Nosaltres els politòlegs

jordi

Jordi Muñoz

D’un temps ençà, la presència de la ciència política als mitjans de comunicació ha anat creixent, a casa nostra i arreu. Segurament s’explica per un renovat interès per la política -paral·lel a la crisi econòmica i política dels darrers anys- i per una sensibilitat cada cop més estesa per l’ús de les dades i l’evidència empírica com a fonament de l’anàlisi de la realitat.

A priori, el fet que la recerca en ciència política hagi aconseguit sortir de la torre d’ivori en què sovint es reclou el col·lectiu acadèmic és una bona notícia. La societat finança les nostres activitats de recerca i sembla raonable que, a canvi, fem l’esforç de comunicar els resultats rellevants al públic, i que posem les eines i habilitats que anem desenvolupant en la nostra activitat de recerca al servei de l’anàlisi i resolució de qüestions socialment rellevants, o que susciten interès públic.

La transcendència pública o l’aplicabilitat immediata dels resultats mai no pot ser l’única justificació de la recerca en cap àmbit. Però el retorn a la societat, ja sigui mitjançant l’assessorament a les institucions, la divulgació o la contribució a la tasca educativa més enllà de les nostres facultats, sí que hauria de formar part de la feina de, si més no, una part important dels qui ens dediquem a la recerca.

Tanmateix, hi ha almenys dos elements que poden fer que la presència pública dels politòlegs acabi resultant contraproduent. El primer és el risc de limitar-nos a fer el mateix que ja fan els tertulians, majoritàriament periodistes, escriptors o expolítics. Els comentaristes polítics exposen opinions, i les confronten amb d’altres en espais de debat, amb diversos graus d’espectacularitat. Tot i que en la seva versió més matussera la tertúlia pot contribuir a la desinformació i la polarització, en general ajuda la ciutadania a formar-se opinions internament consistents sobre el món que ens envolta.

Però això té una relació molt tangencial amb la recerca. L’anàlisi immediata i la interpretació ideològica de tot el que passa normalment no tenen un gran fonament empíric. Potser la mirada analítica i la consciència de la incertesa de les pròpies conclusions que s’adquireixen amb la pràctica científica poden beneficiar marginalment la qualitat del comentari. Però quan els investigadors fem de tertulians no estem aportant prou rendiment a la inversió que la societat fa en la nostra recerca. I, tanmateix, ho fem sovint, ja sigui per vanitat, per voluntat d’influència o per demanda dels mitjans, ja que la figura del tertulià encaixa molt millor en la lògica mediàtica.

L’altre gran element d’amenaça per a la credibilitat de la ciència política prové de la crisi de les enquestes. D’alguna manera, s’ha generalitzat la idea que el nucli de la feina de la ciència política consisteix a predir resultats electorals. I quan les enquestes s’equivoquen, l’ombra del dubte s’escampa sobre el conjunt de la nostra feina. Però, de fet, la predicció electoral és molt perifèrica a la ciència política. I, fins i tot, caldria discutir si n’ha de formar part. El principal objectiu de la recerca en ciència política no és predir eleccions, sinó tractar d’explicar els fenòmens polítics. Identificar-ne les causes. Afrontem qüestions com per què creix l’extrema dreta en alguns indrets i no en d’altres. Per què alguns països tenen institucions democràtiques estables i eficients, i d’altres no. Què explica l’esclat i la durada de les guerres civils. Quins efectes polítics tenen els sistemes electorals. Quines polítiques de desenvolupament funcionen, i quines no. Per què els votants perdonen la corrupció, i quina mena d’institucions ajuden a controlar-la. Per què els partits socialdemòcrates pateixen electoralment.

Al llarg dels anys hem anat desenvolupant, i mirant de contrastar empíricament, arguments teòrics i hipòtesis per a totes aquestes preguntes, i moltes altres. Les nostres teories i la nostra evidència són, potser, encara immadures i precàries, i no estan lliures de la influència dels nostres valors i biaixos ideològics, que afecten la feina que fem, si més no en la tria dels problemes a estudiar. Però almenys hem anat desenvolupant eines teòriques i empíriques que permeten una aproximació rigorosa i sistemàtica, i falsable, a l’explicació dels fenòmens sociopolítics. Aquesta ha de ser la nostra contribució, i malauradament queda sovint amagada rere el comentari intranscendent del darrer moviment polític, o tapada pels titulars que destaquen l’enèsim error de predicció de les enquestes. I llavors, legítimament, es posa en dubte la nostra feina i se’ns demanen explicacions. Els principals responsables d’això, en tot cas, som nosaltres, els politòlegs.

(Ara, 7 de desembre 2016)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER