De Sagunt a València per la Via Augusta (Puçol, Massamagrell, Alboraia)

horta nord

Josep Sorribes

 

PUÇOL: DE LA MUNTANYA A LA MAR

A l’estiu de 2014, després d’haver visitat dues vegades Sagunt, baixí acompanyat d’Àlex a Puçol. Tot i que sabia que encara trigaria temps en fer València i la seua àrea urbana, vaig decidir que del corredor nord agafaria tres poblacions: Puçol, Massamagrell i Alboraia. Una per començar, una altra de més centrat i la darrera limítrof amb la ciutat i amb molt de suc. L’elecció de Puçol obeïa no tan sols al fet que és la primera població de l’Horta, venint del nord, sinó que a més el meu acompanyant hi viu, la qual cosa era un avantatge obvi.

Dit i fet. Quedarem un matí a l’entrada de Puçol, al costat d’un mur in memoriam d’un jardí botànic eclesial del qual parlaré i que malauradament només existeix en la memòria. Amb l’obligat plànol a la mà férem de seguida el pla de ruta: pujaríem primer a la muntanya i després baixaríem cap al nucli urbà per finalitzar la nostra petita excursió a la platja. Perquè cal dir que Puçol -igual, per cert, que Massamagrell- té un terme allargat d’oest a est, la qual cosa li permet tindre diferents ecosistemes.

Seguint les instruccions del meu acompanyant, deixàrem de seguida el nucli urbà i ens dirigírem cap a les tres urbanitzacions ben conegudes amb què compta el municipi: l’Alfinach, ‘Los Monasterios’ (de conegut pedigree) i Monte Picayo. Més enllà de la carretera, tan costeruda, no hi hagué res que em sobtara de forma especial. A dreta i esquerra hi havia xalets  de millor o pitjor factura tot i que a la segona urbanització -la de Los Monasterios- els propietaris havien volgut deixar ben clar que pasta, el que es diu pasta, no els en mancava. De tota manera,  el conjunt de les tres urbanitzacions conformen un espai al qual ja m’he avesat: la “no-ciutat”. Ni comerç, ni bars, ni res. Un silenci esfereïdor i una privatització de l’espai per grups socials als quals els importa ben poc, per no dir gens ni mica, el problemes que puga tindre Puçol o la seua història. Residències eventuals o permanents que ocupen l’oest muntanyós del terme, gaudint de les millors vistes però que són un model irracional –a més d’excloent- d’ocupació de l’espai tant pel cost de manteniment com per la dependència del cotxe particular com a únic mode de transport.

A la darrera urbanització, la de Monte Picayo (on fins fa pocs anys estava el conegut Casino que ara s’ha traslladat a la ciutat front als Palau de Congressos de Foster), Alex se les apanyà per a que un guàrdia ens obrís el pas adduint el caràcter “universitari” de la visita. Les cases (o xalets) de Monte Picayo -sembla que ja son en terme de Sagunt però tant se val perquè formen una unitat funcional amb les altres dues urbanitzacions- no són millors que les de Los Monasterios -semblaven més antigues- però els metres d’alçària permeten als seus residents el privilegi de la vista panoràmica. Àlex i jo paràrem a recer d’un mur i gaudírem d’una vista excel·lent de Sagunt i bona part de l’Horta Nord. Privilegis de la butxaca. Em queda el consol que els veïns de Puçol tenen un paratge proper al Nord-oest del terme, anomenat la Costera, en la vessant sud de la Calderona, que està protegit i on solen anar sovint les famílies (ja sabeu, la paella ritual). Al paratge hi ha un monument d’interés (el Molí de Vent) que tot i que ja du més d’un segle sense funcionar és un element patrimonial protegit perquè en queden ben pocs d’aquest tipus.

Després de visitar les urbanitzacions i la Costera, baixàrem al nucli urbà de Puçol, on la via del ferrocarril marca de forma nítida la diferència entre el casc antic (a l’est mirant a Sagunt) i la resta del nucli. Històricament, l’antiga carretera de Barcelona travessava el poble i el tram urbà tenia el nom de “la tireta dels hostals” perquè hi havia unes quantes fondes on els viatgers pernoctaven. Encara avui, l’Avinguda dels Hostalets -Carretera de Barcelona- Avinguda dels Tarongers és un dels principals eixos que travessa Puçol de Nord a Sud. La part “nova”, de carreres més amples i edificis de mitjana alçada està prou ordenada i amb una dotació d’equipaments suficient per als 19.320 habitants (una mica menys si descomptem els de les urbanitzacions i els de la platja) amb què compta Puçol. Urbanització prou acurada si obviem el llit fluvial d’un barranc que corre pel  lateral de l’Avinguda dels Hostalets i que necessita urgentment una intervenció per raons de seguretat i estètica. Aquest barranc a cel obert recull les aigües pluvials i va a morir a la Sèquia Reial de Montcada.

Supermercats i entitats bancàries a banda, la majoria dels establiments educatius (incloent el Caxton College) i esportius estan a la part nova (a l’oest, en l’espai que envolta el creuament entre l’avinguda de les Corts Valencianes i l’avinguda del Molí de Vent), encara que en el límit est i prop del Jardí Botànic hi ha una important  zona esportiva (camp de futbol de la UD Puçol i Estadi Municipal  Josep Claramunt) i un col·legi públic. La ciutat compta també amb una Casa de Cultura (març 1987) així com amb un Palau d’Esports (1992) i, més recentment, l’Espai Social La Barraca i l’Espai Social Martínez Coll. La resta del teixit urbà de la “part nova” l’ocupen polígons industrials i, al nord, un PAI (el Mas de la Murta) que la crisi deixà per a millors temps.

Pel que fa als polígons industrials, als anys 60 parlar de Puçol era parlar de Coimbra, una gran empresa de producció d’escalfadors que donà treball a molts puçolencs i que en setembre de 2012 fou tancada i enderrocada després de ser autoritzat un ERE -tot i que la fàbrica es traslladà a Burgos integrant-se en el Grup Ferroli. De Coimbra–Godesia en resten els barris que es crearen al seu voltant (Hostalets i San Ildefonso Fierro), un gran solar de destí incert i una part important de la memòria col·lectiva.

Afortunadament, l’activitat industrial no depenia ja en 2012 de Coimbra. A la menuda i més antiga zona industrial Mas del Bombo se li ha afegit el Polígon Industrial Camp Aníbal que compta amb una gran fàbrica d’electrodomèstics i altres indústries com ara el forn de pa (Mercadona), la brioxeria (DulceHola), l’automòbil (Tisvol), empreses de catering escolar (Irco) etc…. A més, al nou polígon industrial del nord ST-1 té les seues instal·lacions la potent Cooperativa Agrícola de Puçol, molt a prop de l’antiga Coimbra, a la vora esquerra de la via del tren.

Si travessem la via, ens endinsarem al “casc antic” de Puçol que ha sofert ampliacions -en part en antics terrenys eclesials- cap al nord, l’est i el sud, a l’altre costat del Caminàs que du a la Platja, per la qual cosa el casc antic estricte no el conformen més enllà de 20 o 25 illes. La trama urbana és l’habitual: carrers estrets, baixa densitat. El més interessant sens dubte és l’extrem est on es troba la Torre Talaia (una torre de guaita dels segle XIV de considerable envergadura i ben conservada) i l’església barroca, dedicada a Sant Joan Baptista, que es va bastir el 1607, sobre una altra de més antiga del 1359 i que compta també amb les muralles que delimitaven l’antic Jardí Botànic. El conjunt, fet per exprés desig del bisbe de València, el beat Joan de Ribera, incloïa, a més de l’església i un afamat Jardí Botànic (1777-1824), un palau arquebisbal enderrocat a mitjan segle XX, el 1967, i que fou propietat eclesial fins el 1942, passant el 1950 a ser propietat municipal. Cal dir que Puçol fou senyoriu eclesiàstic fins el 1814. Hi ha paràgrafs de Cavanilles que donen fe d’aquesta singularitat i, de forma especial, del Jardí Botànic.

“(…) También contribuye á la felicidad del pueblo el vivir allí largas temporadas los señores Arzobispos del Valencia. El Señor Mayorál, cuya beneficiencia, virtudes y paternal cariño se conservarán siempre en el corazón agradecido de los Valencianos, convirtió en un jardin una extension contigua á su palacio, formado el primer modelo de un huerto botánico que se vio en el reyno, y logró que el chirimoyo y el aguacate, plantados al ayre libre, diesen frutos como en América. En estos últimos años se han enriquecido el jardín con infinitos vegetales, como yucas, cactos, parkinsonia, poinciana, ciprés tableado, y una gran multitud de mimosas, que vegetan con fuerza y lozanía. Allí se ven preciosas colecciones de salvias, geranios, malvas, sidas y verbenas; la citriodora se distingue por la fragancia de sus hojas y abundancia de flores; la bludleya globosa forma un árbol vistoso; la usteria trepadera y varios látiros visten las paredes; gran número de liliáceas, gramas, aparasoladas, compuestas y de otras familias se hallan distribuidas en los quadros según el sistema de Linneo (…) “ Pág. 137 y 138 “(…) lo templado de la atmósfera permite que muchas plantas de América como el aguacate, el chirimoyo, la casia afelpada y la yuca vivan en aquel sitio como en su misma patria (…)” Pág. 136.

 

Més de 50 anys després, Pasqual Madoz deixarà constància de la importància que encara tenia l’Església a Puçol:

 

(…) Iglesia parroquial (San Juan Bautista), servida por un cura de segundo ascenso y provisión ordinaria, un vicario y 7 beneficiados.

Contiguo á la iglesia con paso cubierto á ella está el palacio del Arzobispo, obra moderna con habitaciones espaciosas para el prelado, oficinas y domésticos, grandes bodegas y graneros, con un hermoso jardín que tiene muchos árboles frutales y cubiertos sus andadores con emparrados que producen gran cantidad de uvas de toda clase (…)”

 

Finalitzada la curta visita al casc antic agafàrem el Caminàs i ens dirigírem, travessant l’autovia, a la Platja de Puçol. A dreta i esquerra, com és habitual en aquesta part del país, els tarongers dominen el paisatge. De seguida vaig notar que a Puçol algunes coses com ara la “humanització” del trajecte es feien amb més cura i gust que a altres llocs ben propers per cert. Es pot anar de Puçol a la platja en bici o passejant i el trajecte és prou agradable. Les bones sensacions es confirmaren quan arribaren al nostre destí: la platja de Puçol és prou “civilitzada” i quan la vista topeta amb el “paisatge” de les platges del Puig o la Pobla de Farnals, el contrast és cridaner.

Aquest fou el fruït del viatge i les impressions que vaig treure de la ciutat d’avui. Una ciutat que, per cert, registra una demografia en constant augment des de 1857: dels 3.113 habitants d’aquesta data (Madoz parla de 704 vec., 2,493 alm. ) als 6.084 en 1960 i els 19.295 de 2009.

Per veure de què vivien els puçolencs fa 10 generacions podem recórrer una vegada més a l’informe de Cavanilles :

 

“(…) se halla este pueblo al norte de Valencia, y al mediodía de Murviedro: sus campos fértiles confinan por la parte septentrional con los Saguntinos, y por la meridional con los del Puig: los del poniente son bastante áridos., y los del levante, como inmediatos al mar, baxos, y algunas veces aguanosos. La disposición natural del suelo, y las aguas que recibe del Turia, proporciona todas especie de frutos. La aplicación y cuidado de los cultivadores compite aquí con la fecundidad de los campos; resultando de esta feliz combinación de circunstancias un aumento extraordinario en nuestra especie. En 1784 no pasaban de 500 los vecinos de Puzól, que hoy llegan á 666. La agricultura único recurso de la población, no hubiera por si sola producir tal aumento en tan corto espacio de diez años, á no concurrir otra causa poderosa que mejorando la condición de la atmosfera, fortificada la salud y robustez de los hombres. Los de Puzól cayeron en la debilidad de cultivar el arroz en las partes hondas: preparaban dentro de sus casas el estiércol, indispensable para lograr cosechas abundantes, y para ello detenían las aguas en los sitios contiguos á sus habitaciones, donde se corrompían los vegetales, y fermentaban otras materias. Pero en 1784 conocido el yerro, desterráron la planta que infeccionaba el ayre, y recobró el pueblo la salubridad que le es propia. Desde entonces se multiplicáron los brazos y el cultivo, correspondiendo los frutos al trabajo (…)” Pág. 137

 “(…)la abundancia de aguas, lo profundo del suelo, y el hallarse este anegado muchas veces, sugirió la idea de cultivar arroces en los sitios hondos, que por espacio de dos leguas siguen por los términos de Puzól, Puig, la Creu, Masamagrell, Masalfasár, Albuixech, Albalát, Foyos y Meliana.Cultivóse efectivamente el arroz por algunos años, causando siempre á la salud daños gravísimos, los quales llegaron á tal punto en 1784, que la pestilencial epidemia no solamente afligió los pueblos de arroz, sino también los occidentales á donde llegaba el ayre corrompido. Apénas quedó hombre que no enfermase de peligro, pagando muchos con la vida. Hubo aquel año en la villa del Puig 160 muertos, quando su población llegaba apenas á 30 vecinos. En la Cartuxa, en San Onofre, en la Madalena, conventos situados en terrenos elevados y distantes, todo era hospital infecto, sin quedar quien sirviese á los enfermos. Este horrendo espectáculo, y los informes y representaciones de Curas y Médicos, motiváron la sábia providencia de prohibir el arroz en aquellos marjales, con que renació la salud y abundancia (…)” Pág 138-139.

 

La coneguda dèria que Cavanilles tenia al conreu de l’arrós no podia faltar i hauré de recórrer a Madoz per trobar una informació més precisa :

 

El terreno es en parte muntuoso, pero de buena calidad, regado por la acequia de Moncada, y la de Algar que fertiliza la partida llamada de Gausa.

Caminos: pasa a 50 pasos del pueblo la carretera de Barcelona á Zaragoza, y la que conduce de Valencia á Murviedro y Castellón, en buen estado.

El correo se recibe por el conductor general de Valencia, Aragón y Cataluña.

Producción: trigo, vino, aceite, seda, algarroba, toda clase de fruta y legumbres.

Industria: la agrícola, 7 almazaras, 2 molinos harineros, 5 hornos de pan de cocer y algunas tiendas de abacería.

Tiene un mercado semanal poco concurrido.

Población: 704 vec., 2,493 alm., …

Caminos: pasa a 50 pasos del pueblo la carretera de Barcelona á Zaragoza, y la que conduce de Valencia á Murviedro y Castellón, en buen estado.

El correo se recibe por el conductor general de Valencia, Aragón y Cataluña.”

 

Com sol ser habitual, el secà (ametlles, oli, garrofes i vi) tingué una certa importància (com l’arròs en terres de marjal) tot i que la superfície d’horta s’incrementà amb l’extensió del regadiu. I en aquesta les moreres donaren pas als productes hortícoles fins l’ extensió del monocultiu dels cítrics. És clar, però, que la conversió de Puçol en una ciutat mitjana només s’explica per la notable presència de la indústria.

 

MASSAMAGRELL: UNA CENTRALITAT GUANYADA

 

Seguint el nostre camí cap al sud, m’aturaré a Massamagrell, un nucli urbà de l’Horta no massa gran (fregant els 16.000 habitants) que tanmateix exerceix una certa “capitalitat” en l’Horta Nord. De terme allargat prou semblant al de Puçol, Massamagrell es terra d’horta i marjal però, com també passa a Catarroja en l’Horta Sud, és el comerç de proximitat el seu tret diferencial i el que li atorga aquest tarannà de ciutat formiguer, extravertida, exagerada, plena de contrastos. Una petita ciutat on bateguen tots els cors del rosari de municipis de l’antiga carretera de Barcelona.

Vaig tindre la immensa sort –i cal dir-ho- de poder comptar amb la companyia i les explicacions de Vicent Carbonell, un bon amic, nadiu de Massamagrell tot i que ara resideix a València treballant al món del disseny. Vicent és molt jove i té aquesta estranya aptitud per a fer fàcil, divertida i alhora interessant qualsevol conversa. Per si no n’hi havia prou, ens acompanyà també “per voluntat pròpia” Chema Segovia, un jove arquitecte de La Línea de la Concepción, tímid, molt seriós, amb una mirada enigmàtica, que em feu tremolar amb un curt duríssim sobre l’Autopista del Sol a Màlaga del que es coautor. Tot un personatge i una gran persona. Amb aquesta companyia, el matí del divendres 27 de Juliol de 2015 fou d’aquestes dates que mai oblidaré. M’ho passí la mar de bé i vaig descobrir una petita i entranyable ciutat.

A les 9 del matí ja estàvem camí i Massamagrell està a un tir de pedra de València, inclús si, com fou el cas, decidim anar per la vella carretera de Barcelona plena d’alterons limitadors de velocitat i rotondes. Una mica abans d’ultrapassar el cartell de “Massamagrell” que ens informava que ja érem en terreny suahili, a l’altura d’Albalat dels Sorells i a la dreta de la infinita via, vaig prendre nota d’un establiment de l’afamat Pollastres Planes (que és de Massamagrell) i d’unes noves i flamants instal·lacions de l’imperi de Juan Roig. Per si algú ho desconeix m’apressaré a aclarir que a Massamagrell, en Cárnicas Roig -que estava al final del “carrer Major” on ara hi ha un dels Mercadona- tingué el seu origen el reeixit imperi. Els diners del negoci familiar del pare acabaren en mans des seus fills (Paco, Fernando i Juan) i aquest darrer encetà el que ha acabat sent una gran empresa amb més de 70.000 treballadors a tot Espanya i Portugal. I parlant de Cárnicas Roig, aquesta capitalitat de proximitat de què parlava adés té una de les seues potes principals en un certa especialització càrnia perquè a més de Cárnicas Roig i de la més recent Pollastres Planes, una altra famosa carnisseria, Cárnicas Bodí, començà a caminar el 1885 i avui encara continua al bell mig del carrer Major.

Mercadona, Pollastre Planes… i “El Gran Chollo”, un magatzem xinés. Bona benvinguda. No havien recorregut encara ni 100 metres del carrer Major (que és l’antiga carretera de Barcelona) quan per indicació de Vicent giràrem a la dreta. Volíem un plànol de la ciutat i l’Ajuntament estava tot just a 50 metres. Aparcàrem a la plaça de l’Ajuntament, una petita plaça on es troba també l’església barroca del 1767 dedicada a sant Joan Evangelista, i una escultura dedicada al pare Lluís Amigó, nat a Massamagrell i molt conegut en tota la contornada com veurem en parlar de Godella. Al costat de la petita plaça i en una altra anomenada la Plaça del Campanar on era el fossar i on ara hi ha un parking soterrani aturat per problemes burocràtics.. Dalt, al carrer (o plaça), silenci. No tinguérem massa sort amb la xica d’informació i no aconseguírem un plànol a l’ús. Per sort, anant en Vicent, no calia massa.

A la plaça, mentre féiem la ruta, Vicent m’informà de la importància popular de les campanes de l’església a Massamagrell i fins i tot de l’existència d’un suposat miracle. La importància de la restauració de les campanes de l’església de Sant Joan Evangelista la podem comprovar a https://www.youtube.com/watch?v=_RqGDcMVBNg. També em feu fixar-me en la gespa artificial que envoltava el monument de Lluís Amigó. “Ací, tota la gespa és artificial”. Estalviadors que són. Com que ja tenia gana i aquest és un protocol important en quasi tots els viatges, vaig tallar la conversa amb un “Au, anem a esmorzar” i ens dirigírem a “El Nostre Bar”. A Massamagrell hi ha dos bars de referència: El Nostre Bar i Casa Pablo, al costat del quarter de la Guàrdia Civil. Allò de l’esmorzar fou tot un espectacle. Un local no massa ample però molt profund, absolutament atapeït de gent esmorzant en taules de railite. Si no n’hi havia quasi un centenar de persones, poc en faltava. Ens hagueren que muntar una taula al fons. Els decibels superaven tots els límits però l’ambient era, senzillament espectacular. Si Casa Pablo estava per l’estil, el divendres ha de ser mitja festa en tot el poble. Qui no estava esmorzant? A més, el “ menú” era pràcticament uniforme: cacaus, olives i uns entrepans de pam i mig, de truita de creïlles i llonganisses, amb all i oli per a “acompanyar”. Vicent i Chema es cruspiren tot el bocata, i jo només la meitat, però em vaig treure l’espina de Catarroja i vaig demanar un barral de vi i gasosa, una de les meues debilitats.

Mentre esmorzàvem, intentàrem enraonar enmig d’un guirigall fenomenal. Vicent comentà la “centralitat” de Massamagrell, de com hi havia prou gent que venia en metro des d’altres municipis propers als tres mercats setmanals: el dimarts (queviures), els dissabtes (roba) i un altre que es feia a les Coves, un barri “interessant” on aniríem al final del matí. També hi hagué lloc per a alguna anècdota com la del forn de “la sobaquera” així anomenat perquè l’ama, en pro de l’eficiència a l’hora de servir, es col·locava els pans per tot arreu… Quan estàvem superant l’equador de la prova de l’esmorzar, arribà Sabrina (“és que la peli li agradà molt als meus pares”) una jove i guapa regidora de l’Ajuntament, amiga de Vicent i responsable de temes de cultura i llengua. La cosa derivà als temes de normalització lingüística i si fa no fa, acabàrem l’àpat i sortirem al carrer Major on el soroll dels cotxes i de les converses dels vianants era, malgrat tot, molt més moderat què el del bar.

Tornàrem caminant a l’Ajuntament (on no ens havien multat per l’aparcament i no calgué que Sabrina intervinguera) i ens costà deu minuts tornar a fer marxa perquè allò era una processó de gent que s’acostava a saludar a Vicent. Coses de la fama. Al final, ens posàrem en marxa amb la intenció de seguir la ruta que havíem fixat al bar, mal ajudats per un plànol realment dolent. Férem una passejada pel casc antic (quasi tots són iguals) i ens dirigírem cap a la platja, un trajecte ple de sorpreses i informacions útils. En primer lloc, un petit passeig perimetral amb arbres que estava prou “apanyat”, per on passava el carril bici de Meliana a Museros. Camí ja de la platja (mentre observàvem per indicació de Vicent un misteriós carril bici que apareixia i desapareixia o canviava d’amplària ) trobàrem un antic escorxador dels anys 20 del segle passat amb una arquitectura interessant però que malauradament tenia l’ús de magatzem municipal i seu de la brigada d’obres. Una mica més endavant, a la dreta una fàbrica despenjada (Ibérica de Aparellatges). Després d’uns camps de tarongers a dreta i esquerra del Camí de la Mar ens trobàrem amb un candidat al Guinness o al Bunyol d’Or de la Garreperia: “l’Aljub de Senent”. Massamagrell és l’únic poble de l’horta nord que travessa l’Autovia per baix i no per sobre. Però, a més, el pas, anomenat Aljub de Senet, en honor de l’alcalde executor, és miserable i de molt poca llum, on no es poden creuar dos cotxes i on ja estan preparades unes portes que tanquen el pas quan plou, perquè allò és un autèntic parany. Bravo!

Passat l’afamat aljub, trigàrem uns 5 minuts en arribar a la platja i, al final, vaig descobrir, per fi, que Massamagrell té una miniplatja (només 300 metres) flanquejada a l’esquerra per l’esfereïdora Platja de la Pobla de Farnals (“A un pitillo de València”) i a la dreta per la platja que correspon a Rafalell i Vistabella, pedanies de València que es feren famoses per un assumpte ben curiós.

La cosa, per fer- ho breu, fou “senzilla”. Al Pla General de 1988 fins a l’aprovació provisional, a la platja de Rafalell i Vistabella estava prevista una altra “Marina” (vaja, de la família de Port Saplaya) i ja hi havien plans prou elaborats amb la intermediació (habitual) de Rafael Blasco. Plans que es desferen quan l’Ajuntament decidí que allò era àrea de marjal protegible i no urbanitzable. Aquesta decisió no és aliena al fet que el Consell -sent Rafael Blasco el conseller d’Urbanisme- aprovà el Pla General amb dues objeccions: el famós ús escolar dels Jesuïtes [vegeu Josep Sorribes, València 1940-2014: construcción y destrucción de la ciudad, PUV, 2015] i l’ús no urbanitzable de Rafalell i Vistabella, qüestió per a la qual el Consell demanava el “dictamen” del Consell Metropolità de l’Horta. Ricard Pérez Casado, que era llavors alcalde de València, dimití, el tribunals li han donat repetidament la raó sobre la il·legalitat de la decisió del Consell i a data d’avui, des de la Pobla de Farnals fins a Port Saplaya, aquell és l’únic tros de marjal que queda. Dit això i vist de prop, caldria encetar amb urgència la regeneració de la marjal perquè hi ha una franja intermèdia entre la platja i la marjal “visible” que és terra de ningú.

Com que tant Vicent com Chema són molt joves i no en tenien noticia de l’affaire, els vaig explicar la història i agafàrem el cotxe de tornada a Massamagrell no sense prendre nota d’un edifici de la platja de la Pobla que es veu des de l’autovia i ha necessitat una “estructura“ externa de reforç. Una curiositat “a un pitillo de València”. De tornada a Massamagrell tornàrem a passar per l’antiga carretera de Barcelona on Vicent m’informà que feia cosa de 10 anys que s’havia enderrocat el Cine Rodrigo. Als anys 60, el Cine i el Restaurant Rodrigo (tancat prou abans que el cine) eren llocs molt concorreguts. També m’ensenyà al carrer Major la casa de descans del marqués de Dos Aigües que ha sofert una lamentable reforma en l’interior, tot i que per fora té una certa aparença.

Després ens dirigirem al que avui és el vertader centre de la ciutat: el passeig del Rei en Jaume. Està situat junt a la parada del metro. És un passeig acurat i bonic, on trobarem la llar dels jubilats, la casa de la cultura del poble, una orxateria i un parell de bars. Té molta passera ‘amunt i avall’ tot el dia. Més vida probablement –digué Vicent- que la plaça. No deixa de sorprendre’m que també hi és present la gespa artificial.

Després anàrem cap a Les Coves, en l’extrem occidental del terme, prop del polígon industrial Massamagrell Oest (el Bovalar) en la carretera de la Gombalda. Les Coves (o el barri de la Magdalena com es coneix oficialment) és un teixit urbà realment “hard”, més a prop del barraquisme i de la marginalitat socioeconòmica que d’altra cosa, encara que s’han construït alguns grups d’adossats, hi ha un petit parc i, com digué Vicent, “les Coves ja no són el que eren”. El nom prové de l’existència de coves que feien d’habitatge (com les de Paterna), de les quals sols en queda una. Però tot el barri (prou extens però de baixa densitat) està farcit de semi-barraques, solars, descampats plens de brossa. La gent de les Coves no tenien massa bona fama (“els coveros baixaven a peu i pujaven en bicicleta” diuen alguns malpensats ) i de tant en tant hi havia “problemes”. Malgrat la millora, l’àrea deixa prou que desitjar: les casetes rosa, un molí abandonat vora el convent dels Caputxins, habitatges d’una planta… Ara bé, la gent de les Coves, la gran majoria són famílies humils, tenen la seua pròpia església, un sentiment de pertinença i solidaritat molt marcat, les seues festes, una gran afició taurina com a Massamagrell … No teniu més que anar al ”bar el Tío Gazpacho”, al costat del Parc de recent construcció, per a tastar l’ambient. A l’extrem més occidental de les Coves estan el parc i el bar esmentat i, a l’altre costat d’un viari ben urbanitzat, un interessant convent del Caputxins i tot just enfront l’actual residència de malalts mentals San Lorenzo de Brindisi (o Residència Massamagrell) que abans fou un col·legi d’interns.

Després de girar visita a Les Coves tornàrem cap a Massamagrell creuant el que és sense dubte el major fracàs urbanístic de Massamagrell: el PAI ”Entre Núcleos”, dissenyat, suposadament, per a “unir “ Massamagrell i les Coves (tasca hercúlia)… i de pas, és clar, fer diners. EL PAI em recordà un altre (el PAI Fusión de Sagunt) que també volia unir Sagunt i Port de Sagunt. Aquest de Massamagrell, més menut, tampoc ha funcionat encara que sembla que la crisi de 2008 s’interposà. Això sí, hi ha deixat uns quants equipaments com el recinte One Wall (o siga un frontó d’allò més modern), un molí rehabilitat com a seu de la Policia Local i un poliesportiu d’estètica prou discutible. Equipaments despenjats del centre de gravetat als què els pot costar trobar un ús continu. Per cert que, parlant del desenvolupament urbanístic, una altra singularitat de Massamagrell és que la via de ferrocarril delimita nítidament l’àrea menys qualificada, amb blocs dels anys 50, 60 i 70, de l’altre costat -cap a l’oest- on el teixit urbà és bastant més nou.

Abans d’acabar el nostre viatge va eixir una de les “singularitats “ culturals de Massamagrell: l’afició als bous. Sobretot perquè als tradicionals bous de les festes de finals de setembre s’hi han afegit en els darrers 15 anys una sèrie d’innovacions ben curioses com ara la “Baixà dels Caixons” (no té preu l’escultura de la plaça on es fa l’esdeveniment) https://www.youtube.com/watch?v=ALSgDFUI-Sg, un mixing de batucada amb el trasllat del bou o “La balonà de festes” https://www.youtube.com/watch?v=qSZckYkc_Kw, la feliç confluència de bous i futbol. En un altre ordre de coses, Massamagrell és un poble de pilota Valenciana. Hi ha molta tradició de pilota valenciana. En els últims anys Soro III és el campió del trofeu Bancaixa. La seua és una família vinculada a este món. Per exemple porten les apostes del trinquet Pelayo a València.

Ja de camí de tornada, Vicent em féu una curiosa constatació. A l’Horta Nord, segons els pobles, varien dos fets cabdals: si la dona treballa al camp o no, i qui fa la paella. A Massamagrell o a Puçol les dones no treballen al camp però a Massalfassar, Albuixech o Meliana sí. La paella la fan els homes a Massamagrell, però a Poble Nou això és tasca de dones. Vés a saber la causa d’aquest codi antropològic que no deixa de ser curiós.

Fins aquí una aproximació a Massamagrell 2015. Es lícit i necessari preguntar-se pel passat immediat. El recurs a Cavanilles resulta sempre útil i instructiu. Diu Cavanilles :

 

“En el corto espacio de legua y media que hay desde el Puig al Barranco del Carraixet se cuentan muchas aldees y doce pueblos considerables: cinco de ellos caen al poniente del citado camino de Barcelona, y son Binalesa, Muséros, Bonrepós, Mirambéll y Foyos: tres en el camino mismo, es a saber,La Creu, Massamagréll y Albalát; los cuatro restantes Masalfasár, Meliana, Albuixéc y Almássera a l’oriente… Todo el suelo se aprovecha en este recinto maravilloso, las Huertas se suceden sin interrupción, y las cosechas sin pérdida de tiempo. Son allí los hombres tan aplicados al trabajo que el campo parece ser su habitación y sus delicias. Verdad es que la tierra les corresponde conricas y abundantes cosechas. En los pueblos del camino y oriente viven más de 1.600 fmilias, inclusas las de Foyos. Hay en este lugar 224 vecinos, 170 entre La Creu y el Moratáll, lugarcillo que aumenta cada día, 230 en Masamagrell, 130 en Masalfasár,, igual número con corta diferencia en Albalát, 250 en Meliana, 110 en Albuixéc, 214 en Almásera, 60 en Macarella, aldea que se compone de la mitad de Casas de Bárcena, y los restantes en los caseríos de Chirivella, Mauella, Teladela y Rafaléll. La ocupación de todos ellos es la agricultura, y muy pocos la dexan destinándose a texer lienzos caseros…La ligerez y limpieza se descubre en este trage nacional que dexa el cuerpo con entera libertad. Tienen decubiertos los brazos, piernas y casi siempre el pecho; son duros como bronca e infatigables; sobrios en sus comidas, reducidas á lo necesario para vivir con robustez y fuerza. Cansados de trabajar durante el día no necesitan de colchones para conciliar el sueño. Un serón, una piel lanuda de carnero, y una de las mantas de sus Caballos forman ordinariamente la cama. Tienen algunos de colchones que empiezan á usar cuando se casan. Se levantan antes del amanecer y empiezan sus trabajos al romper el día. A esto y al vivir cerca de sus haciendas se deben en gran parte los preciosos frutos que recoge. Son éstos 120@libras de seda, 4.600 cahices de trigo, 3.200 de maíz. 1.600 de judias, 70@docenas de melones, fruta superior a quantes se conocen en Europa, 21@arrobas de varias frutas, entre elles buena parte de las ricas uvas que llevan a Valencia, 52@cántaros de vino, 1@arrobas de aceite y 3@ de algarrobas… Casi todo son Huertas regades con las aguas del Túria ó con manantiales…(pg. 140-141).”

Com es pot comprovar, una vida “còmoda” que Cavanilles generalitza a tota la subcomarca demostrant amb això més intel·ligència que la de molts governants actuals demostren sacralitzant el terme municipal. Qualsevol temps passat fou, evidentment, pitjor i la vida en l’horta de València tenia poc a veure amb el Beatus Ille, la lloa de la vida del camp enfront la ciutat que prové de les èpoques d’Horaci.

Per als amants dels orígens, pense que és suficient la informació que ens proporciona la wikipèdia:

Massamagrell fou una alqueria àrab que, una volta acabada la conquesta, va ser concedida pel rei Jaume I a Sancha Pérez de Aguilar el 1238, però després la va canviar per una altra i va donar la de Massamagrell a Sánchez Vera, Pedro Eximén i Fortún Sánchez. El 1271 es va atorgar carta-pobla, tenint el domini l’Ordre de Calatrava. El 1392, el rei va transferir els drets que conservava a Raimond Boïl. La seua família va obtindre anys després, el 1426, també els de Calatrava i onze anys més tard la jurisdicció criminal. El Marqués de Dos Aigüesva ser el seu últim senyor territorial.

 

ALBORAIA: DE LA TRADICIÓ A L’EMPASTIFADA

Arribe, per últim a Alboraia, ciutat/poble de 23.228 habitants limítrof i conurbat a  València i que en la meua humil opinió arrossega  un problema de certa esquizofrènia en la seua relació amb la capital i de mala consciència de les  malifetes que  han anat desenvolupant-se  en les darreres dècades. Perquè Alboraia és, avant la lettre, la guardiana de les essències hortolanes, de la paraula donada, del Tribunal de les Aigües, de la valenciania ben entesa. Alboraia i la veïna Almàssera fan una mena de línia Maginot de defensa de l’horta, d’un modus vivendi i d’una ideologia conservadora. Un càntic al Beatus Ille del que parlàvem adés i que la duia irremeiablement a la mefiànce envers la ciutat que se la volia “engolir” (també els del Camp del Túria es resisteixen a “l’engoliment” de la comarca per la dinàmica metropolitana). Tot aquest conreu de “l’hortalitat” tenia a més un suport  en el contrast entre el camp i la veïna ciutat i aquest contrast persisteix, si fa no fa, fins al Pla d’Estabilització de 1959 que marca (a tot Espanya i també a València i els seus voltants) l’inici d’un procés accelerat d’industrialització i d’urbanització. Però a partit d’aquesta data les coses es compliquen, i molt, com tindré ocasió d’explicar.

Parlem però, en primer lloc de que era Alboraia fins a aquest canvi convuls i accelerat del 1959. Era, com tants altres nuclis de l’Horta però tal vegada  amb més contrast per la proximitat, una petit poble envoltat, això sí, d’una important extensió d’horta que es prolongava a Almàssera i altres nuclis de l’horta nord on es mantenien mil i una alqueries i barraques i on els conreus intensius d’horta s’havien imposat al creixement del taronger. Al 1960 la població d’Alboraia era de 8.073 habitants (molts en dispers) que per a ser un municipi de caire marcadament agrícola era, certament, una població important, la qual cosa posa de manifest la importància de la producció agrícola. Una producció que, tanmateix romania en allò essencial amb els trets que Cavanilles va senyalar als municipis contigus al nord i que hem vist adés. Si de cas, subratllar que el propi Cavanilles (pg. 141-142) li dedica un espai important a un conreu específic d’Alboraia que encara avui es manté com a referent i font d’ingressos: la xufa i l’orxata. Aquesta és la descripció que fa Cavanilles de la riquesa agrícola d’Alboraia  que justifica la seua elevada població:

“ A la derecha del barranco dels Carraixet, entre la mar y el camino real de Barcelona yace Alboraya, pueblo respetable por su vecindario y sus Frutos. En medio de habersele separado Almácera, con quien formava en otro tiempo una sola parroquia, tiene más de 560 vecinos que aumentan sin cesar. Han convertido éstos en ricas huertas su termino, igualment feraz y llano que las inmediaciones de la capital y cogen 5@ libras de seda, 4@ docenas de melones, cerca de 2@ cahices de trigo, 600 de maiz, 500 de judías, 12@ cántaros de vino, 11.700 arrobas de pimientos, 3.300 de frutas, 22@ de hortalizas, 70@ de alfalfa, 24@ de paja, 90@ de cáñamo y 3.700 de xufas” (pg. 142)

Si Alboraia era -i en part ho és encara- sinònim d’horta i tradicions, ¿què és el que  ha produït  la gran transformació d’aquest important nucli els darrers 50 anys?. Anem a pams, perquè hi ha variables lligades a la contigüitat i proximitat amb la ciutat central i altres que són més “endògenes”. Pel que fa a les primeres, és evident que amb el creixement de la veïna Benimaclet, València i Alboraia no trigaren massa en conurbar-se, amb la qual cosa Alboraia assumí un rol que explica en no poca mesura el seu creixement poblacional i el creixement dels habitatges a la part de darrere de l’avinguda de l’Orxata (Ausiàs March i adjacents i també l’àrea afectada pel soterrament del ferrocarril): el de ciutat dormitori. Una alumna d’Alboraia (Irene Martí) que m’acompanyà en la meua visita del 15 de Juliol de 2015, em féu notar que el preu dels habitatges en Alboraia havien pujat molt, cosa lògica per la pressió de la demanda.

La resta de transformacions d’Alboraia no tenen tant a veure amb els seu caràcter de ciutat dormitori com de les decisions preses pels seus governants. Tractaré de resumir-les conservant l’ordre cronològic, per a la qual cosa, el fet d’haver estat veí d’Alboraia entre 1975 i 1981 certament ajuda.

La primera actuació que tingué lloc a la postguerra fou declarar zona industrial una considerable extensió de la marjal, zona que romandria a la dreta de la posterior autopista i que posteriorment, ja en els anys 90 del segle passat es requalificaria com a residencial (menys una petita part pendent) sota els auspicis de Bautista Soler. A aquesta decisió se li afegí, a finals dels 60 o principis dels 70 (en 1975 ja funcionava), un polígon industrial en el nord-est del casc urbà) que, a més de suposar una reducció dels terrenys de l’Horta, fou i és un exemple de polígon industrial tercermundista sense cap connexió eficient a la xarxa general de comunicacions i amb una urbanització molt dolenta: el viari central s’inundava cada dos per tres i, de l’evacuació d’aigües residuals i de residus industrials, és millor no pensar on anaven.

A aquestes dues decisions se li afegí a principis dels 70 una nova urbanització de la marjal, aquesta vegada amb finalitats residencials i comercials: FICSA (del grup dels Noguera) construí la “marina” de SAPLAYA, coenta, grotesca, i progressivament saturada, que a hores d’ara es podria posar com a exemple d’allò que no s’ha de fer. A més, els nous residents prompte començaren a queixar-se a l’Ajuntament, com sol ser habitual, de la manca d’atenció en termes de neteja, seguretat, etc., malgrat que “pagaven els impostos”. I tot just a la dreta del viari que passa per damunt de l’Autopista i comunica amb Port Saplaya s’instal·là Alcampo i Leroy-Merlin, i un Norauto, reservant-se l’Ajuntament la propietat del terrenys dedicats a l’aparcament, la qual cosa beneficiava als dos centres comercials.

Coincidint més o menys en el temps amb la darrera aventura de què parlaré tot seguit, cal ressenyar la requalificació de zona industrial o residencial de la Patacona, ad majorem gloriam d’en Bautista Soler, aquest prototip de burgès valencià, amb residència al carrer Ciril Amorós de la capital… . Una mini ciutat de més de 2.500 habitatges nous que despertà l’eufòria en plena bombolla immobiliària i que ha acabat (en un 50%) en mans dels bancs. De la qualitat urbanística del projecte hi ha opinions més autoritzades, però de segur que no entrarà en els llibres d’urbanisme com no siga d’exemple de “així no es fa”.  Roman encara una petita àrea industrial on estan els dipòsits de Vinival (Premi Nacional d’Arquitectura), una illa inviable i d’incert futur.

Per si no n’hi havia prou empastifada, el destí encara tenia reservada la jugada mestra. L’alcalde del PP Manuel Alvaro Manzano (1999-2007), es fixà com a prioritat soterrar les vies del tramvia al seu pas per Alboraia i al final aconseguí que l’obra es fera pagant l’Ajuntament la meitat dels 50 milions d’euros que costà l’obra. Evidentment l’Ajuntament no disposava d’aquests diners i d’ací vingué el projecte de desplaçar Alcampo i Leroy Merlin a una altra ubicació de la marjal i construir una altra “marina” que generaria guanys suficients per a eixugar el deute que tenia amb la Conselleria. De moment la promotora (vinculada a Bañuelos) li avançà els 25 milions d’euros que continua devent d’acord amb el conveni signat, segons el qual si el projecte no s’executava l’Ajuntament s’obligava a indemnitzar a l’empresa.

A tan magna operació sembla que foren cridats per indicació de Blasco els senyors Bañuelos i Ortiz, ben coneguts urbi et orbe. La cosa acabà com el ball de Torrent perquè els terrenys del “trasllat” (les diferents opcions sospesades) estaven al bell mig de llocs de fort impacte ambiental o bé interferien en un punt “calent” de les infraestructures previstes, com ara el soterrani i demencial accés nord al Port (de moment paralitzat però ja iniciat), així com les obres de l’AVE del Mediterrani.

Amb la pèrdua del poder polític del PP el 2007 s’inicia una etapa d’incertesa i de tribunals (per la indemnització prevista en el Conveni) que a hores d’ara encara no s’ha acabat. Per finalitzar els temes “urbanístics” paga la pena esmentar alguns fets. El primer és que, degut a l’entremaliat panorama, el nou Pla General d’Ordenació Urbana ja du 10 anys de redacció i els autors encarregats no poden posar data al final. En segon lloc, i malgrat les múltiples opcions considerades, el polígon continua sense tindre un accés raonable a la xarxa viaria general. En tercer lloc, com que la llei vigent obliga a una dotació de 5 metres quadrats de zona verda per habitant, o es lliga aquesta dotació a nous polígons urbanitzables (que per altre costat no fan falta) o els propietaris poden demanar l’expropiació com a sistema general dels vora 120.000 metres quadrats, la qual cosa acabaria per situar la hisenda local en la fallida total. Evidentment, els defensors de l’horta es neguen a que hi haja més polígons urbanitzables.

Per tant, Alboraia acumula una sèrie qualificada de despropòsits (per cert, que l’únic Institut públic d’Alboraia està a la Patacona) que fan trontollar les suposades essències. Tornant a aquestes ens trobem amb el recurrent tema de l’Horta i les seues banalitzacions més o menys romàntiques que proliferen en els membres actius de la plataforma “Salvem l’Horta”. A banda de insistir en l’evidència que el tema de l’Horta és un tema necessàriament d’àmbit metropolità (l’horta “supervivent” ocupa un bon nombre de municipis), en el nostre cas és també obvi que al terme d’Alboraia encara en resta una considerable extensió d’horta malgrat el polígon i les noves àrees urbanes. Les partides de Masamarda, Saboia, Miracle, Mar, Vera, Calvet, Masquefa i Desemparà, ocupen encara prop del 75% del terme municipal. A banda del regal enverinat dels 5 metres quadrats per habitant, què s’hauria de fer? Assegurar la pervivència de l’horta -en lluita sempre amb la urbanització i els avantatges a temps parcial del taronger- no és precisament fàcil -estructura d’edats, minifundisme, formació, comercialització i un llarg etc.- i el plantejament més raonable (el PATH d’Arantxa Muñoz) dorm al calaix sense que els nous governants l’hagen tret encara ni li hagen llevat la pols. Conformar-se amb la desaparició a mitjà termini de l’horta és una barbaritat que en cap país civilitzat es permetria. Però cops de pit i romanticisme a banda, aquest és un dels temes més difícils i més propens a la demagògia. Ho deixaré aquí.

Abans de concloure farem una ullada a les dades disponibles. La població s’ha triplicat des de 1960 i hi ha un 11% de població estrangera. Els habitatges s’han duplicat llargament entre 1991 i 2011 (de 5.873 a 12.974) gràcies al creixement del nucli i a la Patacona. La hisenda local registra una disminució del pressupost deflactat per habitant (de 749 euros en 2202 a 459 euros el 2012) però sobretot una forta davallada inversora (de 5.764 956 euros deflactats de 2002 a 36.623 euros el 2012). Pel que fa al deute (tema estratègic), aparentment no passa res, inclús millora lleugerament el deute per habitant entre 2008 i 2012). Però vist el panorama, la comptabilitat pressupostària ha de ser una altra.

Alboraia manté les tradicions (com la benedicció dels cotxes el dia de la festa major de San Cristòfol el 15 de setembre ) i el nucli “històric“ es manté prou inalterat en el pas dels anys. L’Horta encara domina el paisatge del terme i es prolonga a Almàssera i Meliana. La xufa i el tabac (de sota mà) continuen protagonitzant efemèrides i les orxateries fan calaix. Però els problemes greus romanen sense resoldre i és més còmode fugir d’estudi, mirar a un altre costat. Fins que la realitat s’acabe imposat, com sol passar.

 

 

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER