Memòria de La Desbandá o com continua fent mal la Guerra, la maleïda guerra

=?UTF-8?Q?La_Desband=C3=A1=2Ejpg?=

Joan del Alcàzar

Lawrence Fernsworth, corresponsal de The Times i de The Manchester Guardian, va impedir als rebels de Franco negar la tragèdia de la carretera Màlaga-Almeria. Al diari de Manchester va escriure el següent: “L’evacuació de Màlaga va començar quan la població va saber de les dificultats al front, però ningú va creure que l’èxode voluntari anava a assumir el caràcter d’un cataclisme humà desconegut en la història d’Europa. Aviat es va convertir en una sagnant realitat. El camí es va tornar un infern bombardejat pels vaixells feixistes espanyols i els avions alemanys i italians. (…) Aviat el camí va quedar cobert de mort “. https://blogdehistoriaderafa.wordpress.com/

En aquest país hi va haver una guerra tan terrible i cruel com ho són totes les maleïdes guerres, però la nostra va tenir un plus enorme, una espècie d’immensa propina sinistra: va ser una dictadura obscura i ferotge, que va voler neutralitzar mitja Espanya i que va fer tot allò que va poder, i va ser molt, perquè ningú oblidés, particularment entre els perdedors, perquè ningú passés pàgina, perquè el record amarg i asfixiant d’aquella guerra resultés perdurable pels segles dels segles.

Vaig ser un d’aquells xiquets fill i nét de vençuts que des de molt d’hora va saber que hi havia hagut una guerra, un traumatisme terrible, del que la gent gran no comentaven res davant dels xavals. Però, en el col·legi parlaven els vencedors. Encara recorde aquell professor de Política, don Rafael, falangista de primera hora, que no es cansava d’explicar-nos com, per la gràcia de Déu, el Generalísimo i les seues tropes, amb l’auxili de la Mare de Déu, havien arrasat, total i absolutament, als rojos apàtrides i ateus. En aquelles aules presidides per la creu custodiada per les fotos de Franco i José Antonio, el líder feixista, vaig aprendre el Cara al sol amb el braç aixecat, intuint -d’una manera indefinida, inconcreta, sentida més que entesa- que aquell himne era el de l’enemic dels meus, com ho era la bandera, com l’Invicte Caudillo era algú completament responsable de les desgràcies de la meua família.

La Guerra em va marcar, com a molts dels que no la van viure, perquè d’ella es desprenia una cosa molt amarga, molt trista, molt dolorosa, que havia impactat amb molta força en la vida dels nostres majors; cosa que costava que volgueren rememorar, més enllà de comentaris solts, de referències vetllades, de frases que només els entesos, només els que l’havien viscut, podien descodificar de forma adequada.

Van haver de passar dècades per conèixer la dada més sinistra de la història de la meua família paterna; una família castellana, de Burgos, establerta a Màlaga des que el besavi, militar com part dels seus fills després, havia estat destinat després tornar de Cuba. La Guerra va fracturar definitivament i per sempre aquella família, i el meu avi, un home a les antípodes dels convencionalismes de la seua classe social, una mena d’àcrata republicà sense més programa polític que el que la seua santa voluntat li dictés, va passar de ser Antonio l’excèntric vividor d’aquell llinatge a ser Antonio el rojo. Tres anys de presó patiria arran 1939, després de la simple denúncia d’un familiar al mig del carrer.

Amb dos fills al front, un d’ells el meu pare, encara un xicot, el meu avi va decidir fugir de Màlaga amb la resta dels seus fills, com tants milers d’habitants d’aquella ciutat andalusa, davant la imminent entrada dels nacionals.

En els primers dies de febrer de 1937, desenes de milers de persones es van posar en marxa camí d’Almeria, buscant la protecció de l’Exèrcit republicà: aquell èxode ha quedat en la memòria amb un nom que transmet amargament el que allò va ser, La Desbandá. Aquelles columnes d’homes grans, dones i xiquets van ser bombardejades salvatgement per ordres directes del sanguinari general Queipo de Llano. Van morir entre tres i cinc mil persones. La Desbandá va ser el bombardeig més sagnant de la Guerra Civil espanyola, com va explicar el doctor Norman Bethune, desplaçat des de València a Màlaga amb la seua unitat de transfusió de sang per socórrer la població civil: “El que vull explicar és el que jo mateix vaig veure en aquesta marxa forçada, la més gran, la més horrible evacuació d’una ciutat que hagen vist els nostres temps”. Picasso, el genial malagueny que va immortalitzar el bombardeig de Gernika, hauria pogut pintar alguna cosa igual d’apocalíptica amb La Desbandá.

Van haver de passar dècades, moltes, perquè en els inicis dels noranta jo conegués el gran secret de la família: a La Desbandá es va perdre Carmeli, una germana del meu pare de tot just cinc anys. El meu avi -com van fer altres fugitius amb els més menuts- l’havia col·locat en un camió que havia d’estalviar-los l’extenuant caminada fins, crec, Motril, on els deixarien a la seu de la CNT. Els franquistes arribaren abans, i quan el meu avi i els seus altres fills van fer-ho ja no hi havia ni seu de la CNT ni rastre de Carmeli. A la meua família paterna es van recordar durant molt de temps unes frases de les que jo només conserve unes pinzellades, la descripció que la Creu Roja Internacional va fer de la menuda en el seu registre de desapareguts: “Una xiqueta rossa, d’ulls blaus, amb un vestidet groc, que respon al nom de Carmeli…”. La nostra desapareguda particular es diu [o es deia] així, Carmeli.

Passen els anys i la guerra segueix present per a mi, a la volta de qualsevol cantonada de la memòria. Avui és una referència en les xarxes socials a l’aniversari de La Desbandá, ahir una exposició inaugurada o qualsevol notícia relacionada amb els milers de cadàvers que romanen a les cunetes d’Espanya, o la impotència que provoca la supèrbia dels monjos benedictins que, immunes i impunes a lleis i jutges, custodien la fossa comuna de Cuelgamuros, la que anomenen el Valle de los Caídos. Què serà demà? ¿Una altra insolència d’un Rafael Hernando qualsevol, un altre insult a la memòria de les víctimes, una altra exhibició de carència absoluta de compassió cap als ancians que encara busquen les restes del seu pare, de la mare, del seu germà per donar-los sepultura en pau?

La maleïda Guerra encara fa mal i seguirà fent-ne. M’ha estremit avui, un cop més, el record de Carmeli a La Desbandá. Una xiqueta perduda entre les bombes, entre els morts i la sang. S’han complert vuitanta-un anys d’aquells dies d’horror i potser la meua tia Carmeli encara viu, qui ho sap. Però està, per descomptat, viva en la meva memòria. I em commoc una vegada més en imaginar-la en el seu desempar, en la seua por, en la seua angoixa, en la seua solitud. Com em commou el record del meu avi Antonio, que va perdre per sempre una de les seues filles. Com a tants, em segueix fent mal el record d’aquella guerra maleïda. Una guerra després de la qual no va arribar la pau, sinó la Victòria.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER