ADRIÁN FONCILLAS
Un paper ja macilent detalla el que sembla una altra missió rutinària en el fragorós front del Pacífic dirigida al coronel Paul Tibbets i prevista per al 6 d’agost del 1945. Amb prou feines hi destaca la paraula «especial» a l’apartat de càrrega de l’avió. Era un Boeing B-29 modificat per acomodar els 4.400 quilos de Little Boy i al morro del qual el pilot havia escrit en majúscules el nom de la seva mare: Enola Gay.
A les 8.15 d’un matí assolellat esclatava la càrrega especial uns 600 metres per sobre del pont Aioi, que va ser escollit per la seva forma de T fàcilment visible des del cel. A Hiroshima van morir en un instant 69.000 persones. Quatre dies després en van morir 25.000 més a Nagasaki. 200.000 més van morir de càncers o complicacions relacionades durant els següents cinc anys.
Els pilots parlen del gran bolet que es va alçar més de tres quilòmetres des del terra. Els de baix ho van veure d’una altra forma. Així ho descrivia la supervivent Nagao Natsumi a aquest corresponsal uns quants anys enrere:
«Hi va haver una resplendor tremenda. Em vaig tapar els ulls amb les mans. No podia respirar. Quan les vaig retirar, estava dins un núvol rosa. No veia res, era molt dens. Han dit que després de la llum hi va haver un estrèpit, però jo no vaig sentir res. Tot passava enmig d’un silenci absolut (…) Vaig veure els meus amics cremats. Em vaig tocar el front per comprovar si jo estava igual i vaig veure que dels meus dits en penjava alguna cosa. Era la meva pell. Tenia els braços en carn viva. Estava despullada i cremada. Se’m veien els ossos dels genolls».
El president Harry Truman havia sigut informat anys enrere com a senador de l’ultrasecret projecte Manhattan, que a canvi de 2.000 milions de dòlars prometia aconseguir «una explosió terrorífica amb una arma secreta que serà una meravella». «M’he convertit en la Mort, en el destructor de mons», va dir amb més poesia Robert Oppenheimer, el pare de la bomba atòmica, recolzant-se en un vell escrit hindú.
EL JAPÓ ARRASAT / Prop de 2.000 milions de dòlars semblen massa per desar la bomba en un garatge i el debat es va centrar en quin seria el millor escenari per mostrar-la. Els EUA tenien un problema: el Japó ja estava arrasat gairebé del tot pels pertinaços bombardejos. El secretari d’Estat va informar a Truman que faltaven objectius en els quals ensenyar «tota la força» de la seva nova arma. I així, la fins llavors afortunada Hiroshima, va quedar condemnada.
Truman va qualificar dies després la ciutat de «base militar» i va obviar que la majoria dels seus habitants eren civils. Washington havia alimentat durant anys el racisme. Es parlava del «perill groc», la premsa els representava com a micos o com a insectes i Truman els va qualificar de salvatges, despietats i fanàtics. «L’únic japonès bo és el que fa sis mesos que és mort», havia dit un any abans l’almirall William Halsey.
Les bombes atòmiques van precipitar la rendició japonesa i avui dia encara s’insisteix a dir que la bomba atòmica «va salvar vides». Mig milió de nord-americans i com a mínim la mateixa quantitat de japonesos haurien mort en una invasió, segons càlculs de Truman. La repetició de l’argument va acabar transformant la més gran i més covarda massacre de la humanitat en un acte misericordiós.
Però la realitat és que ni tan sols va servir per liquidar la contesa. Els experts assenyalen que el Japó ja preparava la rendició i sis dels set alts generals nord-americans de llavors van desaconsellar l’ús de la bomba. L’almirall William Leahey opinava que atemptava contra l’ètica cristiana i les lleis de la guerra.
Els físics que l’havien creat defensaven que fent-la explotar en un terreny deshabitat ja n’hi hauria prou perquè l’enemic es fes a la idea del seu poder destructiu, i el físic Leo Szilard va encapçalar una carta firmada per 69 científics en què demanava que no fos utilitzada a l’haver-se comprovat que els nazis havien quedat enrere en la carrera nuclear. Però Washington no pensava en el Japó ni en Alemanya sinó en Stalin. La guerra llanguia, s’acostava el repartiment del pastís i li calia Hiroshima com a argument negociador.
L’APROVACIÓ CAU / Set dècades després, el debat als Estats Units sobre aquella decisió continua viu però, amb el canvi generacional, cada vegada és menor l’aprovació de l’atac i la seva justificació. Segons una enquesta feta aquest any pel centre Pew, el 56% de nord-americans continua creient que el primer atac nuclear va tenir raó de ser. El percentatge és el menor fins avui en dia i confirma una tendència, informa Idoya Noain. El 1945, immediatament després dels bombardejos, l’aprovació era del 85% segons un sondeig elaborat llavors per Gallup, i el 1991, quan el Detroit Free Press va fer una enquesta, ja havia caigut al 63% el percentatge dels que creien que va ser un bombardeig justificat per posar fi a la guerra.
L’enquesta aquest any del Pew confirma l’impacte en les opinions del relleu generacional. Mentre que set de cada 10 nord-americans de més de 65 anys continua justificant que es fessin servir bombes atòmiques, només pensa així el 47% dels que tenen entre 18 i 29 anys. El sondeig confirma també que el suport a la decisió de Washington fa 70 anys és més alt entre republicans (74%) que entre demòcrates (52%).
APLAUDIMENT DE BUSH / «Mai, mai dediquis ni un minut a penediments. És una pèrdua de temps», va assenyalar Truman, que va morir aferrat als seus principis. Dècades després, el president George Bush va aplaudir la seva «difícil i calculada decisió» per haver salvat milions de vides nord-americanes. Cap inquilí de la Casa Blanca s’ha disculpat encara.
Com a contrapunt ètic serveixen els testimonis dels supervivents de les bombes. Destrossades les seves vides i assassinades les seves famílies, costa trobar una escletxa per al ressentiment o la venjança. Ni tan sols és estrany que admetin les atrocitats que va cometre el militarisme japonès al continent asiàtic durant la contesa.
Publicat en elperiodico.cat
