Rèplica a Joan del Alcázar sobre la valoració de les eleccions catalanes

iñaki

Sal·lus Herrero

“Després de les eleccions de Catalunya: es busquen Gabilondos” titulava Joan del Alcázar un article al seu bloc ‘escriureenlaire’, que després va reproduir a la web País Valencià Segle XXI.

Textualment escriu del Alcázar: “Els ciutadans de Catalunya han acudit a les urnes de forma contundent, com l’ocasió exigia. La participació ha sigut fins i tot més elevada del que era previsible –més del 77 per cent-, i el resultat del suport rebut per les opcions a favor i en contra de la secessió ‘no’ haguera “d’acontentar” a ningú. És cert que Junts pel Sí, els independentistes liderats per Artur Mes han guanyat; és cert que les Candidatures d’Unitat Popular, l’esquerra anti capitalista i secessionista han augmentat extraordinàriament la seua presència en el Parlament; i és cert que la suma d’escons entre ambdues suposa la majoria absoluta. ‘Però’ no ho és menys que són ‘aigua i oli’, que no coincideixen més que en la idea de separar-se d’Espanya, i difereixen en la resta. Entre els no independentistes, un grup molt variat, l’ascens de Ciudadanos és incontestable, els socialistes segueixen baixant encara que sembla que han detingut la sagnia i Podemos –amb Catalunya Sí que es pot- no aconsegueix un resultat esperable, castigat probablement pel seu discurs de ni sí ni no, sinó tot el contrari. No obstant això, si en les eleccions hi ha un perdedor rotund aquest ha sigut el Partit Popular, que es queda com la penúltima força del Parlament, amb solament un diputat més que els anti capitalistes de la CUP. En un partit realment democràtic en el seu funcionament intern, Rajoy hauria de dimitir després d’aquests resultats. Al final, una primera lectura que és la que es pot realitzar amb urgència, llança quatre xifres: en escons, 72 independentistes contra 63 que no ho són programàticament; en vots, 47.7 dels primers contra ‘52.2’ dels segons. ‘Difícilment’ s’atreviran els secessionistes, davant aquesta realitat contrastada, a convocar un referèndum a l’escocesa”.

JuntsxSí i la CUP no són més ‘aigua i oli’ que la resta de partits que de l’Alcázar ubica en l’espai de “l’unionisme”, tota la gent que va votar a Unió Democràtica de Catalunya, a Catalunya Sí que es Pot i al PSC, quan els seus dirigents declaraven que estaven d’acord amb el dret a decidir, en augmentar l’autogovern actual i li reivindicaven a l’estat un referèndum acordat perquè la catalana gent decidisca sobre el seu propi futur. Per la qual cosa no estenc el reduccionisme, seguint la premsa de Madrid, que declara que tots els que no han votat als partits independentistes són antiindependentistes. El que s’hauria de dir és que difícilment gosarà l’estat espanyol i els seus ‘hooligans’ unionistes davant aquesta realitat contrastada, de tants vots independentistes, a convocar un referèndum a l’escocesa. Perquè la mentalitat imperial de l’estat espanyol i molt poc democràtica no lo permet jugar-se-la democràticament sense tenir-ho tot lligat i ben lligat; no s’admet la possibilitat de perdre la dominació i l’espoliació dels territoris de llengua catalana.

Diu del Alcázar, com Shakespeare o Homer, “Són temps difícils aquests que vivim, com sempre han estat, són i seran els períodes de canvi. Després d’uns anys en els quals el discurs hegemònic proclamava que Espanya anava vent en popa i s’alternava amb les grans potències [en el període d’Aznar], i aspirava a superar a Itàlia i a empatar amb França [en el període de Zapatero]; després d’aquells anys, va arribar la crisi amb la seva cruesa i, com cantava Serrat, va tornar el ric a la seua riquesa i va tornar el pobre a la seua pobresa. Les primeres retallades socialistes van ser una broma comparades amb les que va aplicar i aplica el Partit Popular, amb Mariano Rajoy al capdavant. En aquest escenari social tan dur, un problema polític ha anat creixent i creixent fins a convertir-se en una amenaça per a tots. El resultat del 27S ens confirma que Catalunya és un país trencat per la meitat”.

Potser té raó en assenyalar el major nivell de retallades del PP que el PSOE, però seguint el mateix model neoliberal, perquè la realitat és que fou un acord -ràpid i secret- entre Zapatero i Rajoy, seguint les pressions de Merkel i Obama, el que canvià la Constitució per a prioritzar les retallades en educació, sanitat i serveis socials per a pagar el deute als bancs és més important que el benestar de la gent… El resultat del 27S no confirma que Catalunya és un país trencat, perquè a Girona i a Lleida, l’independentisme ha guanyat per golejada, a Barcelona i a Tarragona l’independentisme és central i ampliament hegemònic; només la premsa de Madrid, repeteix que a Catalunya hi ha fractura social, que s’ha partit, ,que s’ha trencat… recollint les consignes d’Aznar i de la FAES, com a desig i profecia que voldrien que s’auto-complira, en contra de la realitat catalana, on la gent i els líders polítics són capaços de mantenir un debat cívic i una relació de cordialitat política a pesar del discurs d’extrema dreta d’origen falangista, dels dirigents polítics del PP i C’s. Les eleccions de Catalunya del 27S expressen la diversitat i la pluralitat política, social i nacional de Catalunya, votar i expressar-se electoralment només és sinònim de ‘trencament’ per als que tenen una concepció totalitària, unitarista i unanimista de la societat i de la política perquè potser enyoren les unanimitats polítiques de les dictadures. En una societat democràtica, diversa i plural com Catalunya l’uniformitat política és impossible i del tot indesitjable.

Es preguntava del Alcázar sembla que una mica angoixat “Com és que hem arribat fins aquí? La frustració que va causar a Catalunya la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia validat per les urnes, i la política del quant que pitjor millor practicada pel Partit Popular, unida als seus confessats desitjos d’espanyolitzar als xiquets catalans i d’avançar en una re centralització política i administrativa, va reactivar i va potenciar el fins llavors feble independentisme. En aquest es va ‘emboscar’ la dreta nacionalista de Jordi Pujol i Artur Mas, per ocultar tant “les seves misèries” com els efectes de la seva gestió de la crisi. L’immobilisme de Rajoy, que solament és capaç de balbotejar amenaces legals i de predir una sèrie de plagues bíbliques sobre el Principat, i la falta de consensos interns bàsics en el Partit Socialista que li impedeixen tindre una proposta efectiva i atractiva per desfer el tremend garbull, més la nova realitat partidària oberta pels emergents [per la dreta i per l’esquerra, Ciudadanos i Podemos], són solament alguns dels elements que constitueixen la bomba de rellotgeria política i social sobre la qual vivim”. Les “misèries” en la gestió de la crisi, no és només obra de Mas, sinó dels enormes retalls de l’estat espanyol en el finançament de Catalunya i la resta de comunitats autònomes de l’eix mediterrani que pateixen una espoliació fiscal tremenda i un dèficit d’inversió, mentre fiscalment els països de parla catalana són els territoris de l’estat que més paguen i menys reben a canvi de l’estat. La bomba de rellotgeria política no és que la gent expresse en llibertat les seues idees independentistes davant d’un estat opressor i molt injust, sinó un estat incapaç de dialogar, negociar i arribar a acords polítics amb Catalunya que no reconeix que la catalana gent té o hauria de tenir dret a decidir el seu avenir.

Reitera del Alcázar: “Es tracta d’una societat “fragmentada”, cada vegada més “polaritzada”, en la qual més enllà de les xifres electorals del 27S la veritat és que, com ha dit recentment el periodista Iñaki Gabilondo, no hi ha una altra eixida que buscar una eixida. Aquesta “bomba” no ha estat desactivada per les urnes. Al contrari: el 47 a 52 ens confirma una realitat tossuda”. “Fragmentació”, “polarització”, “bomba”… semblen les consignes del discurs espanyolista per a estigmatitzar, criminalitzar i tractar de deslegitimar es vots a l’independentisme, assignant el 52% a l’antiindependentisme de manera tramposa, com no ha fet la premsa internacional, només la premsa de Madrid i províncies. Gabilondo, des de l’espanyolisme, entrevistat per una periodista madrilenya de la Sexta, la TV de Lara, que ataca l’independentisme, va dir que no veia cap eixida i que calia el diàleg, però l’estat espanyol no sap el que vol dir diàleg ostatge de l’imperialisme estructural que l’impregna , com explica Ramón Cotarelo a “La desnacionalización de España. De la nación posible al estado fallido”, Tirant Humanitat, 2015. De fet com comentava Cotarelo en una entrevista a TV3 recentment, l’estat espanyol ara ha substituït els colps d’estat del segle XIX i XX per mantenir la dominació de Catalunya i dels Països Catalans, per uns tribunals de ‘justícia’ un TC que controla perfectament perquè no hi ha cap independència dels poders que Montesquieu advertia que calia tenir dividits i no unificats, senyal d’una democràcia de molt baixa qualitat i d’un model autonòmic recentralitzat, buidat d’autogovern i pressupostos i un model constitucional iniciat el 1978 que ha arribat a l’obsolescència.

Del Alcazar es pregunta: “Què han dit els electors catalans? Doncs que aquest país és avui una societat “fragmentada” en dues meitats, cada vegada més “polaritzada”, en la qual més enllà dels resultats electorals, es demostra que l’articulació entre el Principat i Espanya ha de ser reformada en profunditat. Com va dir recentment el periodista Iñaki Gabilondo, no hi ha una altra eixida que cercar una eixida. […] La solució a aquest assumpte no pot ser una altra que oferir a la majoria dels ciutadans de Catalunya una nova i millor forma, efectiva i afectiva, de romandre a Espanya; un nou marc de relacions dins del qual puguen sentir-se “volguts” i ‘acceptats'”. Després d’elogiar l’honestedat professional de Gabilondo i la seua proposta de cercar una eixida, diu del Alcázar que cal un nova i millor forma de romandre Catalunya a Espanya, fent que la ciutadania catalana es senta “volguda” i “acceptada”… cada vegada més catalana gent a Catalunya i a tots els Països Catalans, no volem que ens vulguen ni que ens accepten des de Madrid, volem separar-nos, volem independitzar-nos, sí o sí, perquè sabem que mai ens han estimat des de l’estat espanyol, als darrers 300 anys i sempre ens han volgut exterminar, sense cap respecte ni reconeixement… Ara només diuen que volen el ‘federalisme’ per a continuar l’espoliació, només ens volen com a mamellam de l’estat. No hem de confondre estima i diners o espoliació fiscal. Del Alcázar, al meu parer, no hauria de donar males idees perquè continue la dominació espanyola de Catalunya i dels Països de Parla Catalana on hi ha una opressió social, econòmica, cultural, lingüística i de tot tipus i com indicava Jordi Savall quan una llengua i una cultura es considera superior a les altres o una religió es creu la vertadera, no hi ha possibilitat de diàleg, només d’imposició.

 

Del Alcázar afirma que “Gabilondo insisteix que cal parlar, que des de Catalunya i des d’Espanya s’ha de conversar, discutir, raonar, negociar per a, finalment, acordar. Sorprèn no trobar fins ara al Principat un català, al món de la comunicació o el de la intel·lectualitat, una figura que acoste la seva veu i el seu prestigi a la del basc. La situació interna està tan “polaritzada” i és tan hegemònica “l’opinió pública” i la “publicada” dels ‘sobiranistes’, que dissentir és un verb molt proper a trair. Com està passant amb esportistes d’elit, intel·lectuals o artistes que no mostren un fervor catalanista contrastat, la desqualificació o la condemna com a catalans de fireta és un perill molt real que, potser, fa que les veus que pogueren objectar, discrepar o proposar si més no el diàleg prefereixen mantindre un prudent silenci”. En canvi, jo ho veig just al revés que del Alcázar, l’opinió pública i publicada de manera hegemònica és la de l’espanyolisme o unionisme, que tenen totes les televisions, públiques i privades, a la seua disposició, els independentistes, no tenen quasi accés, se’ls obliga a expressar-se en espanyol, si se’ls porta els periodistes d’extrema dreta com Inda o Marhuenda i els “d’esquerres” com Ana Pastor s’acarnissen contra l’independentisme com si fóren inquisidors espanyols. A les TV espanyoles, publiques i privades elogien als esportistes i artistes que defensen la sagrada unitat de la pàtria espanyola, posem per cas, Pau Gasol, que va als mítings del PSC i es reuneix amb el monarca de Madrid, diuen que es manté neutral i no barreja l’esport i la política i el canvi, fan servir tots els mitjans de comunicació i articles d’opinió de la premsa espanyola per a linxar mediàticament a Guardiola o Piqué per estar a favor de la independència. Si hi ha una discriminació aclaparadora, radical i extremista és la dels espanyolistes xiulant als jugadors del Barça com Piqué que, al meu parer, hauria de deixar de jugar en una selecció com l’espanyola que impedeix que Catalunya i els Països Catalans tinga una selecció de futbol i d’esports pròpia que competesca internacionalment i als Jocs Olímpics com les nacions que tenen estat propi.

Al remat, del Alcázar afirma, al meu parer, falsament, que “És veritat, paral·lelament, que les cridades al diàleg es cotitzen poc a Catalunya”, quan des de Catalunya s’ha anat al parlament espanyol de Madrid amb el 70% dels escons a favor del dret a decidir, per dialogar i acordar i des d’allà els han donat una portada als catalans en tots els nassos, pensant que si feien el mateix que li feren a Ibarretxe el problema amb Catalunya es solucionava finalment i immediatament.

No obstant sembla que, si més no, reconeix “L’autisme” del president del govern espanyol, la seva manifesta incapacitat davant un problema que el supera de llarg, el seu pobre discurs tan pesat com buit, no conviden precisament a posicionar-se a favor de parlar, de negociar. Seria molt bo i desitjable que veus autoritzades i reconegudes pogueren dir des de Catalunya ‘que es pot’ abordar la situació actual sense haver d’abandonar els principis de cada qui, però oberts a l’acord sobre com compatibilitzar-los. Encara més després de conèixer els resultats que han donat la consulta”. Des de l’estat espanyol hi ha una negació absoluta, una incapacitat tradicional total per a dialogar i negociar res, tenen la marca de l’imperi a sobre i ni han negociat mai amb cap colònia ni estan disposats a negociar res, el que consideren i tracten com a territoris colonials interns, des de a seua mentalitat imperialista.

 

I acaba l’article, del Alcázar, demanant més gabilondos per cercar una eixida a una situació sense eixida sense dir res de la campanya de guerra bruta que va fer el Govern del PP de l’estat espanyol, internacionalitzant el conflicte d’Espanya contra Catalunya arreu del mon, tot i que afirmen, en contradicció, que es tracta d’un “afer intern”… El problema és que per molts gabilondos que hi hagen, l’estat espanyol és un mur de pedra de granit, un frontó de ferro sense cap possibilitat de diàleg; a el Quebec i Escòcia amb menys del 44% aconseguien acordar un referèndum amb El Canadà i la Gran Bretanya, però “Spain is different”, no hi ha tradició democràtica i un triomf incontestable de l’independentisme, per art de l’obscurantisme madrileny i espanyol, esdevé un gran “fracas”, amb el 48% sense contar es votacions tramposes i fraudulentes dels catalans a l’estranger, els vots extraviats de Roma i la resta d’Europa, el paper boicotejador de les ambaixades i consolats espanyols, etc. Unes eleccions, diga el que diga la premsa espanyola i els seus lacais, guanyades per majoria absoluta per l’independentisme és interpretada a la manera metropolitana madrilenya, com una derrota absoluta de l’independentisme, com els atemptats islamistes d’Atocha eren assignats a ETA perquè li interessava al PP manipulant els fets, enganyant i mentint descaradament per raó de partit que confonen amb l’estat com denuncia Jorge Descallar en “Valió la pena”…

Amb el 48% dels vots independentistes, es considera que la resta són ‘tots’ vots en contra del dret a decidir i en contra del dret a l’autodeterminació de Catalunya, tot i que alguns d’aquests partits diguen el contrari i afirmen que estan a favor del dret a decidir sempre i quan coincidisca amb el que Madrid vol que decidisquen. I és que l’espanyolisme és una ideologia profundament antidemocràtica, contrària al dret a decidir, que interpreta la realitat i les dades a conveniència i de manera ‘subjectivista’ i arbitrària, en contrast amb totes les lectures de la premsa internacional i de la mínima objectivitat, des d’una ‘sobreinterpretació’ interessada que voldria fracturar Catalunya, seguint els desitjos d’Aznar i des de ‘prejudicis’ catalanofòbics que han dut a considerar que els catalànics (catalans, valencians i balears) si no prescindeixen de la seua catalanitat, no tenen dret a res i han de ser assimilats a la manera castellana, com adverteix el politòleg Jordi Muñoz a una entrevista recent publicada a la Web PV Segle XXI i ha advertir moltes vegades Suso del Toro protestant per la construcció d’un estat de matriu castellana que exclou els nacionalismes “perifèrics” català (valencià, balear) bas i gallec. Els que s’oposaven amb més brutalitat, per terra, mar i aire, perquè les eleccions catalanes no fóren de caràcter plebiscitari, ara -tramposament- conten els vots en compte dels escons, de manera plebisticitària, perquè els convé més així, fan trampa i pensen que poden guanyar el partit com el Real Madrid, amb els àrbitres, el penals, els mitjans de comunicació, els comités sancionadors, els tribunals de justícia, els organismes internacionals, els recursos públics de l’estat, que són de tots, al seu favor, i encara van de víctimes perquè la catalànica gent vol tenir un estat, com tenen la majoria de les nacions del món per a fer-se respectar, obtenir reconeixement internacional i sostenir-se enmig d’una globalització econòmica i cultural que amenaça les identitats, les societats i els ecosistemes més petits i sense estat propi. El filòsof Xavier Rubert de Ventós ha dit, sovint, que volem tenir un estat propi per a ser tractats amb dignitat, respecte i reconeixement, per poder-se mirar a la cara amb altres pobles ibèrics, espanyol o portuguès i des de la separació poder-se abraçar, fraternalment, des d’una certa distància, tenint el mateix que tenen la resta de nacions normals del món, un estat, amb els defectes i virtuts que tenen tots els estats.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER