Svetlana Aleksiévitx i el bielorús

Svetana

 

Albert Branchadell

 

El 8 d’octubre es va saber que l’Acadèmia de les Ciències de Suècia havia decidit concedir el premi Nobel de literatura a l’escriptora Svetlana Aleksiévitx. Com era natural, tots els diaris en van parlar, però la majoria es van descuidar d’esmentar que la llengua d’expressió d’aquesta escriptora bielorussa és el rus. L’altrament excel·lent revista Núvol va dedicar a la guardonada una atenció discreta, que va consistir a recuperar un article de 2004. En el solitari comentari que van fer els altrament actius lectors d’aquesta publicació digital, Ferran López es preguntava: “En quina llengua escriu Aleksiévitx?” I tot seguit es responia a si mateix: “Si és en rus -cosa que m’ensumo-, aquest premi no és pas cap favor a la llibertat d’expressió, ni una bufetada a Putin per mà interposada, sinó una punyalada per l’esquena a la llengua i la cultura bielarussenques [sic]”.

Aquest comentari traspua el fonamentalisme lingüístic de sempre (“si ets bielorús, has d’escriure en bielorús”), però no deixa de ser un bon motiu per a preguntar-se què pensa Aleksiévitx del bielorús i, més en general, què està passant amb aquesta llengua, que se suposa que té un estat propi al darrere des de fa una generació.

Quan els llibreters alemanys li van concedir el prestigiós Premi de la Pau, Aleksiévitx va ser entrevistada per Kerstin Holm al suplement literari del Frankfurter Allgemeine Zeitung. Holm li va preguntar que com era que vivint a Minsk no escrivia en bielorús. La resposta d’Aleksiévitx va ser franca: “Sí, només escric en rus i m’entenc a mi mateixa com a membre de la cultura russa. La llengua bielorussa és molt rural ( bäuerlich ) i literàriament immadura (unausgereift )”. Davant l’escàndol que va causar tanta franquesa, Aleksiévitx va desmentir que hagués dit la segona frase (Holm, en canvi, es va refermar en el que havia escrit). Però mai es va desdir de la primera: l’Acadèmia ha premiat una autora resident a Bielorússia que no solament escriu en rus sinó que no se sent part de la cultura bielorussa.

Això de residir en un lloc i no sentir-se partícip de la cultura local recorda els temps soviètics. En molts sentits, Aleksiévitx té molt més de soviètic del que ella es pensa. Quan apreníem rus a l’Escola d’Idiomes amb un vell manual soviètic hi havia una cançó que deia: “La meva adreça no és una casa ni un carrer, la meva adreça és la Unió Soviètica”. Era un cant a l’internacionalisme de l’homo sovieticus (o la mulier sovietica ), que se sentia a casa en qualsevol racó de l’URSS… parlant sempre en rus, és clar. Aleksiévitx és filla de pare bielorús i de mare ucraïnesa, però no parla el possible ucraïnès de la mare ni el possible bielorús del pare i de la república on va créixer; només la llengua comuna soviètica… D’altra banda, no hem d’oblidar que els primers premis que va rebre -i no va refusar- la jove Aleksiévitx van ser soviètics, des de la Insígnia d’Honor fins al Premi del Komsomol.

Però més interessant que blasmar la sovieticitat d’Aleksiévitx en general i les seves opinions sobre el bielorús en particular és esbrinar per què una escriptora del seu nivell pot tenir les opinions que té. Podríem dir que el bielorús ha tingut un procés de normalització fallit. Rural? Sociològicament té part de raó. Segons el cens de 2009, a la ciutat de Minsk hi havia 1,5 milions de persones que parlaven normalment rus a casa i només 100.000 que ho fessin en bielorús. Això té unes causes històriques complexes, amb el benentès que l’ingredient principal és la russificació de les ciutats durant el període soviètic. Immadura? És cert que el bielorús arrossega un problema d’estandardització (hi ha dos models en competència) i és cert que la interferència lingüística ha fet estralls (s’ha institucionalitzat una espècie de catanyol que es diu trasianka ).

Potser el més interessant de tot plegat és que l’obtenció d’un estat propi no ha revertit el patró de russificació dels temps soviètics. Si bé aquesta circumstància demana una anàlisi més aprofundida, és evident que disposar d’un estat propi no és una condició suficient per a reorientar sociolingüísticament una societat. El que va fallar en aquest cas és que el nou estat independent bielorús va voler forçar una bielorussificació que superava les possibilitats reals de la societat bielorussa, que s’expressa majoritàriament en rus. L’URSS era l’URSS però Bielorússia no era com Lituània. Aquí es bo recordar allò que Catalunya és com Lituània però no cal perdre de vista que també té una mica de bielorús.

 

 

Publicat a l’Ara, dilluns, 19 d’octubre de 2015

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER