Gustau Muñoz
“El franquisme va castrar políticament una bona part de la societat espanyola. Franco va llegir Clausewitz: a l’enemic no n’hi ha prou amb derrotar-lo, cal liquidar-lo. Això és el que ell va fer. Va cremar les arrels d’una societat política. A Espanya de cap de les maneres es podia produir un fenomen com la Revolució d’Abril de Portugal. “
“La dictadura de Franco és la presa del poder pels alts funcionaris conservadors i els militars, en coalició amb els aristòcrates i terratinents, amb la benedicció eclesiàstica i el ritual falangista (prèviament esterilitzat), sense necessitat de comptar amb un cos polític autònom. Aquesta necessitat no apareix fins a la mort de Franco…” (Esperant els robots. Enric Juliana entrevistat per Roger Palà, Icària, Barcelona, 2017, pàgs. 45-46 i 52).
Són només dos apunts clarividents, sobre un tema essencial. L’encerten, donen en el clau. Feia temps que no podíem llegir anàlisis tan lluminoses, clares i fonamentades, sobre un ventall ampli de temes lligats al present i el futur de la societat actual i del país, amb excursions al passat, en la mesura que encara determina. Enric Juliana és un badaloní amb experiència històrica, curiositat intel·lectual, lectures i estades a l’estranger, bàsicament a Itàlia, que és sens dubte un bon observatori, lloc òptim per a fer un màster en política i poder, retòrica i veritat.
Des de fa uns quants anys és el delegat de La Vanguardia a Madrid, i ha esdevingut un observador privilegiat de l’escena política, tan sui generis, i tan allunyada, de la Villa y Corte, que examina amb curiositat d’entomòleg, i en sap els límits. Com a català, o més aviat, com a “espanyol que raona” que diria Juan Gil-Albert, té una aguda consciència de la diversitat constitutiva d’Espanya. De la dinàmica a part dels bascos, de la murrieria distanciada però poderosa dels gallecs, de la realitat catalana –no cal dir-ho-, del despertar valencià, del que passa a les Illes, de l’insularisme vindicatiu dels canaris, de la Castella profunda desarticulada per la megalòpolis madrilenya, de l’Andalusia irredempta que no va poder fer la reforma agrària i és com un gran forat negre subvencionat, i de situacions tan diverses com les de Lleó, Cantàbria, Aragó, Extremadura o La Rioja. Sense perdre de vista Portugal…
Sap molt bé els determinants socials, mentals i legals (de llei electoral) de les majories del PP, esbudella el fenomen devastador de la corrupció, segueix molt de prop l’agònica evolució del PSOE, mira d’entendre l’origen i desenvolupament de Podem, acota les perspectives i possibilitats del Procés, relaciona evolució electoral amb determinants socioeconòmics, generacionals, d’imaginari col·lectiu. I ho fa amb perspectiva històrica i en el context de la política europea, i mundial. Gran contrast amb el parroquialisme ingenu dels qui pensen que tot està per fer i tot és possible. Hi ha molt per fer, sí, però tot és possible? Home, no…
El règim franquista el va consolidar Estats Units en el temps de la Guerra Freda. La transició la va pilotar el Departament d’Estat, que volia estabilitat i integració a l’OTAN. La Unió Soviètica tampoc no volia terrabastalls. I la Xina apostava per un statu quo al sud d’Europa que deixés al marge els interessos soviètics. Vet ací algunes perles, una dutxa freda de Realpolitik que Enric Juliana desenvolupa, entre una munió d’altres temes, a les pàgines de la conversa amb Roger Palà.
També la historiadora Paola Lo Cascio ha conversat recentment amb Enric Juliana, en una entrevista que es publica al darrer número de L’Espill (un número doble, 54/55), d’aparició imminent. Es pot llegir ja en obert a la web de la revista: www.uv.es/lespill. Tant l’autora de l’entrevista com Juliana són lúcids, informats i intencionats. Una lectura del tot recomanable.
L’avenir d’Espanya, el sistema de partits, l’evolució de la crisi i els seus resultats, la ruptura generacional, el poder econòmic i la dinàmica de l’stablishment, les claus de la salvació de la monarquia en el seu pitjor moment, les perspectives de Catalunya i l’embolic del Procés, el significat de Trump, el Brexit, la deriva europea, la geopolítica, els imperatius de la geografia… tot això i més en unes converses a vessar d’interès, capacitat analítica i bona informació.
Enmig del desgavell informatiu, de la manipulació i de la decadència del periodisme de qualitat –que se n’ha fet d’El País, el “diari de referència” fins no fa tant?-, la veu d’Enric Juliana sobresurt per dret propi. A Madrid els deu deixar perplexos. No quadra amb el panorama eixorc i venal d’un pseudoperiodisme que -seguint una llarga tradició- oscil·la entre la premsa groga, el fons de rèptils, la histèria patriotard i el “guerracivilisme”. Que exagere? Doncs mireu qualsevol quiosc madrileny. Un tipus civilitzat, ponderat, demòcrata, culte, irònic, constructiu, comprensiu, europeu… contrasta molt amb el personal desaforat, típic de Madrid, que les engega de molt grosses, es fot un cafè amb llet i porras, i es queda tan ample.
Però Enric Juliana també té molts detractors més a prop, a casa. La seua posició envers el Procés -la seua posició personal, més enllà del diari- tampoc no li ha reportat gaires simpaties en el camp processista, més aviat al contrari. Què hi farem! Es pot discrepar de Juliana, avui o en el passat, i no passa res. No és això l’important.
Perquè, en qualsevol cas, llegir Enric Juliana és llegir avui el millor periodisme d’anàlisi que es pot llegir a Espanya. Argumentat i informat, solvent, sense excloure’n l’opinió apamada o polèmica. Sembla clar –i evidentment s’agraeix- que s’adreça a lectors en ple ús de raó, a majors d’edat. Déu n’hi do, en els temps que corren!
