Les perilloses

emma 2

Laura Peris

A principis del segle XX, la premsa i les institucions governamentals nord-americanes consideraven l’anarquista Emma Goldman com la dona més perillosa dels Estats Units. El motiu es veia reflectit als titulars: la raó i la paraula en mans d’Emma Goldman eren una arma de combat per l’anarquisme i l’emancipació de la dona, que el conservadorisme de Roosevelt, Truman o J. Edgar Hoover, no podia tolerar. Aquella dona anarquista, que pensava i cridava als quatre vents arguments a favor de la independència femenina, la llibertat sexual, familiar i d’acció, no deixava dormir tranquils els guardians de la democràcia nord-americana. La deportaren i, a diferència dels seus detractors, Goldman no va trobar mai un lloc a la història divulgativa de les masses. Però fins poc abans de la seua mort no va deixar mai d’escriure.

Ara, amb la distància dels anys, aquesta situació pot parèixer d’un temps molt diferent al nostre. En l’Europa occidental contemporània, on els governs impulsen polítiques socials en contra de la violència de gènere i a favor de l’accés paritari a les institucions, la lluita feminista podria semblar en major part superada i reduïda a les xifres d’atur o pobresa o a la qüestió de l’avortament. Renunciem a aquesta imatge d’una vegada per totes: aquesta no és la realitat.

L’instint de supervivència del patriarcat ha permès la seua pròpia reinvenció envers la igualtat formal, entenent aquesta com la condició legal existent en què homes i dones tenen els mateixos deures i drets (hi ha excepcions), però traduïda en la pràctica de manera radicalment distinta. No hi hauria prou amb un sol article per fer compte de tots els nivells on es donen exemples d’opressió en l’actualitat, encara que es tractara d’una mera síntesi de la qüestió.

Concentrem-nos en la perillositat del pensament i la difusió d’aquest mitjançant l’escriptura. L’art sempre ha sigut la plasmació de la realitat social del moment, així que, per lògica, per canviar la societat també s’ha de canviar com s’entén la creació literària, l’art de la paraula. Actualment, la subordinació de la dona es troba justificada amb la transmissió contínua d’uns valors, expectatives i fórmules de sobra coneguts. Per aquest motiu, la formació de les dones és necessària. L’exemple d’Emma Goldman ens acompanya: ella no fou sinó una de tantes dones que, al llarg de la Història, varen agafar la ploma i varen posar per escrit les seues reflexions i investigacions. Amb la seua acció escrita varen revolucionar i enriquir substancialment el seu panorama contextual.

Contemplant els dies que vivim des del canvi de govern valencià, i també abans, sorgeix una imatge esfereïdora: de res serveix construir un País nou si la meitat de la seua població no opina al respecte en els espais de debat que són comuns. Perquè és innegable: en comparació amb la producció escrita dels homes, les dones es queden molt enrere. Tampoc cal una investigació intensa, mirar estadístiques globals ni anar lluny per descobrir que la realitat de les grans figures del passat continua existint als nostres dies.

Observem el nostre entorn més immediat, l’assagística valenciana. En aquesta es descobreix, efectivament, una diferència desorbitada entre les publicacions d’homes i les de les dones -a favor, és clar, dels primers. Però concentrar-nos en els números ens pot portar a deixar de considerar-los com un mer símptoma i començar a trobar la paritat com la resposta a totes les contrarietats. Aquesta solament n’és una cura simptomàtica que emmascara els autèntics obstacles. No hi hauria prou amb millorar els espais dominats tradicionalment pels homes, ni aconseguir una igualtat d’oportunitats per accedir-hi. Aquests serien fets puntuals i no la transformació estructural que s’hauria d’assolir: canviar radicalment aquests espais per fer-los lliures i genèrics i aconseguir una igualtat transversal.

Tots i totes ens hauríem de preguntar en algun moment, per què? Per què una valenciana amb els mateixos estudis, vivències i/o experiència que un valencià no publica, opina o escriu als mitjans que té a l’abast quan el seu igual home sí que ho fa?

Les causes d’aquesta conjuntura es podrien traduir tant en la considerable falta d’oportunitats, indiscutible, com en la infravaloració (moltes vegades reflexiva) de la dona, també concebuda com una baixa o nul·la autoestima del gènere femení. Com es combinen una i altra no es pot ni es deu concretar: no voldria caure en la generalització i molt menys quan em vénen a la ment notables excepcions a les línies anteriors. A elles no puc sinó mirar-les amb admiració.

No vull entendre la falta d’oportunitats com una acció malèvola deliberada per a marginar la figura de la dona en l’espai productiu literari valencià. Considere que és més una conseqüència de la falta de visibilitat intel·lectual de la figura de la dona i d’un paternalisme al respecte. Però, per sort, comença a ser combatuda amb constància per part de publicacions com aquesta que busquen normalitzar la presència de la dona. A aquestes les encoratge a seguir el camí iniciat.

Sobre la infravaloració (a sovint reflexiva) de la dona hi ha molts teòrics que han escrit al respecte. A les dones, xiques, xiquetes, ens diuen a sovint que no sabem. Si no ens ho han dit mai personalment o literal, hem vist aquesta imatge tan reproduïda en la societat que pot resultar fàcil acceptar-la al subconscient. La inseguretat del gènere, reacció a una superioritat masculina imposada, és un de tants i tants obstacles per a l’apoderament femení. I mentre estic escrivint, en veig exemples molt propers: parle de les que escolten i romanen en silenci, de les que miren i arrufen les celles, de les que opinen a les xarxes amb subtilesa, de les que criden a les sobretaules i callen als col·loquis, d’aquelles que tenen tant a dir i que no diuen mai. L’androcentrisme és el que té: la dona no pot trobar comoditat amb facilitat en una societat organitzada al voltant dels homes, a la qual s’hi va adaptant a la força.

La solució vindria precisament a la contrària: transformar la societat. Però no podem fer-ho fins que no es normalitze la veu de la dona. És per aquesta raó que no podia deixar d’iniciar-me en aquest món tan temerari com estimulant que és la publicació assagística sense al·ludir a tantes altres que no ho han fet i que sabem, perquè n’hem sentit els murmuris, que les seues paraules exposades als ulls del món el millorarien molt. Voldria insistir en rebutjar amb vehemència la competència en favor de la solidaritat i l’encoratjament mutu, per fer de la transversalitat de l’emancipació de la dona el nostre principal instrument. Encara queda molt de camí per recórrer, i aquest és més subversiu que pedagògic. Però com va dir Emma Goldman, “un canvi social mai ha sigut portat a terme sense una revolució… I revolució no és sinó el pensament portat a l’acció”.

Ens equivocarem, com una xiqueta de vint-i-pocs anys que s’atreveix a opinar en una publicació de prestigi. Ens criticarem, per descobrir que la nostra visió no és ni molt menys única en el nostre xicotet i gran País. Ens formarem, perquè la ignorància sempre serà l’enemiga a combatre. I no pararem d’escriure, fins que els dits ens facen mal i aquells que dormen desperten i siguen conscients de com en som de perilloses.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER