Nació impura

NV

Emili Selfa

Molt s’ha escrit sobre la identitat dels valencians, però des que Joan Fuster —com a bon provocador i pensador— va trencar el discurs espanyolista imperant amb el seu Nosaltres, els valencians, encetà un meló que com a resultat ha donat molt que llegir i pensar. Així i tot, la raó científica o veritat històrica no ha guanyat al sentiment majoritari dels valencians. És com si la Universitat no fóra escoltada o no tinguera crèdit per a uns sectors importants, conservadors però no menyspreables, del País Valencià. Certament les forces de dreta i espanyolistes porten molt d’avantatge. Són segles i segles d’un discurs teixit amb el canemàs espanyol. Si a més afegim els vint anys de PP a les nostres terres i els efectes de l’anomenada Batalla de València, on l’Estat no es va privar d’usar totes les armes disponibles —bombes incloses— per tal de dinamitar una possible via de retrobament amb el passat històric, podem intentar comprendre com una de les armes principals va consistir en atacar les veus de la Universitat en temes de llengua i història; cas insòlit en el món, llevat possiblement del nazis, on es promou el desprestigi del saber enfront dels insults i sentiments més primaris. Tot plegat ha donat lloc a perles com les d’aquells suposats filòlegs o historiadors que afirmaven, pam dalt pam baix: “Els valencians compartim el mateix ADN des que el homo sapients xafa aquestes terres.” Com si l’ADN dels valencians fóra especial. I contra aquestes bajanades ha aparegut una veu clara i sense botiges, la de Ferran Garcia-Oliver, que ha elaborat un llibre absolutament necessari, Valencians sense ADN, Relats dels orígens. Llibre acabat d’eixir del forn de la impremta. Cansat d’escoltar barbaritats, un dia va fer una conferència amb semblant títol i ara l’ha convertida en un llibre que va rebre el premi Joan Fuster d’assaig el 2015.

La historiografia autòctona, des d’Escolano, amb una visió hispànica o espanyola de partida, sempre ha tractat de lligar els ibers, botant-se la presència de Roma, amb els mossàrabs valencians, que haurien mantingut viva la llengua preislàmica i que amb l’arribada dels cristians de Jaume I, ja constituïen l’essència del País. El barroc i després el romanticisme del segle XIX fins ben avançat el segle XX mantindria eixa visió hispànica. Fins i tot els incipients valencianistes mantenien postures iberistes: Nicolau Primitiu, Roc Chabàs, Sanchis Sivera, … Però es a partir de Joan Fuster que un estol de professionals de la Universitat han anat estudiant i fent una lectura més actual, tot avalat pels avanços arqueològics i una bona argumentació historiogràfica. Fuster va trencar amb eixa visió, fins i tot abans que Miquel Tarradell i Manuel Sanchis Guarner ho feren en l’obra Història del País Valencià. Deia Fuster a propòsit dels ibers, grecs, romans, gots, moros: “Si todos hemos sido valencianos, no somos los mismos valencianos”. I efectivament Garcia-Oliver aborda en la seua obra el paper de tots eixos pobles a aquestes terres, la formació de les llengües i les delirants teories de personatges com San Valero, Ubieto, Aparicio i d’altres en els anys de la transició democràtica. Analitza el paper primordial dels mossàrabs valencians, com a anella de la cadena que donava als historiadors espanyols sentit de continuïtat definitiva a la “pàtria”, desmuntant eixa pervivència de la religió i la llengua fins a la conquesta jaumina. Analitza tots els “substrats” o aportacions migratòries. Som un país de migracions des dels més remots temps: mossàrabs, moros, jueus, esclaus, … minories que han deixat el seu testimoni, però minories, enfront de la gesta de Jaume I.

Sobre els moros, els erudits —més que historiadors, en el termes actuals— disposaven de poca informació i de molts prejudicis morals i religiosos. Deixant en l’imaginari valencià uns moros amb una imatge sensual i refinada, com si n’hagueren vingut quatre i s’hagueren integrat en la població del solar ibèric. Garcia-Oliver exposa l’impacte de l’observació de Fuster, que defensà el tall brutal i irreversible de Jaume I amb tota la civilització àrab escampada per tot el territori i com s’inicia la nova colonització del territori valencià, que donaria la base del que hui som. Efectivament, tot i la brutal pressió dels conqueridors cristians, poques conversions es donarien, i una fidelitat religiosa a prova de foc es mantindria fins a l’expulsió final de 1609. També analitza el paper dels esclaus, provinent d’un mercat esplendorós a la València del XIV i XV i prou desconegut, que propiciaren mescles i situacions socials i jurídiques de tot tipus, donada la diversitat ètnica de procedències. O el cas dels jueus, sempre estigmatitzats, amb assentaments en poblacions importants valencianes, però la sospita, la Inquisició castellana i l’expulsió definitiva del regne dificultaren la “mescla de sang” i l’ascensió social.

En definitiva, en un poble fet a colps de migracions és absolutament comprensible fer-se les preguntes essencials: Què som? D’on venim? Joan Fuster va donar resposta a eixes preguntes, però va dir allò que la societat valenciana no volia escoltar o havia estat educada per a no voler escoltar-les. Perquè els valencians venim conformant una societat on les elits han bastit un discurs en clau espanyola i això ve de segles. Un discurs historiogràfic, que la ciència del XIX no podia interpretar més que en clau espanyola, on el trencament que suposava la conquesta jaumina es menysvalorava, i s’intentava farcir una cadena ideal entre els homes del Parpalló, ibers, moros i els valencians actuals. La qual cosa posa en evidència que els relats de la història no són innocents, ni innocus. Hi ha un relat dominant d’Espanya, i contra això, recordant Burguera: “No és tan senzill”. Els sentiments hi pesen molt. Per això és tan important un relat dissident. Com el de Fuster, que dient que ser valencians és la nostra manera de ser catalans, va fer un text dirigit a la línia de flotació del relat d’Espanya. I no hi ha hagut debat, només budells, raó per la qual cal un debat i feia tanta falta un llibre com aquest, ben raonat i ben fonamental. Perquè s’ha demostrat que no hi ha prou en tindre la raó històrica, i més en un temps com l’actual on les xarxes difonen les més inversemblants teories de la conspiració, inclosa la de l’ADN dels ibers valencians. Cal saber i el text de Garcia-Oliver ens apropa a la realitat d’on venim, i ens pot ajudar a pensar quin futur ens espera als ciutadans d’aquesta nació impura.

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER