La senda de Ponent

senda ponent

Josep Sorribes

 

Liminar

Arribe, ¡¡ per fi!!, al darrer capítol que em pertocava escriure en aquesta obra coral. Ja fa quasi tres anys que començarem Nèstor i jo aquesta aventura i , com no , hem tingut moments d’ànim i desànim. Com pot suposar el lector la data de redacció no segueix un ordre cronològic. Tot i que el criteri general era que jo començava pel nord i Nèstor pel sud i que es trobariem al paral.lel de Gandia i Xàtiva( ciutats que fariem junts), aquest no ha estat un criteri inflexible . El lector es preguntarà , amb raó, perquè he deixat per al final la narració d’un dels eixos de l’ àrea metropolitana de València. La resposta és senzilla. A l’ estiu del 2015 vaig fer una razziaper l’ eix Mislata- Xirivella- Alaquàs-Aldaia i Quart de Poblet. No vaig trobar en aquell moment cap acompanyant ni amfitrió i, ingènuament, vaig pensar que una visita motoritzada i els plànols que podia recollir als respectius ajuntaments serien material suficient encara que, llevat de Manises, jo no tenia un coneixement mínimament pormenoritzat d´aquest peculiar far west que finalitza al llindar de Bunyol, en terres de Xiva, una vegada superat el Pla de Quart.

Aquesta fou una errada pròpia d´un principiant i, per tant, de difícil absolució. Fou un matí llarg, intens, molt calorós. Vaig seguir i vaig complir el pla però vaig tornar a casa exhaurit i atabalat :no tenia ni de lluny la mínima informació escaient. En la meua retina s’ havien fixat polígons i més polígons, un infern de carreteres i autovies, teixits urbans atapeïts, densos i , aparentment, despersonalitzats, alguns barris degradats com el del Cristo…Tot molt dur . No podia despatxar el tema amb un esperit tan negatiu. Havia recorregut un eix prou lineal on vivien més de 200.00 persones que no tenien que pagar una dolenta planificació. No es tractava d’ obviar les evidències d´un espai dur, probablement l’eix més dur de l’ àrea metropolitana. Però necessitava més inputs per poder oferir una visió més objectiva sense fiar- me tant del meu instint o la meua retina. Hauria de tornar però necessitava més informacions, més opinions …Vaig ajornar la tasca fins que vaig poder però el temps passava . A principi de 2015 jo estava submergit en la redacció dela Ribera però no podia esperar més. Ricard Perez Casado em suggerí que parlara amb Josep Mª Soriano Bressó, al que , per fi, vaig localitzar amb l’ ajuda de Toni Perez Gil. ¡¡¡Bingo!! La meua agradable i interesant conversa amb Josep Maria , un matí de Febrer a l’ Octubre, em dugué a una segona entrevista, viatge inclós, amb Albert Taverner – el primer alcalde democràtic d’ Alaquàs- i amb Vicent , el germà de Josep Mª. I, per tancar el cercle , l’ arquitecte Vicent García, gran coneixedor d’ aquest espai, em proporcionà valuoses informacions. Vaig respirar: ara ja tenia més elements de judici , tot i que la informació era desigual, i podia fer un segon intent . Tenia davant el calendari d’ Abril- cruel recordatori- i ja sols em quedava un darrer esforç . El cor em deia que m’ en podia eixir amb dignitat . A més, havia contret un compromís moral amb la magnífica acollida del meus quatre informadors.

Sols(!!) calia ordenar idees , papers i plànols , decidir un ordre narratiu i tirar-me a la piscina sense més amb la confiança que hi hauria prou aigua i podria nedar.Vaig decidir que el millor ordre narratiu seria començar amb algunes dades estadístiques algunes vistes aèries que em proporcionarien una visió de conjunt . Després parlaria d´algunes fites en el creixement de l’ eix que haurien d’ incloure el tema de REVA i de VILANOVA i ,estirant una mica ,l’ extensió de Xest i Xiva. En tercer lloc, aprofitaria la generositat de Vicent Garcia per a parlar del Pla de Quart i de l’ arquitectura rural. Per últim, canviaria l’ angular i baixaria a l’ historia i actualitat dels 6 nuclis urbans de l’ eix, barrejant aquelles informacions d’interès. Decidit. Sols em quedava arromangar-me , tocar fusta i tirar endavant. El lector jutjarà el fruït de tanta cabòria.

 

Dades i vistes

Començaré per “dimensionar”, l’espai d’ estudi, el que hem anomenat “la senda de ponent” títol que , com em digué Nèstor al que no se li passa ni una, és un tant confús perquè per a parlar de ponent cal dir des d’on i , lògicament , jo pensava en termes de l’eix València- Madrid però hi ha altres eixos al país que també miren a ponent . El del Vinalopó , sense anar més lluny , que mira a Almansa. Aclarit el possible malentès, mantindré l’ expressió: no he trobat un altra millor.

Dimensionar vol dir , d’ alguna manera, quantificar. Amb la base de dades elaborada amb motiu d’ aquest treball a la mà , alguna cosa podem dir .Comencem per la població dels 6 nuclis considerats

Població 1900 1960 2013
Mislata 1.411 10.931 43.657
Xirivella 1.429 9.250 30.213
Quart de Poblet 1.014 10.571 25.292
Alaquàs 2.370 8.116 30.873
Aldaia 2.906 9.579 31.000
Manises 3.577 13.097 31.057
Total 12.707 61.544 192.002

 

Val a dir estem parlant d´un eix que , sense comptar amb Loriguilla,Xest, Xiva i Godelleta, està fregant els 200.000 habitants. Un eix que ha experimentat un fort creixement demogràfic induït per un notable creixement econòmic: la població de 1960 quintuplica la de principi de segle i l’ actual triplica la de 1960. Ja parlaré després de com s’ ha anat conformant aquest espai. Ens trobem en un espai on els nuclis urbans presenten una alta densitat : 21.010’ 19 hab/ km² en Mislata; 5.091’07 en Xirivella,; 1.270’ 06 en Quart de Poblet;1.931’0 en Aldaia; 7.683’o8 en Alaquàs i 1.569’ 16 en Manises. El cas de Mislata és especialment cridaner. Amb Burjassot(10.942’15) és del municipi més dens de la UE, tot i que Xirivella i Alaquàs també estan en la divisió d’ honor.València ciutat té una densitat “moderada”: 5.841’37. Una població- la de l’ eix- que , a més , compta amb una taxa elevada d’ immigració producte de les diferents onades , que té un nivell de renda mig baix i que , com veurem, està envoltada per una teranyina de carreteres i autovies i per un elevat nombre de polígons industrials recolzats en l’ accessibilitat que atorga l´omnipresent viari i algunes línies de ferrocarril. Un espai que es consolida en el període dels Plans de Desenvolupament made in Opus Dei( 1960- 1975). Una gran acollida per a tots els immigrants i un seriós deteriorament de la qualitat de vida per a tots , incloent als nascuts en origen que encara conserven en la memòria els temps no massa llunyans en els quals l´eixida a Madrid era un rosari de pobles agrícoles com, per altra banda, passava també a la resta dels eixos que estructuren l’ àrea metropolitana de València.

Com que férem necessàriament una selecció de ciutats, a banda de la demografia sols tenim altres dades per a quatre del municipis de l’ eix:Xirivella ,Alaquàs , Aldaia i Quart de Poblet.Ens manquen les dos “M” . Mislata i Manises. Tanmateix, com que hi ha una notable homogeneïtat en la senda de ponent, podem oferir algunes xifres rellevants relatives tan a la qüestió de l’ hisenda local com en allò referent a l’ evolució de l´habitatge i del sòl artificialitzat. L´extrapolació al conjunt no és massa arriscada.

Començaré per Xirivella.L’ evolució del pressupost per habitant en termes constants ( euros del 2002) es manté prou estable entre 2002 i 2012( 613’07 i 579’519) .Com que la crisi de finals de la dècada suposa una disminució d’ ingressos i el personal i el deute són despesa obligada, al final, son les inversions les que pateixen una dràstica disminució.Encara que varia molt segons els anys , a Xirivella la inversió   fou de 3’5 milions el 2002 i de menys de 500.000 euros el 2012. Com deia adés, tant els capítols de personal com el deute són despesa obligada i convé recordar que a banda d’ obligats són capítols de despesa molt rígids a la baixa. Per exemple , a Xirivella, la despesa de personal no sols no baixa sinó que augmenta moderadament( 4.867 251 euros el 20012 i 5.408.930 euros el 2102) comprimint encara més el marge d’ inversió. El deute per habitant també augmenta moderadament ( 386’96 e/ Hab. el 2008 i 505’92 el 2012)

Pel que fa a l’ habitatge, entre 1991 i 2011, la variació és moderadament alta ( de 9864 habitatges a 14.888) a l’ igual que passa amb el sòl artificial( de 179’ 13 Ha, el 1990 a 238’ 79 Ha. el 2011), moderació que s’ explica en els dos casos per el ja elevat grau de compactació existent a l’ inici. Passen coses paregudes en la resta dels municipis.?. A Quart de Poblet les variacions en relació a Xirivella en l’ àmbit de la hisenda local són mínimes: un pressupost per habitant semblant ( en torn als 600 euros el 2012), un deute viu estable i, si de cas, un millor comportament de les inversions que no baixen tant com a Xirivella. En l’ àmbit urbanístic, l’stock d’ habitatges creix menys que a Xirivella( 5.024 habitatges d’ increment entre 1991 i 2011 a Xirivella front a les 2. 138 de Quart)mentre que el sòl artificialitzat es manté substancialment estable entre 1990 i 2011.

Aldaia experimenta com a tret distintiu una davallada molt forta( la més important dels quatre amb diferència) en el capítol d’ inversions i també un comportament immobiliari molt més “ actiu”: el nombre d’ habitatges es duplica entre 1991 i 2011. Dels quatre municipis dels que tenim dades Aldaia és , sens dubte el que presenta trets més preocupants. Baixa inversió i expansió urbana fan un mal matrimoni.

I de les dades a les vistes. Amb l’ ajuda del llibre ja citat d`Ariel(Romero, J. Et alt. ( coord.) Comunidad Valenciana. Ariel 2002) i del Google Earth es poden visualitzar amb prou precisió els trets més rellevants del paisatge a vol d’ ocell. Per fer- ho breu, les característiques més notables serien la notable densitat de polígons industrials fins a la intersecció de l’ autovia a Madrid amb el By–Pass, l´efecte barrera que tant els polígons com les nombroses infraestructures de comunicació tenen sobre el creixement urbà dels municipis del Pla de Quart i , per últim, l´efecte devastador que aquestes infraestructures tenen sobre un espai agrícola cada vegada més residual. Efecte devastador que no sols es deu a l’ ocupació de l’ espai i les servidumbres d´aquestes infraestructures sinó que,també i tal vegada sobre tot, al fraccionament de l’ espai agrícola ( siga d´horta o de tarongers) en   illes intersicials que trenquen el continuum. Això es veu amb molta claredat en l´espai entre Benimàmet, Mislata i Manises però també en l’ espai comprés entre Quart de Poblet, Xirivella i Alaquàs/ Aldaia, un rotgle agrícola envoltat i amenaçat des de tots els fronts.Al remat es trobem amb un espai dur , molt dur on la població ha estat i és la pagana d´un model de desenvolupament econòmic i territorial que no suporta cap sistema d’ indicadors de benestar. La senda de ponent , el camí de les Cabrelles o el Pla de Quart ( vàries accepcions per a un mateix territori)no fan sinó recordar-me un altre model depredador ( el turisme) i que , com en el cas de Cullera, sols hauria d’ eixir als llibres com a exemple de com no es fan les coses.

 

La senda de ponent: la pel.lícula

Com s´ha configurat aquest espai tan dur?Aquesta és una pel·lícula que ha estat mil vegades contada però que cal reviure si es vol comprendre com s´han anant lligant les variables. Vaja per davant que el creixement de l’eix ( que no desenvolupament perquè aquest és un concepte que pressuposa la sostenibilitat), té com a rerefons els quinze anys de vertigen que varen capgirar de dalt a baix el país. L’ impossible autarquia de Franco donà pas a l’ estratègia opusdiana de los Planes de Desarrollo i, amb pla o sense ell,a una concentració accelerada de població i producció en les àrees de millor accessibilitat. Créixer , créixer , créixer…Créixer a qualsevol cost. Entre 1960 i 1975 tingué lloc un procés accelerat d’ industrialització i urbanització estudiat pel que subscriu aquestes ratlles ja fa un grapat d’ anys( Sorribes, J, 1985. Desenvolupament capitalista i procés d’ urbanització al País Valencià: el cas de l’ Horta) que giravoltà l’ estructura econòmica i social. Procés que trobà a ´Horta i concretament a l´eixida de Madrid una localització adient i que es desenvolupà amb la connivència i permissivitat de la franquista Corporació Administrativa Gran València aprofitant un instrument de planificació ad hoc (el Plan General de Ordenación Urbana de Valencia y su cintura) hereu al seu temps del Pla de 1946 i del Pla Sud.

Dit això caldrà dir que aquest procés es desenvolupà a la nostra àrea gràcies a la construcció d’ una nova carretera a Madrid ( després Autovia) que substituí a l’ antiga Carretera Reial de Madrid. Una nova infraestructura que ja havia començat anys enrere permitint l’ urbanització de la nova Avinguda del Cid de València però que, a mesura que es construïa, proporcionava nova accessibilitat a Mislata i , creuant les marginals del Pla Sud , a la resta de municipis dels que tracta aquest capítol i que pertanyen al denominat Pla de Quart. Terres de secà de suau pendent que protagonitzaren abans d’ urbanitzar-se i industrialitzar-se de forma intensiva un procés de reconversió de secà a regadiu d’ ample abast, com demostra l’ episodi de REVA del que parlaré tot seguit . En el procés de “conquesta” de l’ oest, té especial rellevància la construcció el By-pass i la creació d’ un espai de màxima accessibilitat en el creuament d´aquesta nova infraestructura i l’ autovia a Madrid. En aquest creuament, que ocupà els terrenys de REVA de la Masia del Poyo i adjacents , es consolidà un gran espai industrial i logístic en els termes de Riba-Roja i de Loriguilla que suposà de fet un nou avenç en la consolidació de l`eix i un pas previ a l´entrada en joc dels darrers municipis del Pla ( Xiva, Xest i Godelleta), municipis on la omnipresent vinya es combina amb alguns polígons industrials, algunes macroinstal.lacions de serveis i una miríada d’ urbanitzacions de baixa densitat que s´estenen entre l’ autovia i Montserrat

Cal aclarir que en tot l’ eix es produí un intens creixement demogràfic com hem vist adés i una multiplicació de les naus industrials com es pot comprovar en un passeig tranquil o a vol d’ ocell. Però també fou el lloc escollit per a l’ ubicació de concessionàries de cotxes i de grans centres comercials ( BONAIRE, MUDECO) . En aquest sentit, paga la pena recordar que Xest fou l´escollida per a localitzar tant la Universidad Laboral -amb projecte de l’arquitecte justament afamat i ultraconservador (són coses compatibles) Moreno Barberá (http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2015/11/21/56503b94e2704eee198b4644.html)- com el Circuit Ricardo Tormo, mentre que Loriguilla era la localització de la projectada “new town” de Vilanova

 

REVA I VILANOVA

Hi ha dos històries que tenen suficient entitat com per a ser tractades a banda en aquest capítol. Una d´elles ( REVA) és una curiosa història empresarial relativament poc coneguda i de moltes lectures. L`altra ( VILANOVA) fou un projecte no executat però que ens ha deixat testimonis interessants pel que fa a la reflexió que els propis promotors de la idea feien de l’ accelerat procés que s´estava vivint a principi dels anys 70 dels segle passat.

Aturent- nos , en primer lloc en el projecte de Vilanova. un somni desarrollista en forma de new town que cas d’ haver-se executat haguera reforçat encara més la senda de ponent. Paga la pena reproduir un text (Sorribes , J. Desarrollo Capitalista … op. cit pgs. 286-287) que no ha perdut actualitat:

“ mención aparte merece la actuación proyectada en los términos municipales de Ribarroja, Cheste y Loriguilla : la Ciudad Satélite de Vilanova. Tanto por su inserción en el contexto del Decreto de Actuaciones Urbanísticas Urgentes de 1970 ( ACTUR)- que de hecho significa el reconocimiento por parte de la Administración del fracaso de la opción planificadora global y la adopción de una técnica urbanística puntual- como por el tratamiento “teórico” que des de esta perspectiva se le da al área urbana de Valencia, conviene analizar con cierto detalle este importante proyecto no realizado hasta el presente.

En el marco del Decreto- Ley 7/ 1970 que regula las ACTUR, el Decreto 2564/ 1971 de 14 de Junio establece la extensión a la provincia de Valencia de este tipo de operación y el 28-VII- 72 tiene lugar la aprobación inicial el Proyecto de Delimitación del Área de Actuación. Vilanova se concibe como una ciudad Satélite de 100.000 habitantes, autònoma e integrada (no se desea su conversión en Ciudad dormitorio para lo cual se prevee la creación de suelo industrial con una extensión de 400 Ha. ), social ( destinada a las clases trabajadoras y a las menos beneficiades en cuanto a niveles de renta) y humana ( densidad residencial de 172 Hab. / Ha). La razón urbanística del proyecto- que se sitúa fuera del ámbito espacial del PGOU de 1966- no es otra que la descongestión del Área Urbana de Valencia, aduciendo una discutible escasez de suelo de reserva urbana y la necesidad de evitar la destrucción de la huerta. Pero, sobre todo , a lo largo de la Memoria y Documentos anejos, se insiste una y otra vez en la necesidad de aumentar la oferta de viviendas sociales a fin de paliar el dèficit existente al que se le achacaban los consabidos   peligros de malestar social, chabolismo, insalubridad, promiscuidad, hacinamiento, deficiència moral , etc,”.

Com pot comprovar el lector tota una fugida endavant que renega de la planificació impulsada per el propi franquisme i cerca en grans projectes la solució als problemes creats pel creixement accelerat . La pretesa localització de Vilanova en terrenys de Xest i Loriguilla haguera actuat com a estímul per a replenar l ‘ espai intermedi . De fet , en part , l’àrea de creuament entre l’ autovia i el By Pass ha desenvolupat aquesta funció

Deixem el somni i passem a la realitat anomenada REVA ( Regadíos Valencianos), un tema d’ evident interès historiogràfic que és ungran desconegut perquè , tot i que al final REVA esdevé una gran propietària fe tarongers al Pla de Quart i a la Ribera, el projecte dels anys 20 del segle passat plantejava uns objectius ben distints. Ben recentment s´han publicat les actes del II Congres d´Història de la ciutat de València( Colomer, J.C, i Sorribes , J, ( coord.)2016. València 1808.2014. La història continua …. Ed. Balandra) i una de les comunicacions (Lloris, J.; Sorribes , J, REVA, Una Historia Empresarial pgs. 789- 797) parla precisament del cas de REVA. Recollim alguns paràgrafs d’ aquesta comunicació

 

“La mayoría los valencianos identifica REVA con los regadíos. La historia de REVA es, sin embargo,mucho más interesante. En la década de los 20 del siglo pasado, con capital exclusivamente belga,se creó Regadíos de Valencia SA con el propósito de desarrollar un importante proyecto de electrificación basado en la energía hidráulica y que , al mismo tiempo, ponía en regadío una extensión considerable. Como se explica en la comunicación, el proyecto inicial fracasó debido tanto a la intervención interesada de Hidroeléctrica como a la coyuntura bélica de la Guerra de España. Además, hubo reacciones “populares” dignas de análisis. Si estuviéramos en el terreno de la historial contrafactual podríamos preguntarnos cómo habría cambiado el modelo productivo valenciano de haber prosperado el proyecto.

REVA: (Regadíos y Energía de Valencia) se inscribió inicialmente en registro mercantil de Barcelona al finalizar la primera guerra mundial, trasladándose al poco tiempo a Valencia. El principal objetivo de la empresa es la construcción de un complejo sistema de regulación hidráulica y producción de energía. Sistema basado en dos pilares: la construcción de acequia REVA entre Masalavés y Carlet y , en segundo lugar, como proyecto principal, la construcción del pantano de San Vicente Ferrer.

Los planes de actuación de REVA fueron objeto de una campaña de oposición. Manifestaciones en la calle, diatribas en los distintos medios de comunicación de la época… Dicha campaña se inicia hacia 1923 y se prolonga hasta el fracaso del proyecto de REVA, en 1934. Las causas de este fracaso responden, básicamente, al decreto firmado por el ministro Prieto en 1934, quien, bajo presión de “Hidroeléctrica Española”, no autoriza la ejecución de los planes de la empresa. A partir de ese momento, se inicia un contencioso de catorce años de duración que se resolvió en 1951 a favor de REVA que fue indemnizada con 150.000 acciones de Hidroeléctrica lo que supuso una fuerte inyección de capital a REVA al vender ésta en el mercado las acciones estipuladas como fallo en la sentencia. Sin embargo, a pesar de ganar el pleito, la cúpula de REVA desiste de su interés en la ejecución del proyecto original. Con el paso de los años, las circunstancias habían cambiado y REVA centró su interés en el negocio citrícola de sus fincas de regadío. A nivel historiográfico, el principal interés reside, en primer lugar ,en conocer los planes de la empresa vinculados a la construcción de la presa y las razones de la protesta popular y del Decreto Prieto (1)

 

 

( 1) A fines de 1932, Indalecio Prieto tomo una decisión fundamental sobre la cual se articularían otras piezas de la planificación hidráulica en la fachada mediterránea. Por un decreto de diciembre de 1932, la regulación del río Júcar correspondería a la iniciativa del Estado y se suspenderían los estudios de las empresas hidroeléctricas (REVA, Fernando del Portillo y Valcárcel, Hidroeléctrica Española), autorizados en su día por el conde de Guadalhorce (decretos de 1928 y 1929). Indalecio Prieto -aconsejado por Lorenzo Pardo e, indirectamente, por Marqués y Elio Torres- primaba los regadíos en la regulación del Júcar y supeditaba los aprovechamientos hidroeléctricos a los intereses nacionales.

 

El 31 de julio de 1928, Regadíos y Energía de Valencia S.A. (REVA) presentó cinco peticiones de aprovechamientos del Turia. Los proyectos de la empresa solicitante se referían exclusivamente a la obtención de hidroelectricidad y no contemplaban ninguna derivación para regadíos. En síntesis, REVA proyectaba las siguientes obras:

  1. a) El pantano y salto del Marqués -con presa de 95 m. de altura capaz de embalsar 232 Hm3- se dotaría de una instalación hidroeléctrica de 37.700 HP de potencia a pie de presa..

 

b)El salto de los Frailes se componía de una pequeña presa de derivación (5 m. de altura) y un canal de 6,7 Km. El salto se equipararía con 17.000 HP de potencia.

  1. c) El pantano y salto de Librería dispondría de una presa de 47 m. de altura capaz de represar 26,5 Hm3 y la potencia instalada alcanzaría los 18.000 HP. Esta obra era condicional a los estudios en curso sobre Benagéber. Si se le autorizaba, REVA construiría la presa y salto de Benagéber (75 m. de altura, 127 Hm3 de capacidad y una potencia de 28.480 HP).
  2. d) El salto de Domeño arrancaría de una presa movible de 11,5 m. y se contemplaba un canal de 16,2 Km. que permitiría instalar 24.300 HP de potencia.
  3. e) El pantano y salto de Loriguilla -presa de 48 m. de altura y capacidad de 53,9 Hm3­ – se equiparía con 43.070 HP.

Este ambicioso plan de REVA fue paralizado por una Real Orden de 13 de mayo de 1929 que frenaba la tramitación de todos los expedientes de aprovechamientos del Turia hasta la construcción del pantano de Loriguilla (que debía dotar convenientemente a la ciudad y la huerta de Valencia). Una Real Orden de 29 de mayo aclaraba que la suspensión sólo se refería al tramo del río ocupado por el pantano de Loriguilla. Web de Confederación Hidrográfica del Júcar.

 

La actividad de REVA en Valencia se puede dividir así pues en tres periodos.

1.-Desembarco de la empresa en la ciudad en los años 20, con el proyecto hidroeléctrico bajo el brazo.

2.- Asentamiento de la empresa como productor citrícola entre los años 40 y 70.

3.- Promoción inmobiliaria, suscitada principalmente por la expansión territorial de la ciudad, a mediados de los años 70.

 

 

En 1926 Primo de Rivera se ve obligado a decretar mediante una Real Orden, una reducción de los caudales de las acequias de la huerta para incrementar la dotación de abastecimiento de agua a la capital debido a la sequía existente.Los dirigentes de las ocho acequias del Tribunal de las Aguas presentaron impugnaciones al respecto, y en la plaza de toros de Valencia se llegó a celebrar una gran asamblea que hizo patente el conflicto entre la Valencia agraria y la Valencia urbana.

 

Ante la incipiente sequía, el ayuntamiento de Valencia exige soluciones al gobierno central, el cual ve en la construcción de embalses la salida más lógica Ante esta situación REVA presenta su proyecto de construcción de los tres embalses, además de cinco centrales hidroeléctricas. Cabe destacar que en su momento este proyecto es el único presentado, y se emiten informes favorables por parte de los Consejos Provinciales de Cuenca y Valencia, así como de los abogados del Estado.

Los diarios de la época como Las Provincias y El Mercantil Valenciano advierten sobre posibles intereses oscuros detrás de sus proyectos.En noviembre de 1928 se difunde la intención por parte de REVA de comprar 32.000 hanegadas (casi 2.700 hectáreas) de secano con intención de transformarlo en regadío mediante el desvío y aprovechamiento de aguas del Turia, lo que según ambos diarios perjudicaría a los regadíos tradicionales.

A partir de aquí empieza el proceso de oposición pública hacia los proyectos de REVA, dando lugar a manifestaciones como la de la foto que adjuntamos.La opinión pública y los regantes en general entendían que, si se ampliaba la zona de regadío, la situación de escasez de agua se vería agravada.

Ante esta situación, y la consiguiente oposición de los planes de regadío del canal de Benagéber por parte del Ministerio de Fomento, REVA, emite un largo comunicado como contestación a lo que entienden por una campaña injusta.

A partir de este momento, REVA inicia un proceso jurídico que dura casi 20 años en el cual reclama, básicamente, que se le vuelvan a conceder los proyectos que en su día le fueron adjudicados. Durante la guerra civil,( los terrenos de la empresa fueron requisados y posteriormente devueltos ), el proceso queda temporalmente suspendido y, una vez finalizada esta, se retoman los recursos. Entre 1940 y 1951 el estado ejecuta el embalse de Benagéber, y se reserva las obras del de Loriguilla y Domeño. En mayo de 1951, el Tribunal Supremo estima el recurso, lo que supone el fin de un proceso jurídico demasiado extenso en el tiempo.

Desde ELECTROBEL, empresa madre de REVA, se entiende que, el contexto socioeconómico existente,( a parte del hecho ya mencionado de la autoadjudicación por parte del Estado para la realización de las presas, aconseja que se desestime por completo la realización del embalse del Marqués.

Como fin a esta aventura, REVA traspasa a LUZ Y FUERZAS DE LEVANTE S.A los derechos por las concesiones de aprovechamientos hidráulicos del Turia.

Paralelamente al proyecto electrohidráulico, en 1929 REVA inicia un proyecto de carácter agrario consistente en bombear agua de manantiales, construir conductos y acequias para así poder llevar el agua a las parcelas de los agricultores.

REVA obtiene una concesión la cual le adjudica un caudal de 90.000 litros de agua por minuto, destinada a regar varias zonas de secano diferenciadas en tres niveles dependiendo de la configuración orográfica. Entre 1946 a 1976 la empresa se transforma en un gran productor y exportador de naranjas.

Al principio REVA no cultivaba apenas la naranja, ya que los terrenos y fincas compradas eran de secano. Sin embargo, a medida que se extendió el regadío,se generalizó el monocultivo de naranja.

La transformación de terrenos de secano a regadío llevó a REVA a la adquisición de maquinaria moderna para la época (como anécdota citar que dichas maquinas fueron utilizadas para distintos trabajos en el aeropuerto de Manises) . En poco tiempo REVA firma acuerdos de exportación con la casa White de Londres, y con el sindicato exportador de frutas de Europa de la época. Inglaterra absorbe el 36% de las exportaciones.

En 1983 después de medio siglo de gestión, las obras realizadas y el suministro de agua pasa a manos de la Generalitat Valenciana, pagando esta 43 millones de pesetas a REVA por la obtención de los canales y acequias. Una vez adquirida, la Generalitat Valenciana transfiere la propiedad de forma casi gratuita a la Comunidad de Regantes.

A finales de los 70 se extiende “el virus de la tristeza”. Los arboles enferman o mueren, pierden producción, por lo que se acaba sustituyendo el total de la superficie citrícola por especies que soporten la plaga .En la década de los 80 se venden los primeros terrenos, concretamente dos Masías, la de Alagón y El Oliveral.de elevado valor por su proximidad a la ciudad de Valencia. Posteriormente, la directiva belga decide un cambio de estrategia y REVA participa en la urbanización de 5 de los 6 polígonos industriales de Ribarroja: Pol ind Casanova, Pol ind Bassa, Pol ind Ribarroja, Pol Ind Poyo de Reva….Una de las consecuencias directas de la creación de los polígonos industriales fue la construcción de un área residencial como respuesta a la necesidad de asentamiento de parte de la población laboral de la zona.

Posteriormente REVA también se dedica a asesoría y gestión urbanística.La multinacional Suez compra gran parte de los terrenos de REVA terrenos que vende a posteriori a Llanera. En 2006 Llanera encuentra en los terrenos de REVA la posibilidad de dar un “pelotazo” inmobiliario con una recalificación bajo el brazo construyendo adosados, algún centro comercial e incluso un hotel de lujo.

La empresa promotora Llanera, ya bien entrada la primera década del nuevo milenio , traspasa los terrenos adquiridos de REVA a la multinacional Lehman Brothers para poder reducir su deuda ya que en el momento de la venta de los terrenos se encuentra en concurso de acreedores. La propia Lehman Brothers es uno de los principales acreedores de Llanera. Dentro de la venta de los terrenos se firma la condición de la recalificación de los mismos en terreno urbanizable pues son de carácter agrario, además de un 30% de las participaciones sociales que posee Llanera de los terrenos de “Residencial Golf Fortuna”.

Para concluir, únicamente queda reflexionar y especular –en el sentido positivo de la palabra- acerca de cómo podría haber sido el día a día de los valencianos, y en qué sentido podría haber afectado a sus vidas los proyectos hidroeléctricos de REVA en caso de haberse llevado acabo. Las hipótesis sobre el retraso del proceso de industrialización en el País Valenciano tienen en la historia de REVA un capítulo pendiente.”

Com a complement, el lector interessat pot , a banda de llegir tota la comunicació, consultar l’excel.lent treball de Juan Marco Segura ( Marco Segura, J.B. 2012 Los proyectos de regulación de los ríos Júcar my Túria( 1928´1964). Una nueva lectura. Cuadernos de Geografia 91/ 92)

 

 

El Pla de Quart: Paisatge i arquitectura

Seguint el guió que em vaig fer i del que té coneixement el lector,pertoca ara parlar d’ un element singular com és l’ arquitectura i el paisatge del Pla de Quart, Pla que coinceideix grosso modo amb l’ àmbit senyalat per aquest capítol, tot i que abasta també a Torrent( del que ja hem parlat) i tal vegada a un part del municipi de Paterna del que també hem donat noticia de forma prèvia. Com també vaig avançar al lector, vaig tindre la immensa sort de que Josep Mª Sorianó Bessóem recomanara parlar amb l’ arquitecte Vicent Garcia. Quan quedarem a l’ Agora de l´Escola d’ Arquitectura els dos es reconeguerem com a companys de temps passats, encara que mai arribarem a treballar junts. Vicent- no fa molt jubilat com a professor associat de projectes a l´Escola – és una mica major que jo . Em costà una mica recordar com era físicament però vaig aconseguir-ho. No sols estava molt bé conservart- molt millor que jo- sinó que, darrere del monyo i bigot blancs i de les inevitables arrugues, conservava un semblant viu i alegre i una mirada lluminosa i expressiva. Anàrem a dinar a la Casa Vella ( el restaurant que està dins l’ antiga Escola). Només sentir-lo vaig tindre el convenciment que m’ havia trobat amb un jove d’ esperit . La cosa prometia i així va ser. Xerrarem, m’ envià un munt d’ informació i damunt em proporcionà una divertida anècdota vinculada amb el Castell d’ Alaquàs ( ell fou, entre altres moltes coses , arquitecte d’Alaquàs) a la que em referiré més endavant.

El tema de conversa girà en torn al paisatge i el patrimoni arquitectònic del Pla de Quart que és una de les seues especialitats. Podriem haver parlat de qualsevol altra cosa i de fet , abans d´acomiadar-nos, ferem un repàs de temes de la ciutat. Però bo, anem per feina. Del material que em proporcionà he decidit fer ús i abús d’ un text manuscrit amb el que Vicent inicià un camí que el duria a escriure , al menys , dos treballs més gruixuts (Una arquitectura del territorio. La Masía en el País Valenciano. Por una clarificación tipològica (inèdit) i,conjuntament ambJosep Murcia, un altre treball d’anàlisi territorial referit a l’Horta Sud, titulat“El reflejo formal de la Historia en el Territorio. L’ Horta Sud. 1981 .Caixa d’ Estalvis de Torrent). Tanmateix , el primer (de finals dels 70) , té com a títol “Proposta d’ estudi monogràfic sobre la masia del Pla de Quart” i conserva aquesta naturalitat que tant m’ agrada i en el que la forma i el contingut es piquen l’ ullet constantment. Pura poesia científica. M’ agradà i m’ agrada tant que vaig pensar que el lector eixiria guanyant si , en lloc de resumir-ho amb el meu pobre vocabulari, li cedia el pas a un text escrit en valencià i ple de musicalitat. Jutge el lector per ell mateix:

“La gent del Pla de Quart conta que pels anys vint aparegueren per aqueixes contrades uns senyors – jueus holandesos, diuen- que amb la intenció de comprar terres i propietats , anaven oferint un milió de pessetes per cada mas- terres i edificis- que adquiriren.

Uns anys abans , el 1906 hi havia aparegut la fil·loxera, produint pràcticament la total ruïna de les vinyes. Això ca representar una gran cop per a la industria aiguardentera de la zona i acabà amb el negoci del vi que havia adquirit el punt màxim a finals del XIX degut a la demanda francesa.

Les vinyes van ser arrancades. Alguns camps es replantaren de moscatell i altres varietats de raïm de taula. Molts camps restaren sense treballar , erms , rodejats, ací i allà , per oliveres i garroferes. Els senyors – jueus holandesos, diuen- formaren una societat . Fluïren els diners , sovintejaren les perforacions, els pous, els motors , s’ anivellaren les terres, les infinites sèquies ordenaren , a la seua manera, el territori , i el Pla de Quart es transformà en el mar de tarongers que és avui.

Per damunt del verd fosc dels tarongers, emergeixen, ací i allà, emblanquinades unes o mostrant, simplement la seua barreja terrosa, la majoria, les antigues masies del Pla de Quart. Sortint de Torrent cap al Pla i una volta passat un allargassat polígon industrial, trobem , a ma esquerra, el Mas del Jutge. Prop hi ha troballes d’ una antiga vila romana. En front del mas – o de les restes del mas – , a menys de deu metres de la seua façana de llevant , uns xalets de baixa qualitat configuren una mena de carrer. L’ Església del mas- una ermita de mitjans del XVIII- disposa d’ una torre quadrada, de planta reduïda i considerable altura, coberta de teula a quatre aigües, visible des de molt lluny.

Endinsant-se cap al Pla , a cura distància, trobem el Mas de Baviera. Blanc , destacant el seu cos principal de l’ edifici, de dues plantes i sostre, cobert de teula a un aigua i rodejat de tres cossos de menor altura que configuren pati amb aquell. El camí passa per la part de darrere del mas. A ma esquerra unes casuarines grans al peu d’ una bassa de murs de maçoneria amb contrafort. A ma dreta unes insòlites pereres allarguen les branques recolzant-se en fils d’ aram.

Pujant per las serra Perenxisa , a uns dos km , està el Mas de Sant Domenec. La façana del cos principal, composta , d’ extraordinària longitud, simètrica , amb porta centrada i balcó al damunt, finestres reixades a ambdues bandes, teulada amagada pel ampit d’ obra, mira a llevant , cap al Pla. El barranc del Moreno voreja , pel nord i ponent, la part de dependències de servei del mas. A migdia del barranc guanya la serra coberta per carrasques. A uns quants metres vora el barranc , un pi, un grandíssim pi, semblant al de la famosa alqueria, fita clàssica per a la gent del Pla , imponent en el territori, mostra, al igual que el seu germà del Horta, amb les branques seques la seua angúnia.

El camí segueix pujant a poc a poc. A l´esquerra la serra Perenxisa, seca , nua, fuetejada per les urbanitzacions d’ estiueig; davant , lluny, la mola dels Escolapis,” El “ Bosque” li diuen ara, verda i geomètrica , acolleix les cases de molts tecnòcrates d’ una important multinacional.

Una volta passat el barranquet de Domenec, havent deixat darrere uns estranys molins de vent amb motor- no per a ser moguts pel vent, més bé per a moure-lo ells en temps de gelada- trobem el Mas del Rei. Una torreta a quatre aigües( que ens recorda el Mas del Jutge), i part de l’ edifici central del mas , és tot el que resta de l’antiga masia. Part de l’ antic pati avui serveix per a plantar cebes. Uns arcs de mig punt , de rajola , abans interiors , prenen el sol i la pluja . De les dos crugies de l’ edifici principal, avui sols queda una . La propietat actual del mas – de la casa- , la comparteixen la REVA i alguns agricultors de la zona. Vora el camí, una mola de pedra de rodeno , cònica, trencada, ens recorda que ací es feia oli a l’ almàssera del mas . Del celler- on es guardaria- no queda res. Al costat del mas , al nord , cap a la serra , una bassa gran, la més gran del Pla , de murs de maçoneria amb contraforts, s’ ompli de l’ aigua del motor de S. Vicent que queda mes amunt. Dues palmeres, altes i ben alimentades , ,li fan companyia.

Girant cap al nord una volta travessat el Barranc del Gallego, hi ha el Mas de Cardona, de la REVA, amb uns pins grans, lleugerament fortificat amb un matacan damunt de la porta principal   i finestres sageteres. El camí gira violentament a la dreta i de seguida , a uns cinc-cents metres , hi ha , a ma esquerra el Mas Nou del Mossi.

El Mas de Mossi té unes particularitats respecteals anteriors. El cos de l’ edifici principal es de planta quadrada, amb pati central , formant tot una unitat projectada. Les seues façanes de mig dia- llevant on està la porta d’ accés, que dona al camí , i la del nord – disposen de buits ordenats per igual. No hi existeixen murs de testera, i el conjunt és una massa quadrada de dues plantes, cobert a quatre aigües formant lima –tessa als cantons. L’ accés al pati- com en la majoria de les masies –es fa travessant les dos crugies del cos on es la porta principal que dona a llevant. A l’ espai que queda entre aquesta i el camí, les restes d’ un jardinet geomètric i plantació regular, en fileres, de pins joves. Al darrere, a ponent, els cossos(mig enderrocats) i els patis(plens de brossa) que configuraven , segurament , l’ antic mas. Damunt la teulada una campaneta. Una filera de vells xiprers tanca el mas cap al nord.

Seguint pel camí, en direcció al barranc de Guarrach i just al costat d’ aquest, se troba el Mas de Forriol de la REVA. La seua façana principal , allargassada e imponent, amb buits grans, reixats fins a terra en planta baixa i més petits a la planta alta,dónadirectament al camí. Uns òculs airegen el sostre. Aquest maspresenta- de nou – la clara diferència entre el cos principal de l’ edifici ,- planta rectangular , dues crugies, murs de càrrega paral·lels a la façana, coberta de teula a dos aigües, murs de testera cecs, frontó manifest , dues plantes i sostre etc. – i els cossos de les dependències, clarament de serveis, més baixos , afegits al cos principal configurant un pati.

Més a baix, cap a llevant queden les Masies del Capellans– de notable cos principal, amb ampla volada de la teulada, murs de testera acusats, petita torreta coberta amb piràmide, dos patis de servei, el celler del qual era molt visitat a principis de segle pels comerciants del vi- i la Masia del Pai, emblanquinada, de cos principala un aigua i façana orientada al migdia, imponents xiprers a certa distància- restes de l’ antiga tanca- , en els corrals de la qual encara es tanca , ala caure la nit , un considerable remat de borrecs.

Més al nord , als peus de la Mola de Pota -que limita el Pla per aquella banda- el nou Mas d’ Aldamar , de la REVA , i més amunt , el Mas de Miralcampo en el qual hi havia una venta.Ja dalt ,en la Mola dels Escolapis, seguint l’ antic camí de Godelleta, la nomenada- pels seus vins- Masia dels Escolapis.

L’ altra banda de l’ actual carretera de Madrid , la que queda al nord , també es territori de masies.. Prop d’ on creua la carretera la línia fèrria de Conca, pegat a la carretera i just al costat d’ una gasolinera se troba el Mas de l’ Oliveral, d’ extraordinari paregut amb el Mas del Pou del camp de Llíria. EL seu nom ens revela l’ importància que tingué la seua almàssera. El Mas de l’ Oliveral, actualment de la REVA, rodejat de tarongers, carretera, gasolinera i magatzems i fàbriques a parts iguals, té un cos principal gran, de façana a llevant, simètrica , composada, culta, amb unes lògies de traça recta a ambdósextrems de la planta alta.

Més al nord , cap a Xiva , a la dreta, aproximadament a un quilòmetre, queda el Mas d’ Alagon, de façana orientada a llevant i una llarga i doble filera de velles moreres al davant . El mur tester de cos principal, que dona a migdia, renovat amb balcó i ampit historicista que amaga les dues vessants de la seua coberta. Més amunt ,separat de la carretera per una important filera d’ antics xiprers, l’ enorme massa del Mas de la Constància, ben conservat , i més a la dreta, entrant per la carretera de Riba- roja., el Mas de Sant Antoni del Poio, amb església i campanar dels segle passat, fortificants els cantons amb torres cobertes de maniseta verda, bassa i jardí al davant, a llevant. En front del nou poblat de Loriguilla, a mà dreta, el Mas del Conde , depenent en l’ actualitat, del Ministeri de Agricultura. Torre quadrada, massissa i terrassa plana que recorda els campanars romànics; cos principal a llevant, amb façana renovada i dos cossos secundaris- també de dues plantes i coberts de teula a dues vessants- que ofereixen , a ponent , l’ imatge dels seus murs de testera cecs, iguals , simètrics, abraçant el cos d’ habitatge i formant , just al mur de ponent, un pati           .

Cap al nord , pròximes a la carretera principal, les Masies de Baló– tanca murada envoltant las casa, la bassa i la massa compacta de pins i casuarines- i de Mompó, emblanquinada i senzilla, amb palmeres , recordant una alqueria.

Pel Nord , les muntanyes de Vilamarxant hi són pròximes. Darrere d’ elles Riba-roja i Vilamarxant vora el riu Túria. Més enllà,els altres pobles castell, formant un arc obert cap al nord-oest, delimiten un altre territori d’ assentament de masies : el Camp del Túria                                                                                                                                                         … El coneixement del nostre patrimoni cultural passa necessàriament pel coneixement de la nostra , mal dita , arquitectura popular.”

Amb aquest bell i interessant texti l’ agraïment al seu autor finalitze aquest apartat del capítol.            Tanmateix, cal tindre en compte que entre la data del treball i l’ actualitat ha continuat             la gran transformació territorial produïda els últims anys en la zona descrita, -en especial la més propera a la carretera N-III- la qual ha fet desaparèixer algunes masies (L’Oliveral, etc.) i algunes altres han quedat ridículament inserides en un teixit urbà industrial (Conde, Poio, etc.)                                                                                             Miscel.lània

Amb les pàgines Anteriors , el lector s´haurà fet , confíe , una imatge prou nítida de l’ espai objecte d’anàlisi i reflexió. Ens resta , és clar , baixar alguns graons en l’ escala i parlar de les especificitats dels nuclis urbans que conformen l’ eix. El títol d’ aquest apartat ( miscel·lània) no és casual perquè sols em referiré a aquelles coses que han despertat el meu interès , sense prejutjar el signe, positiu o negatiu, d´aquest interès.

Començaré per Mislata, nucli que comparteix amb Burjassot alguna cosa més que una exagerada i poc desitjable densitat. Mislata, com Burjassot i també Alboraia, són els tres exemples més clars i nítids de conurbació amb la ciutat central. També ho seria Xirivella si no fos per la ferida oberta pel nou llit del Túria què és l’ unic que la separa de Mislata i València. Què podem dir de Mislata?Sols alguns apunts. Per eixemple que , ironies de la història , el gran poeta valencià – musulmà Ibn al Abbar, escrigué : “

“ On estan els paratges del seu Russafa, del Djisr, del seu Manzil- Ata i dels seu Manzil Nasr”

Doncs molt em tem que aquests paratges de Manzil- Ata ( Mislata) s´han perdut per sempre. Seguint amb les anècdotes històriques, fou a la Batalla de Mislata en 1348quan es posà fi a la rebel·lió de València contra Pere El Cerimoniós. Mislata també ha estat pròdiga en la succesió de senyors feudals des d’ el segle XIV. Els més coneguts són el Comte d’ Aranda i Baró de Mislata i la Moreria tot i que després Mateo Cebrián i el Baró de Campolivar el succediren.També tenim noticia d’ un Castell feudal en un caseriu dels moriscos pròxim a Mislata i del Palau del Baró de Mislata(La Casa Gran)que fou enderrocat el 1972 per a construir el nou Ajuntamenti on es va allotjar el general Martinez Campos en temps de la insurrecció cantonal. Si continuem mirant enrere, a banda de l’ Església Barroca de la Mare de Deu dels Angels, tenen interès la Creu del Terme d’ estil gòtic, el Pou del Quint, construït el 1917 i des d’ on es regaven les hortes (avui és la seu del museu Etnogràfic El Quint) i la Fàbrica Payà de paper de fumar que comptava amb una famosa xemeneia ja enderrocada.

Al llindar entre Mislata i València hi ha algunes peces d’ interès històric i patrimonial: la Presó Model ( avui Centre Administratiu de la Generalitat) i la Sala Hipòstila ( dipòsit d’ aigua potable per a la ciutat obra d’ Idelfons Cedà i amb un magnífic saló columnari) on té la seu el Museu d’ Història de la Ciutat de València , i , per últim , l´Hospital Militar, avui sense la funció inicial i reconvertit en Centre d’ Especialitats del Departament de Salut de Manises( SIC)

La col.lindància amb la ciutat de València li ha suposat a Mislata costos i beneficis. Beneficis si s´entén que el creixement urbà accelerat i l’ elevada densitat ho són. Costos si hom pensa el contrari. L’ autonomia municipal mal entesa juga males passades i com a exemple de fins on pot arribar la irracionalitat per inexistència de governs locals d’ àmbit adequat( en el nostre cas l’ àrea metropolitana) sols hi ha que fer esment de l’ espantós ridicle ( resolt fa ben poc) que han fet els governs locals de València i Mislata: dos anys llargs amb interrupció del servei diurn de les dos línies de l’ EMT que arribaven a Mislata.En aquest cas , sembla que la passió de Rita Barberà per l’ aïllament del seu entorn arribà massa lluny, tot i que amb el nou govern de la ciutat tampoc anaven bé les converses sobre el cost a suportar per cadascú i s´ha fet necessària la mediació de la Generalitat. País !!!

Parlem ara de Mislata ciutat amb el plànol davant. La línia discontinua que separa Mislata de València fa riure o don fàstic segons l’ humor de l’ observador . Pura conurbació. Algunes curiositats. En primer lloc , el Nou Llit del Túria obrigué un tall de 100 metres d’ amplària en el terme de Mislata. A l’ altre costat està el cementiri, el col.legi públic Rei en Jaume, el centre cívic , un grup, d’ habitatges i…parcel.les d’ ús desconegut. Atapeïda com està la ciutat , sols el coixí del nord( entre el consolidat i el vell llit del Túria) ha permés una mica d’ oxigen i espai per a ubicar equipaments que d’ altra forma no existirien. Sempre a canvi de l’ horta , és clar. Escoles públiques i institut ,centre de formació professional,piscines , poliesportiu, camp de fútbol, Centre de Salut , Parc la Canaleta( el més important i quasi l’ únic)…tot al nord. I encara queda marge per a la voracitat immobiliària( Urbanitzazió El Quint II), que també està repuntant a la Plaça Major. Vells projectes paralitzats per la crisi de 2008.Horta ja casi no en queda i a Mislata li sobra calor humà. Això si , un jove alcalde socialista Carlos Fernandez Bielsa ha tornat a obtenir majoria absoluta amb el 57’ 22% dels vots i tres escons més que el 2011. Definitivament els mislaters i mislateres són gent bencreguda i s’ estimen lo seu més enllà de qualsevol mirada aliena.L’ optimisme del cor .

Si votem el nou llit podem anar a Quart- Manises ( noroest) o a Xirivella-Aldaia – Alaquàs( sudoest). Agafem la segona opció i que la devoció a la Mare de Deu de la Salut( amb molta tradició) ens acompanye. D´entrada,. També a Xirivella el Pla Sud feu de les seues en partir el terme seguint la teoria de la línia recta que tant agrada als enginyers. El Barri de la Llum que per algun a estranya raó històrica pertany a Xirivella( per molt que es semble als barris col.lindants de la postguerra, es va veure separat del gruix de Xirivella però per lo vist no passa res i València i Xirivella no han arribat a cap acord al respecte. També ,en una d´aquestes rodones que acompanyen la magna obra ,es generà una mena d’ illa on al llarg de vàries dècades regnava FEYCU , la fàbrica tèxtil. Regnava i no regna perquè ja no hi ha fàbrica i no he pogut   conèixer el destí previst per a tant gloriosa localització.

A banda de les malifetes del Pla Sud, Xirivella( que es on comença realment el Pla de Quart) gaudia i encara gaudeix d’ un Relleu pla i molt apte per al conreu agrícola . Tanmateix la indústria es localitza preferentment als polígons de la Verge de la Salut , dels Oficis i Zamarra , sent l’ agricultura una activitatavui residual.Al igual que a Mislata, l’àrea no urbanitzable ubicada al sud de ferrocarril deValència Conca ( que surt de Sant Isidre i talla el municipi)és on s´han localitzat alguns equipaments com ara el Poliesportiu Municipal o l’ Institut Gonzalo Anaya. Pel que fa a la ciutat urbanitzada, a banda de l`evident atapeïment( la densitat no és més elevada per les àrees no urbanitzades al sud de la via), cal esmentar un repartiment prou equilibrat tant dels centres educatiu i sanitaris com de les menudes places i àrees de lleure. La qual cosa no lleva per a que passejar per Xirivella- sobretot si hi ha mercat ambulant- continue sent un tant angoixós. Pel nord , l’ Avinguda de la Pau és el límit amb Quart de Poblet mentre que el Camí nou – que neix a Feycu- travesa Xirivella de Est a Oest, fent al final un lleuger canvi de direcció i continuant tot recte fins a la rodona que et fa escollir Aldaia o Alaquàs.Aquest viari central és pràcticament rectilini i per ell discorren autobusos que duen a Aldaia , Alaquàs i , després , Torrent. Autobusos( els grocs de l’ àrea Metropolitana) que he utilitzat com a usuari varies vegades i que m`ha permés fixar-me en els meus acompanyants:una bona immersió sociològica que demostra a les clares que la marginalitat socioeconòmica està ben present a l’ eix

Més enllà dels autobusos que passen pel Camí Nou, Xirivella – i es queixen amb raó , està mal comunicada al no tindre , com Quart de Poblet o com Manises una línia de Metro, perquè el ferrocarril a Conca- Madrid no té precisament moltes prestacions.Si ,a la recerca d’ algun altre tret interessant de Xirivella ,girem enrere la mirada trobem també l´origen musulmà de l’ assentament i una successió desenyorius(l’ Ordre de Calatrava, Pere Boïl i Castellar, Marqués de Llanera i Marqués de Dosaigües). En altre ordre de coses Xirivella sempre ha estat territori“roig” (dels PSPV- PSOE), llevat del període 2011-2015 en el que governà el PP.. Tot i que no es pot dir que Xirivella siga un potent centre cultural, és d´esment obligatla Mostra Internacional de Pallassos ,que ha assolit una certa fama, La Casa del Dau ( gòtic del XIII) , la Casa del Delme on es pagava el delme o desena part del valor de la collita a l’ Ordre de Calatrava i la Closa – cal tío Manet- ,una antiga finca de secà en la partida del mateix nom, probable vila romana de la que sols es conserva el celler i un arc de mig punt de l’ època dels àrabs .

Com ja he dit l´autobús que recorre el llarg Camí Nou ens du a una gran rodona( amb una impressionat escultura) on podem anar a Alaquàs o Aldaia. Tan se val perquè com veurem de seguida Alaquàs i Aldaia no sols estan conurbades( de fet són una única ciutat de 62.000 habitants) sinó que són en molts aspectes cosines germanes . D´aquesta ciutat dual vaig recollir informació molt útil de Josep Mª Soriano Bessó que després vaig complementar amb la proporcionada in situ per Albert Taverner i Vicent Soriano Bessó. A tots tres , moltes gràcies . La primer conversa a Octubre ( el 4 de Març de 2016) em deixà alguns apunts realment interessants. D’ avantmà vull deixar constància que fou a Alaquàs on naixqueren els anys 70 iniciatives tan importants com La Caixa Rural, l’ Institut Prodesarrollo, la Cooperativa d´Habitages Populars( COVIPO) i CONSUM. Un moviment cooperatiu que té noms i cognoms: Vicent Diego, Importaco( Francisco Pons Alcoy. AVE)i , òbviament , l’ incansable Josep Mª Soriano Bessó.

En la conversa que vaig tindre pocs dies després amb Albert Taverner i Vicent Soriano Bessó ixqueren a relluir moltes altres coses. Recorde que quan em vaig queixar de lo “dur” del paisatge, Albert em feu saber que , amb una població semblant a l’ actual, en 1979 sols hi havia !!! tres arbres¡¡¡ . Ixquè després el tema de la dolenta comunicació ferroviària de les dues ciutats si la comparem amb l’ existent en la resta de l´eix , siga cap al nord (Manises – Quart- València) o cap al sud ( Torrent –Picanya – Paiporta).La sèquia de Quart- Benàger-Faitanar travessaManises ,Quart, Sant Onofre,Aldaia , Alaquàs i Picanya i , en el nostre cas , Aldaia i Alaquàs de nord a sud amb la particularitat de que a ponent de la sèquia eren les terres de secà i a llevant eren terrenys d’ horta en ambdós casos. A més, la sèquia discorria per una petita mota om turó que servia de partidor d’ aigües i també de lloc on practicar el popular joc de l’ arca, és a dir resoldre les diferències entre grups o pandes a pedrades. http://www.valencia.es/revisionpgou/catalogo/rural/Feb2013/FICHAS%20 COMPLEMENTARIAS/AH/AH_02-ACEQUIA%20DE%20QUART-BENAGER-FAITANAR_firmado.pdf

Com no es d’ estranyar, sobretot per la forta immigració, a Alaquàs i Aldaia han deixat la seua petjada les iniciatives d´habitatge popular franquista. Si a Xirivella trobem el barri de Sant Ramón i a Alaquàs el barri de Ave María( colonització) i el barri de SOCUSA o de les Faroles ( amb projecte de Goerlich i un interessant disseny malgrat la forta degradació), a Aldaia ens espera el arxiconegut Barri del Cristo

Des del punt de vista productiu tant en Alaquàs com en Aldaia hi ha una forta tradició de la industria de la fusta, de les quals romanen algunes com Andreu World o Sillas Alaquàs, sense oblidar la indústria del palmito(molt important al segle XIX)o la de les pipes BRUCKEN ( nom composat de la planta ,el bruck, i d’ Emilio Navarro) a Aldaia . Fusta hi ha en les dos ciutats però també hi ha ( o hi havia) una certa especialització derivada de la qualitat de l’ argila que es treu dels nombrosos terrers: rajoles a Aldaia i perols a Alaquàs, on de fet hi ha una coqueta plaça a la part antiga , a la Moreria, que es diu plaça del Ollers. A Aldaia hi ha més múscul industrial no sol de fusta ( Tableros Ferrer,El Pato ,els habituals i perillosos per a la salut mobles de xapa(anem a fer xapa)), sinó també indústria química, material ferroviari i material plàstic . Si consultem la informació ja utilitzada en altres capítols ( les 5.000 empreses valencianes més evidents organitzades per volum de vendes de 2013 , en una informació proporcionada per ValenciaPlaza)podem treure alguna informació adicional:

Municipio Posición en el RANKING �        Empresa Ventas 2013
ALAQUAS 494 FERCOMETAL SL 23920252
ALAQUAS 827 AMERICAN PETROL SOCIEDAD LIMITADA 14860482
ALAQUAS 1025 FRITOPER SL 12366644
ALAQUAS 1206 SAME SHIPS SUPPLIERS SL 10591435
ALAQUAS 1476 GARCIMA SL 8502492
ALAQUAS 1527 APERITIVOS CASTILLO SL 8196924
ALAQUAS 1725 GENERAL DE SUMINISTROS FRIGORIFICOS SA 7267302
ALAQUAS 1733 ANDREU-EST SOCIEDAD ANONIMA 7237372
ALAQUAS 2214 GRUPO MEDISALUD TV SL 5582757
ALAQUAS 2282 JOYVI SL 5426838
ALAQUAS 2359 Y JOSAMI SA 5251138
ALAQUAS 2470 PALBOPLAST SA 5012160
ALAQUAS 2708 COVAMUR LIMPIEZAS Y SERVICIOS, SA 4563584
ALAQUAS 2931 JOAL REGALO Y DISEÑO SL 4196327
ALAQUAS 3022 SACLIMA SOLAR FOTOVOLTAICA SL 4071664
ALAQUAS 3084 SILLERIAS ALACUAS SA 3985373
ALAQUAS 3170 TRANSPORTES BAIXAULI E HIJOS SL 3855738
ALAQUAS 3193 CHATARRA HERMANOS GUERRERO SL 3830316
ALAQUAS 3327 PROTEC FILM ADHESIVO SL. 3645481
ALAQUAS 3347 NEVALUZ VALENCIA SL 3626606
ALAQUAS 3669 INDUSTRIAS TERMOPLASTICAS VALENCIANAS SA 3240066
ALAQUAS 3725 CASMARA COSMETICS SA 3184554
ALAQUAS 4030 CABYCAL SL 2875275
ALAQUAS 4127 CAU D’EL ANGEL SL 2772953
ALAQUAS 4305 DISTRIBUCIONES BOLLFROST SL 2553382
ALAQUAS 4859 TOMAS Y PERIS SL
ALAQUAS 4929 BLUE SOLAR ENERGY SL
ALDAIA 61 SP BERNER PLASTIC GROUP SL 122345467
ALDAIA 424 INTERIM AIRE EMPRESA DE TRABAJO TEMPORAL SL 27660063
ALDAIA 625 GRAHAM PACKAGING IBERICA SL 19082488
ALDAIA 742 AMBULANCIAS AUTONOMAS SL 16569018
ALDAIA 825 EUROSERV VALENCIA FARMA SA 14869251
ALDAIA 845 ERBENMETAL SL 14617205
ALDAIA 949 ALCION PLASTICOS SL 13095254
ALDAIA 962 DUPAN SL 12959069
ALDAIA 1023 COMERCIANTES DE ELECTRODOMESTICOS DE VALENCIA SA 12388222
ALDAIA 1474 RECA HISPANIA SA 8513795
ALDAIA 1631 HIDRO WATER SL 7728849
ALDAIA 1879 FERNANBUS SA 6634681
ALDAIA 1909 CHAPAS Y MADERAS BARDISA SL 6520291
ALDAIA 1985 VALGRAF SL 6257948
ALDAIA 2006 TAMALSA EUROPA SL 6158543
ALDAIA 2013 ZORTON WORLD SL 6130498
ALDAIA 2067 TABLEROS FOLGADO SA 5973587
ALDAIA 2142 GANADOS GUILLEM SL 5791869
ALDAIA 2706 ALCOHOLES PRODUCTOS QUIMICOS Y DISOLVENTES SOCIEDAD LIMITADA 4568557
ALDAIA 2845 FABREGAS URBAN SA. 4328397
ALDAIA 3087 RAF IBERICA SA 3983621
ALDAIA 3185 ASCENSORES DOMINGO SA 3836884
ALDAIA 3187 TOWER PRINT SL 3836280
ALDAIA 3281 SPORTANDEM SL 3697324
ALDAIA 3538 KELSIA SOCIEDAD LIMITADA 3403242
ALDAIA 3610 AIGUAPRES SL 3307684
ALDAIA 3791 COMPACTO EXPRESS SL 3127019
ALDAIA 4048 FERCOPE REFRIGERADOS SL 2860349
ALDAIA 4053 CHAPAS Y MADERAS FERRERO SA 2850436
ALDAIA 4054 MARTINEZ SOLERA HERMANOS SL 2849887
ALDAIA 4121 SERVEIS FUTURS COOP VALENCIANA 2780699
ALDAIA 4301 FRIGORIFICOS MARTINEZ SANCHEZ SA 2560218
ALDAIA 4339 ALL 4 BUSINESS SOCIEDAD LIMITADA.
ALDAIA 4381 HERMANOS RODRIGUEZ Y GONZALEZ SL
ALDAIA 4451 OCA LOCA KIDS SHOES SL
ALDAIA 4584 KHAN MONTAJES LEVANTE SL
ALDAIA 4747 GARCIA Y MARTIN SERVICIOS Y COMUNICACIONES SL
ALDAIA 4970 CEMALU CERRAJEROS S.L.

 

Com es pot comprovar, una tènue especialització en fusta i química i una dimensió empresarial reduïda caracteritzen el sector industrial   d´Aldaia – Alaquàs. Encara en l’àmbit de l’ economia   i la història econòmica dir que el terme d’ Aldaia és sensiblement superior al d’ Alaquàs i això explica la major proporció que hi havia de “llauradors rics” a Aldaia si ho comparem amb la modesta Alaquàs. Per cert, parlant de l’ agricultura de fa un segle, tant a Aldaia com a Alaquàs entre la morera i la taronja s’ interposà , al igual que en Benaguacil i part de la Vallbona, la creïlla i, sobretot , la ceba. Eren altres temps.

Anem ara a la part “física“. Aquesta ciutat de 62.000 habitants resta “encintada” per l’ Autovia a Madrid pel Nord ( el Centre Comercial Bonaire d´Aldaia resta a l´esquerra anant cap a Madrid), pel Corredor Comarcal sud per l’ oest i pel camí del Mollons, Ronda est i Ronda de Xirivella pel sud i per l’ est, sent el Barri del Crist un ghetto aïllat separat del consolidat d´Aldaia per una franja industrial. Per cert que a l’ esquerra   d´aquesta franja trobem una sorpresa molt agradable: el cinturó verd o Parc de l’ Horta d´Aldaia, la millor intervenció de trobada entre la ciutat i l’ Horta que conec. Un bon exemple a imitaren altres indrets. En l’ espai delimitat per les esmentades infraestructures , sovintegen els polígons industrials: els Mollons( DANONE a l’ esquerra) , les Encreuallles i el Bolavar en Alaquàs i el Coscollar i la Lloma en Aldaia.Per a fer una mica més heavy el paissatge, el ferrocarril València- Utielpassa pel bell mig del consolidat.

La conversa amb Albert Taverner i Vicent Soriano Bessóprengué camins diversos però un dels punts fou el magníficament restaurat ( i molt usat per la població, per cert) , Castell d’ Alaquàs, una vertadera icona de la que Taverner i Vicent es sentien especialment orgullosos   amb tota la raó , malgrat algunes crítiques recents sobre el cost d’ oportunitat de la inversió feta. Clar que es poden fer moltes coses amb els diners que ha costat la restauració exemplar però cal dir ben alt que sense el Castell, l’ expol.liació soferta per els habitants seria molt més lamentable i injusta i l´autoestima es ressentiria. A més vaig entrar en el Castell i allò té 50 usos públics i tots bons. Calia el Castell, calia barallar-se en els darrers amos (els Lassala) i calia posar en mans de la col.lectivitat un bé tan útil,bell i valuós. Enhorabona.

En relació al Castell, el llavors arquitecte municipal VicentGarcia em comptà una anècdota fregant en l’ aventura que m’ agradà tant que li vaig demanar una “crònica”. Jutge el lector la utilitat de la comanda:

 

ELS VILARAGUT A SALEMI (SICILIA)

A la primavera del 2005 Matilde i jo vam decidir tornar a viatjar a Sicília. Jo em trobava en plena feina de rehabilitació del palau senyorial renaixentista d’Alaquàs i a les excavacions arqueològiques varen aparèixer, sota l’actual edifici, les restes de l’antic palau dels Vilaragut. El meu amic Ferran Zurriaga havia trobat, a l’arxiu d’aquesta família noble valenciana existent a Mallorca, un inventari dels bens que la família tenia al lloc d’Alaquàs, datat l’any 1448[1]. Els Vilaragut varen ser senyors, a més d’Olocau i Alaquàs, d’una sèrie d’indrets a Sicília. Entre d’altres, Palazzo Adriano, Prizzi i Salemi.

Jo estava investigant les possibles influències que en la tipologia arquitectònica del palau d’Alaquàs havien pogut tindre les arquitectures islàmiques nord-africanes i els palaus sicilians del segle XIII i XIV. Cosa que també m’interessava respecte del palau d’Albalat dels Sorells, a l’Horta-Nord, a la restauració del qual havia estat treballant uns anys abans.

Hi havia una altra qüestió que feia interessant cercar les petjades deixades pels Vilaragut a la Mediterrània: alguns estudiosos dels nostres literats (Martí de Riquer, Vargas Llosa, etc. i últimament Abel Soler d’una manera més detallada[2]) plantegen la hipòtesi de que les correries per la Mediterrània de Jaume de Vilaragut varen estar en gran part inspiradores dels personatges del Tirant lo Blanc escrit pel seu amic Joanot Martorell. Tot invitava al viatge.

Matilde i jo llogarem un cotxe en arribar a l’illa i vam recórrer els llocs que havien estat senyoriu dels Vilaragut quan aquelles terres pertanyien a la corona d’Aragó. La visita a Prizzi i a Palazzo Adriano va estar ben interessants. A aquesta última població manaven les dones. L’alcaldessa, la directora d’una mena de museu local (relacionat quasi tot amb la pel·lícula[3]) la regidora de cultura…tot dones. Els homes als bars de la plaça, on hi ha una font renaixentista molt bonica. Però vàrem obtindré poques noticies dels Vilaragut.

La visita a Salemi va ser una altra cosa. Salemi és un poble assentat en un petit turó, a la part més alta del qual es situa un potent castell-palau de l’època normanda. Arribarem de bon matí. A l’entrada del poble, a la part baixa, hi ha un gran panell indicador, amb el plànol del poble en relleu. Vàrem aparcar el cotxe junt al panell i cercarem en ell algun indici del nostre personatge. I allí estava: “via Villaragut”

En girar-nos, per dirigir-nos cap al carrer indicat, varem vore que un home, vestit de negre, ens obserbava fixament. Caminant, varem pujar pels empinats carrers del poble cap al punt més alt. En arribar a la plaça del castell entrarem en un baret per demanar si l’imponent castell tenia alguna cosa que vore amb els Vilaragut. Els presents es miraren entre ells i s’alçaren de muscles dirigint la mirada cap un racó del local. Allí, segut a una taula estava, mirant-nos, l’home vestit de negre que haviem vist a l’entrada del poble. Semblà manar alguna cosa a dos dels presents, els quals van partir, lleugers. Nosaltres, davant la falta de resposta, sortirem de nou a la plaça i jo vaig començar a fer fotografies a les façanes del castell. De lluny, a la porta del baret, l’home de negre, en silènci, seguia amb atenció els nostres moviments. Al poc de temps va aparèixer per un carrer lateral un home jove, ben vestit, que es va dirigir a l’home de negre. Aquell ens va senyalar amb un gest del cap. Estan interessats en visitar el castell ? ens demanà, en italià, l’home jove. Vaig comentar-li que erem valencians, com els Vilaragut, senyors de Salemi en temps passats, i que en realitat anavem cercant noticies sobre aquesta familia, a la qual hi havia dedicat un carrer principal del poble. El xicot no va fer cap comentari al tema. Ell volia ensenyar-nos el castell. Per trencar l’hermetisme observat vam acceptar l’oferiment.

La visita guiada va ser llarga i detallada. I molt interessant. En eixir del castell estava esperant-nos un altre home, calb. Amb una sonrisa ens va invitar (a Matilde i a mi i al jove del trage) a que el seguirem. Vaig vore que a la porta del baret l’home de negre ens seguia amb la mirada.

Passarem per davant de les restes de l’església parroquial (caiguda en part com a consequència d’un terratremol) i s’endinsarem, els quatre, per la via Vilaragut cap a un edifici gran que semblava un antic convent i l’home calb ens va invitar a entrar. Ja dintre de l’edifici ens va presentar un altre home el qual ens va demanar si voliem alguna informació en concret. Era l’encarregat de l’edifici. Tornarem a relatar-li, amb més detall, l’objecte del nostre viatge mentre passejavem pausadament pel claustre de l’edifici. L’encarregat ens va somriure i va dirigir una mirada d’inteligència al jove del trage i cap al fons del claustre on, en la penumbra, vaig descobrir l’home de negre, que seguia de lluny i en silencia, la nostra conversa. Semblava que havien descobert, finalment, alguna cosa i es mostraren més tranquils i més amables. Ens varen ensenyar l’edifici, les pintures al fresc de les parets i l’encarregat ens portà a una sala que semblava una mena d’antiga biblioteca. D’un prestatge va traure un llibrot de tapes roges i després de cercar a les seues pàgines ens mostrà una d’elles on hi havia els cognom dels Vilaragut amb el seu escut nobiliari. Amb una amplia sonrisa anava seguint amb el dit el text descriptiu.

Vaig demanar si existia encara algun descendent de la familia desl Vilaragut al poble i si hi havia algun palau o casa senyorial. Es miraren entre ells i varen fer un discret i dubtós gest afirmatiu. Ens varem oferir, amablement, com a regal una edició facsímil del Libro Rosso di Salemi al qual apareixen diversos privilegis de principis del segle XV referents a Salemi, atorgats per Alfons el Magnànim i signats a València.

A continuació, amablement i amb una certa presa es brindaren acompanyar-nos cap a l’eixida del poble. Tornarem cap a la plaça pel carrer dels Vilaragut i en arribar al principi d’aquest, l’home calb ens va senyalar un edifici cantoner i ens digué que era el palau dels Vilaragut. Ens digué, però, amb seguretat, que no es podia visitar. Ens indicà el carrer que debien seguir per tornar a l’entrada del poble i es despediren de nosaltres. No va haver opció.

Baixarem pels empedrats carrers i en arribar al cotxe que teniem aparcar a l’entrada del poble junt al cartell informatiu, varem descobrir que, assegut a una certa distància, a l’ombra d’un arbre, de nou l’home de negre ens obserbava. Vigilava que realment abandonavem el poble.

No se si mai sabrem si al poble de Salemi hi ha encara descendents dels Vilaragut i si encara hi tenen algun poder. El que si sabem és que presentar-se a Salemi preguntant pels Vilaragut pot provocar, a la vegada que un tracte amable dels seus habitats, una certa component de sospita.

Mentre conduiem pels estrets camins que deixaven el poble varem comentar que tal vegada aquell home de negre que ho controlava tot podria ser molt bé parent d’aquell corsari Jaume de Vilaragut inspirador del Tirant.  

                                                                                                 Vicent Garcia, arquitecte      

Què més podria interessar al lector d´aquest dueto d’ Aldaia i Alaquàs.?Pel que fa a Alaquàs, l’ encant del petit centre històric d´Alaquàs que envolta el Castell i que vaig passejar amb els meus amfitrions; l’ antiga tradició medieval(pots ser àrab) de la fabricació de perols; la successió nobiliària( Joan Escrivà, Vilaragut,els Escribà, Lluis Pardo de la Casta, Comte d’ Alaquàs des de 1557 [4], els Marquesos de Manfredi, el Baró de Bolbait, els Lassala com a darrers propietaris del Castell);la importància de la Casa d´Alaquàs com a expressió del poder de la noblesa; la declaració de Bé d´Interés Nacional del Castell el 1918 molt abans de la seua expropiació per l’ Ajuntament el 2003; la magnífica Cisterna del Castell; l’ Església barroca de l’ Assumpció comunicada amb el Castell; el Convent de la Mare de Deu de l´Olivar, antic convent de mínims dominicans i monges oblatesi l’ Església de la Mare de Deu de l’ Olivar que guarda la imatge de la patrona de la vila; el Convent de la Puríssima , conegut centre d’ exercisis espirituals( jo mateix vaig anar-hi de molt jove perquè els retors cercaven ”vocacions”) , que fou presó model republicana de les dones feixistes i que a hores d’ ara ha vist molt reduïda la seua extensió en favor d’ usos públics i , per acabar amb un sabor dolç, la sopà,una coca d´atmetlla típica.

Pel que fa a Aldaia, a més d´insistir en la importància local de la indústria del palmito i de les pipes de fumar i rajoles, convé saber que fins l’ extinció del règim Senyorial el segle XIX, Aldaia va pertànyer a Sant Vicent de la Roqueta, que te una valuosa església ( la Mare de Déu de l’ Anunciació de fàbrica original gòtica segles XV-XVI), dues ermites ( La Mare de Déu de la Saleta i Sant Miquel) i alguns edificis històrics d`interès com ara la Casa del Bollo, la Casa del Tío Carmelo i l´antiga Cisterna d’ Aigüa del segle XVII. A més, la seua festa major (El Santíssim Crist dels Necessitats) incorpora algunes tradicions interessants com la processó i el cant de la carxofa o la festa del farolet .

Tornem en el nostre petit periple a Xirivella i agafem la direcció Noroest. De seguida hi serem a Quart de Poblet. Alqueria musulmana que després de la Reconquesta passà a mans del Monestir de Poblet i de l’ Hospital de Sant Vicent fins a la desamortització de Mendizábal el 1835.Aquesta vinculació al Monestir de Poblet té una curiosa conseqüència: tant a Quart com a Aldaia i Alaquàs els conflictes de l’ aigua no es resolen al Tribunal de les Aigües de València sinó a Poblet. En altre ordre de coses, tenen considerable interès l’ Església de la Puríssima (segles XIV- XVIII), L´Ermita de Sant Onofre ( 1321- 1547), la Cisterna Medieval ( avui Sala d’ Exposicions), l’ Auditori del Molí de Vila, el Casino, el molí fariner hidràulic d`origen medieval anomenat Molí del Real o Molí de la Senyoria de Poblet així com el tram històric de la Sèquia de Mislata i els assuts de les sèquies de Favara i Rascanya.

Des del punt de vista econòmic i urbanístic , Quart de Poblet, no presenta gaire diferències amb la resta de les ciutats que conformen la Senda de Ponent . Com tots els altres s´ha reconvertit de municipi agrícola de l’ entorn de la ciutat a nucli industrial dens en raó a l’ accessibilitat que li proporcionava la seua localització a la vora de l´autovia a Madrid , a les marginals fetes pel Pla Sud i al costat de l’ aeroport.La importància de l’ activitat industrial roman palesa al llista ja comentat de les 5.000 empreses més importants del País:

Municipio Posición en el RANKING �        Empresa Ventas 2013  
 

 

6 AIR NOSTRUM LINEAS AEREAS DEL MEDITERRANEO SA 399997000 -0,1407 1592 -24345000 -30930000 5012000
QUART DE POBLET 7 COMPAÑIA LEVANTINA DE BEBIDAS GASEOSAS, SA 336980286 -0,1808 516 35303602 39029353
QUART DE POBLET 21 BAYER CROPSCIENCE SL 220874000 0,0008 234 13578000 18914000 1000
QUART DE POBLET 233 MOBILIARIO ROYO SA 44944447 0,0718 284 337203 2378757 6987092
QUART DE POBLET 236 ESLAVA PLASTICOS SA 44580771 -0,2289 61 93904 988250 8154883
QUART DE POBLET 324 COMERCIAL E INDUSTRIAL GARCIA SANCHEZ SA 35266309 0,193 21 41968 641516 2995653
QUART DE POBLET 451 PRODUCTOS CHURRUCA SA 25912766 0,1283 84 -92011 3718969 3308914
QUART DE POBLET 464 ENGASA SOCIEDAD ANONIMA 25229544 0,0737 71 490369 819619 4194188
QUART DE POBLET 530 LEGENDARIO SL 22758903 -0,1431 47 1427412 2550053 5944956
QUART DE POBLET 578 SILOMAR ELABORADOS Y DISTRIBUCION SL 20883477 -0,1045 95 951623 1649776 4926
QUART DE POBLET 597 VALORA PREVENCION SL. 20154084 -0,04 340 503430 1361389
QUART DE POBLET 611 CAR VOLUM SOCIEDAD LIMITADA. 19543957 -0,054 85 79466 1117469
QUART DE POBLET 628 DERIBER SA 19030509 0,0382 31 44077 332497 1540433
QUART DE POBLET 657 NIRVAUTO SA 18408086 -0,2135 32 -104295 207912 1202455
QUART DE POBLET 665 TRANSPORTES ALONSO SALCEDO SOCIEDAD ANONIMA 18200277 0,1115 113 106620 1992060 982866
QUART DE POBLET 798 GRUAS RIGAR SL. 15364453 -0,074 177 28294 3501603 1926665
QUART DE POBLET 803 REDONDO IGLESIAS SOCIEDAD ANONIMA 15308928 0,0419 64 832013 1240215 4170364
QUART DE POBLET 814 DISTRIBUCIONES REGION ESTE SOCIEDAD ANONIMA 15014655 -0,0352 92 838390 1854451 2746
QUART DE POBLET 815 NATRA SOCIEDAD ANONIMA 15013758 0,5535 24 -5037530 8676524 2064485
QUART DE POBLET 888 COMERCIAL PROJAR SA 13946498 0,1167 53 46496 573909 5131783
QUART DE POBLET 953 GECI ESPAÑOLA LEVANTE SA 13051734 -0,5114 20 1731110 2802462 6540737
QUART DE POBLET 1049 VALENCIANA DE AUTOMOCION SA 12091016 -0,4401 53 -206892 -235753 254976
QUART DE POBLET 1070 BACK EUROP ESPAÑA SL 11854425 -0,2093 9 1815 29095 2238
QUART DE POBLET 1081 SUGIMAT SOCIEDAD LIMITADA 11760237 -0,2238 21 2501516 3468353
QUART DE POBLET 1333 VICENTE GALLENT SL 9508473 -0,2014 20 41967 172427 1082292
QUART DE POBLET 1369 SERVICIOS TERRESTRES Y MARITIMOS SA 9219042 0,0447 65 122251 322299 269556
QUART DE POBLET 1413 MANUFACTURAS TABERNER SA 8896538 0,0518 24 472516 808078 776350
QUART DE POBLET 1436 BRITANICA DE AUTOMOVILES SL 8751213 0,0915 18 123929 252360 1134722
QUART DE POBLET 1491 ASCENSORES CARBONELL SOCIEDAD ANONIMA 8387242 -0,0256 93 1653485 2310982 11162
QUART DE POBLET 1509 KIMER ESTANTERIAS SL 8278822 0,342 51 173515 761057 578691
QUART DE POBLET 1646 VALORACION Y TRATAMIENTO RESIDUOS URBANOS SA 7624444 1,6968 9 459320 832128 719752
QUART DE POBLET 1664 DELGO OPERADOR DE TRANSPORTE SL 7531530 0,2243 40 110816 638458 2918
QUART DE POBLET 1668 CANTISA SA 7515730 0,0715 50 215180 347434 100000
QUART DE POBLET 1718 ANDRES ZAMORA E HIJOS SA 7278228 0,1373 14 358569 510949
QUART DE POBLET 1818 HERMANOS ROBLEDO HERNANDEZ SL 6869691 0,0089 31 198752 954609 1126758
QUART DE POBLET 1842 AMADO SALVADOR SA 6752440 -0,0515 38 -135896 -60168 13418
QUART DE POBLET 1948 ECO ALUM VALENCIA SL 6396807 -0,0161 29 77956 251078 2175
QUART DE POBLET 2010 EMAC COMPLEMENTOS SL 6151024 0,0725 20 669681 1039271 73750
QUART DE POBLET 2018 MAGAMA SL 6121508 -0,1562 72 -513202 -454981 486568
QUART DE POBLET 2037 TECNICA Y MANUTENCION SL 6065328 0,2198 168921 312359 139911
QUART DE POBLET 2074 ANTONIO LOPEZ GARRIDO SA 5958222 0,4573 23 93143 293476 2199049
QUART DE POBLET 2327 SECOPSA SEGURIDAD SL 5329137 0,0825 198 -446829 -237418 27125
QUART DE POBLET 2327 SECOPSA SEGURIDAD SL 5329137 0,0825 198 -446829 -237418 27125
QUART DE POBLET 2372 LAVAPLAN INDUSTRIAS DEL LAVADO Y PLANCHADO S.L. 5223256 0,0053 89 190600 1339233
QUART DE POBLET 2394 PORSATECNIC SL 5184118 -0,1012 12 -4634 61520
QUART DE POBLET 2559 ES RIU TURIA SL 4817243 -0,123 9 -85452 -26718
QUART DE POBLET 2560 GME LORENTE INTERNACIONAL SOCIEDAD LIMITADA 4816478 -0,0158 14 802626 1073812 50112
QUART DE POBLET 2600 AUTIBER MOTOR SL. 4727188 0,2598 16 -16560 55001 581550
QUART DE POBLET 2601 TALLERES QUART SL 4727033 -0,0205 33 -78366 -109937
QUART DE POBLET 2615 TECNO-CAUCHO SA 4712799 0,0364 44 303691 683076 206807
QUART DE POBLET 2640 POINT ENERGETIC COSMIC SL 4671835 0,0686 70593 101557 18000
QUART DE POBLET 2712 INDUSTRIAS R JIMENEZ SA 4558858 0,0352 28 67352 234204 103007
QUART DE POBLET 3079 DOLZ SA 3989848 -0,1239 12 56342 102635 642
QUART DE POBLET 3138 PASTELERIA AMPARIN SL 3915402 -0,0858 37 -276828 -186270
QUART DE POBLET 3282 LAS ANADAS DE ESPANA SL 3697106 -0,0609 27 6007 188190 2005431
QUART DE POBLET 3330 CARBAFRE SL 3642998 -0,0848 35 -9508 -1423
QUART DE POBLET 3474 PEÑA UMBRIA SOCIEDAD LIMITADA 3479627 0,1729 1 212572 418088
QUART DE POBLET 3540 ENCENDER Y ESCRIBIR SL 3400891 -0,1648 14 20661 148066 636617
QUART DE POBLET 3847 EUROHISPANA DE INVERSIONES SA 3063555 -0,0771 11 8329 220703 1093824
QUART DE POBLET 4016 CARSAUTOMOVILES SL 2887250 -0,5451 2 57657 104647 311139
QUART DE POBLET 4029 CAVE TALLERES SL 2875445 0,0442 26 222560 93411
QUART DE POBLET 4058 PROFI CREACIONES DEPORTIVAS SL 2847004 -0,0132 22 -79442 -66724 6918
QUART DE POBLET 4275 FASTENVAL SL 2605525 -0,0333 16 -2248 70256
QUART DE POBLET 4406 CADIZ MOTOR SPORT S.L. 0
QUART DE POBLET 4441 INNERGY HEAVY INDUSTRIES SA. 0
QUART DE POBLET 4445 CASERVAL CALDERAS Y SERPENTINES VALENCIA SL 0
QUART DE POBLET 4508 ADUCARGO SL 0
QUART DE POBLET 4511 ITALOAGENDAS SA 0
QUART DE POBLET 4528 NATUREX SPAIN SOCIEDAD LIMITADA 0
QUART DE POBLET 4790 ENITER SA 0

 

Si comparem aquest llistat amb altres de l’ eix en estudi s´assabentem no sols de la varietat( aquí no hi ha senyals d’ especialització) sinó també de la major grandària mitja de les empreses classificades per volum de vendes el 2013: 21 entre les 1.000 primeres en contrast amb , per eixampleamb Aldaia ( sols 9 entre les 1.000 primeres).En un terme petit ( 19’ 84 Km²), aquesta embranzida industrialitzadora posterior al Pla d’ Estabilització de 1959 tenia totes les cartes- en un context autoritari i desarrollista – per a esdevenir el que ara i avui podem constatar: un municipi literalment envoltant per polígons industrials( INVA, Masia d’ Espí, 9 d’ Octubre …). Pel nord el nou llit del Túria, per l´est Aldaia, pel sud l’ autovia i per l’ oest Manises configuren un quadrilàter letal que sols es salva en part per la bona urbanització del casc urbà ( la millor de l’ eix) que s’ estructura en torn a la llarga travessera en corba de Avda. De Madrid- Trafalgar- Joanot- Valldecabres i Antic Regne de València. Un casc urbà fusiforme i polit , ben senyalitzat i amb abundància de places , parcs i arbrat.

Per cert , camí de Manises- del que sol el separa un pont-i a la vora del Barranquet tenia la seua seu una gran empresa ( ELCANO) que després derivà en IZAR, empresa que protagonitzà un llarg conflicte laboral i que ha acabat amb un projecte urbanístic/ immobiliari/ tecnològic http://www.20minutos.es/noticia/1166035/0/ d’ incert futur a la vista de les actuals condicions macro i microeconòmiques.

Arribem ( last but not least), al darrer destí d´aquest periple per la senda de ponent: Manises. Una ciutat important amb molta història però de dubtós pronòstic. Començant pels temps passats, cal dir d’ antuvi que el nom de Manises està lligat indissolublement al de la ceràmica, tot i que a hores d’ ara siga més coneguda per ser la seu de l´aeroport. Els musulmans crearen un potent centre ceràmic a Manises , la importància del qual ha perdurat fins a fa poques dècades quan la competència i la desídia s´han unit per a provocar un clar declivi. Desde el segle XIII fins al XIX Manises fou sempre senyoriu de la important família noble dels Boïl . No es casual que la Plaça de Manises siga el centre neuràlgic de la política valenciana. La ceràmic artística de reflexos daurats i blaus_ importada dels musulmans andalusos- assolí una gran importància en tota Europa de la ma de la Corona d’ Aragó i el Barri d´Obradors- del que parlaré després – concentrà gran part de la producció, tot i que la veïna Paterna també participà d´aquesta expansió. A data d’ avui el Museu Nacional de Ceràmica González Martí, instal.lat des de fa temps al Palau del Marqués de Dosaigües de València dona testimoni d’ una història d’ èxit que no finalitzà amb la Corona d’ Aragó, estenent-se en els temps fins fa ben poc i rivalitzant amb la Reial Fàbrica d’ Alcora en el camp de la ceràmica artística. També el Museu de Ceràmica de Manises contribueix a aquest coneixement. De fet a la primavera de 2016 es celebrà el centenari de la creació de l’ Escola de Cerámica de Manises que continua formant als artistes ceràmics.

El declivi del que parlava té , com sempre, una multiplicitat de causes. Encara que sempre romanen elements singulars que han pogut sobreviure, no deixa de ser un bon indicador de l’ esmentada desidi el que no s’ haja recuperat el Barri d’ Obradors( avui una zona molt degradada) malgrat comptar amb una proposta viable de la qual puc donar testimoni per haver participat per haver-hi. Malauradament eren temps de corrupció i Enrique Crespo, alcalde de Manises des de 1999 fins al 2012 , no passarà a la història ni per haver impulsa la regeneració de la ceràmica de Manises ni per haver bastit un municipi habitable , com veurem de seguida. Sols s’ el recordarà per el cas EMARSA.

Dita la qual cosa podem passar a “avaluar” Manises com a ciutat construïda. Aquí el judici ha de ser necessàriament dur. És cert que també a Manises – com a altres ciutats de l’eix, la servidumbre de les infraestructures i els trets de la seua geografia física s´han fet notar i han condicionat el creixement.El vell llit del Túria , el Barranc i , sobretot , l’ aeroport , conformen una triada no massa amable com tampoc ho era fins fa poc la línia de trenet que era un entrebanc notable. Recolzant-se o adaptant-se a aquests imponderables, els polígons industrials ( el Barranquet, el polígon de l´aeroport- a l´altre costat de la vía- el polígon de la Cova – camí de Manises- i el polígon Mas de l’ Oli) encerclen , com ja va sent costum en l’ eix, un nucli urbà desestructurat i amb prou problemes .

Un nucli urbà on romanen nuclis perifèrics degradats( el Barri de S. Francisco , però també l’entorn de l´Hospital de Manises-el Carme- SOCUSA – i el barri de Sant Jeroni) i on l’ extens centre històric té nivells de conservació molt desiguals. Un nucli urbà que no ha aprofitat el soterrament de la vía per a generar una nova centralitat. Un nucli urbà que ha renunciat a recuperar Obradors , convertit en un barri marginal, amb indústries en desús i forns àrabs soterrats. Un nucli urbà que ha localitzat equipaments educatius i esportius en el marge del vell llit del Túria i a l´extrem oest . a l´est i al sud de San FranciscoUn nucli urbà que ha creixcut cap a l’ oest, superant la ronda de l’ aeroport i  aprofitant el forat urbà que hi havia entre el consolidat i Sant Francesc. Un nucli urbà amb dèficit manifest de parcs i àrees de lleure si llevem el petit i històric parc de Els Filtros. Afortunadament no progressà el macroprojecte del “Nou Manises( ad majorem gloriam del tàndem Rafa Blasco i Enrique Crespo) però així i tot no és Manises una ciutat a la que ú aconselle a un amic anar a viure

En definitiva, una ciutat mitjana aspra i poc habitable que econòmicament gaudeix d´una bona comunicació amb Riba- roja( la carretera Manises- Riba- Roja i la recent prolongació de la línia fèrria fins a aquesta localitat del Camp del Túria) la qual cosa li confereix una certa “centralitat” .Tanmateix , les fonts de renda ( els polígons, les restes de la ceràmica, la relació amb Riba- Roja, l’ aeroport?…) no asseguren a Manises cap futur tranquil·litzador .

A banda d´alguna fàbrica històrica de ceràmica que es manté d’ en peus, el patrimoni de Manises és més bé escàs i , curiosament , té relació amb el seu paper històric en relació a l´aprofitament de l’ aigua. No sols la presa de Manises i l´Aqüeducte dels Arcs sinó també els assuts de les nombroses séquies que passen pel terme municipal: Quart- Benàger- Faitanar , Mestalla,Mislata , la Reial Séquia de Montcada i Tormos.

No has estat aquest un final benigne i en sòc conscient. Tant de bó si estic equivocat.

 

 

 

[1] ZURRIAGA, Ferran-GARCIA, Vicent a Quaderns d’Investigació d’Alaquàs. Alaquàs 2005

[2] SOLER, Abel, El corsari Jaume de Vilaragut i la doncella Carmesina, Institució Alfons el Magnànim. València 2013

[3] A Palazzo Adriano es va rodar la entrañable pel·lícula Cinema Paradissode Giuseppe Tornatore

[4]Els “Estudis Previs” i els treballs d’investigació duts a terme pel conjunt de l’equip pluri-disciplinar que va intervindre en la restauració, van conduir a la conclusió de que el palau va ser iniciat a construir, de nova planta, per Jaume Garcia d’Aguilar, en el primer quart de segle XVI.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER