Bolsefòbia

trotski-antisemi

Pau Viciano

No és cas de riure: les fòbies són malalties que poden arruïnar la vida d’una persona… i tanmateix, n’hi ha algunes que resulten sorprenents, començant pels noms. Bolsefòbia no és una fòbia a les bosses de mà, sinó als bolxevics. Sí: als bolxevics, i als comunistes en general. Igual que hi ha gent que té fòbia a les aranyes o als llocs tancats, n’hi ha que tenen fòbia als seguidors de Lenin. En un sentit literal, clínic, els afectats per aquesta malaltia senten una por exagerada pels comunistes, amb palpitacions, suor i totes les alteracions psicosomàtiques característiques de les fòbies. En alguns casos aquesta por és resultat d’un trauma real, personal o familiar, gent que va sofrir la repressió per part dels bolxevics o de règims que es reivindicaven comunistes. Però el més habitual és que aquesta fòbia siga un sentiment més aviat polític, induït per la propaganda. De fet, el mot bolshephobia ja apareix usat als Estats Units, als anys vint, per referir-se a la histèria anticomunista desencadenada a l’any 1919. La novel·la de John Dos Passos, titulada precisament 1919, en donava un testimoni literari. Però seria a mitjan segle XX, en el moment més àlgid de la Guerra Freda, quan la bolsefòbia nord-americana esdevindria un fenomen de masses, una veritable paranoia, associada en aquest cas a una altra fòbia: la balistofòbia, una por anormal i persistent als míssils, especialment als nuclears. Òbviament, aquestes fòbies només es donaven, com a fenomen clínic, en casos relativament reduïts, però com a fenomen social, en un sentit atenuat, tingueren una incidència massiva. De fet, formaven part la guerra psicològica contra la Unió Soviètica, també coneguda com l’“Imperi del Mal”.

Avui dia, no hi ha cap potència que represente l’amenaça comunista: ningú pot pensar que les aspiracions de Xina siguen promoure una revolució socialista mundial. Així les coses, la bolsefòbia, més que una por esdevé una forma d’odi. No s’acaba d’entendre com el comunisme, sense força real i desacreditat com a alternativa al capitalisme, continue sent un enemic a abatre en el terreny del combat ideològic i cultural, i especialment en el de la historiografia i la memòria. Alguns deuen pensar que mort el gos, encara no s’ha acabat la ràbia. O el virus que podria ser encara infecciós. L’anticomunisme té facilitat de desbordar-se: de la condemna a l’estalinisme, es passa a la del comunisme i d’ací a criminalitzar el socialisme i el marxisme, i qualsevol dissidència de l’ordre capitalista és titllada de potencialment totalitària, si no de criptocomunista. Evidentment, l’estalinisme s’ha de condemnar i en nom del comunisme i del socialisme s’han comès errors i crims, però no estem parlant d’una crítica raonada, sinó d’una obsessió irracional, d’un automatisme induït per la ideologia dominant que legitima el que hi ha com el millor dels mons possibles. Les condemnes sumàries i sense matisos que ha sofert la Revolució cubana arran de la mort de Fidel Castro només ha estat una pàl·lida mostra del que vindrà l’any proper, quan es complirà el centenari de la Revolució russa. De moment, enguany s’ha traduït al castellà La Revolución rusa, de Richard Pipes, un veritable cold warrior, analista de la CIA en la lluita antisoviètica i historiador criticat pels seus col·legues com un anticomunista obsessiu, embarcat en una croada per demonitzar els bolxevics, més enllà del que ja exigeix la respectabilitat acadèmica.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER