Silla (l’Horta Sud): la servitud de les infraestructures

SILLA

Josep Sorribes

Sovint he comentat amb Néstor i altres companys que, en parlar de ciutats del país, pràcticament totes  han passat  per una sèrie d’esdeveniments molt semblants i  hom podria esperar que es paregueren bastant. Les restes arqueològiques; la petjada dels ibers i, quasi sempre dels romans; el curt període visigòtic (no sempre); els cinc segles de dominació dels àrabs;  la conquesta , el repartiment  i l’ inici  del reialme i del règim senyorial que durarà fins a principis del XIX; la pesta del XIV; la primera i segona Germania; la nova epidèmia de pesta del XVII; l’expulsió dels moriscos el 1609; la Guerra de Successió  i la desfeta d’Almansa; la recuperació de la segona meitat del XVIII; la guerra napoleònica; la dubitativa dissolució del règim senyorial;  les  guerres carlines; els episodis de còlera; la primera república i la  restauració borbònica; la desigual i feble industrialització; el boom vinater de finals del XIX; l’agreujament de la qüestió social, la guerra del Marroc i la crisi de subsistències; la conjuntura extraordinària de la primera guerra mundial; l’epidèmia de grip de 1918; la dictadura primoriverista; la  segona república  i la guerra d’Espanya; l’autarquia i el creixement posterior; la restauració democràtica del 1978-79… És com si fos un travelling cinematogràfic. I, tanmateix, quan baixem a terra, quan passegem per les ciutats del país, quan parlem amb els nostres amfitrions, llavors les diferències es fan inesperadament profundes, com si les ciutats es resistiren a qualsevol exercici d’anàlisi comparativa  i volgueren guiar la nostra atenció  cap allò que de singular tenen.

Tot açò ve a compte de Silla, una petita ciutat industrial del sud de l’ àrea metropolitana de València , “escollida” per ser, d’antuvi, el nucli urbà que clou aquest tram de la Via Augusta que neix a Sagunt i  travessa  la ciutat de València, per continuar cap al sud per Sant Vicent de fora. Un traçat sensiblement rectilini que té en el seu tram sud a l’Albufera de frontera oriental.

Vista Catarroja, hom podria pensar que Silla no presentaria gaire diferències més enllà del seu notori i conegut pes industrial. Grossa errada. Quan, a principi de Desembre de 2015, vaig anar  en companyia de Carles González (un siller que fa el torn de vesprada com a conserge al meu lloc de treball del IIDL), només seure’ns  a esmorzar, amb un plànol a la mà,  em vaig adonar d’un canvi morfològic cridaner, d’una singularitat que diferència Silla d’altres  poblacions anteriors del corredor sud: mentre que en tots els altres nuclis s’hi repeteix la seqüència Pista de Silla-Polígon Industrial-ferrocarril-nucli urbà, a Silla l’ordre canvia i molt. Per l’est, la N- 332 separa  a Silla del Parc Natural de l’Albufera i el ferrocarril a Xàtiva i Gandia és una barrera formidable per l’oest, encaixonant al nucli urbà. A més, a Silla no és el carrer  Major o Camí Reial de Madrid (antiga N- 340) qui estructura el nucli urbà, sinó l’eix transversal del potent polígon industrial al nord de la via fèrria.  El polígon  té com a límit  nord i est  el nou traçat  de la Pista de Silla, la qual fa una L invertida, i impedeix el creixent urbà de Silla cap al nord. Per si algun s’havia fet alguna esperança, l’estreta franja que roman  a l’esquerra de la Pista té un entrebanc amb majúscules en la via  de l’AVE, la qual separa el terme de Silla dels d’Alcàsser i Picassent. Al remat,  Silla  està envoltada  per dures infraestructures viàries i ferroviàries  que han  generat un fort creixement industrial  en forma de boomerang a l’oest i al nord. Sols cap al sud té Silla una “eixida” franca la qual, a hores d’ara, és un àrea d’ús agrícola i no sembla que vaja a  fer falta en absolut per al creixement  urbà.

No deixa de ser una ironia que Joan Boronat, l’arquitecte municipal que em va atendre  en la meua segona visita, el 5 de Febrer de 2016, es queixara, amb tota la raó, de les dificultats que té Silla per a comunicar-se amb altres municipis de la comarca. Un  municipi aïllat (o, si voleu, encaixonat)  per unes infraestructures viàries i ferroviàries pensades i executades per a “resoldre” problemes generals d’accessibilitat, i  sense que Silla reba cap benefici ni compensació. Al final, el teixit urbà residencial, que no arriba a representar ni el 50% del sòl industrial, sols ha botat la via per a  “conquerir” un petit barri (el Molí de Margalló), ubicat al nord del gran solar destinat a dipòsit de contenidors, tot just davant l’estació. Al costat d’aquesta petita invasió,  un PAI especulatiu (el del Rajolar) i sense executar, que tanmateix mai no arribarà a la Pista perquè un PAI industrial (SUZI-9), pràcticament desenvolupat, li ho impedeix

Nogensmenys, si a Silla el domini espacial de les infraestructures és ben palés, el “planificador“ no s´ha quedat enrere. El Pla d’Ordenació Urbana vigent data de 1992, tot i que el 2003 es feu una revisió –adaptació a la normativa vigent-. Siga com siga, el plànol de classificació del sòl que em va proporcionar Boronat, és una veritable sopa de lletres (SU: sol urbà; SUZR: sòl urbanitzable residencial; SUZI: sòl  urbanitzable industrial) que, tanmateix, és molt senzill d’interpretar quan li agafes el fil. A l’oest del ferrocarril jeu el potent polígon industrial, on quasi tots els polígons delimitats són d’ús industrial consolidat i per això apareixen com a SU, de la mateixa manera que el sòl residencial. El “quasi “ ve a compte d’algunes excepcions: l’ampliació cap a l’est de la zona industrial del Molí Forés (SUZI-4), el sòl industrial urbanitzable a la vora  nord  junt a la Pista (SUZI-9) -que està pràcticament  urbanitzat  i amb expectatives d’ocupació plena-, el sòl urbanitzable industrial del Camí Vell d’Alcàsser( (SUZI-3) -pràcticament consolidat-, i el molt problemàtic sòl urbanitzable residencial  de El Rajolar (SUZR-8) -envoltat de polígons per l’oest i pel nord, i que a l’est té la via i al sud un barri marginal que es construí a la dreta de la base de contenidors, en els terrenys coneguts com a Molí de Margalló-. Un PAI, o millor dit, una Agrupació d’Interés Urbanístic (AIU), especulativa que mai s’hauria d’haver aprovat: sembla, que dos importants empresaris de la fusta, Luis Marco i García Bresó, hi compraren  terrenys a bon preu esperant que en fer  habitatges el seu valor es multiplicaria. Ara per ara no hi ha demanda i el SUZR-8  roman com a un gran solar  urbanitzat amb l’agreujant que l’Ajuntament deu a l’AIU prop de 700.000 euros. ¡¡Fantàstic!!.Una illa kafkiana  que pot compartir l’adjectiu amb el Parc de Godofredo, ubicat al sud de la base de contenidors vora via  i que no se sap ben bé que pinta  a l’ altre costat de la barrera ferroviària.

A l’est del ferrocarril les coses són paregudes: la major part dels polígons són de l’actual nucli residencial que arriba fins a l’antiga carretera nacional. Un nucli residencial amb tres àrees: el centre històric, amb el parc de l’Estació, l’Ajuntament i la plaça en l’extrem oest; l’ eixample nord (amb el parc de l’Alteró com a major atractiu); i l’Eixampla Sud, on també hi ha una àrea  problemàtica (la SUZR- 6 de l’ àrea del Silvestre), perquè el sòl urbà de la Bega – d’habitatges de baixa densitat- està pràcticament consolidat. En canvi, el SUZR- 6  és, de nou, una AUI (abans Silla Est i ara Àtica Franca com a promotors ) en la qual es donen les circumstàncies inverses a la SUZR-8: aquí és l’Ajuntament  al qui se li deu diners per un import semblant al dèbit de l’ altre cas. En tots dos casos de moment impera la paràlisi.

Per últim, entre la carretera nacional i el límit del Parc Natural de l’Albufera hi ha una franja intermèdia (SNUPN: zona de protecció del Parc Natural) on hi ha alguns equipaments (sobretot el previst parc de les Eres) i al sud una gran fàbrica de pells (INCUSA), òbviament  fora d’ordenació per l’alt poder contaminant,  però  continua activa.

Comptat i debatut, Silla (petita ciutat de 18.434 habitants) té un terme ple de servituds originades per infraestructures que resolen (bé o mal) problemes globals d’accessibilitat però que l’han encaixonada i una planificació urbanística prou barroera amb alguns greus problemes a resoldre (les dos AUI, bàsicament). Per altre costat, Silla és un dels municipis industrials més importants de l’Àrea  Metropolitana de València  amb un important flux diari de treballadors perquè només  una petita part de la població ocupada sillera ho està a les fàbriques del polígon (o els polígons).

Històricament, l’activitat agrícola era més important. Fins i tot, com em contà Arcadi  Espanya a Carcaixent, hi hagué un personatge (Quico de Xapa) que guanyava tots els concursos sobre els productes de l’Horta. A Silla hi havia també rajolers, la famosa destil·ladora  d’Anís Rios, la fàbrica de Guano i una fàbrica de espardenyes i sacs de jute que donava treball a 200 dones al Molí de l’Algudor, (també conegut com Molí de les Xiques per la ma d’obra que utilitzada).

A hores d’ara, Silla té un teixit industrial amb fàbriques de certa dimensió i importància, com ara Carborit, Fertusa, Gallina Blanca, Piensos Gens etc, sense comptar, és clar, Incusa. Amb més de 400 empreses, Silla ocupa el vuitè lloc del país pel que fa a l’Índex Industrial.

Sortosament, Silla no és sols infraestructures i indústries, cosa que vaig comprovar en l’assossegat passeig que hi vaig fer de la mà de Carlos Gonzàlez. En primer lloc, el parc de l’Estació  és un espai  digne i agradable. En segon lloc, a la plaça està un dels elements  bàsics del patrimoni siller, el Castell àrab: està molt ben conservat i té un annex amb una digna exposició de les deixalles arqueològiques romanes (prèvies a l’alqueria àrab) i unes oficines de cultura i informació turística amb bons i agradables professionals. Tot el conjunt conforma el MARS (Museu d’Història i Arqueologia,  on vaig trobar  una bona exposició de llibres d’Història local  i alguns exemplars ‘una revista (l’ Algudor) que malauradament ha deixat de publicar-se.

Després de la visita  a la Torre vaig  fruir d’un passeig pels carrers de Silla: un centre  tranquil i agradable amb alguns edificis d’interés, que comentaré després,  i una perifèria prescindible. El que no és prescindible  és la visita al port de Silla,  que si bé no té les facilitats d’accessibilitat del port de Catarroja, és  tant o més encisador, tal vegada pel seu aire de port “salvatge”, menys acurat. Un plaer dels bons passejar per la vora del canal que du a l’Albufera. Finalitzat el passeig, Carles agafà el cotxe i em dugué a la veïna  Beniparrell, creuant  la Pista,  dos carrers i dos- centes fàbriques  en convivència forçada i pacífica. Jo sempre pose com a eixample a Beniparrell per a explicar que en una Àrea Metropolitana, com la nostra, no importa el volum de població (oficialment una ciutat, segons el conveni internacional, ha de tindre més de 10.000 habitants per poder-se anomenar així) sinó  el grau d’integració i la importància dels fluxos quotidians. Beniparrell, que esta fregant els 3.000 habitants és, sense cap dubte, un nucli  metropolità “de llibre”. Tornàrem a la plaça i Carles s’acomiadà perquè tenia que arribar al treball, eren les dues i encara no havia dinat. Jo ja havia quedat d’avant mà amb un bon amic, Valentín Mateo, que pel mati treballa d’enginyer a l’Ajuntament de Xirivella i, per la vesprada, és regidor de Infraestructures i Cultura per EU a Silla, que és on viu. Un bon amic molt competent al que li vaig posar matrícula “per curs” quan li vaig donar classe ‘Economia  Regional i Urbana,  ara fa  tres o quatre  uns anys. No li calia examen.

Arribà en deu minuts. Jo estava al bar de la plaça  prenent-me un aigua amb gas. Em demanà que l’acompanyara perquè havia quedat amb Joan Boronat, l’arquitecte  municipal, per a veure in situ un problema. Agafàrem el cotxe i de seguida em vaig trobar a la vora del gran solar del SUZR-8. Fou una lliçó tan ràpida que vaig tindre que quedar un altre dia amb Boronat, ara  crec que ja ho entenc. A les tres estava dinant amb tot l’equip de govern en un modest bar de la perifèria i a les 5 agafava el tren cap a València.

He dit adés que en el meu passeig per la ciutat vaig trobar alguns edificis d’interès. Després ‘he documentat una mica perquè sempre et deixes coses. Al final, el patrimoni heretat a Silla assoleix  un nivell francament interessant i poc divulgat : deixant a banda la  neoclàssica  església de la Mare de Déu dels Àngels,  hi ha un bon seguit d’edificis i construccions d’interès: l’antiga casa de Correus, la Casa Moliner, la Farmàcia vella, la casa Al Barrasí, la casa Marta, la modernista i coqueta Casa de la Font de la Bàscula, l’antic Col·legi de la Sagrada Família, el Magatzem de Moret, la Casa de Pera, el carrer València 4 i la Plaça del Poble 2, 6 i 13. A més, a Silla hi ha magnífics exemples de bona arquitectura rural: el Molí de les Xiques, el Mas de l’Algudor, el Molí del Ratat i el Mas de Baix.

Patrimoni construït a banda, Silla té també una activitat cultural més que respectable i que va és enllà del meritori MARS: una exitosa Escola Municipal de Teatre, dos biblioteques, una Nau de Cultura, la Setmana cultural de Novembre on es lliren Porrots d’Honor a  persones i entitats cívicament exemplars, la Nau Jove, l’Agrupació Musical La Lírica, el Conservatori Municipal… També compta Silla amb un poliesportiu municipal ben dotat

Altre signe de vitalitat són, sense dubte, les dues festes  que celebra la ciutat, descomptant les Falles i la Pasqua. El 20 de Gener són les festes en honor al patró sant Sebastià i, a l’Agost, el dia 6, dia del Crist, és la festa major.

En aquesta darrera festa, a més de la processó nocturna, amb Nanos, Gegants i personatges bíblics, al llarg de tot el dia i al so de la dolçaina i el tabalet, tres colles de xics i una de xiques ballen pel carrer del poble  la Dansa dels Porrots. Es tracta d’una coreografia d’origen guerrer  que te un gran valor antropològic. En la processó del capvespre  un angelet  elevat sobre un aparell de fusta interpreta la Carxofa, composició musical  derivada dels  antics gojos  i que recorda molt al misteri d’Elx.

En  viu contrast amb tota aquesta vessant cultural Silla és, amb Onda, un dels pocs municipis on el partit d’extrema dreta España 2000 té representació política, tal vegada perquè malgrat els esforços realitzats, Silla continua sent una ciutat dura i aspra. Caldrà estudiar-ho, però el contrast  és evident  i sembla que tsn sols una millor i eficient  difusió cultural  pot fer minvar aquest preocupant indicador.

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER