Què en resta, del franquisme a l’Espanya actual?

esp nac

Gustau Muñoz

La nit del 18 de juliol de 2016 la TVE no tingué cap altra ocurrència que emetre, al programa (devaluat i desenfocat) “Nuestro cine”, una pel·lícula de propaganda franquista del 1949, protagonitzada per Alfredo Mayo. Com deia un tuiter, els devia semblar massa emetre la pel·lícula Raza amb guió de Franco i protagonitzada també per Alfredo Mayo en funcions de capità valent.

Casualitat? Anècdota? O categoria? Es pot especular, però tot indica que respon bastant a un estat mental dels qui manen a TVE, que són membres de quota del PP. Sí, el partit que ara governarà de nou, amb el suport de Ciudadanos i la inhibició del PSOE (fruit de pressions, sembla que insuperables, de determinats poders molt poderosos).

El pes del franquisme en termes d’estructures de poder, gènesi de fortunes i nissagues poderoses, mentalitats i cultura política és molt important a l’Espanya actual. Encara ara hi projecta una ombra distorsionadora, tot i la retòrica, els textos legals o la propaganda permanent dels intel·lectuals constitucionalistes. L’emissió de la pel·lícula d’exaltació franquista la nit del 18 de juliol ja és prou indicativa, un avís o un senyal. No se’ls va acudir emetre per exemple Las dos memorias, una pel·lícula documental de Jorge Semprún, quasi desapareguda, que dóna la veu a uns i altres però amb un comú denominador de superació en la democràcia, en una democràcia autèntica i assumida.

El destí de les forces polítiques que van donar suport al colp d’estat i a la guerra civil que se’n seguí el 1936-1939 és molt interessant. De fet, a Franco li donaren suport els falangistes, carlistes, monàrquics alfonsins i catòlics. Això quant a expressions polítiques. Els primers ocuparen les estructures burocràtiques del nou règim i amb això s’acabà la revolució pendent que de tant en tant invocaven. Els segons es dissolgueren o s’enfrontaren i una part acabà en l’oposició al règim, després d’una curiosa evolució. Els monàrquics alfonsins es sentiren traïts, miraren de forçar les coses al final de la Segona Guerra Mundial i naufragaren finalment en la impotència i el lliurament del fill de Don Joan a Franco perquè l’eduqués en els principis del Movimiento. Era el pare del rei actual. Els qui més han manat han estat els catòlics en les successives presentacions: Acció Catòlica, Asociación Católica Nacional de Propagandistas o “Santa Casa” (origen del CEU San Pablo) i sobretot l’Opus Dei. El règim franquista fou una dictadura militar basada en el nacional-catolicisme i el suport absolut de l’Església Catòlica. Fins que ensumà que això no continuaria i començaren les defeccions.

Però més enllà de les expressions polítiques hi havia la massa social i els grans interessos econòmics. Tots al costat de Franco. Les bases socials de monàrquics, catòlics, falangistes i carlistes, és a dir, els petits i mitjans propietaris, l’Espanya interior castellana, la població sota influx clerical, la dreta espanyola, en definitiva, fou el suport constant del franquisme. I no afluixà en 40 anys.

Això en resta, encara avui. És l’Espanya nacional, que electoralment pot arribar al 30 per cent. Un mix de dreta i extrema dreta que ara s’adapta a les condicions imperants, ajustades a les realitats del món contemporani, però que marca indeleblement amb un filtre d’escassa autenticitat la democràcia espanyola. Ho veiem tot sovint: en els mitjans de comunicació, en TVE, en l’estil dels debats, en la falta de respecte per la voluntat democràticament expressada de poblacions concretes, en el hooliganisme de tants membres destacats del PP, en la prèdica d’uns quants bisbes cavernícoles… en tota una cultura política predemocràtica que s’ha ensenyorit dels resultats polítics d’una transició controlada i pilotada.

Mentrestant els altres, la majoria que pot arribar al 60 per cent o més, arrimats al marge, estamordits i estigmatitzats amb campanyes de menyspreu i desprestigi que fan ús de tots els mitjans. Dels mitjans de tots, i això és greu.

Fins al punt que forces originàriament d’esquerres com el PSOE han acabat per interioritzar els condicionaments i no gosen fer segons quines coses, que serien de pura lògica democràtica. Un mal símptoma, alguna cosa no funciona. Vet ací el que en resta, del franquisme, a l’Espanya actual.

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER