La sorpresa catalana i l’escenari polític espanyol

Mas, ERC i CUP

Joan del Alcàzar

Els efectes del sorprenent acord assolit en el darrer minut per les dues opcions independentistes a Catalunya ―el transformisme d’Artur Mas, capaç d’anar-se’n però quedar-se’n alhora, com una mena de Vladimir Putin a la catalana, i l’harakiri incomprensible de la Candidatura d’Unitat Popular― ha complicat i molt el panorama a Espanya, però al Principat tampoc es pot dir que les coses vagen a resultar senzilles.

En les primeres hores, el contrast entre l’eufòria dels sobiranistes i el desconcert dels que no ho són ha sigut brutal. Després la roda de premsa de Mas, en la tertúlia de La Sexta, una exultant jove representant de Convergència repetia “és que ens anem, és que ens anem” [d’Espanya], mentre que la resta dels participants es dividien entre els que volien raonar i entendre el que havia passat [Escolar, Maraña, Aroca] i els que amenaçaven amb les plagues d’Egipte [Marhuenda, Inda] si el PSOE no accepta una coalició amb el PP per a “fer front als que volen trencar Espanya”.

No és fàcil veure nítidament entre la boira que des d’ahir envolta la Barcelona política. A la capital de Catalunya i, també, a la resta de l’Espanya política. Algunes coses, tanmateix, si semblen clares. Fem unes pinzellades.

  1. Els polítics de Convergència tenen més hores de vol i de capacitat negociadora que la immensa majoria dels seus col·legues espanyols. Front a la rigidesa de, per citar un nom, Mariano Rajoy, Artur Mas és un contorsionista consumat. Davant la hipersensibilitat dels espanyols que s’ofenen per un simple adjectiu, els catalans s’han insultat, s’han amenaçat, s’han jurat odi etern, però han continuat asseguts a la cadira fins a arribar a un acord. Agradarà més o menys, però el resultat és el d’una negociació política en la que, resulta evident, hi ha hagut un guanyador que és Artur Mas; un perdedor que és la CUP i un que no se sap que és ERC, relegada al paper de subordinada de Convergència Democràtica. Mas ha estat capaç de treure’s un ull per tal de deixar cecs els altres.
  1. Què ha passat amb la CUP? Tardarem algun temps en poder valorar realment el que han sigut les darreres hores de la negociació i el per què del salt en el buit de la formació anti capitalista, anti burgesa, anti corrupció, anti euro, anti OTAN, etc. Després de tantes assemblees, de tantes votacions, de tants d’insults i amenaces rebudes des de Junts pel Sí, particularment cruels amb les seues dones; després de tantes afirmacions contundents del que farien i del que no farien, la CUP s’ha suïcidat i, paral·lelament, l’ha fet un immens favor al PP ―i a Susana Díaz, Felipe González, el Grupo Prisa, e tutti quanti― que ja ha convocat a constituir un govern d’ampla majoria parlamentària per a defensar Espanya davant la sedició catalana.
  1. Ens esperen setmanes i mesos difícils, perquè Mas ―a més d’humiliar i desfer la CUP― ha aconseguit redissenyar la geometria del Parlament de Catalunya i ha obtingut un pacte que, en la pràctica, ha incorporat els diputats cupaires al seu grup parlamentari, el de JxS. Malgrat això, els vots que van obtindre les propostes sobiranistes continuen sent els mateixos, i no arriben més que al 48 per cent. Això no ho pot canviar ni maquillar.
  1. L’acord signat presenta problemes de fons i de forma. La rendició que la CUP ha signat ha sigut un cop de puny fortíssim en el fetge de molts dels qui van votar-los; això pel que fa al fons. Pel que fa a la forma, l’acord signat santifica ni més ni menys que el transfuguisme, pel qual diputats elegits en una llista i amb un programa funcionaran com a diputats d’un altre partit amb el qual van competir electoralment.
  1. Tots els que des de dins i des de fora del Principat recolzem el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya ens hem quedat gairebé sense espai. Davant la incompetència del govern central, el de Rajoy, allò que em diuen el Procés ha passat per diverses fases: de l’èpica a la comèdia, d’aquesta al sainet i a l’esperpent. Amb l’acord del dissabte hem entrat en el drama. Tot i l’eufòria [comprensible després de tres mesos d’angoixa] dels sobiranistes, no es pot amagar que hem avançat molt envers una polarització política perillosa i preocupant.
  1. Convergència no volia de cap manera haver de fer noves eleccions, i ha decidit que la seua supervivència com a partit i la seua hegemonia en el camp del sobiranisme exigia actuar de la forma que ho ha fet. Més difícil és entendre que ERC i el que quede de la CUP es llancen al trencament frontal amb menys de la meitat dels vots. Com ha dit Oriol Junqueras mai hi ha hagut una majoria independentista en escons [que no en vots, cal insistir] al Parlament de Catalunya, i l’espant que els provoca que no torne a repetir-se els ha aconsellat fugir cap al davant cames ajudeu-me. Tenen urgència per revitalitzar un projecte de separació que ha patit una forta depressió des del 27 de setembre, i la designació de Carles Puigdemont com a nou president de la Generalitat, un home de perfil independentista dur, és tot un indicador de per on poden anar les coses.
  1. Què passa a Espanya mentrimentres? El temps recent, el de la passada legislatura, ha permés visualitzar la pitjor forma de vida parlamentària: la majoria absoluta del Partit Popular no sols va impedir la dinàmica que és pròpia d’un parlament democràtic, sinó que va convertir-lo en una caricatura. Aquests dèficits democràtics són elements que hem de contemplar per a entendre què ha passat en les darreres eleccions del 20D. La distància abismal entre els partits majoritaris, PP i PSOE, respecte de la ciutadania explica no sols la pèrdua de presència d’aquestes dues organitzacions i l’emergència de dues noves [Podemos i Ciudadanos], sinó la complexitat i la diversitat de coalicions, partits d’àmbit regional i moviments polítics i socials que ara compten amb diputats que seuran a la Cambra de la Carrera de Sant Jeroni a Madrid. Estem davant d’una situació desconeguda, amb moltes formacions polítiques representades a la Cambra, i en un clima endimoniadament polaritzat que és el resultat de la política [i de l’antipolítica] que el PP ha practicat durant els quatre anys negres de Rajoy.
  1. La situació catalana fa que siguen moltes les veus que demanen un govern fort encapçalat pel Partit Popular [amb el PSOE i Ciudadanos] i, en principi, per Mariano Rajoy. Les pressions que està rebent Pedro Sánchez avui fan que les que rebia fins ahir foren una broma d’infants. Les que va a rebre en avant, ell i el seu equip, tant de correligionaris com des del PP i Ciudadanos, així com des dels poders econòmics i financers i des de Berlin i Brussel·les van a ser atòmiques. Tanmateix, hauria, haurien de resistir-les. Si el PSOE dóna el govern a Rajoy desapareixerà com a partit en la major part de les Espanyes.
  1. Ni Sánchez ni el PSOE poden fer com que les Marees gallegues no existeixen, com que Compromís és assimilable a Podemos o que a Catalunya allò que representa Ada Colau pot ser obviat. Tampoc pot tancar els ulls davant el fet que una amplíssima majoria de la població catalana ―ni de bon tros necessàriament independentista― vol ser consultada quant a la forma de l’encaix en Espanya. Precisament a aquests territoris perifèrics [i també a Madrid i al País Basc] s’ha produït un terratrèmol electoral devastador per als socialistes, i si creuen que podran superar-lo ofegant la veu dels que han emergit amb tanta força no faran sinó cavar més fonda la seua tomba com a partit.
  1. El PSOE ja no és hegemònic en l’esquerra espanyola. Encara és majoritari ―quant a escons, però no quant a vots― però ha perdut completament l’ascendència sobre la joventut i, a més, és tercera, quarta o quinta força en els grans nuclis urbans. Sols els pactes amb les forces de canvi que ―grosso modo― emparentem amb Podemos li permeten governar en diverses regions i li poden permetre no convertir-se un partit irrellevant a mitjà termini.
  1. Ara és quan el PSOE ha de demostrar que és el partit que els seus dirigents diuen que és. O ho demostra o desapareixerà. Descartats els nacionalistes catalans [ERC i Convergència], el PSOE podria aconseguir el suport de 167 escons [superant els 163 que poden reunir el PP i Ciudadanos], si és capaç de pactar amb Podemos [i incloure Compromís, En Comú i les Marees], la Unitat Popular de Garzón [dos escons] i, molt especialment, els sis diputats del Partit Nacionalista Basc [un partit amb el que el PSOE ha tingut molts anys de cooperació intensa].
  1. D’entrada, els components d’eixe pacte no haurien d’acceptar el llenguatge de la caverna i deurien preocupar-se menys per les línies roges i més per les prioritats socials, però amb realisme i estratègia de futur. No es tracta de cedir més o menys, sinó de saber negociar amb la força que cadascú té i això des de la premissa de no comerciar amb els principis sinó acordar la forma d’aplicar-los conjuntament. Tots els signants del pacte haurien de tindre l’agenda clara. Haurien d’entendre que n’hi ha objectius a curt, a mitjà i a llarg termini. No tot el que és necessari pot aconseguir-se per a la setmana vinent, que la paciència és una gran virtut en política. Ara és imprescindible revertir la creixent desigualtat propiciada per les polítiques del PP, cal generar aliances amb els països del sud quant a la macroeconomia de la UE i cal atendre a la millora de la convivència interior.
  1. Pel que fa a aquesta, el govern sustentat per eixe pacte hauria de començar a donar senyals positives de comprensió a tots aquells ciutadans de Catalunya que no accepten l’actual status quo, però que sí desitjarien reubicar-se en una Espanya distinta, plural, oberta i amb una democràcia de qualitat.
  1. De la mateixa manera que el PP ha aconseguit multiplicar per tres o per quatre el nombre d’independentistes catalans en una sola legislatura, un govern d’Espanya dialogant i obert als canvis podria revertir eixa situació fins al punt d’aconseguir incrementar el seu suport en un futur per a poder realitzar tota una reforma constitucional en profunditat, un nou pacte de convivència per a les pròximes dècades.

De la capacitat de les forces polítiques esmentades dependrà que la situació actual evolucione en un sentit o en un altre. Que s’avance envers l’Espanya plural, les Espanyes, o que ens submergim en una híper polarització política de conseqüències imprevisibles.

Publicat en el bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER