya està hipotecada internacionalment pel problema amb Catalunya, i Catalunya està paralitzada mentre espera un govern que no podrà funcionar amb el comandament a distància. Eixos responsables polítics haurien d’afanyar-se a trobar solucions.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER