Defensa del cisma

Vaticano

 

Vicent Olaso

 

Els recents esdeveniments al Vaticà, amb els escàndols sexuals i econòmics, les filtracions interessades i els enfrontaments entre diferents faccions molt probablement hauran fet recordar al comú de la gent les històries que des de fa segles es conten sobre els papes valencians, els Borja. Ni tan sols la ponderada ploma de Joan Francesc Mira ha aconseguit que la ‘llegenda negra’ sobre els papes xativins, més concretament sobre Alexandre VI, eixa visió implantada en l’imaginari col·lectiu d’una cúria papal depravada, amb tot d’assassinats, incests i d’altres desviacions de la norma, haja estat substituïda per una realitat més prosaica posada en relació amb el que, al cap i a la fi, actua de moll de l’os, al Vaticà com pertot arreu: la lluita pel poder polític i econòmic.

Els historiadors, especialment els medievalistes, saben que els episodis sòrdids al cor del cristianisme venen de llarg, de poc després que el primigeni culte oriental aconseguís bastir una estructura, una jerarquització. Les famílies poderoses de la ciutat de Roma, naturals de l’urbs imperial o emigrades a ella, s’han disputat tothora el repartiment de càrrecs, des del més petit fins a la més alta dignitat.  Res de nou, per tant, allò que ara mateix té sotragat l’anim del personal, en un exercici massiu del que no pot sinó anomenar-se hipocresia màxima, comptat i debatut un dels pilars sobre els quals reposa l’èxit d’aquesta religió, i qui sap si també d’alguna altra.

Els valencians, ‘poble ajustadís’ quan es tracta d’empassar-se axiomes foranis, han assumit que els Borja van ser una família especialment dissipada. Fins i tot hi deu haver-ne que pensen que han estat l’única família a fer allò que se’ls atribueix. Les explicacions raonades contra aquest artifici no han pogut fer gran cosa enfront dels best-sellers, les sèries televisives i les pel·lícules eròtiques de segon nivell, que han transmés periòdicament, a colp de l’oportuna publicitat sensacionalista, la imatge del més impressionant enviliment.

Per acabar-ho d’adobar, els Borja també han estat objecte de polèmica, apareguda fins i tot a les pàgines dels diaris, quan els sectors no nacionalistes de la cultura s’han sentit molestos amb la reivindicació que s’ha fet dels seus orígens i de la seua contribució a l’esplendor tardomedieval del regne de València. Incidint en el paper d’Alexandre VI en el projecte dels Reis Catòlics que va dur a la conquesta d’Amèrica, el segon papa Borja ha arribat a ser qualificat de ‘còmplice de genocidi’. Una asseveració de progressia extremada, perfecta per desarmar avui dia tota reivindicació de la seua -des del punt de vista historiogràfic- immensa figura.

En resum, mentre el gros de la ciutadania valenciana participa de l’enaltiment a pontífexs d’altres nacionalitats, de -suposada- santedat i -inqüestionable- implicació política, mira els sants pares de Xàtiva amb una mescla a conveniència de mordacitat i esverament primmirat, d’acord amb allò que li ha estat comunicat per mitjans externs, i per uns pecats dels quals els Borja no en són, ni de lluny, els únics actors. A cada bugada perdem un llençol o, dit d’altra manera, en cada ocasió que els Borja són tractats pel cinema o la literatura, la seua imatge eixelebrada rep un nou impuls i referma aquesta secció de l’autoodi particularista. Mentrestant, anem besant les mans dels qui es proveeixen d’àtics gegantins o munten tedèums ‘reivindicatius’, o demanem la santedat i l’assignació de vies públiques per als qui han apartat la vista dels estupres més depriments. Vejam si la propera reforma educativa i els esperats mitjans audiovisuals propis ajuden a corregir el malentés.

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER