El xoc dels nacionalismes abstrets. La federalització dins la Unió Europea com a única alternativa

Xoc de nacionalismes

Joan del Alcàzar

Molt es parla del xoc de trens, i la imatge és bona; no obstant això, crec que és més precís i expressiu utilitzar la del xoc de nacionalismes. Abstrets tots dos, és a dir lliurats a les seues pròpies idees, a les seues fantasies, i aïllats del món que els envolta.

L’anul·lació pel Tribunal Constitucional de l’Estatut aprovat pels electors catalans, al juny de 2010, va ser una bomba els efectes de la qual es prolonguen ja set anys i encara duraran molt més. El Partit Popular, paladí abnegat del més ranci nacionalisme espanyol, es va servir del seu enfrontament amb el nacionalisme català per obtenir vots a la resta d’Espanya, i va explotar aquest filó de manera tan perillosa com irresponsable. Els nacionalistes catalans, els que no havien qüestionat fins aleshores el marc legal definit per l’Estatut -els majoritaris- i els que sempre el van considerar insuficient -llavors clarament minoritaris- van decidir una cosa semblant: explotar en el seu benefici electoral a Catalunya els menyspreus, les ofenses i la inacció dels de Rajoy i, a més a més, competir entre ells a veure qui era més autèntic i conseqüent.

En aquesta carrera cap a no se sabia on, va aparèixer el dret a decidir i el referèndum vinculant com la clau que obriria tots els panys a la independència de Catalunya. Primer es parlava de la indiscutible bondat de preguntar-li a la ciutadania, però a poc a poc es va passar a oferir aquesta opció com la via que permetria la certificació de la secessió catalana. D’un temps ençà, ens trobem davant d’una doble convicció: uns afirmen que el resultat està cantat i Catalunya se separarà d’Espanya, mentre que els altres diuen que no hi haurà tal consulta i que mai es produirà una ruptura de la unitat espanyola.

El passat dia 9 de juny, el president de la Generalitat catalana, Carles Puigdemont, va anunciar amb gran solemnitat -però sense signar un paper- la data i la pregunta a la qual suposadament hauran de respondre els censats a Catalunya. Immediatament va respondre el Govern de Madrid: “Que ningú tinga cap dubte que quan es passe de l’anunci als fets serà recorreguda pel Govern”, va dir el ministre portaveu en la roda de premsa posterior al Consell de ministres. Roda i volta, que així anem des de fa anys. A l’anunci d’uns li segueix l’amenaça dels altres.

Els dos actors, els caps de tots dos nacionalismes, segueixen enrocats en les seues respectives posicions. Rajoy fa anys que aspira que l’assumpte es podreixca i que els sobiranistes catalans siguen incapaços de mantenir la tensió popular per la secessió. El Govern de Junts pel Sí i la CUP s’aferren a fantasiejar sobre un procés en què tot seran beneficis, sense cap despesa, i s’han esforçat de manera incansable per convertir l’assumpte en un problema internacional.

A Madrid, a l’irresponsable govern del PP no sembla preocupar-li que els suports al sobiranisme actual s’hagen disparat respecte als de 2010, ni que la relació entre unionistes i independentistes estiga més o menys equilibrada. Estan convençuts que és més fàcil manifestar-se per la independència que votar per ella -si arribara el cas-, així que pensen que el millor és no fer res. A Barcelona, ​​per la seua banda, fan com que ni veuen ni senten els senyals que reben des de l’exterior que el seu problema és un problema espanyol, no europeu. La recent resposta de la Comissió de Venècia, l’òrgan consultiu del Consell d’Europa que ha dictaminat sobre diferents processos refrendaris, ha estat contundent: qualsevol referèndum ha de ser acordat i realitzat dins de la legalitat de l’Estat.

La Comissió Europea no ha dit res que no sabérem, ni pel que fa al referèndum ni tampoc pel que fa al dret a decidir que es plasmaria en la Declaració Unilateral d’Independència. Xavier Arbós, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona ho explicava recentment. Insistia que la crida a les urnes no té cabuda en l’ordenament jurídic nacional i internacional -com han dit des Venècia- i afegia algunes preguntes d’ordre pràctic: Com pot fer-se un referèndum si no hi ha un cens preestablert? Un referèndum pot donar lloc a controvèrsies, ¿Quina autoritat decidiria sobre aquestes? Amb quins jutges es podria comptar? Què passaria per compondre les taules? I si hi ha ajuntaments, com el de Barcelona, ​​que no volen participar-hi? A qui s’obligaria a cedir les escoles? Arbós, a més, recorda que els dos sindicats dels Mossos d’Esquadra i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja han dit que no actuaran fora de l’actual legislació. Pel que fa a la secessió anunciada de no realitzar-se el referèndum, el professor explicava que “es parteix d’uns supòsits discutibles com que hi ha el dret a decidir en l’ordenament jurídic internacional i no és així”.

Tant si el referèndum es fa com si no es fa, que no es farà, el resultat del pols entre nacionalistes serà el mateix: convocatòria d’eleccions a Catalunya. El resultat d’aquestes, que polaritzaran de manera preocupant la societat catalana i, també, la societat espanyola, oferirà un resultat similar a l’actual pel que fa a la composició del Parlament de Catalunya: no hi haurà una majoria contundent ni a favor ni en contra de la separació. A més, qualsevol resultat que pogués donar-se, qualsevol, no seria de cap manera un resultat definitiu. Acabem de veure en les eleccions britàniques com el no fa gaire majoritari independentisme escocès, que exigia un segon referèndum i que va votar contra el Brexit, ha perdut força en benefici dels conservadors ultra-unionistes. És una cosa que hauria de fer reflexionar des de les dues ribes de l’Ebre.

Convindria que els nacionalistes espanyols i catalans admeteren, d’entrada, que tots dos tenen un problema de dimensions considerables i que han de pensar en com abordar-lo. Després, no hi ha res més a fer que seure a parlar de política, començant per si la taula ha de ser rodona, ovalada o rectangular, sobre l’agenda i sobre els terminis, però sense urgències que cal asserenar els ànims. Els espanyolistes han d’acceptar que l’assumpte se’ls hi va escapar de les mans i que no podran negar de manera indefinida ni la singularitat catalana ni la realitat plurinacional d’Espanya, cosa que és observable a simple vista per a qualsevol que no estiga políticament cec. Els catalanistes hauran de concedir que a les braves tenen les de perdre, que vivim temps de menys fronteres i de més elevar la qualitat de la democràcia i d’atendre de manera efectiva les necessitats socials fonamentals, forjant aliances i convenis nacionals i transnacionals.

Res no pot tornar a ser com era abans de 2010. Tots dos adversaris hauran de procurar no humiliar l’altre i ser pragmàtics en la defensa dels seus principis. I això es fa sense abandonar-los, però sí pactant com es poden aplicar. L’única solució és –al meu parer- la federalització real d’Espanya dins d’una Unió Europea potent, que no és –òbviament- el cafè per a tothom autonòmic. Quant més es tarde a arribar a aquest punt de confluència, pitjor per a tothom. Pitjor. Per a tots.02

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER