El “problema català”: Ortega contra Azaña, vuitanta cinc anys després

=?UTF-8?Q?Aza=C3=B1a_y_Ortega=2Ejpg?=

Joan del Alcàzar

L’anomenat problema territorial és molt vell a Espanya. Massa temps arrossegant i sense indici de llum al final del túnel. Dins d’aquest conducte va transcórrer la centúria anterior fins a 1978, un moment en què els constituents van parir allò de l’Estat de les autonomies. No obstant, el que aquest nou Estat fos concebut com un cafè per a tothom, per als que volien dues tasses i per als que mai en la seua vida s’havien plantejat la necessitat de prendre un glop, va ser un text que s’ha anat desgastant a poc a poc. Han passat quaranta anys, i aquell acord està caducat per a una bona part dels ciutadans de l’Estat espanyol, mentre que per a una altra bona part, més àmplia segurament, aquella descentralització gairebé federalitzant continua sent més que suficient. L’assumpte pivota sobre una concepció tan anacrònica com senzilla d’entendre: a una nació [espanyola] li correspon un Estat [espanyol]. Per tant, amb aquesta mateixa lògica, els qui se senten ciutadans d’una nació sense Estat es troben a disgust i volen aconseguir-ho. Per exemple, els independentistes catalans.

Entenc malgrat tot que, encara avui, una part dels que aposten per la secessió de Catalunya estarien disposats a quedar-se com a ciutadans d’un Estat plurinacional inserit en el marc solvent i pragmàtic de la Unió Europea. Però aquesta possibilitat està molt lluny de ser probable, tot i que pogués realitzar-se una reforma constitucional de certa envergadura que -convé no oblidar-ho- una part de la ciutadania de l’Espanya central i meridional considera completament innecessària.

Fa més de dos anys, amb motiu de la presentació del llibre Història de les Espanyes, editat per Joan Romero i Antoni Furió, [un text que els més alts responsables polítics haurien de llegir per prescripció mèdica] em feia ressò de les pàgines escrites, entre d’altres, per Josep Fontana i Pedro Ruiz Torres. Fontana, a la Introducció del volum, afirma que la intolerància ha estat un signe característic de la història d’Espanya; mentre que per a Ruiz Torres al desenvolupament del sistema autonòmic de les últimes dècades i les polítiques antisocials de resposta a la crisi d’aquests últims anys [amb Rajoy a La Moncloa] no han fet sinó aguditzar les dificultats per avançar en la resolució del desencontre creixent entre el govern de Catalunya i el de l’Estat. Com podem comprovar a diari, dosis tòxiques d’intolerància ens segueixen acompanyant.

Pedro Ruiz Torres analitza al seu capítol del llibre el debat parlamentari de 1932 entre José Ortega i Gasset i Manuel Azaña, a propòsit de l’Estatut català. En aquella extraordinària controvèrsia es va evidenciar, un cop més, que hi havia dues formes radicalment diferents de concebre tant a Espanya com a la seua història. La tesi d’Ortega era contundent: rebutjava qualsevol reivindicació de sobirania per part catalana, en tant que acceptar-la significaria de forma immediata una catàstrofe nacional [espanyola]. A més, afegia, la sobirania emana del poble, però no del poble de Catalunya sinó de l’espanyol, de manera que només aquest té dret a decidir si trenca o no la convivència. La posició d’Azaña era a les antípodes. El president del govern entenia que la petició catalana d’autonomia era legítima, fonamentalment perquè els promotors havien complert amb tots els tràmits constitucionals i perquè considerava que la pretensió dels catalans de viure d’una altra manera dins de l’Estat podia conjugar-se amb els interessos d’Espanya al si de la República.

Resulta desolador constatar que, passats els anys, amortitzat el títol vuitè i algunes parts més de la Constitució, ara la cosa és -encara- més complicada que en 1932. Ho és perquè en la situació de Catalunya [i en certa mesura a Espanya] l’eix esquerra-dreta que vertebrava la política del Principat ha estat substituït per l’eix nacionalistes-no nacionalistes. Així es teoritza des del secessionisme, i en conseqüència s’explica que la política social -el terreny en el qual vol seguir movent-se l’esquerra més clàssica, i també la més recent, com són els Comuns- haja passat a ser una matèria postergada entre les organitzacions independentistes. Podria estar passant una cosa semblant a Espanya, un territori en el qual la unitat nacional proclamada sacrosanta pel PP de Rajoy estiga arrossegant el PSOE a deixar de costat els greus problemes socials que pateix el país; assumptes aquests que ara han desaparegut del debat polític perquè tot ell se centra en l’anomenada qüestió catalana.

La vida dóna aquestes sorpreses, però sorprenga més o sorprenga menys l’escenari és aquest: uns nacionalistes [espanyols] que identifiquen nació i Estat no admeten més nacions en el seu, mentre que altres nacionalistes [catalans] que no tenen Estat volen crear-ne un que siga exclusivament seu. Que això estiga passant a l’Europa que hauria de ser de les regions, és un drama. Que no s’estiga treballant amb eficàcia per enfortir la Unió Europea que pot ser simplement destrossada per la nova correlació de forces polítiques i econòmiques del món actual [el de Trump, Putin i els camarades xinesos], que ens mantinguem en la lògica dels Estats-nació de manera obsessiva, és una calamitat que pot portar-nos a la tragèdia.

No obstant això, aquí sembla que continuem sense treure’ns la pasta dels dits i és molt vigent el debat entre Ortega i Azaña vuitanta-cinc anys després. El filòsof va dir en 1932 que com que el problema català no tenia solució, sols podíem aspirar a conviure amb ell. Azaña, pel seu compte, havia dit uns anys abans el següent d’Ortega: “Una cosa és pensar; una altra, tenir ocurrències. Ortega enfila ocurrències”.

Algú està pensant a hores d’ara en solucionar “el problema”, o continuem tenint-ne ocurrències?

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER