Benvinguda siga la “zafonització”

bernat-ruiz-domenec

Reproduïm ací un  article de Bernat Ruiz-Domènec aparegut a Núvol, el digital de cultura que dirigeix Bernat Puigtobella, pel seu interès i significació com a intervenció en un debat pendent dins la cultura catalana: ¿com conviure amb la potència editorial del castellà, com fer un espai més ampli a la nostra llengua, com compaginar la inspiració d’alta cultura que sovint ens condiciona amb els gustos literaris de la majoria de lectors, com arribar a les grans masses, com defensar i potenciar un espai lingüístic i cultural important però malgrat tot minoritari, una cultura que ha sobreviscut a tots els embats però que s’interroga pel seu futur i que presenta tant fortaleses innegables com punts febles? Només el realisme, la visió analítica i el cap fred ajudaran en aquesta comesa. (N. de la red.)

Fa uns dies vàrem saber que els tres llibres més venuts en català segons les llistes dels diaris El Periódico i La Vanguardia són traduccions d’autors que escriuen en castellà. Arran d’això, en Bernat Puigtobella va escriure aquest article. Aquesta és la resposta d’en Bernat Ruiz. 

Ildefonso Falcones

Bernat Ruiz-Domènec

En Bernat Puigtobella resumia la reacció de bona part de la gent més llegida[…]. Ruiz Zafón, Ildefonso Falcones i Dolores Redondo han pensat i escrit unes obres en una llengua que tots els catalanoparlants entenen, però que prefereixen llegir en català. La dada és un símptoma inequívoc que hem entrat en una fase de colonització mental irreversible.

Alguna cosa devem haver fet bé aquests últims trenta anys perquè una part important dels lectors del país prefereixi l’obra traduïda en català d’uns autors que poden llegir en versió original. Això no ens acosta a la colonització mental, ens n’allunya.

No tothom llegeix llibres com nosaltres i ja m’enteneu; qui llegeix sense més pretensió que passar l’estona té un concepte de lectura diferent al nostre i la qualitat de la traducció no li importa massa perquè el que cerca quan llegeix és distreure’s. Hi ha cinema que és una llàstima doblar però en alguns blockbusters el doblatge és un gest de clemència cultural; hi ha llibres que no ens hauria d’importar massa que es traduïssin. Que ningú hi vegi cap tic de superioritat cultural: els llibres també són un producte de consum i, en part, estan sotmesos a lògiques semblants.

Ruiz Zafón, Falcones i Redondo són de mala qualitat? Hi ha qui ho pensa. Jo opino que fora de l’Acadèmia la qualitat depèn de la percepció. A mi no m’agrada cap d’aquests autors –ni tan sols acostumo a llegir novel·la– però pels lectors que hi troben satisfacció són un bon producte. Els agrada o ja en tenen prou. És lícit.

 

El català, una llengua integrada

Després de trenta anys de normalització lingüística una part important de lectors es decanta, en el moment d’entrar en una llibreria, per la versió catalana d’un llibre escrit en castellà. Això trenca la colonització mental perquè iguala la llengua catalana a la castellana. Recordeu quan als anys vuitanta del segle passat la gent gran i no tan gran –com la meva mare– deia que el cinema doblat al català no se’l creia tant? Això era colonització mental, una colonització que ja durava més de quaranta anys quan TV3 va començar les seves emissions.

En J.R. Ewing doblat al català va fer una molt bona feina i va ajudar a fer que el català s’integrés als hàbits culturals, primer els audiovisuals i ara, finalment, també lectors. Deia Puigtobella:

No negaré que hi ha una cultura popular en català, però és purament televisiva o radiofònica, i en afortunades ocasions també, musical o teatral. En el camp literari, els editors que la podrien generar han preferit enfilar-se a l’onada del mercat castellà i traduir. I els petits editors, que cultiven l’hort amb esforç i dignitat, no tenen prou múscul o sort o astúcia per generar un fenomen de grans vendes.

La mateixa colonització mental del franquisme va interrompre l’evolució de la cultura popular catalana sense tantes importacions d’altres llengües. Al català li manquen una pila de paraules per descriure fenòmens de la cultura de masses; arribat el moment de normalitzar la situació arrossegàvem dècades d’endarreriment. No sempre hem tingut a mà un Pere Quart per convertir el bucadillu en entrepà però fa anys que no sento dir a ningú esquina, assera o busson. El català de la meva infància era ple de paraules castellanes. La majoria han desaparegut, si més no al meu entorn.

El català és un arbre crescut sota la tramuntana que, tanmateix, se’n surt i es fa fort. La seva deformitat és tan genuïna com l’invent fabrià i aquest és tan legítim com el que nosaltres parlem ara perquè, gramàtiques a banda, una llengua és el que volen els seus parlants i una literatura el que volen els seus lectors; altrament i per coherència, hauríem de deixar de parlar català i recuperar el llatí. O l’iber; el llatí fou una imposició imperial.

Els petits editors en llengua catalana no tenen prou múscul industrial i comercial per generar fenòmens de grans vendes. Sense sortir d’Espanya els editors en llengua castellana ja disposen de més de quaranta milions de parlants, quatre-cents quan sumem l’Amèrica Llatina i els Estats Units. Parlants –i lectors potencials– en llengua catalana no n’hi deu haver més de cinc milions –lluny de la idealitzada xifra de deu milions que els més atrevits acostumen a donar– i tots són bilingües. Molt pocs catalanoparlants no entenen el castellà: un grapat al Rosselló i quatre gats a l’Alguer. A vegades oblidem, a més, que Catalunya és un recent oasi en comparació amb el País Valencià, les Illes i la Franja, on la llengua no gaudeix del nostre –encara precari– grau de protecció.

Carlos Ruiz Zafón | Foto: Factoria Historica

Hi ha coses que els lectors en català no es poden permetre

Potser algun dia els catalans ho tindrem tot pagat però no hem de carregar els editors en llengua catalana amb la mancança de best-sellers de la mida de Zafón i companyia perquè la llengua del país no se’ls pot permetre. La industria en castellà és capaç d’oferir a la seva llengua uns costos molt més baixos que una que s’ha de moure amb una xifra de lectors deu vegades inferior, cent si comptem Amèrica. Aquesta realitat no la canviarem. Fins i tot els holandesos, que sumen més de vint milions de parlants i tenen grups transnacionals, ho passen malament davant l’anglès, el francès i l’alemany.

Mirem-ho des de l’angle invers: els nostres editors independents es veuen obligats a editar amb estàndards de qualitat superiors als dels seus homòlegs castellans si volen tenir èxit perquè saben que no poden confiar en la loteria del best-seller. Cap petita editorial en català pot confiar que un sol títol li pagui la temporada, es juguen el sou en cada novetat i mantenint viu el catàleg sencer. Aquest escenari tan desagraït ens ha donat una corrua d’editorials lleugeres, àgils, eficients i molt resilients –maleïda benedicció, deuen pensar i amb raó, els editors que estiguin llegint això– que no poden fer llibres com a xurros.

Aquesta frugalitat obligada té dues derivades interessants: com que no poden competir en la compra dels drets de grans escriptors –grans en lectors, s’entén– descobreixen autors i rescaten perles oblidades, oferint-nos-les renovades en un garbellar constant que les dota d’uns catàlegs molt originals. No és un fenomen únic a la nostra llengua, força editors independents en castellà també s’hi veuen obligats. Feliçment, m’atreviria a dir.

La segona derivada té a veure amb la bombolla editorial, la sobreproducció i excessiva rotació de títols, un fenomen genuïnament castellà perquè, com ja dèiem, la majoria dels editors en català no es poden permetre certes frivolitats. Els llibres de paper en català comparteixen magatzems i furgonetes amb els seus cosins en castellà però no pressionen els llibreters de la mateixa manera o no ho fan amb els llibreters que treballen bé el llibre en català. Les lògiques digitals són diferents i ara no venen al cas.

Aniol Rafel, editor i fundador de Periscopi, editorial guardonada amb el premi Fernando Lara, descrivia força bé la situació en una entrevista a El País:

[…] la concentració editorial cada cop és més gran i [als grans grups] els cal assegurar una part cada cop més grossa del mercat; això fa que certa literatura quedi òrfena; ells necessiten vendes de 5.000 o 10.000 exemplars; nosaltres, amb estructures més petites, amb 1.000 els números ens surten; això ens permet fer una literatura més arriscada. A priori no és tan comercial, però el repte, i moltes vegades la sorpresa, és que hi ha una massa crítica de lectors per a aquests llibres.

L’angle invers és més cert: ni que volguessin, la majoria de petites editorials en català no podrien imprimir 10.000 exemplars de cop sense posar en perill la seva viabilitat amb les temudes devolucions. Amb 1.000, 2.000, 3.000 a tot estirar, surten els números perquè són els números possibles.

Aniol afina la punteria quan diu això:

[…] Fins fa poc, l’edició en català ha publicat fent prevaler la quantitat per sobre de la qualitat; en aquest sentit, els ajuts inicials de la Generalitat, amb el suport genèric, no van fer cap favor: es van publicar coses que van fer que molts lectors no tornessin a llegir en català; durant temps, el sector editorial en català no ha sabut crear lectors; cal canviar el xip d’uns determinats lectors que han d’anar a buscar una determinada literatura en castellà. Hi ha xifres d’això: el catalanoparlant llegeix meitat i meitat en català i castellà; el castellanoparlant llegeix un 90% en castellà.

No oblidem la incompetència –per no dir paraules més gruixudes– d’alguns prohoms del país en fer funcionar grans grups en llengua catalana. La diagnosi de l’anèmia de la industria –que no de l’edició– del llibre en llengua catalana ocuparia desenes de pàgines, però la dissecció de Rafel va al moll de l’os; l’ús polític –via subvenció– que es va fer del Grup 62 i, en menor mesura però mateixa intenció, del Grup Enciclopèdia Catalana foren més un llast que la desitjada crossa. Avui el primer és una marca espectral buida de projecte; el segon tentineja cercant un futur. No està clar que el trobi.

El que demana Rafel ja està passant, ja hi ha lectors que van a buscar determinada literatura en català però qui la pot servir és qui està industrialment en condicions de fer-ho. Que siguin traduccions del castellà ens pot semblar delirant però dos dels autors són catalans i les tres edicions estan fetes a Catalunya.

Felicitem-nos! Hi ha un gruix important de catalans que decideix llegir en català sense que això impliqui un actiu compromís militant; reconeguem que la producció de best-sellers és una feina que està en unes mans industrials catalanes –tanmateix no catalanistes– comercialment molt competents i netament exportadores. Els camins de la normalització de la nostra llengua poden ser així de misteriosos i ens han de permetre gaudir de diverses maneres d’entendre els llibres igual de legítimes. Totes en català.

(Núvol, 5 de desembre 2016)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER