Santa Pola i les contradiccions del turisme

sta pola

Nèstor Novell

“Una lleura eixuta ens lliura a una Albufera gairebé eixuta; és el Vinalopó i és la mig aterrada Albufera d’Elx. Enfront de nosaltres, pelada, sorgeix una dèbil serra que acaba en la mar: la de Santa Pola. Els erudits han discutit sobre quina santa -o sant- origina el topònim: Si Paula o si Apol·lo, aquest darrer adornat amb tractament de benaurat cristià. Tant se val. Santa Pola és un municipi el terme del qual va poc més enllà  de l’àrea de la població, i encara aquest poc més consisteix en roca inútil. Els seus 4.000 habitants viuen de la mar. Pesquen, i sobretot, pesquen uns llagostins literalment excelsos. El port, abrigat per la muntanya, és pintoresc i pràctic.”

(Joan Fuster, Viatge pel País Valencià)

 

De bon matí marxem cap a Santa Pola. He quedat a les 9 del matí amb José Mazón Gamborino, gerent de l’Agència de Desenvolupament Local i president de la Federació de personal tècnic en gestió de desenvolupament local de la Comunitat Valenciana. Josep A. Ybarra me’n va facilitar el nom. Es tracta d’un antic company seu d’institut. M’acompanya l’amic Miquel Vidal, un coneixedor de l’àrea des que hi va viure com a professor a l’Institut de Sant Joan. Volia fer el viatge per veure com ha canviat la vila i tornar a tastar la seua cuina.

Estem a punt d’entrar a la segona setmana de novembre i, sense haver passat les tradicionals ventades de Tots Sants, ens trobem en l’estiuet de sant Martí, que més aviat sembla el ple de l’estiu. Dia solejat i 25 graus. Bastant gent, d’edat respectable, passejant per la vora de la mar o prenent el sol. Santa Pola és una vila tranquil·la amb poca gent pels carrers i algun que altre resident estranger a la terrassa dels bars. La Glorieta plena de jubilats. Vora l’Ajuntament i al costat de la Confraria de pescadors algunes dones s’aturen per abocar-se al finestró que la porta de l’ermita de la mare de Déu del Carme deixa oberta. Alguna n’ha deixat a l’àmpit una simple rameta florida de romer.

A la desembocadura del Vinalopó els ibers ja construïren un poblat emmurallat que comerciava amb cartaginesos i grecs. Però va ser l’important Portus Illicitanus, del segle I, el que originà la vila. Amb la caiguda de l’imperi romà el port va perdre la seua importància. Hi resten vestigis romans d’una casa al Palmerar, del port, d’una necròpolis i d’una factoria de saladura de peix. Al segle XIII se’l coneixia amb el nom de port del cap de l’Aljub.

El 1337 el port es protegí amb una torre i, el 1557, el fill del marqués d’Elx construí un castell-fortalesa de grans dimensions per defendre el port i els mercaders locals de les ràtzies barbaresques. Hi completaven la tasca de protecció les torres de guaita de Pinet, Escaletes, Tamarit, Talaiola i Carabassí, tot un senyal del reviscolament comercial del port. Des d’aquest port varen ser traslladats a Orà els moriscos del Vinalopó expulsats el 1609. Però el port no mai acabà de créixer i va veure molt limitades les seues capacitats comercials més enllà de la sal i la pesca. La guerra dels ports entre el d’Alacant i el d’Elx, durant les darreries del XVI i inicis del XVII, es resolgué a favor del primer que no volia perdre el seu monopoli comercial per mar. La descripció que fa Rosselló Verger[1] del port de Santa Pola dels anys 1950 correspon a un port de petites dimensions:

“Abandonat el petit recer de la Punta de l’Espart, fins els anys 1950 els pescadors –únics al tràfic- s’agombolaven a l’oest de la vila en un moll de 4m. de calat, 40 d’ample i 400 de llargària sobre el dic de llevant, orientat NE-SW i acodat a l’extrem. Amb posterioritat fou prolongat i completada la protecció per un contradic o dic de ponent, acabat devers 1960.”

La ciutat, amb el nom de Llocnou de Santa Pola, es conformà al voltant del castell. A mitjan segle XVIII no arribava als 100 habitants. A partir d’aquesta data, i coincidint amb la colonització de l’illa de Nova Tabarca, el petit poble començà a créixer i arribà, a les darreries del segle XVIII, a prop dels 900 habitants. Segons Cavanilles[2]

“su caserío es infeliz y pobres los vecinos, ocupados en parte en la agricultura, y en parte en la pesca. Las mujeres y niños hacen cordeles para las fábricas de Alicante. Aunque su pueblo es sano por su posición inmediata al mar y curso libre de los vientos, tiene á veces viciada la atmósfera por los vapores que se levantan de las balsas donde maceran el esparto: despiden estas un fetor insoportable. (…) Queda al sudeste de la población y á media legua larga la Isla plana, hoy nueva Tabarca, de donde se han sacado mármoles preciosos, entre ellos la hermosa brecha parecida á la de Alepo (…)”

I Pasqual Madoz[3], a mitjan segle XIX, ens diu que des dels inicis d’aquell segle el poble ja acollia un bon nombre de cases d’estiueig de les famílies il·licitanes :

“Santa Pola ocupa cuasi todos en la marineria, pesca y fabricación de cuerdas, tejidos y obras de esparto. (…) consta de 350 casas (2.215 almas), casi todas de un solo piso, aseadas, limpias y de agradable aspecto, muchas de las cuales pertenecen á propietarios de Elche, que solo las tienen con el objeto de ir á pasar en ellas la temporada de baños (…)”

El 1835 es segregà d’Elx i el 1874 va rebre el títol de vila.

José Mazón em rep al seu despatx amable i comunicatiu. Li explique el motiu de l’entrevista i m’adverteix que l’Agència de Desenvolupament Local de Santa Pola és un organisme autònom de l’Ajuntament que no només fa formació i polítiques d’ocupació i inserció laboral, sinó que és una oficina tècnica què a més realitza planificació estratègica, promoció econòmica i fa l’aplicació de sistemes de qualitat.

Actualment estan en un procés de replantejament de l’estratègia econòmica del municipi i de la pròpia oficina. Després de 20 anys de governs municipals del PP, el pentapartit comporta una negociació multilateral amb els regidors de les diverses àrees per definir una estratègia global:

“jo en aquests moments només puc donar-te la meua impressió de l’evolució econòmico-social de Santa Pola, no la postura dels responsables polítics, sinó una opinió exclusivament personal, com a tècnic, equivocada o no, segons la lectura que faig de l’experiència i d’allò que deduesc de les dades que tinc a la meua disposició”

L’economia de Santa Pola actualment es basa en la pesca i el turisme.

El peix va ser objecte de l’activitat principal de Santa Pola. Entre els anys 1950-1980 tingué una de les flotes pesqueres més importants del Mediterrani. El 90% de les 130 naus de què disposava es dedicaven a l’arrossegament. Hi treballaven 1.700 mariners i aconseguien captures de 7.000 tones de peix. Els mariners estaven 6 mesos a la mar en els caladors del Mediterrani i de l’Atlàntic, la mar d’Alborà i Canàries.

Actualment ha minvat molt l’activitat i ja no van a caladors llunyans per ser antieconòmic. Segons la Confraria de Pescadors de Santa Pola[4], la flota pesquera es distribueix de la següent manera: Arrossegadors, 50; Arts Menors, 30; Nanses 7 i Palangre de superfície, 2. I segons la Llotja de peix s’hi subhasten una mitjana de 3.000 caixes diàries. Les espècies més representatives són: moll, lluç, bròtola, gambes, cigala, polp, calamar, sépia, galera, aladroc, congre, bonítol, sardina, sorell, palometa, daurada i rap. Però això no lleva que de tant en tant es pesque un bon gall o un gatet. Ara el volum anual de pesca no arriba a les 2.500 tones.

El “Peix de Santa Pola” que té denominació d’origen i certificació de qualitat, també es pot comprar on-line[5], peix i marisc fresc, gràcies a un acord amb SEUR. Per altra banda, l’empresa Ostres de la Badia anualment ven unes 70.000 unitats d’aquest mol·lusc que s’ha aconseguit fixar i captar a la badia de Santa Pola. José Mazón em matisa:

“S’han fet grans esforços els darrers anys, Tenim una bona flota i uns bons pescadors però els cal fer un esforç de cara a la industrialització i en la comercialització del producte. El futur està en la saladura, però especialment en el caldo. La fabricació de brou permet aprofitar tota la morralla, és a dir, tot el peix. La Peixateria de la Confraria de Pescadors ha començat a comercialitzar congelat el caldo concentrat de peix (aprofitant uns 800 Kg de morralla) en bosses de 1 Kg.  a un preu inferior als 10 euros.

Respecte del peix, actualment ja hi ha dues empreses importants que industrialitzen el peix, una d’ací i una altra a Elda.”

La importància del peix es veu reflectida en la gastronomia de Santa Pola i en alguns bons restaurants que mantenen ben viva la cuina mediterrània de peix. Entre els plats elaborats amb peix els arrossos ocupen un lloc destacat. Ací hi ha una varietat difícil de trobar en altres llocs que és l’arròs amb gatet. També cal tastar el gaspatxo de mero, el blanquillo de rap, el bullitori (una mena de borreta) i la caldereta. José Mazón em confessa:

“Els pescadors són encara un col·lectiu amb gran incidència social. En realitat viuen a banda, mantenen la seua cultura pròpia, són molt endogàmics i la família té un marcat caràcter matriarcal. Com passa a la majoria de les vegades amb els col·lectius del sector primari, costa molt arrossegar-los cap a processos innovadors.”

Encara n’hi resten unes drassanes, hereves de la tradició pesquera de la vila. Ara la drassana es dedica a fer barques i vaixells de lleure i esportius.

També en el sector primari hem de tindre en compte les salines. Un negoci molt antic que Santa Pola comparteix amb Guardamar i Torrevella. L’empresa Braç de Salines i la seua comercialitzadora és l’empresa més gran, en nombre de treballadors, de la vila.

L’agricultura, de certa importància fins a mitjan segle XX, ha quedat molt reduïda després del fort desenvolupament urbà que pràcticament ha saturat el sòl municipal no protegit. El sector agrícola suposa només l’1% de la població activa i 430 Ha de conreu, la meitat dedicades a hortalisses i l’altra meitat a tarongers i magraners. Els treballs amb l’espart i la bova han desaparegut fa temps.

Si la pesca i les empreses de transformació i comercialització els productes de la mar conformen l’apartat tradicional encara vigent de l’economia local, l’altre sector és el turisme, o millor dit, com en molts altres llocs de la costa valenciana, el binomi construcció-turisme.

Tot i la tradició turística de Santa Pola, el boom arribà de ple als anys 1960. El poble que s’havia anat conformant a l’entorn de la fortalesa desenvoluparà tota la construcció turística vora mar, adquirint la seua fisonomia de ciutat allargassada resseguint la costa.

Santa Pola naix del port situat en una badia orientada cap el sud i entre la muntanya del cap de l’Aljub, a llevant, i les salines de Santa Pola a ponent. El seu rerepaís és una planura conformada per allò que fou l’antiga Albufera d’Elx, avui mig aterrada per aconseguir noves terres de conreu, però encara terreny d’aiguamolls, marenys i salines.

El 1812 Santa Pola tenia 1.500 habitants i el poble el constituïen les cases al voltant de la fortalesa i la plaça de l’església Rotà, on avui hi trobem el mercat municipal. El 1863 havia doblat la superfície urbana i passà a tindre 3.100 habitants. L’expansió es va fer cap el camí d’Elx, cap a la falda sud de la muntanya i en la prolongació del carrer de la Creu fins al Port. El 1956 ja n’havia esgotat l’eixample i se n’havia expandit cap a la mar, i la població ja era de 6.200 habitants. La vila cresqué de manera compacta amb quadrícules denses, cases de dues altures i xalets vora les dues platges, sobre un front marítim de més d’1 Km.

Durant els anys 60 s’aprovaren diversos plans parcials. Calia incrementar l’oferta per a captar els turistes. El model urbanístic elegit va ser el d’urbanitzacions disperses vora mar amb cases i xalets d’una o dues plantes: Platja Llisa a l’oest i Santa Pola de l’Est. Aquesta darrera va ser una Iniciativa de Interés Turístico per a residents de renda alta.

En pocs anys nasqueren noves urbanitzacions entre les urbanitzacions disperses i la vila. S’hi desenvoluparen: Gran Platja, Platja Sauces i l’avinguda de Granada, a ponent; i les platges Santiago Bernabéu i el Carme, a llevant. De la ciutat compacta havíem passat a una ciutat allargassada, lineal i dispersa, on convivien diferents tipologies urbanístiques. A l’any 1975 el casc urbà tenia una extensió de 70 Ha i les zones turístiques consolidades ocupaven 140 Ha. La població superava els 10.000 habitants i el turisme era de marcat caràcter residencial amb una minsa oferta hotelera.

L’any 1979 és redactà el PGOU de Santa Pola que tenia com a objectius cosir el casc urbà amb el seguit d’urbanitzacions turístiques que s’havien desenvolupat al llarg de la costa, més de 3 Km de platges. Aquesta unió es volia consolidar amb cases adossades i bungalows i es va vertebrar mitjançant un passeig marítim i una ampla via de comunicació vora la costa.

Amb els anys, tant les construccions de la vila com moltes de les àrees de xalets i bungalows acabarien convertint-se en edificis de 8 i 10 altures. Més tard apareixerien els adossats a les faldes de la muntanya.

El Pla general de 1985 permeté declarar dues àrees protegides molt importants, les Salines i la Serra. El 2005 se’n va fer una important revisió que permeté la macrourbanització Gran Alicante, al penya-segat de la serra, fitant amb les macrocontruccions d’alta edificabilitat i en pantalla que són els Arenals del Sol de la platja d’Elx. Amb aquesta intervenció, la ciutat lineal tipus mosaic es convertí, altra vegada, en dispersa. Gran Alicante acull una població resident d’unes 11.000 persones registrades, segurament 4.000 més, atès el caràcter opac de les operacions de lloguer de cases i apartaments, molts d’ells, uns 3.000, estrangers. Aquesta macrourbanització que era de segona residència ara és de gent que hi viu tot l’any o una part important de l’any. Segons José Mazón:

“Gran Alicante té molt mala comunicació amb Santa Pola, per això la relació dels seus habitants és bàsicament amb Alacant. A més, té un greu problema de manca de dotacions. Ara té una escola però li’n faria falta una altra, un institut, assistència sanitària i comerços. Els residents només tenen els comerços bàsics de proximitat, bars i restaurants”.

La població, entre 1996 i 2013, pràcticament es duplicà. També, entre 1990 i 2006, és duplica la superfície artificialitzada, passant de 464,04 Ha a 922,75 Ha. Molta feina per als notaris i registradors de la propietat, com bé sabrà el senyor Rajoy.

Gran Alicante és paradigmàtic. Un gran negoci immobiliari que han fet empreses de fora, mentre que la vila que ha generat el sòl i corre amb totes les despeses de manteniment, neteja, policia, subministraments i serveis públics, no obté cap benefici. Un clar exemple del desficaci del model turístic que tant s’ha repetit a la nostra costa, a un irreparable cost mediambiental i paisatgístic.

La població de Santa Pola, el 2014, era de 31.524 habitants (un increment del 7,63% entre 2013-2014). La piràmide mostra un elevat percentatge de població entre 30 i 45 anys i molt baix al tram de 10 a 24 anys.

El nombre d’estrangers segons l’Anuari de la Caixa 2013 era del 25,2%. Actualment les dades del portal estadístic de la Generalitat dóna un nombre de 5.777 estrangers, el 18,32% de la població. Per altra banda, 590 santapolers són residents a l’estranger, la majoria joves. La densitat de població és de 542,11 habitants per Km2. Per a Mazón:

“la població real de Santa Pola és molt més elevada que no l’oficial. Jo la xifraria en uns 50.000 habitants reals, perquè està el tema dels residents estrangers no empadronats, i altres col·lectius que no s’empadronen per qüestions fiscals, com per exemple els bascos, que n’hi ha bastants, que mantenen l’empadronament al País Basc. És evident que aquesta manca de recaptació impositiva i el manteniment dels serveis a la població suposa un greu perjudici econòmic a la vila. Per altra banda, la població a l’estiu puja a les 250.000 persones.”

Sortosament es conserven les platges del camí del Carabassí vora un camí, quasi verge, de pinar, turmentat i retorçut pel vent de la mar, sota el penya-segat de la muntanya. Fornés i Gargallo[6] ens fan aquesta descripció de la costa de Santa Pola des de la mar:

“En virar el cap (de l’Aljub) apareixen a poc a poc les tòpiques construccions blanques de motlle –totes idèntiques, seriades- que marquen l’època. Poc més tard, quan el canvi de color de la mar delata que ingressem a les aigües somes del freu de Tabarca, la falta d’urbanitat de les urbanitzacions mostra el seu èxit tèrbol i incert: tot un seguit de casetes escalonades cobreixen el vessant oriental de la muntanya com si volgueren escalar-la, i durant una milla escassa es té la impressió d’haver recorregut trenta anys, tres dècades de depredació de la voreta de la mar. El contrast dels massius habitacles turístics amb l’ocre de la roca altiva i mig desèrtica és senzillament brutal.”

 

El centre històric no té cap memòria urbana, tret de la fortalesa, substituït per finques d’apartaments, amb molta altura i densitat. La circulació viària en cotxe és densa i a l’estiu impossible.

Santa Pola turísticament presumeix de bones platges, del museu de la mar, del museu de la sal i del seu patrimoni natural (els aiguamolls del Parc Natural de la Salines –ZEPA- compta amb 2.470 hectàrees). El terme municipal és de 5.816 Ha (delimitat el 1947), del qual, el 73% està protegit.

És certa la bondat de les seues platges, encara que les de llevant s’intenten preservar mitjançant esculleres perpendiculars a la mar. El passeig marítim és molt agradós. La nova àrea del passeig Adolfo Suàrez (un personatge que el PP va ofegar políticament en vida, i al qual una vegada traspassat li professen una gran admiració) és una àrea ampla on s’han concentrat els bars de copes, aperitius i menjar, llevant-li al casc antic els problemes de sorolls i convivència tan usuals de les ciutats turístiques, on han de conviure els aborígens amb els tambors de guerra de la invasió bàrbara. Entre el passeig i les finques, els restaurants de peix de més tradició: Miramar, Batiste i el restaurant de la Confraria del Peix. I la via d’unió oest-est.

La visita a la vila es centra en els dos carrers comercials (Elx i del Moll), amb una bona oferta de tot tipus de productes. No són carrers de botigues especialitzades, però tenen molta vida. A més, la localitat compta amb el fresc Palmeral amb les restes romanes, la subhasta de peix de la Confraria de Pescadors i el castell – la fortalesa.

Ha estat una llàstima que l’urbanisme de Santa Pola, vila portuària, no haja sabut obrir-la a la mar. Les altes construcció en pantalla de primera fila amaguen la presència del port i de la mar.

El turisme es de segona residència. Un turisme “obligat” que durant la crisi permet tindre un matalàs de fidelitat, però que genera el problema de la seua baixa rendibilitat i dificulta la creació i venda de productes nous a nous segments de mercat. Aquests turistes, que compraren l’apartament als anys 70 i 80 (ací també funcionava la promoció a través del concurs de televisió  “Un, dos, tres…”), han envellit amb els seus apartaments. El seu consum es centra en el supermercat i en la farmàcia.

L’oferta d’allotjament oficial és de 4 hotels amb 825 places; 3 hostals amb 113 places; 1 pensió de 22 places; 1 càmping de 1.365 places i 550 apartaments. José Mazón coneix bé la situació:

“A Santa Pola no hem sabut generar despesa de la nostra oferta turística. Financerament el tema del turisme és insuportable. La vila cada vegada té més problemes de manteniment de les urbanitzacions residencials i els edificis han envellit i no hi ha capacitat de reforma i millora.

Cal plantejar noves activitats per atraure els turistes. El que tenim ara viu tancat al seu apartament. Caldrà repensar-se el tema del canvi horari en el sector comercial, però és molt difícil perquè no hi ha hotels, no hi ha una indústria turística.

A més hi ha una cultura que ve dels bons temps del turisme, en els quals, el santapoler treballava 3 mesos i en vivia la resta de l’any. Ara la gent té un nivell de despesa menor i ve en períodes més curts. Els fills i els néts dels propietaris ja no venen, almenys de seguit. Així que, la manca de necessitat d’esforç i la crisi posterior ens ha deixat un sector turístic poc professionalitzat (molts cambrers només són porta-plats o porta-gots, també estan mal pagats), no en sap d’idiomes, és repetitiu en l’oferta i de preus elevats. Darrerament amb la prohibició de fumar a l’interior dels locals hi ha hagut una gran expansió de terrasses, això encara ha complicat el problema ja de per si caòtic de circulació que té el poble a l’estiu.”

Abans la gent era més permissiva en els temes de sorolls. Segurament el benefici i els salaris que treien eren majors. També hi ha hagut un canvi cultural, més crític, i una saturació excessiva de l’oferta turística. La bona qüestió és que ara hi ha despatxos d’advocats que ofereixen la defensa contra els sorolls a canvi de les indemnitzacions futures. El centre històric ja es va anar abandonant pel tema de sorolls, traslladant-se els negocis i barrejant-se amb altres de nous a la zona nova del port. Una part de la gent jove tendeix a anar-se’n de festa a Torrevella i a Alacant

La veritat és que quan arriba el final de l’estiu molta gent de Santa Pola manifesta estar ja cansada del turisme, però també està la posició contrària. Pot ser una queixa injusta perquè molts viuen del turisme, directament o indirecta, però Santa Pola, com moltes ciutats de la costa, han estat planificades per a ser polígons d’oci i això té un elevat cost per al resident.

Segons José Mazón, a Santa Pola no hi ha una combinació turisme-comerç. El comerç a la ciutat es centra al carrer Elx i el carrer Moll. Moltes de les botigues són d’estiu. Les cases antigues són estretes i els mostradors insuficients. Segons l’Anuari Econòmic de la Caixa 2013, la quota de mercat s’ha mantingut molt estable en el període 2007-2012.

El comerç a l’engròs es conforma de 56 activitats, la majoria d’alimentació. Com a les altres ciutats del seu entorn, el sector no ha adquirit gaire importància. En el període 2007-2012 n’ha perdut el 14,3% de les activitats.

El comerç al detall és més important, amb 538 activitats -només 38 són de calcer i roba-. En el període 2007-2012 n’ha vist desaparèixer el 34,1%. Té 2 hipermercats (en total 7.000 m2) i un elevat nombre, 49, d’activitats de venda ambulant i mercadets. La vila disposa d’una abundant oferta de bars i restaurants que durant la crisi han minvat en un moderat 8,6%

La superfície dedicada al comerç al detall és de 57.968 m2, la qual cosa representa 1,7 m2/habitant, un índex no molt rellevant per a una ciutat de costa. La superfície mitjana del comerç al detall és de 25,5 m2, per damunt de la mitjana de l’entorn.

Dues dades són simptomàtiques. El nombre de línies de banda ampla per cada 100 habitants, 19,5, és molt baixa. També ho és el nombre de vehicles per habitant, 0,57, i això que hi ha tingut un fort increment d’automòbils, del 16%, en el període 2007-2012,

El castell fortalesa constitueix l’únic edifici patrimonial de la ciutat. Es tracta d’una plaça ben fortificada dissenyada per l’italià Joan Baptista Antonelli el 1553. Ací s’instal·laren l’alcaid i una guarnició de 33 soldats i les seues famílies. El 1859 passà a mans municipals. Actualment acull la capella de la patrona de la vila, la Mare de Déu de Loreto; el Museu Arqueològic, amb algunes de les peces trobades al terme municipal (les restes arqueològiques de la necròpoli, inclòs el sarcòfag de Proserpina, estan disseminades entre col·leccions particulars i diversos museus de Madrid i Barcelona); i també, més interessant i amè, el Museu de la Mar, on es descriu amb cura, fent ús d’elements aportats pels propis mariners, les barques, la pesca, la vida en la mar i la vida dels pescadors.

El darrer gran recurs turístic, i malauradament sense el reconeixement popular que mereix, és el medi natural: la mar, les salines, i la muntanya i el cap. La mar possibilita la pràctica de diversos esports nàutics, el submarinisme, el parapent des de la muntanya, i la visita a l’illa de Tabarca.

Les Salines constitueixen un gran espai natural on nien multitud d’aus. Declarat parc natural ha de compatibilitzar l’ús industrial d’extracció de la sal, i el turístic, de caràcter cultural, patrimonial (torres) i natural (flora i fauna). El paisatge i els canvis de llum el fan un paratge molt especial. Hi ha un Museu de la Sal on s’explica la història i el procediment d’extracció i s’informa de l’itinerari a realitzar pel Parc Natural ple de flamencs, xarxets, cigonyoles, gavines, garses… El punt clau de la visita a les Salines és la Finca Pantanet de Santa Fé.

La Serra de Santa Pola conforma un important espai natural. Està situada vora mar i protegeix la vila, situada a les seus faldes. L’altura de la muntanya és de només 144 m. El cap de l’Aljub marca la separació del terme municipal amb el d’Elx. Al seu cim s’hi troba el far, l’antiga torre Talaia. El cap de l’Aljub està conformat per un escull coral·lí fòssil i, amb la mar, conforma un dels espais naturals, quasi verge, més interessants de la castigada costa.

A la vora del port, la vila ofereix una visita a una barca tradicional de pesca i també a un petit aquàrium, on reconèixer els peixos de l’entorn marí

Zones protegides Tipus de protecció
Les Salines de Santa Pola ZEC, LIC, PN, ZH, ZEPA
Clot de Galvany ZEPA, PNM
Barranc de l’Escolgador de Crist Mcr
Salines del Pinet Mcr
Dunes de Guardamar LIC, Mcr
L’Illa de Tabarca LIC
Els Bassars-Clot de Galvany ZH
Dunes de Pinet Mcr

 

No hi ha hagut mai una política turística basada en els recursos mediambientals i les àrees protegides. Des del punt de vista de Mazón:

“El Pla de protecció de Cap és irreal perquè és inassolible municipalment. A les Salines no s’ha resolt el problema d’interessos contraposats entre la protecció mediambiental i l’empresa de la sal. A la serra la massa d’arbres és excessiva i caldria solucionar la relació per carretera entre Gran Alicante i Santa Pola, avui inexistent. Caldria autoritzar un passeig mediambiental i possiblement una carretera per la serra. Respecte de Tabarca, s’ha superat la capacitat de càrrega turística. L’illa mereix un canvi de política i orientar-la cap a la conservació del territori i dels seues recursos, així que s’ha de limitar el nombre de visites i canalitzar-les cap a activitats menys agressives”.

Les dades municipal mostren un deute per habitant de només 186,41€, i un pressupost mitjà de 981,65€, situació que hauria de permetre implementar més polítiques de promoció de l’activitat econòmica, i més quan la taxa d’atur és important, el 14,37%.

Si mirem les dades turístiques de la vila natal d’aquell que va construir durant el franquisme la llotja político-esportiva més important de l’estat, don Santiago Bernabéu, veiem que el seu gran recurs econòmic no va bé. Encara que Sant Pola pertany al Baix Vinalopó compararé les seues dades econòmiques amb les del seu entorn de la costa

  Índex industrial Índex comer-cial Índex com. a l’engròs Índex com. detall Índex restaur. i bars Índex turístic % variació índex Tur. 2006-2012 Índex activitat econòm. % variació índex AE 2006-2012
Alacant 541 902 890 912 1.080 557 -17,85 691 -20,76  
Campello (el) 10 33 25 38 62 34 -8,11 26 -16,13  
Sant Joan 7 58 36 75 30 43 0,00 28 -17,65  
Santa Pola 13 43 26 56 70 35 -38,60 26 -25,71  
Guardamar 26 17 10 22 32 60 -44,44 23 -20,69  
Oriola 108 169 180 160 219 96 -17,95 118 -22,88  
Torrevella 84 174 89 240 263 96 5,49 144 -13,25  

Font. Anuari Econòmic la Caixa. 2013

Des del punt de vista industrial la vila no és massa rellevant. Disposa de més de mig milió de m2 en polígons industrials que en realitat són dos polígons de serveis. El 2013, la vila tenia 265 activitats industrials, el 72% de les quals eren de la construcció.

Polígons industrials Superfície (m2)
El Romeral 292.729
Z. I. Santa Pola 220.318
Total 513.047

Font: Argos.gva.es

Segons el rànquing d’empreses 2015 són rellevants les empreses de congelat de peix, una fàbrica de productes de catxú, les drassanes i les salines

Empreses Vendes 2013 Var.anual vendes Treba-lladors Activitat Econòmica
Congelados Sempere-Fuentes 20.146.526 -11,96% 35 Com. l’engròs peix, marisc i altres
Cauchos del Mediterraneo SA 6.104.022 13,40% 31 Fab. d’altres prod. de cautxú
Hernandez Seijo SL 5.513.267 0,67% 35 Com. detall calcer, articles cuir
Antonio Lafuente Soler SL 5.164.305 -3,45% 16 Com. l’engròs no esp. prod.alim..
Astilleros Astondoa SA 5.101.008 5,73% 29 Construc. naus d’esplai i esport
Congelados Ibermar SL 5.089.930 -8,90% 3 Com. l’engròs peix, marisc i altres
Bras Del Port, SA 5.043.927 -13,93% 44 Extracció de sal
Polasal SA 3.016.371 -12,59% 21 Altre com. detall prod. aliment.

Des del punt de vista de les relacions territorials, Santa Pola és un enclavament entre Elx i Alacant. Hi estiueja molta gent del Vinalopó mitjà, de Madrid i de Valladolid. També hi ha una colònia important de bascos i d’anglesos.

La relació amb Tabarca és molt estreta, familiar, comercial i de segona residència. Amb Elx existeix un rivalitat històrica. Santa Pola pertanyia a Elx i la divisió del terme municipal va costar moltes disputes. La relació amb Alacant és més aviat l’administrativa i la dels serveis centralitzats. Ja se sap allò del triangle Alacant-Elx-Santa Pola que no mai ha funcionat. Des del punt de vista comercial Santa Pola té una important despesa evadida cap a Elx i Alacant. A Santa Pola mai han tingut èxit els centres comercials ni les grans superfícies comercials.

Segons les dades de visites a les 3 oficines de turisme[7] de Santa Pola, el 48% dels seus visitants són estrangers. Les dades mostren una clara estacionalitat estiuenca, amb uns màxims ben explícits els mesos de juliol i agost. Però també s’intueix una progressiva desestacionalitat atés l’important nombre de visites entre abril i octubre. Els principals visitants estrangers són anglesos, el 36%, molts dels quals es traslladen en cotxe des de destins turístics més o menys propers. També són importants els francesos i escandinaus, un 21% cadascú i, els alemanys amb el 7%.

La vila gaudeix d’un important moviment associatiu, tot ell amb suport municipal, on predominen el de caràcter esportiu. Hi ha molt de club, especialment d’atletisme, i s’organitzen carreres d’àmbit regional. L’ajuntament desenvolupà, amb les ajudes d’un pla de competitivitat un seguit de manifestacions esportives per potenciar el turisme. No mai va tindre una visió de negoci, com hagués estat la creació d’un centre d’alt rendiment esportiu per atraure a l’hivern equips del nord d’Europa.

Pel que fa a l’àmbit cultural, cal dir que a la vila hi ha dues bandes de música, un grup de teatre, un colla de tabalet i dolçaina i dues corals. José Mazón em diu:

“Ací passa com en altres poblacions que quan hi ha diferències en una associació, de seguida n’apareix una altra, s’escindeix i moltes vegades, aquest individualisme ens porta a tindre una oferta duplicada.”

La forta immigració, tant de treballadors com de residents “turístics” ha fet que Santa Pola haja perdut el seu caràcter monolingüe en valencià per passar a tindre una forta colònia castellanoparlant. Curiosament, en tot allò relacionat en el món de la pesca i el comerç, com la Confraria, restaurants tradicionals, museu de la mar, barques, tot el món parla valencià.

Ha arribat l’hora de dinar. Miquel Vidal es troba satisfet del llarg passeig per Santa Pola. Des de les drassanes fins a l’Avinguda Granada, tota la primera línia de mar, l’ha trobat molt agradable, així com el passeig pel petit palmerar (el bancal del xavo, per les monedes que s’hi trobaven). La visita a les Salines, esplèndida i lluminosa. Li ha impressionat el nombre de iots i embarcacions esportives que s’acumulen al Club Nàutic.

Per recuperar forces hem apostat pel Restaurant de la Confraria, així tindrem a prop l’arribada al port de les barques de pesca i veurem la subhasta de peix. Demanem unes cloïsses i gambó d’aperitiu, de plat principal, ell un blanquet de rap i jo un gall fregit. El local agradable i sense pretensions, el dinar també, amb un preu just.

 

 

[1] Vicenç M. Rosselló Verger. El litoral valencià. II. Aspectes econòmics. L’Estel. 1969

[2] Antonio Josep Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, poblaciones y frutos del reyno de Valencia. Albatros ediciones. 1981

[3] Pascual Madoz. Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Institució Alfons el Magnànim. 1982

[4] (http://www.peixdesantapola.com/)

[5] www.tiendapeixdesantapola.com

[6] Tono Fornés i Juan Gargallo. De mar estant. Tàndem. 2007.

[7] www.turismosantapola.es/

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER