“Nosaltres a la nostra”, el decebedor i lamentable espectacle polític

(L to R) Leader of the People's Party (PP) and Spain's caretaker Prime Minister and party candidate, Mariano Rajoy, Leader of Spanish Socialist Party (PSOE), Pedro Sanchez, Center-right party Ciudadanos leader and party candidate, Albert Rivera,(C), and Leader of left wing party Podemos and party candidate, Pablo Iglesias, pose prior to a televised debate at the congress centre IFEMA in Madrid on June 13, 2016 ahead of Spain's general election.
Spain is holding its second elections in six months, on June 26, after being governed by a caretaker government with limited powers since the December 20 polls put an end to the country's traditional two-party system as voters fed up with austerity and corruption scandals flocked to new groups.
 / AFP PHOTO / JAVIER SORIANO

Joan del Alcàzar

És desesperant, irritant i trist veure com passen els dies, les setmanes i segueix sense resoldre’s el galimaties polític i partidari a Espanya. Els líders polítics semblen contagiats de la Síndrome Rajoy, i han caigut tots ells en el regateig curt, en l’amagar i no donar, en el tacticisme de vol curt, en el deixar que el temps podrisca els assumptes fins que un moviment final inesperat resolga la situació al seu favor.

Res sembla afectar-los del que ocorre més enllà dels cenacles o de les càmeres televisives, no hi ha procés o esdeveniment, dins o fora de les fronteres peninsulars que els accelere el pols i, amb això, l’ànsia per constituir un nou govern que faça front els problemes reals de la gent.

Ni la vergonya del que ocorre en la frontera sud d’Europa amb els refugiats, ni les complicacions per l’eixida de Gran Bretanya de la Unió Europea, ni els centenars de morts de Bagdad cada setmana, ni l’infern de Síria, ni els atemptats terroristes com el recent a Niça que és un dur colp més per a França, ni l’intent de colp d’Estat a Turquia, ni les amenaces de sanció de Brussel·les a Espanya que obligaran a més retallades, ni la desigualtat galopant que vivim, ni la caiguda en picat del romanent per al pagament de les pensions, ni la urgència d’emprendre canvis en el marc constitucional, ni la peremptorietat de modificar el corpus legislatiu que el Partit Popular va imposar a colps de la seua majoria absoluta com suport de la seua política austericida, a les ordres de l’eix Brussel·les-Berlín. Ni tot plegat. Res sembla ser urgent.

Res sembla tenir el calat suficient com perquè eixos líders i els seus equips dialoguen, negocien i, si s’escau, acorden com eixir d’aquest garbull. Ara com ara és Rajoy qui ha de portar la veu cantant, i si ell no aconsegueix recaptar els suports suficients per a ser investit, serà el torn de Pedro Sánchez. En qualsevol cas, siga l’un siga l’altre, és l’hora que convocats per Rajoy o per Sánchez se senten a una taula dos o més líders polítics i no s’alcen fins a tenir ultimat un pacte d’investidura i, si és possible, un altre de legislatura.  Davant els problemes de tot ordre i magnitud que ens afecten, eixos quatre líders polítics hagueren d’evitar traslladar a la ciutadania que estan d’esquena a ella, i que practiquen el nosaltres a la nostra.

Destaca en gran manera la incapacitat manifesta dels dos grans partits, PP i PSOE, per a eixir-se’n de la dinàmica i la cultura del bipartidisme quasi total -amb el permís dels nacionalistes bascos i catalans- en el qual han viscut durant dècades. La realitat està cada vegada més clara: els dos grans partits sistèmics no saben   -ni sembla que vulguen- entrar en la realitat de pactes i negociació que el mapa parlamentari exigeix.

El PP pretén, sense complexos de cap tipus, amb una insolència i una desimboltura que provoca vergonya aliena, que el seu històric adversari principal li lliure el seu suport per acció o omissió. Aquesta posició, que desafia la lògica política més elemental, no ha trobat una resposta suficientment elaborada i contundent per part del PSOE, i aquest partit es troba sotmès al foc granejat tant dels de Rajoy com de Ciutadans i, per motius diferents, de Podem.

Particularment desgraciat és el paper que està jugant Pedro Sánchez, qui s’enfronta a la situació amb una mà lligada a l’esquena. La que li han immobilitzat els seus propis coreligionaris meridionals, que tenen pressa i no l’amaguen per apartar-lo de la secretaria general del partit.

Tothom assetja Sánchez. Des dels mitjans de comunicació més potents als grans interessos empresarials i financers, espanyols i europeus. Tots li demanen altura de mires, sensatesa, patriotisme. Tots l’urgeixen a permetre o participar perquè Mariano Rajoy torne a ser elegit president del govern. El que faça falta per a evitar una nova crida a les urnes o, el pitjor del pitjor, que Podem aconseguisca parcel·les de govern. Poc sembla importar que els seus electors no el van votar per a fer president a Rajoy.

Sorprenentment, ningú constreny Rajoy. Ningú, ni de dins ni de fora del seu partit, l’urgeix a recaptar suports, a negociar i a cedir per a aconseguir-los. Ningú sembla retraure-li que passades tres setmanes de les eleccions no haja obtingut ni un vot més en el Congrés. Ningú censura la seua indolència, la seua tendència a gangrenar la situació. I el PSOE és incapaç de denunciar de manera efectiva eixa imperícia disfressada d’arrogància del dirigent del PP.

L’amenaça d’anar a terceres eleccions al novembre sembra el pànic entre els contendents, menys en el Partit Popular. En la mesura que subordinen els interessos generals als seus particulars, saben que si això passara encara recuperarien més vots de l’electorat d’Albert Rivera i l’increment de l’abstenció d’un fastiguejat electorat d’esquerres afermaria la seua victòria en les urnes. A això juguen els de Rajoy, i mentrestant les urgències que ens afecten hauran d’esperar fins que ells tinguen de nou el poder i les aborden –si és el cas- des del seu molt particular i exclusiu punt de vista.

Certament tenen estratègia. Perversa, bastarda si es vol, però la tenen. Són els únics, segons tots els indicis. Els altres tres simplement o manquen d’ella o han adoptat el modus operandi del PP, aquell de nosaltres a la nostra, a veure si al final eixim guanyant.

Quina falta fa una opinió pública amb capacitat de pressió! El mateix pot dir-se de l’opinió publicada: quin pes tan escàs, fins i tot el de les grans signatures! Ni els escàndols de tot tipus, ni la indolència del dirigent suprem, ni la seua incapacitat manifesta troben la censura efectiva de la ciutadania. Els partits polítics nous semblen contagiats dels vells, i l’electorat al que van mobilitzar està cada vegada més pròxim a la decepció de les expectatives generades i, per tant, a una espècie de resignació malenconiosa. En el pecat portaran/portarem la penitència.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER