El silenci dels masovers: una lectura d'”El guardià de les trufes”, de Fèlix Edo Tena

silenci-masovers

Josep J. Conill

Començaré amb una afirmació taxativa: El guardià de les trufes, la primera novel·la de Fèlix Edo, és una novel·la rural. Aquest qualificatiu fa unes dècades, quan la narrativa catalana tenia encara pendent en bona mesura la tasca d’assimilar la contemporaneïtat, s’hauria pogut considerar com un judici negatiu, però avui dia no passa de constituir una mera etiqueta descriptiva, perfectament neutral. És més, ja posats, cal recordar que la narrativa rural posseeix dins les lletres catalanes una insigne tradició, que Fèlix Edo ha explorat a consciència. No debades, després de l’aportació fundacional de Narcís Oller, l’esclat de la narrativa modernista, a principis del segle XX, es va produir, precisament, sota la modalitat de novel·la rural. La Catalunya tel·lúrica esdevingué així el marc adient destinat a ubicar una llarga sèrie de drames rurals centrats en la rebel·lia d’arrel ibseniana o nietzschiana de l’home que s’enfronta a les limitacions que li vénen imposades per la natura i per la seua relació amb una societat corrompuda, mesquina i ignorant. Aquesta narrativa, escrita en una «llengua mascle», robusta i impregnada d’autenticitat, per dir-ho amb la terminologia crítica de l’època, va trobar ressò en les lletres valencianes amb un decalatge de mig segle gràcies a l’obra pionera d’Enric Valor, tan atenta als conflictes socials com als conflictes personals dels protagonistes. D’altra banda, com ignorar la presència de la ruralia en l’extensa obra de Josep Pla o en la producció d’autors posteriors de la talla de Sebastià Juan Arbó, Jesús Moncada o Maria Barbal? Quant a la realitat contemporània de les comarques del nord del país, tampoc no s’ha sostret a la curiositat d’alguns dels millors narradors valencians, i es troba ben present en obres com Viatge al final del fred (1983) de Joan F. Mira o la recentíssima La sega (2015) de Martí Domínguez.

Enmig d’aquest bigarrat panorama, El guardià de les trufes se’ns apareix com una novel·la singular, tant pel que fa a la seua opció estilística com a la manera d’abordar l’assumpte, que es distancia netament de la manera en què el tracten altres autors. Com ell mateix admet, l’especificitat que caracteritza el treball de Fèlix Edo com a narrador resulta inseparable de la seua dedicació sostinguda des de fa anys al reportatge i a la crítica cultural sobre cinema, literatura i societat en revistes com Saó i Serra d’Or, o en el diari digital Núvol. Especial esment, en relació amb la novel·la que avui presentem, mereix la sèrie d’articles sobre la vida al Maestrat i als Ports, així com les entrevistes amb intel·lectuals de les comarques del nord del País Valencià, que va publicar fa alguns anys a Saó. De fet, en un article sobre la presència literària d’aquest territori, ell mateix va provar d’enunciar programàticament les línies mestres que haurien de guiar la plasmació narrativa de la complexa problemàtica que caracteritza el seu microcosmos nadiu: «Cal fer un projecte literari sobre la gent d’ací. Sense ordre ni jerarquies, formant un tot orgànic: la llengua, la vida, el paisatge, el temps. A més, el tractament del present és fonamental per veure com aquestes terres afronten els dilemes de la despoblació i de la falta d’alternatives. En definitiva, cal acceptar el rodal de la terra on hem nascut, però també dotar-lo de consistència. Un altre tema, importantíssim, és l’aspecte lingüístic, que serveix de filtre. Es tracta de traduir un lloc on el paisatge i la gent són una mateixa excrescència, i per això fa falta un so pertinent. En altres paraules, fa falta molta literatura al costat de les necessàries dosis d’autenticitat.»

El guardià de les trufes tradueix aquest ambiciós projecte en una novel·la estructurada en quatre capítols ―cadascun dels quals porta per títol el nom d’una estació de l’any―, enquadrats per un brevíssim prefaci («Vent de ponent…») i una cloenda una mica més llarga («…vent de mestral»). Tret de les últimes pàgines, l’obra transcorre en el marc incomparable del Mas de Forés, al terme de Benassal, entre les acaballes de la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra. En el primer capítol, l’autor ens hi presenta el tràgic relat dels últims dies de la vida d’en Leovigild, un masover que ha desertat de l’exèrcit amb la intenció de tornar a la llar familiar, perquè no entén ni un borrall de la guerra en què l’han embarcat. En els tres capítols següents se’ns descriu de manera molt acurada l’educació d’en Lluís, fill d’en Leovigild, que no n’arriba mai a tenir notícia, sota l’esguard atent i afectuós dels masovers, que li ensenyen a conèixer la natura i l’ensinistren en les feines agrícoles i ramaderes ancestrals que regulen la vida al mas. El llibre es tanca amb una escena ambientada en l’actualitat, que reprodueix un diàleg entre aquell xiquet de postguerra, ja convertit en un home major, i el seu fill, el nét d’en Leovigild. El fill, que ja no viu al mas, visita el pare ―que hi viu sol i es nega a abandonar-lo per traslladar-se amb la resta de la família―, i el fil de la conversa deriva cap a la desaparició del món dels masovers, aniquilat per l’empenta de la modernitat i el bany de sang que va desencadenar la repressió dels maquis. «Aquest país» ―explica el vell― «ha estat molt dur amb la gent. I parlo de la gent en general, no dels bàndols. Nosaltres, els masovers, érem uns ignorants, tota la vida ho havíem estat i sempre ho vam ser. Mai no vam saber per què hi va haver guerra ni per què es van matar els homes entre ells. La nostra ignorància ens mantenia en el treball i en la misèria. I mira com hem acabat. El nostre món ha desaparegut sense adonar-nos-en.»

El tòpic afirma que la primera novel·la acostuma a ser autobiogràfica i El guardià de les trufes respon en part a aquesta intuïció, amb un matís important: el relat de Fèlix Edo no té a veure directament amb la seua biografia, sinó amb els seus orígens familiars, atès que és fill de masovers i una part important de la matèria del relat li ha estat transmesa directament per via oral. Aquesta novel·la, doncs, constitueix la seua novel·la familiar, per dir-ho amb una expressió manllevada a la psicoanàlisi i, com a tal, no ens pot sorprendre que es tracte en gran mesura d’una novel·la d’aprenentatge. Com a bon Bildungsroman, ordeix un relat d’amor i pedagogia, a través de les pàgines del qual no sols acompanyem el petit protagonista durant el seu ensinistrament en els secrets de la vida rural, sinó que els ensinistrats som alhora els mateixos lectors, en un procés que, sens dubte, reprodueix el que va experimentar l’autor mentre es documentava per a l’escriptura del relat. Per aquesta banda, l’obra pot presumir d’una autenticitat documental quasi etnogràfica, que com a lector de procedència urbana només estic en condicions de reconèixer de valorar de manera molt aproximada, però que ve avalat per la seua inclusió en la col·lecció de llibres que el Museu Vida Rural coedita amb l’editorial Barcino.

Però el valor de la novel·la no s’esgota ni de bon tros en el seu vessant documental, perquè tanta importància com el que se’ns hi relata té la manera de relatar-ho. En aquest sentit, el lector no pot deixar de remarcar l’acurat treball estilístic de l’autor, que ha sabut trobar el to i el lèxic que la història reclamava. Un to i un lèxic que deixen en el lector un regust de vida autèntica. En la prosa de Fèlix Edo el silenci de les valls i les serres adquireix per moments una dimensió còsmica, tan sols trencada pels gossos que borden i el bel de les ovelles, el brunzit dels insectes, el vent que bufa, les pluges de tardor, els cants dels masovers en el temps de la sega i les festes associades amb la matança del porc o el conreu laboriós de la terra. Potser el més interessant de tot plegat és l’encert amb què la novel·la aconsegueix transmetre aquest grapat d’experiències elementals per mitjà de petites cèl·lules textuals que funcionen com flaixos que combinen la descripció minuciosa de les accions dels personatges amb uns diàlegs d’una sobrietat i un laconisme extraordinaris. Ho acaba d’arrodonir la veu del narrador, caracteritzada per la precisió en l’ús de l’adjectiu i un lirisme contingut, no exempt d’un cert barroquisme, sobretot quan es deixa endur pel misteri que emana del paisatge sotmès al rigor canviant de les estacions. La impressió que se’n deriva és d’una fluïdesa que algú podria confondre amb facilitat, però que el resultat d’un exercici d’orfebreria literària fet a consciència, que dosifica hàbilment les intervencions de l’autor i el patchwork intertextual, com falques que apuntalen la dimensió reflexiva de l’obra.

No sóc amic de la crítica hidràulica, però en llegir El guardià de les trufes no he pogut deixar d’evocar el peculiar estil narratiu del nord-americà Cormac McCarthy, sobre l’obra del qual el mateix Fèlix Edo va escriure fa uns anys un aclaridor article a Serra d’Or. Com és sabut, una part important de les novel·les d’aquest escriptor gira al voltant d’històries de la frontera i es centra en una peculiaríssima reelaboració del «western» com a gènere. De manera anàloga, la present novel·la posa al descobert l’arrel universal subjacent al repertori de costums i experiències dels masovers que durant segles habitaren les muntanyes d’unes comarques dures i de frontera com les del Maestrat i Els Ports, i ens ofereix una mena de «western» casolà, extàtic i crepuscular. El retrat d’una realitat que, com les trufes que els protagonistes busquen afanyosament amb l’ajuda dels seus gossos, es va encongir cada vegada més, fins a la seua desaparició completa, si no fos perquè hi ha autors, com Fèlix Edo, que s’obstinen a preservar la memòria a través de la paraula, que és l’últim àmbit capaç d’atresorar la vida soterrada dels mons que s’eclipsen i ens deixen irremissiblement més pobres.

 

(Aquest article fa referència al llibre: Fèlix Edo Tena, El guardià de les trufes, Barcelona: Barcino/Museu Vida Rural, 2016, 164 pàgs.)

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER