Una cultura de l’enraonar

guerradesiria

 

Josep Ramoneda

1 . Economia. Dilluns, a l’Escola Europea d’Humanitats, el filòsof José Luis Pardo deia que després de la Guerra Freda va semblar que s’obria un nou paradigma que no ha arribat a quallar. Era la fantasia d’una economia sense política, que com tota utopia s’ha demostrat que no tenia lloc en la rugosa i resistent realitat. I hem entrat en l’estat del malestar. Precisament aquests dies els russos estan portant Al-Assad a la victòria en la guerra de Síria, que quedarà com a icona del retorn de Rússia com a potència mundial i, per tant, del final del cicle de 25 anys obert per la derrota de l’URSS en la Guerra Freda. Llavors es va imposar la creença que el model liberal occidental dominaria definitivament el món. Va ser el mite de la fi de la història, de la substitució de la política per l’administració de les coses. Ara els Estats Units es repleguen sobre ells mateixos, Europa viu en el desconcert i el món es fa multipolar. Putin ha aprofitat la circumstància per retornar l’orgull de potència a un país que se sentia humiliat. És el despertar del somni del 1991.

Ara els Estats Units es repleguen sobre ells mateixos, Europa viu en el desconcert i el món es fa multipolar

La utopia de l’economia sense política ha lesionat seriosament les democràcies occidentals, perquè ha debilitat el poder i la reputació de l’estat. I ha donat lloc a dues dècades nihilistes en què es va fer creure que no hi havia límits en l’economia, amb les conseqüències catastròfiques que tots coneixem. La pretensió de deixar les grans decisions econòmiques en mans d’organismes internacionals contramajoritaris i de l’aliança entre els autoproclamats experts i les grans companyies, reduint l’estat fonamentalment a les missions de garantir la seguretat i enquadrar la ciutadania, ha provocat una autèntica crisi de representació.

Els partits tradicionals es van adaptar acríticament a aquest nou paradigma que la crisi del 2008 va posar en evidència. I els partits socialdemòcrates hi van deixar l’ànima. No van saber anticipar el que ara està passant, com no saben ara com respondre-hi. Quin és el risc? Que després de la utopia de l’economia sense política vingui la utopia de la política sense economia, que inevitablement també acabarà estavellant-se contra la realitat.

2 . Política. Tanmateix, cal recuperar la política -i defensar l’estat- per reconstruir els equilibris perduts. Els governants tradicionals han trobat en el que ells etiqueten com a “populisme” l’enemic ideal per no assumir els seus errors ni canviar la seva estratègia. Quan, en comptes de rectificar, parlen de combatre el populisme, a més d’entrar en la lògica de la confrontació entre bons i dolents que li critiquen, el que estan fent és menystenir una vegada més la gent que ha optat per aquestes vies per expressar la seva irritació pel tracte que reben dels que manen. Si Clinton, en comptes de centrar la seva campanya en la criminalització de Trump -cosa que va acabar enfortint-lo-, s’hagués ocupat més del malestar dels ciutadans, de tots, de les minories discriminades però també dels sectors de l’Amèrica blanca que se senten abandonats, probablement les coses li haurien anat millor.

Els governants tradicionals han trobat en el que ells etiqueten com a “populisme” l’enemic ideal per no assumir els seus errors

En tot cas, ara és l’hora de la política. No perquè els populistes ho diguin, sinó perquè, en democràcia, els governants no han d’oblidar mai que tenen l’obligació de donar poder als que no tenen poder i de posar límits a qui pretengui que no n’hi ha. L’èxit de fenòmens com l’independentisme català o els comuns ve del fet que transmeten a la ciutadania sensació de reconeixement i empoderament. L’estat segueix sent la forma reconeguda d’institucionalització de la vida comunitària, per això encara és imprescindible: vivim els uns entre els altres. Amb el benentès que l’espai comú no pot ser mai fet de “clonatge i repetició”, com diu François Julien, perquè “perdria la seva fecunditat”. Una cultura de l’enraonar (amb totes les connotacions d’interrelació i pluralitat que la paraula té) és l’única forma comunitària capaç de superar “la falsa universalitat -mandrosa- de la uniformitat i el fantasma correlatiu -sectari- de la identitat”. Necessitem la fertilitat dels espais “entre-culturals”, enfront de la rigidesa del multiculturalisme.

 

Publicat a l’Ara, dimecres, 14 de desembre de 2016

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER